Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dissabte, 13 d’octubre de 2012

 
Jordi de Sant Jordi  (~1399~1424)
Un cors gentil m’à tant enamorat

Un cors gentil m’à tant enamorat
lo cor e·ls ulls e mon fin pensamén,
que nit e jorn n’estan en gran debat
qui l’amarà d’ells tres primeramén,
e vey tan fort a cascun d’ells ençés
que no m’i val saber a remeyar,
e vets com m’à e·n quin joch ella mes,
que mon las cors no u porà soportar!

Disen los ulls que no y cal debat jes,
qu·ells foren cert primers en lo triar
e qu·e son alt la vòlgron mays que res,
car manta nit los cové despertar
al lit ploran, per desir que·ls ne ve
d’ella veser, que·ls fa viure y morir;
e per ayçò an gran raysó, per què
null hom del món no·ls pot res contradir.

Diu lo cor cert que·ls ulls saben molt bé
qu·en lo començ lo vench primer ferir
un dolç esguart; d’equell sol, las!, sosté
lo foch d’amor, qui·l fa tots temps languir,
sens que remey no sent d’alguna part,
qu·ell ha l’afan y els ulls han lo plaser;
per qu·és raysó qu’ell n’aya mellor part
de sobre tots, si dret li volen fer.

Lo pensamen diu que, sí Dúu lo guart,
que·ls ulls ne·l cor no poran sostener
nengun bon dret, que jorn, matí ne tart,
incessantment jamés no·s pot mover
d’ella pensar, en durmén ne vetlan,
què fa, hon és, ne si·l desamarà,
e qu·ell de tots sofer lo més afan;
per què tot sol, sens pus, la servirà.

E vets açí en quin treball ten gran
visch quescun jorn que bella dona fa:
vey d’una part los ulls qu·estan ploran
e d’autra·l cor angoxós que·s perdrà,
y el pensament en pensar occupats,
tant que no say qui m’ajut en est cas,
si donques ley qui·ls ha tals adobats
no·m vol aydar a l’afan qu·eu ben pas.

        Tornada

Na Ysabel, si mon bé desirats,
eu vos sopley declarets en tot cas
qual de tots tres deu ser de vós amats,
pus que·ls havets axí trets de compàs.

        Altra tornada

Qu·en bona fe tant me suy malmenats,
des que no us vi, que·ls tres m’an dit tot ras
que, si donchs vós ayçò no declarats
qu·en breu de temps me faran dur al vas.


Una dona gentil m’ha enamorat tant

Una dona gentil m’ha enamorat tant
el cor, els ulls i el pensament,
que nit i dia mantenen un debat
sobre quin dels tres l’estimarà millor,
i els veig tan encesos cada un d’ells
que no en sé prou per posar-hi remei.
Vegeu en quin lloc ella m’ha ficat!
El meu pobre cos no podrà suportar-ho!

Diuen els ulls que no cal cap debat,
que ells van ser els primers a fer la tria,
que la volen, per al seu plaer, més que cap altra,
i moltes nits els passa que es desperten
plorant al llit, pel desig que els ve
de veure-la, que els fa viure i morir;
i en això tenen tota la raó,
que així ningú no els podrà contradir.
 
Diu el cor que els ulls saben molt bé
que a l’inici el va venir primer a ferir
una dolça mirada i que, sol i trist, sosté
el foc d’amor, que el fa sempre llanguir
sense que trobi enlloc cap remei;
ell en sent l’afany, i els ulls, el plaer;
escau, doncs, que ell en tingui la millor part
per damunt de tots, si es vol fer justícia.

El pensament —que Déu el guardi— diu
que ni els ulls ni el cor poden sostenir
cap bon dret, que el dia, matí o vespre,
incessantment no pot mai deixar
de pensar en ella, tant dormint com despert,
en el que fa, on és i si deixarà d’amar-lo,
i que ell de tots és qui pateix més l’afany;
per això tot sol, sense cap ajuda la servirà.
 
I vet aquí en quin trasbals tan gran
visc cada dia que la bella em concedeix:
veig d’una banda els ulls que ploren
i de l’altra el cor que es perd d’angoixa,
i el pensament enderiat a pensar;
tant és així que no sé qui em pot salvar,
si doncs ella, que tant els ha malmès,
no em vol ajudar en l’afany que passo.

       Tornada

Na Isabel, si el meu bé desitgeu,
us suplico que decidiu clarament
quin de tots tres ha de ser amat per vós,
perquè per vós estan descompassats.
 
         Altra tornada

Que en bona fe estic tan malmenat
des que no us veig, que els tres m’han dit
que, si vós sobre això no decidiu,
ben aviat em faran dur a la tomba.
 
[Versió de Carles Duarte i Montserrat, dins Jordi de Sant Jordi, Poesia. Versió de Carles Duarte. «Tast de Clàssics», Ed. Barcino, Barcelona, 2001, poema XI. Altres edicions: Ed. Martí de Riquer i Lola Badia, Les poesies de Jordi de Sant Jordi, cavaller valencià del segle XV, València, Tres i Quatre, 1984. També: Jordi de Sant Jordi, Lamoroso cerchio. Poesie dellultimo trovatore, versió bilingüe català-italià. Traducció i estudi crític de Donatella Siviero; Luni Editrice, Milà-Trent, 1997]

http://www.youtube.com/watch?v=hw-9hi3duso  Mariona Segarra


El poema més conegut de Jordi de Sant Jordi és, no cal dir-ho, Desert d’amics, que Raimon va musicar, cantar, enregistrar i popularitzar l’any 1970. Més endavant, Raimon en va musicar també la Cançó d’opòsits («Tots jorns aprench e desaprench ensemps»).

Jordi de Sant Jordi, com els seus coetanis i amics Andreu Febrer, Ausiàs March, el Marquès de Santillana i altres grans figures del Renaixement, va saber combinar «el discurs de les lletres i el de les armes». Malgrat la seva curta vida —vint-i-cinc anys—, va llegar a la posteritat un cançoner molt interessant, tot i que, per força, breu: tan sols divuit poemes.

La cançó que he seleccionat figura un debat entre els ulls, el cor i el pensament del poeta, sobre quin d’ells estima més i millor la seva enamorada, de la qual només sabem el nom, Isabel. L’he triada perquè aquest tema del debat entre els ulls i el cor (bé que ara amb el pensament actuant com a jutge) va ser reprès, cent setanta anys més tard, per un altre gran poeta, en sengles sonets que aniran venint, si així us plau, en setmanes vinents. 

Imatge: Il·lustració del Libre dels feyts e dits del gran rei Alfons (1455: De Dictis e factis Alphonsi regis), de Jordi Beccadelli, dit el Panormita, traducció del segle XV de Jordi de Centelles.


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.