Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dissabte, 29 de desembre de 2012

Foix - Onze nadals i un cap d'any


 J. V. Foix (1894-1987)
Onze Nadals i un Cap d’Any

I - També vindrem, Infant, a l’hora vella

També vindrem, Infant, a l’hora vella
Com a pagès, per ser més sols amb Tu;
Deixarem rella i la mula de sella,
I a peu, pel rost, allà on l’estel ens duu.


Et portarem vegetals esperances
I el que jo tinc en el graner tardà:
Llibres marcits, amb versos de vacances
On Tu no hi ets, i el camp és de secà.


Els vaig escriure en el parlar dels pares,
Que és el més dolç per qui el sap confegir,
Però hi fa nit en platges i sahares,
I el teu Nom és de sol i de jardí.

Guardo per Tu gallines ponedores
A camp obert, darrere el mur herbós,
Tocant al rec on maduren les móres
Per als infants que Et saben dir de Vós.


En embolcalls que em fan la passa curta,
Porto una leica i pàl·lids pensaments,
Cançons d’hivern en fontanes de murta
D’un monestir i un castell transparents.


Mantells eslaus i Florències alades,
Poliol de la Nou, brucs de Lladurs,
Illes ardents i gorgs negres amb fades,
Llavor de goig i guies del Pertús.


I els segells nous de la Teva naixença
En atlas filatèlics estel·lars,
Vàlids per tots, per l’amo i pel remença,
Pels llibertins, els pròdigs i els avars.


Porto els papers d’una casa forana
Escumejant vora la mar i el port;
—Omple-la tu amb Ta divina ufana,
Deixa-hi un àngel si m’hi ve la mort.


I quan tot just si la tenora sona,
Pastors i estels perduts serrat enllà,
La Verge i Tu tots sols, a l’Hora Sola,
I els corns reials qui sap qui els sentirà,
Vindré mudat, al costat de la dona,
Amb els vestits de quan ens vam casar.


El Port de la Selva. Nadal de 1948


II – Tot és ací

Tot és ací: les diürnes espases
A sol llevant amb la por i l’esperança
Del Dia Nou; l’home fosc, que ara avança
Ple de desig, entre cel i natura,
Dret pels serrats, i jup a la vall dura,
O, vagarós, que abranda selva i cases;
 
El mar obert, i clos, a l’aventura,
Do de semença i de tenebra i brasa
Quan bufa el nord, i el món real atansa
A l’U clarós, i som; la deslliurança
De l’instant pur, si volia la gavina,
O l’errar foll per la pàtria rasa;

L’aspre ponent i la serp que s’afina,
El fruit privat, tot dolç, la ment captiva,
Els bocois d’or al peu dels murs defesos,
Les creus surants als crepuscles maresos
Quan brolla el clam total, i l’alimara
Fa el pic més alt i llunyana la riba;

... i tot en Vós. Tants de cors, i una Mare;
I Un sol infant entre tots; i a l’estiba
De tants de reis, Una corona viva;
Un Arbre al cim, brogent, que res no assola,
I ombra la llar de tots quan l’Hora arriba,
I en astres, fars i esguards, Una llum sola.
 
El Port de la Selva. Nadal de 1949



III – Nova balada del Cap de Creus


A mitjanit navegàvem
A tres milles de Cap Gros;
Érem cinc a cos de sarja
I el timoner vestit d'or.
Els quatre vents de la barca
Bufaven de cara nord,
I ençà i enllà flamejava
Un Ull coronat de flors.
Quan érem prop de Talabra,
Algú ens cridà pel nom:
Era una pedra, era un arbre,
Un casull entre vinyots
O el somriure d'una balma
Que paria dues fonts.
El patró ens demana calma
I mirem els fars d'escorç;
Als estels brollen albades
I a ponent dormen els ports.
Una perla s'esfullava
A la brossalla del moll.
Quatre llunes s'encovaven
Al portell d’un gira-sol,
El molà que les encalça
Mars enllà calava foc.
Ja un menhir ens amenaça
I ombra i clarors caça al vol,
Cellajunt, la passa llarga,
Per la corol·la dels rocs.
Suren mans amb roses caldes
I un safir clama el seu dol,
Les Medelles s'encrespaven
I a Culip tot és revolt.
Cremen llavis per les cales
I somiquen els pujols;
Els astres es despullaven
I s'espien pels bassols.
Cantarem una balada
Que fermenti el vi dels cors,
Ens amoixi amb alè d’algues
I mitenes del record:
De rous lunars que amaraven
La palla, l’ase i el bou,
Quan una verge era Mare
D’un Infant que ens dava el nom
I tres prínceps cavalcaven
Tres dofins, pels Farallons;
De carrosses que alejaven
Amb la peixalla d’un bol
I les conquilles nacrades,
De les covasses del Port.
(Quan les llances foren palmes
I els apòstols, pescadors.)
Prou voldríem tornar a casa
A ple sol d'un corriol,
Quan bresquen les atzavares
I Una Veu enaigua l’hort;
Però la mar és la fada
Que ens acotxa amb flocs dels Pols.
Una campana descalça
Sotjava la nostra mort.



El Port de la Selva. Nadal de 1950


IV - Si l'altra nit jo cavalcava al ras 

Si l'altra nit jo cavalcava al ras
Com qui torna i se'n va i esquiva el mas,
Pertot i enlloc sentia corn i esquella;
Sona que tunc tan tunc que tocaràs,
Vénen de lluny, sense brida ni sella,
Com qui torna i se'n va i esquiva el mas. 


De tres pastors pataus seguia el pas,
I de llur folc em feia l'escarràs
Per heure foc i llum amb poca estella;
Canta que tunc tan tunc que cantaràs,
Passen, llampants, pel bosc i la planella,
I de llur folc em feia l'escarràs. 


Dels cims nevats i els clots, vegeu quin cas,
Vénen, alats, el Persa, de domàs,
L'Hindú i l'Anglès enllà de la querella;
Balla que tunc tan tunc que ballaràs,
I el Rus i els seus amb la gorra i l'estrella.
Vénen, alats, el Persa, de domàs. 


De dalt del cel, tan alt, com ho diràs,
Quan fulla el son entre aigües i joncars,
I entrullo l'oli i la molina vella,
Salta que tunc tan tunc que saltaràs,
Ve tanta llum que em sembla meravella,
Quan fulla el son entre aigües i joncars. 


En gran estol els àngels baixen, clars,
Amb fressa d'ombres i de fruits mollars,
I tan contents amb lletra i cantarella; 
Toca que tunc tan tunc que tocaràs,
Catalans i toscans, la caramella,
Amb fressa d'ombres i de fruits mollars. 


Els Torrents de Lladurs. Nadal de 1951




V - Caraeixut i sense un sou

Caraeixut i sense un sou 
vinc d’Enlloc en la Nit clara; 
Una veu me diu On És, 
Però em venç la faramalla.
Fora vila i franc d’alou,
Segueixo una estrella rara; 
Guaito el cel a l’inrevés
Pel forat d’una miralla.
Una ala mou enrenou 
Frec a frec d’una atzavara, 
I amb fressa i cants, pels senders, 
Ve el gros de la pobrissalla. 
Voldria dar-los el brou 
Del pa d’una fleca avara, 
Però em miren, sorneguers, 
I duc buida la senalla. 
Tot me sembla estrany i nou, 
I ric, i faig mala cara:
Al meu goig cerco recés, 
I al meu dol, una mortalla. 
—Si em refés l’escalf d’un bou 
O dormís amb poca palla,
I entre somnis m’ullprengués 
La Seva Divina Cara.

Nadal de 1952



VI- Ho sap tothom, i és profecia

Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m'acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L'aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d'una establia
Tota d'arrels, al fosc d'un prat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d'albat,
Criden per l'ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.

El coraller ho sap pel pirata
Que amaga els tints en bucs d'escata
Quan crema l'arbre dels escrits;
Al capità d'una fragata
Li ho diu la rosa de les nits.
L'or i l'escuma d'una mata
Clamen, somnàmbuls, pel serrat:
A cal fuster hi ha novetat.

El plor dels rics salpa pels aires,
I les rialles dels captaires
Solquen els glaços del teulat.
Un pastor ho conta als vinyataires:
A cal fuster hi ha novetat.
El roc dels cims escampa flaires,
I al Port mateix, amb roig roent,
Pinten, pallards, l'Ajuntament.

El jutge crema paperassa
Dels anys revolts, a un cap de plaça,
I el mestre d'aixa riu tot sol.
El fum dels recs ja no escridassa
I els pescadors faran un bol,
Tot és silenci al ras de raça
Quan els ho diu l'autoritat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els de la Vall i els de Colera
Salten contents, a llur manera,
I els de la Selva s'han mudat;
Amb flors de fenc calquen a l'era:
A cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverdera
Porten les mels de llur cinglera
I omplen els dolls de vi moscat.

Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre's.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.

Res no s'acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d'Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintar.

La gent s'agleva en la nit dura,
Tots anuncien la ventura,
Les Illes porten el saïm,
I els de l'Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors dels cim.
La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ha novetat.

El Port de la Selva. Nadal de 1953


X – Si, d’hora, vaig pels munts


Si, d’hora, vaig pels munts
—Vagar no em costa gaire—
De mi faig claror i aire;
Per mugues i agramunts
Jo i qui no em deixa, junts,
Fem pacte de firaire.



No temo el cald, ni el fred,
Ni el grau a la passera;
La llum s’esfulla a l’era
Quan flairo, en camí estret,
El fum que branca, dret,
Del son de la riera.


Si en el trencall feraç
Que salva l’avetosa
Brufen les neus en fosa
Davall els codolars,
Aturo el cant i el pas,
I visc l’hora ufanosa.


Em crec etern, i sol,
En immortal contrada;
Oblido cant i arada,
I allò que fou no em dol.
Tot és gra, tot mallol
En el Present que em fada.


Si m’enfilo al relleix
Al clar de la floresta,
Tot és tenora i festa:
El Temps mor del seu bleix.
No em cal coturn ni vesta
Dins l’absolut que neix.


Só l’Home i só el Moment,
Res el destí no cela:
Calco un arbre a la tela,
Un senglar ve, fuent,
Passa un folc pel torrent
I un clergue sota ombrel·la.


Però el vent lleva crit
I la boira es deixonda;
Remors de fosca fronda
Obren, pertot, la Nit.
L’esglai s’enfonya al pit
I la basarda em ronda.

Ja no em pregunto el com:
D’un no res faig estella;
Rabadà de bardella,
Voldria ésse’ l’altre hom
I beure a la canella
De l’Aigua del teu Nom,
Al girant de l’estrella.

Montseny d’Amunt. Nadal de 1957




XI – Si jo fos marxant a Prades

Si jo fos marxant a Prades
—A les boires de tardor—
Per guardar-vos de glaçades
Us donaria flassades
I caperons de castor.
I, per guarnir la pallissa,
Les figures de terrissa
On vós vestiu de Pastor.


O pagès, amb deu vessanes
I mas propi a l'Aleixar,
Amb pous gelius i fontanes,
Tindríeu les avellanes
Que amb Vós voldria ensacar;
I, per cremar a la brasera,
La llenya que cap a l'era
Amb feixos de mal comptar.


Si fos l'hortolà que ensella
I em mira si vinc del dalt,
On la Verge té capella,
I em pregunta amb meravella:
—Què escrius al fosc de l'hostal?
Amb sarris de nous i figues
Saltaria rec i artigues,
I esperaria el Senyal.


O el pescador en mar coberta
Que surt tard, com és costum,
Ull clarós i xarxa oberta
Quan bolla la mata oferta,
I mira el vent on duu el fum,
Us portaria, d'albada,
Llobina, verat i orada
Frescosos de barca i llum.


Si fos pilot de passatge,
I vencés el Temps i els vents,
I a la ratlla del coratge,
D'un Més Enllà fes imatge
Amb Terra i Cel romanents,
Per Vós faria valises
D'aures antigues i brises,
I estranys i novells piments.


O escafandrer en cala aspriva,
I amb aire pur als flascons
M'afonés a la Cativa
I a la llum que l'alga aviva,
Llevés els tresors del fons,
Us els duria, mà fosca,
Amb sals a l'àmfora tosca,
I polsim dels galions.


Si fos panicer dels frares,
Als afores de Riells,
Couria fogasses cares
Prou farcides de mels rares,
I pinyonats a garbells.
Vindria a fer ballmanetes,
I a omplir la post, de puntetes,
De flaons i de crespells.


Però no ho só! Tinc cabana
I llibres, pertot, en feu;
Faig el sord a la campana
—O bé escric a l'altra plana
De la Llei que Vós dicteu.
Us duc només l'esperança
Que, Contrast de la Balança,
Alceu els ulls i em mireu.


 Prades, del Baix Camp. Nadal de 1958


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.