Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 9 de desembre de 2012

Raimon - Cantarem la vida

 
Raimon (Ramon Pelegero, 1940)
Cantarem la vida

Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.

Lluitarem amb forca,
lluitarem amb tota la força
per l'única possible,
perseguida, vida nostra.

I guanyarem l'esperança,
sí, pujarem al camp de l'esperança,
temps i temps negada,
arrancada i trencada.

Sí, guanyarem l'esperança,

sí, guanyarem l’esperança,
l'esperança de viure
lliures i en pau.

Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.
Cantarem.

(1964)


 

Commemorem els 50 anys del primer disc de Raimon (Al vent, La pedra, Som, A colps; Edigsa CM14, 1963). El mateix any va aparèixer el segon EP, amb Se’n va anar (obra de Josep M. Andreu i Lleó Borrell amb què Salomé i Raimon van guanyar, per votació popular, el Festival de la Cançó del Mediterrani), juntament amb Ahir (que en realitat era Diguem No, en una versió, això sí, censurada), Disset anys i la Cançó del capvespre, el primer dels molts poemes de Salvador Espriu que va musicar Raimon (Edigsa CM27, 1963). L’any a sobre apareixia el tercer EP, amb Cançó de les mans, D’un temps d’un país, Tot sol (primera versió del que aviat seria La nit) i Perduts. (Edigsa CM41, 1964).

Aquell mateix any va aparèixer el seu primer disc de llarga durada, antològic de totes les seves cançons fins aleshores: Raimon (el de la foto: Edigsa CM52, 1964), un disc que contenia, a més, dues novetats: Si em mor i Cantarem la vida. Es va donar el cas que aquesta cançó va aixecar les suspicàcies del censor de torn, que no veia clar allò que fóssim «un poble que no vol morir», ans tinguéssim «l’esperança de viure / lliures i en pau». La discogràfica va al·legar que la cançó podia referir-se a qualsevol poble i que, de fet, al·ludia al poble d’Israel. El censor va objectar que a la lletra de la cançó no s’esmentava pas enlloc el nom d’Israel (tampoc el de cap altre país); així, Edigsa es va veure obligada a incloure, entre estrofa i estrofa, un cor de veus femenines que anava dient «Israel, Israel...». Com diria La Trinca, «Ai, la censura!»


1 comentari:

  1. Aconsegueix posar-me la pell de gallina... Gran poeta, gran músic, gran veu ètica.

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.