Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dissabte, 14 de juliol de 2012


Jacint Verdaguer (1845-1902)
Lo pi de les tres branques

Preguem que sia aqueix pi
l'arbre sagrat de la Pàtria.

Per on baixa el Llobregat
dels Pirineus a la plana,
don Guillem de Mont-rodon
a trenc de dia davalla,
voltat de comtes i ducs
en ufanosa colcada.
De l'alta sella en l'arçó,
sobre arabesca gualdrapa,
seu en Jaume, nostre rei;
no du més corona encara
que la de son cabell d'or,
que algun àngel li ha deixada.
Lo tenia presoner
Narbona dins sa muralla:
al vencedor de Muret
Mont-rodon lo demanava;
Monfort no l'hi vol donar,
per gendre diu que se'l guarda.
Quan lo sant Pare en té esment,
que a corre-cuita, li mana,
torne son rei a Aragó
i al Pirineu la seva àliga.
 
Catalunya, aixeca el front,
doble sol avui t'aguaita,
lo sol que et surt a orient
i el que t'ix a tramuntana.
Lo que et surt al Pirineu
te vol donar una ullada;
mes, infantó de sis anys,
no vol ésser vist encara,
ja el veuran a Lleida prou
davant la cort catalana.
Abans d'arribar a Berga
s'enfilen per la muntanya,
per entre Estela i Queralt
de Campllong envers la plana;
quan són al mig de Campllong
la nit fosca és arribada.
 
Lo Campllong té com un bres
dues serres per barana,
per coberta un bosc de pins
verds tot l'any com l'esmaragda.
Corona immensa de tots
és una hermosa pinassa,
pinetells semblen los pins
entorn de llur sobirana,
geganta dels Pirineus
que per sang té rius de saba.
Com una torre és son tronc
que s'esbadia en tres branques
com tres titans rabassuts
que sobre els núvols s'abracen,
per sostenir en lo cel
una cúpula de rama
que fa ombra a tot lo pla
com una nova muntanya.
 
Don Jaume cau de genolls
i en son èxtasis exclama:
—Al Pare, Fill i Esperit
per tots los segles hosanna!
tres persones i un sol Déu
que aquí sa firma ha posada,
com en l'arbre de Mambré
on Abraham reposava.—
Fent la senyal de la creu
se recolza a la Pinassa,
i la son del paradís
a ses parpelles davalla.
Don Guillem de Mont-rodon,
que és son àngel de la guarda,
l'abriga amb son gran escut
on vermellegen les Barres.
Alça els ulls a l'Infinit
que obira en sa tenda blava
clavetejada d'estels
i al cim lluna minvanta.
 
En dolça contemplació
lo sorprèn lo bes de l'alba;
al bes de l'alba i al seu
don Jaume se desvetllava;
—He somiat que era gran
i d'un bell país monarca,
d'un bell país com aqueix
entre la mar i la muntanya.
Com eix pi meravellós,
mon regne posà tres branques,
foren tres regnes en un,
ma corona els coronava.—
Esbrinant somni tan dolç
lo sol li dóna a la cara
i esporuguida a ponent
la mitja lluna s'amaga.
Lo somni del rei infant
lo vell templari l'acaba
en extàtica oració,
espill de visió més clara.
Veu Catalunya la gran
fer-se més gran i més ampla,
robant als moros València,
prenent-los l'Illa Daurada.
Unides veu a les tres
com les tres cordes d'una arpa,
les tres nimfes d'eixa mar,
d'aqueix jardí les tres Gràcies.
Mes al veure desvetllar
lo lligador d'eixa garba,
profeta, al Conqueridor
sols li diu eixa paraula:
—Preguem, que sols Déu és gran,
los hòmens són ombra vana;
preguem que sia aqueix pi
l'arbre sagrat de la Pàtria.
 

El Pi de les Tres Branques de Campllong, de 25 metres d'alçada i situat a 1.290 metres d'altitud del nivell del mar, es convertí ja en el segle XIX i, sobretot gràcies al poema que li va dedicar Jacint Verdaguer, en un dels símbols centrals del catalanisme modern.

S'hi va fer la primera festa nacionalista el 25 de juliol de 1921 i, a partir de 1980, es va recuperar la trobada o aplec, que se celebra cada any el tercer diumenge de juliol (és a dir, demà). A uns cinc-cents metres més enllà del Pi vell, mort d'abans de 1915 per una intervenció poc acurada de protecció que s'hi va dur a terme, s'hi pot trobar el Pi jove, del qual ja documentava l'existència el baró de Maldà.


Al peu del Pi vell podem llegir, a banda del poema de Verdaguer, un fragment del Calaix de sastre, dietari de Rafael d'Amat i de Cortada, baró de Maldà (1746–1818) que va ser el primer de parlar-ne literàriament, a partir d'una visita que hi van fer els seus fills el 1810 i un fragment de la peça teatral Lo Pi de les Tres Branques, de Francesc Pelagi Briz (1839–1899).

Podria fer algun comentari sobre els valors contradictoris de la poesia romàntica-patriòtica-catòlica-conservadora —personalment, el Romanticisme sempre m’ha fet una mica de mandra—, però considero que en aquests moments no toca: al contrari, toca aprofitar-ho tot per aixecar les estelades, abans que, amb el pretext de la crisi i les suposades exigències dels mercats, l’Estat espanyol no se’ns acabi de carregar la llengua, la cultura, l’economia, el benestar, els drets civils, la dignitat i l’escassa llibertat i sobirania que ens pensàvem que teníem. En fi, potser serà una drecera per assolir abans la independència!

Publicat a petició de l’Elvira Balaguer, sempre tan amatent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.