Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 6 de juliol de 2012

Anònim - La malmonjada


Anònim (segle XIV)
La malmonjada

Lassa, mays m’agra valgut
     que fos maridada,
o cortès amich agut
     que qan suy monjada.


Monjada fuy a mon dan,
     pecat gran
han fayt, segons mon albir;
mas cels qui messa m’i an,
     en mal an
los meta Déus e·ls ayr.


Car si yo·u agués saubut,
mas fuy un poc fada,
qui·m donàs tot Montagut
no ych fóra entrada.


Intent de translació al català actual:

Pobra de mi, més m’hauria valgut ser casada o tenir un amant cortès que no pas haver-me fet monja. Em van fer monja al meu pesar: pecat gran han fet, segons penso jo; però a aquells que m’hi han ficat, que Déu els doni un mal any i els castigui. Car si jo ho hagués sabut (però vaig ser una mica bleda), ni que em donessin tot Montagut no hi hauria pas entrat.

Aquest poema el va descobrir Jordi Rubió i Balaguer a començaments del segle XX dintre un cançoner del segle XIV, conegut com el «Cançoneret de Ripoll» que es conserva a l’Arxiu Reial de Catalunya o Arxiu de la Corona d’Aragó. Rubió el va publicar dins «Del manuscrit 129 de Ripoll del segle XIV», Revista de Bibliografia Catalana, VIII, 1905 (amb peu d’impremta de 1911), pàg. 285-278. El cita Martí de Riquer, a M. DE RIQUER - A. COMAS, Història de la literatura catalana, 1, Ariel, Barcelona 1964 (2a ed. 1980), pàg. 516 (i a la pàgina anterior hi reprodueix la pàgina facsímil del Cançoner original), que és d’on he tret les dades que comento.

Per raons paleogràfiques, hom (Rubió?) havia suggerit que el manuscrit datava de la primera meitat del segle XIV, però Riquer, basant-se en el fet que un dels poemes esmenta els florins d’Aragó i atès que aquesta moneda fou encunyada per primer cop l’any 1346 per Pere III el Cerimoniós, data el manuscrit com a pertanyent a la segona meitat d’aquell segle.

El cançoner conté una transcripció de les Regles de trobar de Jofre de Foixà, una mena de manual de gramàtica amb observacions sobre mètrica i versificació per a trobadors, escrit a finals del segle XIII, i continua amb un breu tractat sense títol, una mena de catàleg de gèneres poètics classificats per combinacions estròfiques i combinacions de rimes, que es complementa amb una antologia de divuit poemes que il·lustren els diferents gèneres que s’hi exposen.

L’estudi registra els gèneres següents: cançó, tençó, sirventès, cobles d’acuyndaments (desafiaments o reptes) i cobles de qüestions, vers (com la cançó, però de tema moral), dansa, desdansa (com la dansa, però de contingut trist i planyent) i viadera. I per exemplificar-ho cita poemes de trobadors com Guillem de Cabestany, Raimbaut de Vaqueiras, Arnaut Daniel, Peire Cardenal i Folquet de Marselha, i també del Capellà de Bolquera («aquell famós coblejador»), poeta de qui algun dia valdrà la pena que parlem també una mica.

A l’antologia que clou el cançoneret, justament després d’un vers del capellà de Bolquera, s’hi transcriu sense indicació d’autoria la tornada i una única estrofa del poema (Riquer en diu dansa, tot i que pel tema més aviat podria ser una desdansa) que l’erudit va anomenar «La malmonjada». És el lament d’una noia a qui han fet fer-se monja al seu desgrat, una situació similar a la del tòpic literari medieval de «la malmaridada», però molt més original.

Llàstima que ens manquin altres estrofes, on qui sap si s’explicaria el motiu del fet que va marcar la resta de la vida d’aquesta pobra noia. Probablement devia ser una mera decisió econòmica del seu pare: casar una filla o fer-la monja eren les maneres habituals de treure’s una boca de casa, això sí, en ambdós casos, previ pagament del dot. En el cas de les monges, se solia fer donació al convent d’algun terreny a canvi de la manutenció de la noia per tota la vida, sense que naturalment l’opinió de la interessada fos tinguda en compte per res.

D’altres causes habituals de «deixar el segle» —sempre pagant el dot, és clar— eren la viduïtat, el fet d’haver tingut una «esllavissada amorosa amb conseqüències», o fins i tot el fet d’haver estat víctima involuntària d’abusos, cosa que convertia també la noia, bé que innocent, en incasable. En aquests casos, uns pares pobres havien d’optar entre quedar-se la noia a casa a perpetuïtat o fer-la’n fora, deixant-la abandonada a la seva trista sort. I els pares rics tenien el recurs de fer-la monja, ja que cap marit no la voldria, però el convent sí, sempre mitjançant l’oportuna donació.

Ara bé, pel to desenfadat del poema (que deixa clar que la monja no ha estat abans casada ni sembla haver tingut amants) crec que podem descartar aquelles altres possibilitats, i pensar en una de tantes noies que van entrar al convent per imposició familiar, sense que ningú es preocupés dels seus sentiments; d’on l’escaient nom de «malmonjades».

El poema el va musicar i cantar Guillermina Motta, i és enregistrat a l'àlbum Visca l’Amor (Concèntric, 1968) i en el recopilatori Fent equilibris I (Columna Música, 2002):

http://www.amazon.com/Visca-Lamor-Can%C3%A7%C3%B3-De-Malmonjada/dp/B000S4LGUG/ref=sr_1_89?ie=UTF8&qid=1340217225&s=dmusic&sr=1-89

De tota manera, no hem de pensar que el poema fos necessàriament escrit per una monja, com tampoc els laments de les malmaridades no eren per força obra de dones penedides de llur matrimoni; més aviat hem de pensar en poetes, possiblement clergues —que tenien estudis i coneixements literaris— i que imitaven models clàssics llatins o medievals, o bé innovaven. En aquest cas, sembla raonable pensar que es tracta de la sàtira d’un clergue que se’n fum de la libido insatisfeta d’una d’aquelles malmonjades (que prou n’hi devia haver).

Pel que fa als possibles models temàtics, Riquer esmenta un poema festiu en llatí del segle XII (publicat a «Studi Medievali», I, 1904, pàg. 124), de tema semblant. Ell esmenta aquesta estrofa:  «Sono tintinnabulum, / repeto psalterium, / gratum linquo somnium / cum dormiri cuperem. / Heu misella! / pernoctando vigilo / cum non vellem; / iuvenem amplecterer / quam libenter

Vet ací més en extens, però encara no sencer, el poema que esmenta Riquer:

Heu misella

Plangit nonna fletibus
inenarrabilibus,
condolens gemitibus
dicens consocialibus:


     «Heu misella,
nichil est deterius,
     tali vita!
Cum enim sit petulans
     et lasciva,


Sono tintinnabulum,
repeto psalterium,
gratum linquo somnium
cum dormiri cuperem.

     Heu misella!
Pernoctando vigilo
     cum non vellem;
iuvenem amplecterer
     quan libenter. [...]


Ago trabe circulum,
pedes volvo per girum,
flecto capud supplicum,
non ad auras tribut,


     heu misella!
Manus dans in cordibus,
     rumpo pectus,
linguam tero dentibus
     verba promens.»


Que jo gosaria maltraduir així:

Una monja plora amb llàgrimes indescriptibles i gemecs de dolor, dient a les companyes: «Pobra de mi! No hi ha res pitjor que aquesta vida! Perquè, tot i ser entremaliada i juganera, he de tocar la campaneta, repetir els psalms i abandonar l’agradable somni quan el que voldria és dormir, pobra de mi! Passo la nit desperta, tot i que no ho voldria; de quin bon grat acolliria un jove! Vaig donant voltes en cercle, acoto el cap amb submissió, no alço la vista al cel, pobra de mi! Em rendeixo de cor, em trenco el pit, i quan em surten aquests mots em mossego la llengua.»

La fotografia amb què il·lustro aquests poemes és de la pel·lícula Vision. Aus dem Leben der Hildegard von Bingen, de Margarethe von Trotta (2009), sobre la vida de la monja del segle XII Hildegarda de Bingen, que va ser una mística, profetessa, metgessa, escriptora, compositora, fundadora de dos monestirs, abadessa i després santa; però no sé si, en el fons del fons del fons, algun cop es devia arribar a sentir una mica malmonjada. Vaja, potser ella no.

Aquesta il·lustració correspon a la portada de l'obra Scivias, escrita per Hildegarda l'any 1151, al còdex dit de Rupertsberg, monestir fundat per ella.




L’amic Ramon Eastriver, al seu bloc http://accesamaians.wordpress.com/ ,
dedica un comentari generós a aquests poemes de malmonjades, i n’aporta un del Romancer castellà :


Gentil caballero,
dédesme hora un beso,
siquiera por el daño
que me habéis hecho.
 
Venía el caballero,
venía de Sevilla,
en huerta de monjas
limones cogía,
 
y la prioresa
prenda le pedía:
-Siquiera por el daño
que me habéis hecho.


Gràcies, Ramon. No coneixia aquesta preciosa cançó. Buscant-la pel Google n’he trobat un fragment en aquest llibre, que aplega moltes altres cançons, poemes i fabliaux de malmonjades:

Graziella S. Daichman: Wayward Nuns in Medieval Littérature. Syracuse University Press, New York 1986.

És clar, la versió gratuita disponible a Google Books és incompleta, i dissortadament s’hi ometen, entre altres, les pàgines finals on remeten les notes i s’esmenta la bibliografia; per això no puc, al meu torn, oferir més dades respecte a les autories i edicions d’aquests textos (llevat, és clar, dels més coneguts, com ara l’Arcipreste.

Vet ací alguns dels poemes que m’han cridat l’atenció:

Je di trop envis vespres ne complies […]
Elle s’escriait : Com seuy esvaihie !
E Deus, ki m’ait mis em ceste abaie!
maix ieu em istrai per Sancte Mairie,
ke ni vestirai cotte ni bonnete.

(Reso de mal grat les vespres i les completes… Ella exclamava: Que en sóc, de dissortada! Oh Déu, ¿qui m’ha ficat en aquesta abadia? Però jo en fugiré, per Santa Maria, que no vestiré ni toca ni hàbit.)

Il y a une nonne
malade dedans.

—Dites-moi, nonnette,
de quoi avez-vous faim ?

—De pommes blanchettes
et d’un garçon jeune.

—N’en mangez pas, nonnette,
on vous enterrait

pas dans une église
ni même au couvent,

mais au cimetière
avec des pauvres gens.

(A dins hi ha una monja malalta. – Digueu-me, monja, ¿de què teniu fam? – De pomes blanques i d’un noi jove. – No en mengéssiu, monja, que no us enterrarien ni en una església ni tan sols al convent, sinó al cementiri amb la gent pobra.)


 
Mon père n’à fille que moy,
il a juré la sienne foy, guoy,
trépignez-vous, trépignez,
trépignez-vous comme moy.

Il a juré la sienne foy
que nonnette fera de moy, guoy,
trépignez-vous…

J’aimerois mieux mary avoir
qui m’y baisait la nuyt trois foys, guoy,
trépignez-vous…

(Mon pare no té cap més filla; ha jurat per la fe, ai, balleu, balleu com jo! Ha jurat per la fe que farà de mi una monja, ai, balleu… Més voldria tenir un marit que em fes l’amor tres cops cada nit, ai, balleu… !)


I encara alguns fragments d’altres obres del Romancer espanyol:

¿Agora que sé de amor me metéis monja?
¡Ay, Dios, qué grave cosa!
Agora que sé d’amor de caballero,
agora me metéis monja en el monasterio.
¡Ay, Dios, qué grave cosa!

Agora que soy niña
quiero alegría,
que no se sirve a Dios
de mi monjía.

Aunque me vedes
morenica en el agua,
no seré fraila.

No quiero ser monja, no,
que niña namoradica so.
Dejadme con mi placer,
con mi placer y alegría,
dejadme con mi porfía,
que niña malpenadica so.

¿Cómo queréis, madre,
que yo a Dios sirva,
siguiéndome el amor
a la contina?

Monja yo no entiendo ser,
aunque mi padre lo quiera:
yo soy moza casadera.

Gràcies, Ramon!


1 comentari:

  1. M'encanta aquest poema que no coneixia, està clar. El tema de la malmonjada m'ha semblat sempre encantador, en el context de l'època. El poema de la malmonada que més m'agrada és en castellà... no el recordo exactament i l'he buscat a internet per copiar-´lo depressa, però no surt. Així que li dedicaré una entrada al meu bloc, lògicament referint-me al teu que m'ha donat la idea.

    Gràcies per fer pensar i recuperar, i enriquir.

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.