Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 6 de desembre de 2012

Carreté - Ambaixadors de Mitilene











Ramon Carreté (1951)
Ambaixadors de Mitilene

         I

Mai lliure el mar de naus adverses,
mai lliure el cor d’esglai;
illes iguals, mai tan diverses,
mai tant rancor en menys espai;
mai mots tan bells amb mires més perverses,
mai esperança, mai:
nosaltres, grecs, ¿som ara els perses?


II

Mai lliure el mar de naus adverses,
mai lliure el cor d’esglai;
mai tan iguals, illes diverses,
mai tant rancor en menys espai;
mai mots tan bells amb mires més perverses,
mai esperança, mai:
vosaltres, grecs, sou ara els perses.


III

Clandestins sota el dret
com abans sota el sabre,
¿quin dret tort és aquest,
que el meu nord no hi pot cabre?
 
(Del volum Hibris, ParCir ed, Manresa 1991)

 






 
Mal m’està de citar-me, ja ho sé, però en aquest dia de la sacrosanta Constitució espanyola m’he recordat d’un poema que vaig escriure l’any 1982, després de la LOAPA, on intentava expressar la meva decepció envers el fet que, sota una democràcia, les aspiracions del meu país es veiessin menystingudes igual que abans sota la dictadura, ara amb l’agreujant que el nou àmbit jurídic constitucional —referendat majoritàriament enfront d’una alternativa òbviament pitjor— donava credibilitat als intents d’homogeneïtzació que abans, sota la dictadura, eren percebuts des de lluny com clarament atemptatoris contra el dret de les minories.

En el poema adoptava el punt de vista dels ciutadans de Mitilene, la capital de l’illa de Lesbos. Els mitilens van lluitar al costat d’Atenes contra els perses a les Guerres Mèdiques, defensant la llibertat de Grècia contra l’invasor forà; però després de la victòria, un cop assolida la pau,  ara es veien sotmesos a acollir-se, si us plau per força, a les lleis ateneses, que els prenien la sobirania per sotmetre’ls com a súbdits sota l’hegemonia dels antics aliats, ara dominadors. Atenes volia acaparar el domini de tota Grècia i Esparta i altres ciutats confederades s’hi oposaven: va ser la Guerra del Peloponès, en què Atenes pretenia imposar la seva hegemonia militar, comercial i cultural, i també la seva Constitució, a tots els grecs. Els habitants de Lesbos, antics aliats però ara rebels a l’assimilació, es van revoltar contra els atenesos i aquests hi van enviar una flota que va assetjar la ciutat i finalment la va conquerir. Els mitilens havien pogut enviar una ambaixada a Olímpia, durant la treva dels Jocs de l’any 428 aC, per demanar ajuda als espartans i als seus confederats. L’emotiu discurs dels ambaixadors està exposat a Tucídides, Guerra del Peloponès, llibre III. Tanmateix, l’expedició espartana d’ajut va arribar massa tard: els atenesos ja havien ocupat Mitilene. De primer van ordenar l’extermini de tots els homes de l’illa, però al final es van limitar a executar-ne tan sols un miler d’entre els prohoms més destacats.

Jo imaginava els ambaixadors mitilens a Olímpia parlant a una representació de tots els grecs: comencen adduint que ells també se senten grecs —en la metàfora del primer poema, avui en diríem europeus—, però defensen la igualtat del seu dret enmig de la diversitat («nosaltres, grecs —europeus— igual que vosaltres, som ara els perses, enemics vostres?»); tot seguit, davant l’estretor de mires de la metròpoli que ignorava les seves justes aspiracions, al segon poema es proclamen obertament antiatenesos («vosaltres, grecs —atenesos; ara, en la metàfora del segon poema, espanyols—, sou ara els perses: enemics nostres i de la llibertat»); per acabar, en el tercer poema, proclamant aquella decepció final: vam lluitar junts contra l’opressió dels perses —la dictadura franquista— per aconseguir unes llibertats —la Constitució, l’Estatut—, i ara en nom d’aquesta Constitució, en nom de la llibertat, ai las, el nostre dret es veu maltractat i perseguit igual que abans, sota el sabre del franquisme.

Sap greu, però crida l’atenció, que aquelles intuïcions del 1982, sobre l’actitud espanyolista de recel, primer, i després, successivament, de menyspreu, rebuig, odi, atac i intent de destrucció envers el catalanisme en general, i en especial envers la llengua i la cultura catalanes, que no ha parat de créixer des d’aleshores —i que s’ha fet més asfixiant en els períodes de majoria absoluta del PP, però que també es va donar quan governava el PSOE— es facin avui tan evidents i tan àmpliament compartides.


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.