Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 13 de desembre de 2012

Borja de Riquer - Raimon, historiador d'un temps i d'un país

 
















Raimon, historiador d'un temps i d'un país
BORJA DE RIQUER - “Ara”, 13-12-2012

Hom acostuma a qualificar d'historiadors els qui estudien el passat mitjançant la recerca de documents i vestigis per tal d'oferir-nos explicacions i interpretacions dels fets. Hi ha també altres historiadors que sense anar als arxius esdevenen cronistes del seu temps. I Raimon Pelegero n'és un dels més creatius i lúcids.

Raimon és quelcom més que un cantant. És alhora un poeta de cançons, un adaptador de poetes clàssics i contemporanis i un compositor que ha deixat un clar testimoni dels darrers 50 anys del nostre país i de la universalitat de la nostra poesia, la d'abans i la d'ara. Pertany al món dels conreadors de la història del temps present, la viscuda en primera persona i la que han viscut els seus contemporanis.

Els seus inicis palesen la seva vocació per la història. L'any 1962, quan va començar a cantar, tot just havia aconseguit la seva llicenciatura en història. Ell mateix ha explicat que volia ésser-ne professor en un institut o tal vegada a la universitat. Però l'atzar va fer que aquell noi que cantava en "un vernacle potable" (Fuster dixit) viatgés a Barcelona per presentar-hi les seves tres primeres cançons i deixés impressionats els qui van escoltar-lo al Fòrum Vergés. En aquell recital, la historiografia va perdre un bon professional, però el país i la seva cultura hi van guanyar molt més.

Fou una opció decidida i contundent que va comportar-li una vida arriscada i agitada. Perquè als anys 60, dedicar-se a anar pels pobles i ciutats per cantar en la seva "maltractada llengua" tenia molts riscos. Aviat li arribà la censura a les seves lletres, les prohibicions de concerts, les multes i les represàlies polítiques -va estar 13 anys vetat a TVE-. Raimon aviat va convertir-se en un dels principals defensors d'una llengua i d'un país i va guanyar-se el reconeixement i l'estimació de diverses generacions, que el convertiren en una veritable icona del seu temps.

La seva llarga trajectòria mostra un artista que no s'ha quedat en un únic registre ni en una única intencionalitat. Darrere la seva obra hi ha moltes hores de treball i una clara voluntat de no aturar-se, de seguir el pas de la roda del temps. Les seves cançons inicials, més existencialistes (Al vent, La pedra ), van donar pas a les que reflectien el seu compromís social i la seva denúncia política (Diguem no; D'un temps, d'un país; Sobre la pau; País Basc; 18 de maig a la Villa, etc.) i a les que deixaven un testimoni personal de les seves arrels socials i de les seves conviccions (Quan jo vaig nàixer, Al meu país la pluja, Jo vinc d'un silenci). Potser aquest és el Raimon més icònic, el més celebrat per tots. El Raimon que ha vindicat com pocs els seus orígens identitaris de país i, sobretot, de classe, de les "classes subalternes", dels perdedors de la Guerra Civil.

Convivint amb exemplar harmonia amb les inquietuds del seu temps, Raimon és qui millor ha donat a conèixer al gran públic la poesia de Salvador Espriu (Cançó del capvespre i la resta de Cançons de la roda del temps, Indesinenter, He mirat aquesta terra) i qui més ha fet per divulgar arreu del món la poesia catalana medieval, en musicar i posar la seva veu a poemes de Joan Roís de Corella, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Joan Timoneda, Anselm Turmeda i, sobretot, Ausiàs March (el seu Veles e vents és un prodigi de lligam entre música, veu i lletra). Però tampoc ha defugit el registre més intimista, més interior, i ha estat intèrpret de cançons plenes de lirisme i tendresa que ens mostren el seu permanent amor per Analisa, la seva companya de tota la vida (Treballaré el teu cos, Si un dia vols).

Durant la Transició, Raimon reaccionà indignat contra els qui intentaven jubilar-lo com a cantant i convertir-lo en una peça del museu de l'antifranquisme cultural. Manolo Vázquez Montalbán senyalà llavors que "la rebel·lió de Raimon contra els encaselladors i enterradors ha estat un dels esforços culturals més estimulants". En efecte, si hom repassa la seva obra posterior al 1975 pot comprovar que Raimon és molt més que una icona de l'antifranquisme i que s'equivocaven els qui volien enterrar-lo artísticament quan encara tenia moltes coses a dir.

Raimon ha demostrat estar per sobre de les suposades modes i corrents. Ha esdevingut una memòria i un testimoni permanent del nostre temps. I això ho ha fet mantenint la coherència cívica, el rigor professional i l'autenticitat. Fins i tot la seva ferma defensa de la unitat de la llengua catalana li ha valgut les reaccions intransigents "d'alguns ex estimats amics" del País Valencià (He passejat per València, sol).

Al recital del passat dia 30 al Liceu ens mostrà que el seu crit, el seu clam, manté tota la força d'antany i que no ha perdut la capacitat d'entusiasmar-se que tenia quan, molt més jove, viatjava amb moto amb la cara al vent. També deixà ben palès que la seva complicitat amb el públic segueix tan viva com sempre.

No us perdeu la documentadíssima exposició dedicada a repassar la seva trajectòria artística i personal a l'Arts Santa Mònica, que, amb imatges, testimonis, documents, cartes i obres d'art dedicades a ell (Tàpies, Miró, Alfaro, etc.), ens ofereix un retrat d'aquell xiquet de Xàtiva que volia ser historiador del passat però es va fer intèrpret del present. Fa uns anys, Joaquim Molas digué que Raimon s'havia convertit en una mena de "consciència històrica" del país. Penso que avui Raimon és molt més que això. És també un autèntic cronista "d'un temps que ja és un poc nostre".

Borja de Riquer












Vídeo del concert de Raimon al Liceu (30-11-2012):

http://www.tv3.cat/videos/4372570/Raimon-al-Liceu  

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.