Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 13 de juliol de 2012

La Fontaine - La lletera i el pot de llet


Jean de la Fontaine (1621-1695)
La laitière et le Pot au lait

Perrette, sur sa tête ayant un Pot au lait
            Bien posé sur un coussinet,
Prétendait arriver sans encombre à la ville.
Légère et court vêtue elle allait à grands pas ;
Ayant mis ce jour-là pour être plus agile
            Cotillon simple, et souliers plats.
            Notre Laitière ainsi troussée
            Comptait déjà dans sa pensée
Tout le prix de son lait, en employait l’argent,
Achetait un cent d’ œufs, faisait triple couvée ;
La chose allait à bien par son soin diligent.
            Il m’est, disait-elle, facile
D’élever des poulets autour de ma maison :
            Le Renard sera bien habile,
S’il ne m’en laisse assez pour avoir un cochon.
Le porc à s’engraisser coûtera peu de son ;
Il était quand je l’eus de grosseur raisonnable ;
J’aurai le revendant de l’argent bel et bon ;
Et qui m’empêchera de mettre en notre étable,
Vu le prix dont il est, une vache et son veau,
Que je verrai sauter au milieu du troupeau ?
Perrette là-dessus saute aussi, transportée.
Le lait tombe ; adieu veau, vache, cochon, couvée ;
La Dame de ces biens, quittant d’un œil marri
            Sa fortune ainsi répandue,
            Va s’excuser à son mari
            En grand danger d’être battue.
            Le récit en farce en fut fait ;
            On l' appela le Pot au lait.

            Quel esprit ne bat la campagne ?
            Qui ne fait châteaux en Espagne ?
Picrochole, Pyrrhus, la Laitière, enfin tous,
            Autant les sages que les fous ?
Chacun songe en veillant, il n’est rien de plus doux :
Une flatteuse erreur emporte alors nos âmes :
            Tout le bien du monde est à nous,
            Tous les honneurs, toutes les femmes.
Quand je suis seul, je fais au plus brave un défi ;
Je m écarte, je vais détrôner le Sophi ;
            On m’élit Roi, mon peuple m’aime ;
Les diadèmes vont sur ma tête pleuvant :
Quelque accident fait-il que je rentre en moi-même ;
            Je suis gros Jean comme devant.


La lletera i el pot de llet

La Laieta s’instal·la al cap un Pot de llet
         Damunt el coixinet que ella s’ha fet
i espera d’arribar sense entrebancs a vila.
         Tresca amb passa lleugera pels camins
         i és que avui, per poder anar més tranquil·la,
         vesteix faldilla curta i duu escarpins.
         Va així trossada i, pels seus dins,
         ja s’afigura el tant que li pertoca
si ven tota la llet. Adquirirà cent ous,
         Els donarà a covar a més d’una lloca,
         serà com treure’n un grapat de sous.
«Dels polls n’hauré gallines, pels voltants de la casa
terrejaran a pler; molt serà, al capdavall,
que la guineu astuta me’n faci taula rasa
i no me’n deixi algunes per firar-me un godall.
         L’engreix del porc demana poc treball.
         Ja el tinc: bon pes, tossa acceptable.
De diners, en revendre’l, me’n daran un grapat.
¿I qui m’impedirà, si és que els trobo a mercat,
d’ampliar amb una vaca i el seu vedell l’establa,
que em gaudiré de veure com salta entre el ramat?»
La Laieta, exaltada, també salta, entropessa,
         li cau el pot, es vessa:
pollets, garrí, vedell i vaca, bona nit.
         De tants tresors, la noia, amb ull pansit
         escampats com els veu s’acomiada;
         va a presentar disculpes al marit,
         amb gran perill de rebre una allisada.
                  Passà a la farsa el fet:
                  se’n va dir El Pot de llet.

¿Hi ha algú que no divaga, que no corre
a edificar castells damunt la sorra?
Pirros i Picrocol, la lletera, jo, tu,
         Savis, folls, tot és u.
Qui, despert, no somia? Com és de falaguera
la il·lusió que l’ànima transfigura en quimera!
         Rebo del món els béns abundantment,
         les millors dones, la més alta fama.
         Sol amb mi planto cara al més valent;
m’extravio, destrono un príncep d’Orient;
         rei estimat la nació em proclama;
plouen sobre el meu cap joiells guspirejants;
però si qualsevol incident em reclama,
         sóc el mateix curt de gambals que abans.


Vet aquí una de les faules més conegudes de La Fontaine. La versió catalana és de Xavier Benguerel, que va fer una tasca esplèndida traduint-les totes en vers català: 238 faules que ocupen 9.360 versos, comptant les dedicatòries. Les va publicar Llibres del Mall l’any 1984 en una edició il·lustrada amb nombrosos dibuixos de Josep M. Subirachs. La referència editorial és: La Fontaine, Fables/Faules. Tots dotze llibres. Versió de Xavier Benguerel. Dibuixos de Josep M. Subirachs. Notes de Marta Benguerel. Introuducció de R. Pinyol-Balasch. Edició bilingüe, 990 pàgines. Edicions del Mall, Barcelona 1984.

Podem comparar aquesta faula amb una altra, menys coneguda, que té idèntica moraleta, tot i que l’anècdota que hi dóna peu és un pèl més macabra. La Fontaine la va publicar també a continuació de l’anterior: són els poemes números deu i onze del llibre setè de les Faules.



Le Curé et le Mort
Un mort s'en allait tristement
S'emparer de son dernier gîte ;
Un Curé s'en allait gaiement
Enterrer ce mort au plus vite.
Notre défunt était en carrosse porté,
Bien et dûment empaqueté,
Et vêtu d'une robe, hélas ! qu'on nomme bière,
Robe d'hiver, robe d'été,
Que les morts ne dépouillent guère.
Le Pasteur était à côté,
Et récitait à l'ordinaire
Maintes dévotes oraisons,
Et des psaumes et des leçons,
Et des versets et des répons :
«Monsieur le Mort, laissez-nous faire,
On vous en donnera de toutes les façons ;
Il ne s'agit que du salaire.»
Messire Jean Chouart couvait des yeux son mort,
Comme si l'on eût dû lui ravir ce trésor,
Et des regards semblait lui dire :
«Monsieur le Mort, j'aurai de vous
Tant en argent, et tant en cire,
Et tant en autres menus coûts.»
Il fondait là-dessus l'achat d'une feuillette
Du meilleur vin des environs ;
Certaine nièce assez propette
Et sa chambrière Pâquette
Devaient voir des cotillons.
Sur cette agréable pensée
Un heurt survient, adieu le char.
Voilà Messire Jean Chouart
Qui du choc de son mort a la tête cassée :
Le Paroissien en plomb entraîne son Pasteur ;
Notre Curé suit son Seigneur ;
Tous deux s'en vont de compagnie. 

Proprement toute notre vie ;
Est le curé Chouart, qui sur son mort comptait,
Et la fable du Pot au lait.


El Clergue i el Mort

Un Mort anava tristament
         a ocupar sa postrema residència;
         un Sacerdot, alegrement,
         anava a enterrar-lo amb urgència.
El duien ben menat en carrossa, al difunt;
         empaquetat com cal, al punt,
vestit d’una roba que, ai las!, en diuen caixa,
         roba d’hivern, roba d’estiu,
         que ja per sempre els morts encaixa.
         El Clergue el seguia a pas viu
         i anava resant en veu baixa
         jaculatòries i respons,
         salms a desdir, kyrieleisons,
         i un gori-gori dels més bons:
         «Fem, Senyor Mort, com d’ordinari,
         n’haureu amb tots els tons i sons;
         tan sols es tracta del salari.»
Mossèn Joan covava amb ulls àvids el mort,
com si temés que algú li arrabassés la sort,
         i anava confiant-li els seus deliris:
         «De vós en podré treure, bon Senyor,
         tant en diner i tant en ciris
         i en d’altres menudències, Déu n’hi do.»
         Podria comprar un bot de bona mida
         del millor vi d’aquests voltants;
         per la neboda més polida
         i la criada Margarida
         gipons, enagos, farbalans.
         Mentre fantasiava fora mida,
         sobrevé el xoc: carrossa, al botavant!
         Carrossa, adéu, i adéu, Joan:
         un trenc al cap li va costar la vida.
El taüt del difunt s’emporta el seu pastor;
         el nostre Clergue encalça el seu Senyor;
         se’n van plegats en franc companyonatge.

         Tota la nostra vida és feta a imatge
del mossèn que comptava amb el mort, satisfet,
com la nostra lletera amb el seu Pot de llet.


3 comentaris:

  1. M'ha agradat llegir la versió original de la faula de la lletera, obviament coneguda però que mai havia llegit (potser algun fragment). El que més m'ha agradat, per novedós i desconegut, és la part final, tot allò del "Sol amb mi planto cara al més valent", que seria una mica l'explicació de la part moral.

    La segona no la coneixia i m'ha fet riure, doncs té un punt irònic una mica inesperat, d'allò que avui en diríem humor negre. Fas bé de du-la doncs d'una banda dialoga molt bé amb la primera i de l'altra dóna una visió més adulta, menys ensucrada sobre el mateix tema.

    Com t'ho fas per estar sempre tan a l'altura en les teves publicacions?

    ResponElimina
  2. M'ha sorprès que l'obra de Xavier Benguerel fos entre altres coses el treball de traduir aquestes 238 faules en versos, tots en català, ocupant aquests 9360 versos. La meva estranyesa és que la temàtica de les seves obres incideix en els conflictes morals i en la vida quotidiana i presta especial atenció al món laboral
    El 1974 va obtenir el premi Planeta per Icària, Icària, publicada simultàniament en castellà i català, en la qual recrea l'ambient anarquista del Poblenou. Una vegada ho vaig posar al meu blog. Abans de la guerra. coincidint amb els escriptors Mercè Rodoreda, Pere Calders, i crec que Joan Oliver. (no estic molt segur si va ser ell) Amb aquest últim va mantenir una llarga relació d'amistat que es va acabar anys després per diferències ideològiques. A Santiago de Xile. crea el "Laboratori Benguerel SL", que li va proporcionar molts beneficis econòmics i la possibilitat de dedicar-se a la literatura de manera professional.
    Quan va tornar a Catalunya una mica més tard crea "El club dels Novel·listes", on va publicar el primer volum de la col·lecció amb la novel·"la Gorra de plat". Explico una mica de la seva trajectòria perquè pot ser que no parlem del mateix Xavier Benguerel, a pesar de coincidir en els anys

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí,Josep, sí que és el mateix: Xavier Benguerel i Llobet (Barcelona 1905-1990). Va fer tot això que dius: va escriure novel•la, narració, poesia, teatre i memòries, i també va traduir E. Allan Poe, Neruda, Baudelaire, Verlaine, Rimbaud, Mallarmé i Valéry, a més de totes les Faules de la Fontaine.

      Al "Club dels Novel•listes", que va fundar juntament amb Joan Sales, el primer llibre editat va ser la seva novel•la ‘El testament’ (1955). ‘Gorra de plat’ es va publicar a la mateixa editorial, però després, el 1967. I poc després, ‘Els vençuts’.

      Tenia un estil planer i una temàtica de conflictes humans i morals, amb especial referència als temes obrers, des d'una perspectiva catòlica.

      Té un fill, Xavier Benguerel i Godó, que és un famós compositor.

      Gràcies, Josep, per les teves interessants aportacions, sempre benvingudes.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.