Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dissabte, 20 d’octubre de 2012

Shakespeare - Sonnet XLVI


William Shakespeare (1564-1616)
Sonnets

XLVI

Mine eye and heart are at a mortal war
How to divide the conquest of thy sight;
Mine eye my heart thy picture's sight would bar,
My heart mine eye the freedom of that right.
My heart doth plead that thou in him dost lie --
A closet never pierced with crystal eyes --
But the defendant doth that plea deny
And says in him thy fair appearance lies.
To 'cide this title is impanneled
A quest of thoughts, all tenants to the heart,
And by their verdict is determined
The clear eye's moiety and the dear heart's part:
   As thus; mine eye's due is thy outward part,
   And my heart's right thy inward love of heart.


XLVI

Entre mon cor i ulls s’ha encès, salvatge,
mortal combat per ta possessió :
mos ulls, al cor, defenen ton imatge;
nega el meu cor, als ulls, lliure acció.
Al·lega el cor que ell ton Tot reposa
(recinte, d’ull humà mai violat);
mes l’acusat a ses raons s’oposa,
dient que és ell qui guarda ta beutat.
Per dirimir tan singular disputa
s’és aplegat jurat de pensaments,
i a llur decisió, que res no immuta,
sotmesa ha estat la sort dels combatents.
    I ells, si ta gran beutat als ulls cedien,
    en canvi, al cor, el cor teu concedien.

[Versió de Carme Montoriol, 1928]

XLVI

Lliuren el cor i els ulls pugna salvatge
per tenir sobre tu tot el seu dret;
vol l’ull vedar-li al cor la teva imatge,
i el cor li nega a l’ull paper en el plet.
Al·lega el cor que en ell ets tu present
(lloc pels ulls cristal·lins mai no petjat),
però es bat l’adversari amb l’argument
que rau en ell la teva claredat.
Per dirimir tan singular renyina
es convoca un jurat de pensaments,
i pel seu veredicte es dictamina
què és del cor dolç i què és dels ulls lluents.
    En resum: és dels ulls el teu aspecte,
    i del meu cor el teu íntim afecte.

[Versió de Gerard Vergés, 1994]

XLVI

Tinc ulls i cor en guerra per dividir el pillatge
del teu retrat que un dia van poder conquistar;
els ulls al cor voldrien vetar la teva imatge
i el cor vol negar el dret dels ulls a contemplar.
Pledeja el cor que tu a dintre seu fas vida
(una cambra que mai cap ull no ha travessat)
però els acusats neguen el plet i, de seguida,
diuen que en ells està la teva claredat.
Per dirimir aquest plet, ja s’ha constituït
un jurat fet de pensaments, per dictar norma,
i, amics com són del cor, tots ells han decidit
la part dels ulls i la del cor d’aquesta forma:
    als ulls, els correspon la part exterior
    i el cor tindrà el teu cor (la part interior).

[Versió de Salvador Oliva en vers, 2002]


XLVI

Tinc l’ull i el cor en guerra mortal / pel repartiment de la conquesta de la teva visió. / L’ull voldria prohibir que el teu retrat arribi al cor, / i el cor voldria prohibir a l’ull la llibertat d’usar aquest dret. // El cor pledeja que tu vius dintre seu / una cambra que mai cap ull humà no ha pogut travessar; / però l’acusat nega el plet, / i diu que és dintre seu on viu la teva bella aparença. // Per decidir sobre aquest dret s’ha construït / un jurat de pensaments, tots els membres del qual són llogaters del cor*, / i pel seu veredicte s’ha decidit / quina part és de l’ull i quina és la part estimada del cor: // així, doncs, a l’ull li correspon la teva part exterior, / i el dret del cor és l’amor interior del teu cor.

(*) Si fossin llogaters dels ulls, els membres del jurat serien pensaments de luxúria. És perquè són pensaments d’amor veritable que són llogaters del cor. (Nota del traductor)

[Versió de Salvador Oliva en prosa, 2002]

XLVI

Mis ojos y mi corazón están en guerra mortal por cómo repartirse la conquista de tu mirada; mis ojos quisieran prohibir a mi corazón la vista de tu imagen; mi corazón niega a mis ojos la legitimidad de este derecho.
  Mi corazón sostiene que tú habitas en él —reducto en que nunca han penetrado los cristalinos ojos—; pero los defensores rechazan esta alegación y dicen que en ellos es donde reposa tu linda apariencia.
  Para decidir este litigio se ha convocado un jurado de pensamientos, todos terratenientes del corazón; y por su veredicto se ha determinado la porción que corresponde a los ojos transparentes y la parte del tierno corazón.
  Así pues, es deuda de mis ojos tu forma exterior, y derecho de mi corazón el íntimo afecto de tu corazón.

[Versió de Luis Astrana Marín, 1932]


XLVI

Mi ojo y mi corazón a muerte están en guerra
por cómo de tu vista el campo se reparte:
mi ojo a mi corazón tu imagen ya le cierra;
el corazón al ojo, el derecho a mirarte.
Mi corazón arguye que él te tiene dentro,
alcoba nunca por pupila penetrada;
mas el otro a razones le sale al encuentro,
y alega que tu forma en él está pintada.
A dirimir el pleito se erigió un jurado
de pensamientos —todos del alma aparceros—,
y por su veredicto se han determinado
de ojo claro y de dulce corazón los fueros,
    así: a mi ojo tu exterior le corresponde,
    y al corazón la parte en que el amor se esconde.

[Versió d’Agustín García Calvo, 1974]

NOTES

Al marge de xafarderies irrellevants —com, per exemple, qui devia ser el misteriós destinatari (un jove noble, ros i ben plantat) dels primers 126 poemes, o qui era la dark lady (la dama morena que compartia l’amor dels dos enamorats, en els sonets 127 a 154)—, el Sonnets de Shakespeare són en ells mateixos una autèntica joia de la literatura universal. Combinant la passió vehement del contingut amb l’admirable sumptuositat verbal i les enlluernadores filigranes conceptuals de la forma, ens parlen sobretot de l’amor, però també del pas devastador del temps: la bellesa, la maduresa, la decadència i la mort, la fragilitat de les ambicions humanes, la fugacitat dels desigs i esperances... i de com la literatura pot servir per fer que els artistes  —i, al capdavall, l’amor— perdurin més enllà de la mort.

Que jo sàpiga, dels Sonnets se n’han fet sis versions catalanes —tres de completes, dues de parcials i una de testimonial:

M[agí] Morera i Galícia, XXIV Sonets de Shakespeare. Oliva Impressor, Vilanova i la Geltrú, 1912. Com diu el títol, Morera va traduir 24 sonets. L’any següent, però, Morera va publicar Selecta de Sonets de Shakespeare, Oliva Impressor, Vilanova i la Geltrú, 1913, on incorporava 33 sonets més, amb un total de 57, més d’un terç dels 154 que componen el corpus shakespearià; faig servir aquesta edició.  La seva versió, parcial, és en versos decasíl·labs rimats. Lamentablement, no va traduir els sonets 46 i 47, referits al debat dels ulls i el cor. Magí Morera, escriptor i polític, va néixer a Lleida el 1853 i hi va morir el 1927.

Carme Montoriol i Puig, Els sonets de Shakespeare, Barcelona 1928; reeditat a Figueres, maig 1980, d’on cito. Versió completa, en versos decasíl·labs rimats. L’edició de 1980 incorporava algunes correccions fetes per l’autora respecte a la seva versió de 1928. En concret, pel que fa a aquest sonet, l’edició original al v. 7 deia «mes l’acusat al fall injust s’oposa», i al v. 11 deia «i al decisiu fall seu, que res no immuta». Ja es veu que la correcció va ser per suprimir el mot fall. Carme Montoriol, poeta, narradora i dramaturga, va néixer a Barcelona el 1893 i hi va morir el 1966.

Joan Triadú, 40 sonets de Shakespeare. Proa, Barcelona, 1958. Faig servir la quarta edició, 1993. Triadú, pedagog, filòleg, escriptor i crític literari, va néixer a Ribes de Freser el 1921 i va morir a Barcelona el 2010. La seva versió és parcial, i és feta en versos alexandrins rimats. Tampoc no va traduir els sonets 46 i 47.

Gerard Vergés, Tots els sonets de Shakespeare, Columna, Barcelona 1994. Edició bilingüe anglès-català. Faig servir la segona edició, octubre del mateix any 1994. Versió catalana completa, en decasíl·labs rimats.

William Shakespeare, Els sonets. Versions en prosa i en vers de Salvador Oliva. Edició bilingüe, completa. Edicions 62, Empúries, Barcelona desembre 2002, d’on cito. La versió en vers, rimada, és en feta en versos alexandrins o bé dodecasíl·labs.

A part d’això, el poeta Marià Manent va traduir almenys quatre sonets (els números 18, 73, 97 i 98; cap, per tant, dels dos que ara ens ocupen), alternant alexandrins i decasíl·labs rimats, que va publicar a la seva admirable antologia Poesia anglesa i nord-americana, Ed. Alpha, Barcelona 1955.

En castellà hi ha diverses traduccions: vegeu-ne una ressenya a Vergés, op. cit, p. xvi. Jo en faig servir només dues, les que tinc:

William Shakespeare, Obras Completas. Estudio preliminar, traducción y notas de Luis Astrana Marín, con 30 ilustraciones. Aguilar, Madrid 1932, 2 volums. Faig servir la setzena edició, de 1974. Els Sonetos són al volum 2, pàg. 1117-1180, en prosa i amb profusió de notes, que aquí ometo.

William Shakespeare, Sonetos de amor. Edición y traducción de Agustín García Calvo, Anagrama, Barcelona 1974. Faig servir la vuitena edició, setena a la col·lecció ‘Compactos’, maig de 2007. García Calvo (Zamora, 1926), conspicu erudit, filòsof, filòleg, poeta, dramaturg i amant de provocar polèmiques, va traduir els Sonnets en versos que ell descriu com a «trisdecasílabos enterizos», és a dir, «versos d’estructura iàmbica de sis peus i mig, és a dir, de 13 síl·labes», admetent variacions en la distribució accentual i la cesura; així evitava, segons ell, «el fastidio del endecasílabo». A la pràctica, però, ateses les possibilitats de fer o no sinalefes o hiats opcionals, molts dels seus versos resulten al capdavall alexandrins o dodecasíl·labs. Els versos són rimats, amb una versió de vegades prou lliure, fins al punt de substituir els apariats finals per tercets o fins quartets, a guisa d’estrambot. Tot aquestes llibertats, és una versió potent, digna d’assaborir.

Triadú fa esment de dues versions franceses en vers, obres respectivament d’André Proudhommeaux (Suïssa, 1945; Triadú la qualifica d’espectacular) i de Jean Rousselot (París, 1969), així com una d’italiana a càrrec del poeta Giuseppe Ungaretti, que googlejant he vist que és una edició parcial (40 sonets també) publicada a Milà l’any 1946. Per cert, que André Proudhommeaux (1902-1968) va ser un anarquista que va estar a Barcelona durant la guerra civil i va escriure també un llibre de ressons orwellians: La Catalogne livre (1937-1938). No conec cap de les edicions que esmento en aquest paràgraf; ja ho sabeu, doncs, si algú pel Tió volgués tenir un detall...

Per raons estètiques i d’espai, he unificat la forma de presentar els sonets seguint el model habitual anglès: els tres quartets seguits sense espais separadors en blanc, i l’apariat final entrat amb una sagnia. Així és com ho transcriu també Vergés; els altres traductors en vers que contemplo (Morera, Montoriol, Triadú, García Calvo i Oliva) opten per separar els quartets i l’apariat amb espais en blanc.

Montoriol i Astrana fan esment, en relació amb els sonets 46 i 47, de la relació temàtica amb el sonet 33 de Drayton, publicat el 1593. L’edició dels Sonets de Shakespeare és de 1609, però no sabem quan es van redactar i per tant no podem saber quin dels dos poetes es va inspirar en l’altre, o si partien tots dos d’una font comuna. Aquesta font, també segons Montoriol i Astrana, que citen comentaris de Dowden i Wyndham, fan constar la semblança amb els sonets 19 i 20 de Tears of Fancy, de Watson (1593) i amb la Diana de Constable (1584). També Vergés es fa ressò d’aquestes semblances, però escriu: «Shakespeare supera el tòpic i l’insufla de vitalitat i passió. Comparar Shakespeare amb els esmentats sonetaires elisabetians fóra una blasfèmia».

Val a dir que és Vergés mateix qui relacions el tema d’aquests sonets amb el poema de Jordi de Sant Jordi, prop de dos segles anterior, que vam comentar la setmana passada: Un cors gentil m’à tant enamorat. Shakespeare possiblement no devia conèixer Jordi de Sant Jordi, però sens dubte algun erudit podria buscar el fil —potser a través d’algun cabdell italià?— per on el tòpic del poeta català de començament del segle XV va poder arribar fins als poetes anglesos de finals del XVI.

En tot cas, la setmana que ve tancarem el tema amb el sonet següent, el 47, també centrat en el motiu dels ulls, el cor i el pensament. I ja pararem, per algun temps: ho prometo. Aquí podeu sentir el sonet 46 recitat per Jamie Muffet
En aquest enllaç podeu trobar tots els sonets de Shakespeare:


2 comentaris:

  1. I la traducció d'Artur Rodríguez?

    ResponElimina
    Respostes
    1. No la coneixia! La buscaré, moltes gràcies, anònim.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.