Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 2 de novembre de 2012

García Calvo - Libre te quiero


Agustín García Calvo (1926-2012)
Libre te quiero

Libre te quiero
como arroyo que brinca
de peña en peña,
pero no mía.

Grande te quiero
como monte preñado
de primavera,
pero no mía.

Buena te quiero
como pan que no sabe
su masa buena,
pero no mía.

Alta te quiero
como chopo que al cielo
se despereza,
pero no mía.

Blanca te quiero
como flor de azahares
sobre la tierra,
pero no mía.

Pero no mía:
ni de Dios ni de nadie,
ni tuya siquiera.


Las moras negras

Creí que buscaba
las moras negras,
y encontré la rosa de zarza.

Creí que cortaba
la rosa blanca,
y se hincó la espina en mis venas.

Creí que saldría
clavel caliente,
y brotó un arroyo de leche.

Creí que el arroyo
se hundía en tierra,
y fluyó al Océano verde.

Creí que era aquello
el verde Océano,
y era el río eterno de estrellas.

Creí que hallaría,
cruzando el cielo,
al Señor del todo y la nada.

Y sólo encontré
puñado de moras
que de amor en mi mano sangraban.


Sempre que parlo dels Sonets de Shakespeare parlo de la traducció que va fer al castellà Agustín García Calvo, aquest zamorà que acaba de morir, als 86 anys, a la seva ciutat natal. Filòleg, poeta i dramaturg, va publicar molts escrits de lingüística (un d’especialment remarcable: Hablando de lo que habla, 1989). Catedràtic de filologia clàssica a la Universitat de Sevilla, va ser expulsat de la càtedra quan va donar suport a les revoltes universitàries antifranquistes de 1965, igual que José Luis López Aranguren i Enrique Tierno Galván, i es va haver d’exiliar després de diverses detencions. Retornat a Espanya, durant la Transició va continuar essent una veu crítica contra tot, des d’una posició que va anar evolucionant des de l’anarquisme fins a una mena de nihilisme individualista. Vegeu els títols d’alguns dels seus llibres de política: Contra la paz, Contra la familia,  Contra la pareja, Contra el hombre, Contra la democracia, Que no y que no...

Personatge volgudament contradictori, va ser molt criticat als anys 80 quan va ser condemnat a pagar 10,6 milions de pessetes a Hisenda —s’havia negat sistemàticament a fer la declaració de la renda— i va publicar un article demanant als seus lectors que l’ajudessin a pagar el seu deute amb els corresponents recàrrecs; el cas és que així va aconseguir recaptar 4,5 milions i va poder refinançar amb un crèdit bancari la resta del deute. Per altra banda, va rebre tres vegades el Premio Nacional de Literatura i en va acceptar les remuneracions econòmiques que implicaven, tot i demanar-se si això no seria «vendre’s». També va escriure, a petició de Joaquín Leguina, l’himne de la comunitat autònoma de Madrid, en aquest cas pel preu simbòlic d'una pesseta.

Des de la seva peculiar ideologia, sostenia que no hi ha d’haver nacionalismes perquè «no hi ha pobles» sinó un únic «poble» eteri format per individus sols, i que qualsevol intent de definir una nació, o una constitució, es feia sempre amb la intenció de sotmetre el poble a un poder exterior il·legítim. S’oposava, doncs, tant al nacionalisme espanyol com als nacionalismes perifèrics, en nom d’un individualisme difícil de materialitzar en termes de convivència pràctica. Dos dels seus deixebles principals foren Fernando Savater i Félix de Azúa, que aviat es van allunyar de les seves posicions extremes, mantenint la fòbia a determinats nacionalismes però no a d’altres.

Garcia Calvo deixa una obra sòlida, amb notables estudis sobre lingüística, amb poemes molts bons, amb obres de teatre interessants que avui no es representen i amb nombroses traduccions de clàssics grecs i llatins i de poetes moderns, com Paul Valéry, i també dels sonets shakespearians que l’han dut més d’un cop a aquest bloc. El recordem amb dos dels seus poemes més coneguts, musicats i cantats per Amancio Prada. A la Viquipèdia hi ha la seva bibliografia completa.


1 comentari:

  1. El primer dels poemes el coneixia. El que més coneixia d'ell era la seva integritat intel.lectual. Sempre és una pena, en aquest món mediocre que habitem, que marxi algú que ha estat íntegre. És una pena i alhora un exemple.

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.