Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 18 de gener de 2013

Píndar - Olímpica I



Píndar (segles VI-V aC)
Olímpica I - A Hieró de Siracusa (fragments)


ἄριστον μὲν ὕδωρ, δὲ χρυσὸς αἰθόμενον πῦρ
ἅτε διαπρέπει νυκτὶ μεγάνορος ἔξοχα πλούτου:
εἰ δ᾽ ἄεθλα γαρύεν
ἔλδεαι, φίλον ἦτορ,
μηκέθ᾽ ἁλίου σκόπει
ἄλλο θαλπνότερον ἐν ἁμέρᾳ φαεννὸν ἄστρον ἐρήμας δι᾽ αἰθέρος,
μηδ᾽ Ὀλυμπίας ἀγῶνα φέρτερον αὐδάσομεν:
ὅθεν πολύφατος ὕμνος ἀμφιβάλλεται
σοφῶν μητίεσσι, κελαδεῖν
Κρόνου παῖδ᾽ ἐς ἀφνεὰν ἱκομένους
μάκαιραν Ἱέρωνος ἑστίαν,
θεμιστεῖον ὃς ἀμφέπει σκᾶπτον ἐν πολυμάλῳ
Σικελίᾳ, δρέπων μὲν κορυφὰς ἀρετᾶν ἄπο πασᾶν,
ἀγλαΐζεται δὲ καὶ
μουσικᾶς ἐν ἀώτῳ,
οἷα παίζομεν φίλαν
ἄνδρες ἀμφὶ θαμὰ τράπεζαν. ἀλλὰ Δωρίαν ἀπὸ φόρμιγγα πασσάλου
λάμβαν᾽, εἴ τί τοι Πίσας τε καὶ Φερενίκου χάρις
νόον ὑπὸ γλυκυτάταις ἔθηκε φροντίσιν,
ὅτε παρ᾽ Ἀλφεῷ σύτο, δέμας
ἀκέντητον ἐν δρόμοισι παρέχων,
κράτει δὲ προσέμιξε δεσπόταν,
Συρακόσιον ἱπποχάρμαν βασιλῆα.
[…]
ἐμοὶ δ᾽ ἄπορα γαστρίμαργον μακάρων τιν᾽ εἰπεῖν. ἀφίσταμαι.
ἀκέρδεια λέλογχεν θαμινὰ κακαγόρους.
[…]
                                                                          τὸ δὲ κλέος
τηλόθεν δέδορκε τᾶν Ὀλυμπιάδων ἐν δρόμοις

Πέλοπος, ἵνα ταχυτὰς ποδῶν ἐρίζεται
ἀκμαί τ᾽ ἰσχύος θρασύπονοι:
νικῶν δὲ λοιπὸν ἀμφὶ βίοτον
ἔχει μελιτόεσσαν εὐδίαν
ἀέθλων γ᾽ ἕνεκεν. τὸ δ᾽ αἰεὶ παράμερον ἐσλὸν
ὕπατον ἔρχεται παντὶ βροτῶν. ἐμὲ δὲ στεφανῶσαι
κεῖνον ἱππίῳ νόμῳ
Αἰοληΐδι μολπᾷ
χρή: πέποιθα δὲ ξένον
μή τιν᾽, ἀμφότερα καλῶν τε ἴδριν ἁμᾷ καὶ δύναμιν κυριώτερον,
τῶν γε νῦν κλυταῖσι δαιδαλωσέμεν ὕμνων πτυχαῖς.
θεὸς ἐπίτροπος ἐὼν τεαῖσι μήδεται
ἔχων τοῦτο κᾶδος, Ἱέρων,
μερίμναισιν: εἰ δὲ μὴ ταχὺ λίποι,
ἔτι γλυκυτέραν κεν ἔλπομαι
σὺν ἅρματι θοῷ κλεΐξειν, ἐπίκουρον εὑρὼν ὁδὸν λόγων
παρ᾽ εὐδείελον ἐλθὼν Κρόνιον. ἐμοὶ μὲν ὦν
Μοῖσα καρτερώτατον βέλος ἀλκᾷ τρέφει:
ἐπ᾽ ἄλλοισι δ᾽ ἄλλοι μεγάλοι. τὸ δ᾽ ἔσχατον
κορυφοῦται βασιλεῦσι. μηκέτι πάπταινε πόρσιον.
εἴη σέ τε τοῦτον ὑψοῦ χρόνον πατεῖν, ἐμέ τε τοσσάδε νικαφόροις
ὁμιλεῖν, πρόφαντον σοφίᾳ καθ᾽ Ἕλλανας ἐόντα παντᾷ
.

Olímpica I – A Hieró de Siracusa (fragments)

Gran cosa és l’aigua al món, i l’or que brilla
(tal com fos en la nit) entre riqueses.
Així, tu si cantar vols nobles lluites,
no altra que l’olímpica
cerquis, que és com el sol,
que, quan lluu al mig del cel, tot astre apaga
i en la buida blavor ell regna l’únic:
doncs cap com ell inflama
el numen del poeta
per fer-ne brollar l’himne
famós que al fill de Cronos glorifica
del benaurat Hieró en la rica estada:
     Hieró, que porta el ceptre de justícia
damunt Sicília, on tants ramats pasturen,
i, honrant la flor de les virtuts més altes,
és honrat per la música
dels cants que li ressonen
entorn la taula amiga.
Doncs ara, agafa tu la lira dòrica
si l’embranzida del cavall Ferènic
mogué ton cor quan, vora de l’Alfeu,
se llançà a córre’ i, d’esperons intacte,
donà a son mestre el guany de la victòria,
     al rei de Siracusa,
a aquell que als corsers ama. [...]
Molts fets hi ha que ens admiren;
pro alguns només són fàbules
amb gran enginy ordides
més enllà de lo cert amb què s’enganya,
per assombrâ’ls, als homes.
     Perquè la poesia té la gràcia
de tornar dolces als mortals les coses,
honrant com a creïble
lo que altrament no ho fóra.
El temps després ja posa
les coses en son lloc. Lo menys culpable
és parlar bé dels déus: per’xò som homes. [...]
     Pro a mi em sembla impossible
que els déus sien goluts en tal manera.
No ho crec i no vull dir-ho:
qui diu mal ja s’ho troba una hora o altra. [...]
     Així la glòria de la festa olímpica
daura amb son bri la gesta al lluny de Pèlops,
ja sia en córre’ amb peus lleugers la lluita,
ja en la força del cosa; i al qui la guanya
tota la vida se li torna dolça.
     El bé suprem, per l’home, és el durable:
així corono de corona eqüestre
la testa de Hieró amb un cant eòlic;
i certament no escau a cap més home
dels que avui viuen, com an ell, l’airosa
vestidura gloriosa
dels meus himnes triomfals,
perquè poder i gràcia
són en ell. Oh Hieró! que els déus te valguen
ben generosament en tota empresa,
     i així puguen obrir-se bones vies
als meus cants, com aquesta, i més encara,
que jo m’hi llençaré en carro que voli
fins al bell peu de l’esplendor de Crònios.
Jo em sento a dins la força de la Musa.
Altres són grans per coses ben diverses,
pro els reis damunt de tot: d’allí no es passa.
Tu marxa amb el cap alt tota la vida;
i sia jo també, per el meu numen,
vencedor, i el meu nom famós a Grècia.

[Versió de Joan Maragall, 1910, dins Joan Maragall, Obres Completes, Ed. Selecta, Barcelona 1970]


Olímpica I – A Hieró de Siracusa (fragments)

El bé més gran és l’aigua, i l’or, com un foc que s’abranda en la nit, lluu damunt l’altra superba riquesa. Si desitges cantar els Jocs, ànima meva, no cerquis de dia en l’atzur desert un astre que resplendeixi amb més calor que el sol, ni parlarem d’una lliça més gloriosa que Olímpia; d¡on ve l’himne famós que envolta el pensament dels poetes per cantar el fill de Cronos, quan arriben a la llar opulenta i feliç de Hieró;
     Hieró, que té el ceptre de la justícia a la rica en ramades Sicília, collint les excel·lències de totes les virtuts, i es delecta així mateix en la flor de la música que fem sovint els homes, per joc, al volt de la seva taula amiga. Pren, doncs, del clau la lira dòrica, si la joia de Pisa i de Ferenicos ha sotmès el teu esperit a dolços pensaments, quan es llançà per la vora de l’Alfeos, posant sense necessitat d’esperó el seu cos a la cursa, i dugué a la victòria el seu amo,
     el rei de Siracusa, que estima els cavalls. [...] Ben cert és que són d’admirar moltes coses i sovint també les dites dels humans van més enllà de la veritat; faules mestrejades amb mentides de tots els colors ens enganyen.
     Perquè la Gràcia, que és qui elabora totes les coses de mel per als mortals, afegint-hi l’honor, fins i tot ha fet per manera, molt sovint, que passés per cert allò que és increïble! Però els dies que han de venir són els testimonis més savis. És convenient per a l’home de dir sobre els déus coses belles: així no és tanta la culpa. [...]
     M’és impossible de dir golut a cap dels feliços. Me’n guardaré. Succeeix als blasfems molt sovint  que tot se’ls fa infructuós. [...]
     Així, per les curses d’Olímpia la glòria de Pèlops s’albira de lluny. Allà es disputa la rapidesa dels peus i les proeses, entrenades audaçment, del vigor; i el vencedor, per al que li resta de vida, té una bonança de mel que l’envolta,
     almenys pel que fa als Jocs! Perquè una joia que els dies transmeten als dies, sens treva, és el bé suprem per a tot mortal. A mi em correspon de coronar aquest home als sons del mode eqüestre, segons el cant eòlic. Estic convençut que ja no investiré amb els plecs gloriosos dels meus himnes cap més hoste, almenys entre els homes d’ara, que tingui a la vegada tant gust per les belles coses i que sigui més sobirà en el poder. Un déu, Hieró, s’ocupa, protector, dels teus designis, i aquesta és la meva comesa; i si no et deixa molt d’hora, jo espero celebrar una més dolça
     victòria, la del teu carro àgil; aniré prop del turó brillant de Cronos, a trobar la via que ajuda les paraules. Sí, la Musa em guarda el dard més poderós d’empenta. Uns són grats en una cosa, d’altres en altres; però la més alta cimeja per als reis. No miris més enllà. Que a tu et sigui possible en tot temps de petjar l’altura i a mi d’associar-me sempre als vencedors, reconegut per la meva saviesa entre els grecs de pertot arreu.

[Versió de Joan Triadú. Píndar, Odes, I, Fundació Bernat Metge, Barcelona 1957. Triadú va traduir les Olímpiques; després, Manuel Balasch va traduir les Pítiques, les Nemees i les Ístmiques]


Olímpica I – A Hierón de Siracusa,
vencedor en la carrera de carros (fragmentos)

Excelsa es el agua; pero el oro, cual fuego ardiente,
se destaca en la noche por encima de la riqueza
        que al hombre enorgullece.
Si los juegos deportivos proclamar
deseas, corazón mío,
no trates tú ya de contemplar
en pleno día al astro luminoso, a través del éter yermo,
        más cálido que el sol,
ni nosotros un certamen superior al de Olimpia cantaremos,
lugar de donde procede el himno, por muchos entonado,
que envuelve el ingenio de los poetas, para que canten
al hijo de Crono cuando lleguen al próspero
hogar bienaventurado de Hierón,
quien ostenta el cetro dictaminador en la fructífera
Sicilia, recolectando los capullos de todas las virtudes,
mientras resplandece a la vez
en lo más exquisito del arte musical
con diversiones como las que nos reúnen
a los hombres con frecuencia alrededor de su mesa hospitalaria.
¡Vamos! ¡Descuelga del clavo la forminge doria,
si es verdad que la gloria [de] Pisa y de Ferenico
sometió tu espíritu a dulcísimas inquietudes
cuando junto al Alfeo se lanzó a la carrera
sin que su cuerpo en su transcurso fustigado fuera
y fundió a su amo con su victoria,
al rey siracusano de ecuestres aficiones! […]
¡En verdad que es mucho lo asombroso!
E incluso puede acontecer que los rumores
de los mortales, habladurías adornadas con abigarradas
ficciones, transgrediendo el relato verdadero,
        nos engañen por completo.
El Encanto, que apresta para los mortales todo lo
que les es grato,
como además les aporta honra, también consigue
que se crea lo increíble
las más de las veces;
y los días restantes
son sus testigos más cualificados.
Decoroso es que el hombre sólo tenga palabras
        hermosas acerca de los dioses,
pues así será menor su culpa. […]
¡Imposible me resulta llamar glotón a un
bienaventurado! ¡Me aparto de ello!
¡Cuántas veces la miseria ha caído en suerte a los
        maldicientes! […]
                                                  La gloria
de Pélope desde lejos nos contempla, en los certámenes
de las Olimpiadas, donde se dirime la velocidad de las piernas
y la madurez valiente de la fuerza.
El vencedor, para el resto de su vida,
conserva meliflua bonanza
por mor de sus proezas; el galardón que se conserva 
       en cotidiana sucesión
es el más excelso que a cualquier mortal sobreviene.
Mas yo he de coronar a aquél con el modo ecuestre
en melodía eolia.
Persuadido estoy
de que no he de llegar a adornar con los gloriosos 
       pliegues de mis himnos
a ningún huésped que a un tiempo sea del bien conocedor
y en poderío superior a los actuales.
Un dios protector se ocupa, Hierón,
de tus inquietudes con solicitud por ello; y si presto no te deja
tengo la esperanza de que una victoria
aún más dulce, lograda con raudo carro, he de celebrar
cuando encuentre camino de palabras que sea mi aliado,
al llegar junto al Cronio, desde lejos visible. 
      La Musa, es cierto,
alimenta con vigor su más poderos flecha
para mí. Diversa es la grandeza de cada uno;
pero la más escogida guarda su cima
para los reyes. Ya no mires más allá.
¡Que tú puedas hollar un tiempo así de excelsitud
y que yo me vea en compañía de los vencedores,
en otras tantas ocasiones, siendo renombrado
por mi poesía entre los griegos por doquier!

[Versió d’Emilio Suárez de la Torre. Píndaro, Obra completa. ‘Letras Universales’, 114, Ed. Cátedra, Madrid 1992. 2ª. ed., 2008]

A Gerón, Rey de Siracusa,
vencedor en la carrera de caballos

El agua es bien precioso,
y entre el rico tesoro,
como el ardiente fuego en noche escura,
ansí relumbra el oro;
mas, alma, si es sabroso
cantar de las contiendas la ventura,
ansí como en la altura
no hay rayo más luciente
que el sol que, rey del día,
por todo el yermo cielo se demuestra;
ansí es más excelente
la olímpica porfía,
de todas las que canta la voz nuestra,
materia abundante,
donde todo elegante
ingenio alza la voz, ora cantando
de Rea y de Saturno el engendrado,
y juntamente entrando
el techo de Hierón, alto, preciado.
Hierón, el que mantiene
el cetro merecido
del abundoso suelo siciliano;
y dentro en sí cogido
lo bueno y la flor tiene
de cuanto valor cabe en pecho humano.
Y con maestra mano
discanta señalado
en la más dulce parte
del canto, la que infunde más contento,
y en el banquete amado
mayor dulzor reparte.
Mas toma ya el laúd, si el sentimiento
con dulces fantasías
te colma, y alegrías,
la gracia de Fernico, el que en Alfeo
volando sin espuela en la carrera,
y venciendo el deseo
del amo, le cobró la voz primera.
Del amo glorïoso
en la caballería,
que en Siracusa tiene el principado […]
Hay milagrosos hechos,
y en los humanos pechos
más que no la verdad desafeitada,
la fábula, con lengua artificiosa
y dulce fabricada,
para lanzar su engaño es poderosa.
Merced de la poesía,
que es la fabricadora
de todo lo que es dulce a los oídos,
y ansí lo enmiela y dora,
que hace cada día
los casos no creíbles ser creídos;
mas los días nacidos
después ven el engaño.
Lo que conviene al hombre
es fingir de los dioses lo que es dino;
siquiera es menor daño. […]
Mas tengo por locura
hacer del vientre esclavo
a celestial alguno, y carnicero.
Yo, al fin mis manos lavo,
que de la desmesura
el daño y el desastre es compañero. […]
Por mil partes se extienda
la olímpica contienda,
que se celebra allí, do el pie ligero,
do hacen las osadas fuerzas prueba,
y quien sale primero,
dulcísimo descanso y gozo lleva
para toda la vida.
Tanto es precioso y caro
el premio que consigue, y siempre aviene
ser excelente y raro
el bien que, de avenida,
y junto y en un día al hombre viene;
mas a mí me conviene
con alto y noble canto
por más aventajado
en el veloz caballo coronarte,
Hierón ilustre, y cuanto
a todos en estado
vences, y en claros hechos celebrarte
tanto con más hermosas
y más artificiosas
canciones yo presumo. Vive y crece;
que Dios tiene a su cargo tu ventura,
y si no desfallece,
aun yo te cantaré con más dulzura.
Cantarte he victorioso
en voladora rueda,
y el Cronio, que hacia el sol contino mira,
para que tanto pueda
me infundirá copioso
don de palabras vivas, que en mí inspira
fortísima y me tira,
ansí hecha señora,
la Musa poderosa;
que cada uno en uno se señala,
y todo al rey adora.
No busques mayor cosa,
y el cielo que en lo alto de la escala
te puso, te sustente
allí continamente.
Y yo, de tan ilustre compañía,
me vea de contino rodeado,
y, claro en poesía,
por todo el griego suelo andar nombrado.

[Versió de Fray Luis de León. Fray Luis de León, Poesía Completa, ed. J. M. Blecua, Madrid 1990, sobre l’edició de les obres de Fray Luis que va fer Quevedo el 1631. M’he permès d’incorporar-hi dues lleus correccions que va proposar Rafael Herrera Montero, Sobre la fortuna de Píndaro en el Siglo de Oro.]

                                               * * *

Píndar va ser el més famós dels poetes lírics corals del segle V abans de Crist, el gran segle de la literatura grega. Com els seus rivals, Simònides i Baquílides, va destacar com a autor d’epinicis, és a dir, odes lloant les victòries dels guanyadors als Jocs Panhel·lènics.

Aquests jocs es celebraven a Olímpia (jocs Olímpics, en honor de Zeus), a Delfos (jocs Pítics, en honor d’Apol·lo), a Nemea (jocs Nemeus) i a Corint (jocs Ístmics). Hi competien els homes ciutadans de les diferents polis gregues, nobles i plebeus, vinguts de tot el país, i s’ hi aplegaven espectadors també vinguts de lluny. Les competicions eren proves de combat (lluita, pugilat i pancraci), pentatló (cursa a peu, llançament de javelina i de disc, salt de longitud i lluita) i curses a peu, a cavall i en carro, a part de cerimònies religioses i espectacles de música, cançó i recitals poètics. Eres festes de caire religiós i cultural molt importants —que fins i tot imposaven treves en temps de guerra—; el premi era una corona de branca d’olivera i una cinta de llana. Els noms dels guanyadors, a més, eren gravats en inscripcions i se'ls permetien erigir estàtues dins el recinte d'Olímpia (si tenien diners per pagar-se-les, cosa que naturalment només podien fer els nobles). Si els campions eren atenesos, la ciutat d’Atenes els donava premis en metàl·lic, els eximia d’impostos i els atorgava una paga vitalícia a càrrec de l'Estat.

En tot cas, quan un atleta triomfador als Jocs arribava a la seva ciutat, era rebut amb tots els honors com a heroi nacional, i la multitud l'aclamava. Si el vencedor era ric, encarregava a un poeta famós que li escrivís un himne commemoratiu de la seva victòria, que un cor cantava al so de la música en l’acte central de les festes populars.  Els poetes celebraven les victòries, feien l’elogi dels vencedors i els relacionaven amb narracions mítiques sobre els déus o els herois ancestres de l’indret on tenien lloc els jocs, o que s’hi relacionaven d’alguna manera.

A diferència dels seus dos principals competidors, de qui ens ha pervingut tan sols una part fragmentària i dispersa de les seves obres, les odes de Píndar ens han arribat ben conservades, ordenades i anotades pels erudits alexandrins. En coneixem una part considerable: catorze odes olímpiques, dotze pítiques, onze nemees i set ístmiques. Se’n coneixen, a més, fragments d’himnes, peans, encomis i altres poemes aplegats de fonts més disperses, entre les quals els famosos papirs d’Oxyrrinc (descoberts el 1897 a Egipte i dipositats a Oxford, que contenen milers de textos i fragments d’obres literàries, científiques i històriques de Grècia i de Roma). Dissortadament, no se’ns ha conservat cap indici de com podia ser la música ni la coreografia amb què es cantaven i ballaven els epinicis.

L’Olímpica primera de Píndar fa referència al guanyador de la cursa de cavalls als Jocs Olímpics del 476 aC, que va ser el tirà de Siracusa, Hieró I. Cal dir que la paraula ‘tirà’ significava originàriament ‘sobirà, monarca absolut’, i no tenia la connotació negativa que després va merèixer (sens dubte pel fet que la majoria de monarques absoluts feien mal ús del seu poder i es captenien amb arbitrarietat i injustícia).

L’oda de Píndar comença afirmant la superioritat dels Jocs Olímpics per damunt dels altres, mitjançant les imatges de l’aigua, l’or, el foc i el sol. Tot seguit elogia la magnificència d’Hieró, un rei protector de les arts i de la cultura, de qui el poeta era hoste i amic. Hieró donava suport als millors artistes per obtenir-ne a canvi renom i propaganda; seguia en això l’exemple d’un il·lustre antecessor seu, el tirà atenès Pisístrat, que havia estimulat la fixació per escrit dels poemes homèrics i va organitzar les festes Panatenees.

Després —en els fragments que he omès per no allargar tant la cita— Píndar conta la llegenda de Tàntal i del seu fill Pèlops, considerat fundador dels jocs Olímpics. Fa gràcia la pruïja que té de rebutjar aquells mites que fan quedar malament les divinitats. El poeta, home molt religiós, no pot acceptar que, en la mitologia, hom atribueixi als déus comportaments indesitjables, i s’esforça a contradir les creences que considera falses. Per això diu que sovint l’exaltació poètica tergiversa els fets.

Segons el mite, Tàntal havia volgut posar a prova la saviesa dels déus i els havia servit el seu propi fill, Pèlops, esquarterat i estofat. Els déus se’n van adonar a temps i no se’l van menjar; excepte la deessa Demèter, que, capficada per la pèrdua de la seva filla Prosèrpina, es va cruspir l’espatlla esquerra del minyó. Els déus van ressuscitar Pèlops i li van reconstruir el cos, excepte l’espatlla, que la hi van posar ortopèdica, de marfil. El noi va quedar molt més bonic que abans; tant, que el déu Posidó se’n va enamorar, el va raptar i se’l va endur de coper, com temps abans havia fet Zeus amb Ganimedes. Tàntal, mentrestant, va ser castigat a un suplici etern (que, en Píndar, és aguantar per sempre una pedra molt pesada; en altres mitògrafs, passar gana i set, tenir l’aigua i el menjar arran de la boca sense poder abastar-los). En altres versions, la causa del càstig fou que Tàntal havia volgut robar de l’Olimp, i donar als homes, el nèctar i l’ambrosia, és a dir, els aliments que garantien als déus la immortalitat; una mica com la poma del paradís bíblic... I és que amb els manaments divins, poca broma!

Píndar considera impossible que una deessa s’hagués menjat un tros del nen: ell no gosaria mai tractar els déus de goluts! De fet, és el canibalisme allò que no li agrada atribuir als immortals, però no gosa ni esmentar una bestialitat tan gran, i per això es limita a parlar de golafreria, que hem d’entendre com un eufemisme. Segons la versió del poeta, Pèlops simplement hauria estat raptat per Posidó abans del banquet; es veu que, als ulls de Píndar, segrestar un nen no era, ni de bon tros, tan mal vist com ser golafre, per a un déu. Tàntal havia volgut enganyar els immortals (ell no explica com) i és per això que va ser castigat.

El cas és que Pèlops, reviscolat i amb una espatlla de marfil, després d’estar-se un temps fent de coper (es veu que en deien així) de Posidó, es va fer adult i va poder tornar a la seva terra en edat de casar-se. Aleshores va acceptar el repte de desafiar el rei Enòmaos en una cursa de carros. El premi era la mà de la princesa, Hipodàmia; i en cas de ser derrotat, la pena era la mort, que ja havien sofert fins aleshores una trentena de pretendents, perquè els cavalls d’Enòmaos eren invencibles. Però Pèlops era valent i li agradava el risc, i va acceptar el repte, no sense haver implorat l’ajut al seu antic amant, Posidó, que a més del déu del mar ho era dels cavalls. Posidó li va donar un carro i uns cavalls alats. Així, amb l’ajut diví, el jove va vèncer la cursa, va casar-se amb Hipodàmia, va regnar en aquell país, al qual va donar nom (el Peloponès) i van tenir sis fills. Després de mort, el sepulcre de Pèlops presidia el recinte dels jocs Olímpics, al costat del temple de Zeus.

Píndar no entra a explicar altres detalls del mite. Pel que sembla, Hipodàmia, que també volia casar-se amb Pèlops (i segons alguna versió, perquè volia desempallegar-se del seu pare, que li matava els pretendents perquè la volia per a ell sol) va subornar Mirtil, l’auriga d’Enòmaos, prometent-li que se li lliuraria si ajudava Pèlops a guanyar. Hi ha qui sosté que Pèlops estava al cas d’aquest tracte. Mirtil va substituir la peça que unia als seus eixos les rodes del carro d’Enòmaos, per una de cera, i així el carro va perdre les rodes a mitja cursa. Enòmaos va morir quan intentava atrapar el carro de Posidó, que anava per davant: el suborn de l’auriga hauria estat, de fet, innecessari. Ara bé, quan Mirtil volia que Hipodàmia complís la seva paraula, Pèlops el va sorprendre i el va matar. Abans de morir, Mirtil va maleir la descendència de Pèlops, i aquesta maledicció va ser la causa dels mals que van sofrir els seus fills Atreu i Tiestes, i també Crisip, assassinat pels seus germans; i dels seus descendents Agamèmnon, assassinat per la seva dona Clitemnestra en tornar de Troia; Egist, assassinat per Orestes junt amb Clitemnestra; Orestes, perseguit per les Erínies; i Menelau, traït i embanyat per la seva dona, Hèlena (un mal menor, aquest, fet i fet, tot i que després de la guerra de Troia la hi van tornar).

De l’oda de Píndar, el que més em crida l’atenció és el sentiment d’orgull creatiu de l’artista. En els versos finals, el poeta, després d’exaltar novament la figura d’Hieró, manifesta que, si bé el vencedor gaudirà d’una glòria imperible durant tota la seva vida, ell també, com a poeta, hi veurà el seu nom associat, i esdevindrà famós a tota Grècia. El vencedor ho és per mèrit propi, sens dubte; però si passa a la posteritat serà per obra i gràcia del poema que l’exalça. Píndar es mostra cofoi de la qualitat literària de la seva obra, que equipara en mèrit al de l’atleta a qui ret homenatge. Així, a la funció social del poeta (cantor àulic, guia i educador dels oients) s’hi afegeix un profund sentit de l’autoria i el desig de renom perdurable. De fet, va arribar a ser tan influent que, fins i tot, a la Pítica IV va aprofitar la seva oda per demanar públicament a l’homenatjat que perdonés un exiliat, Damòfil, a qui el poeta considerava innocent i bona persona.

I vinga, per acabar, una pregunta de concurs (excepte per al Joan Bargay, que la sabrà segur): en quina gran pel·lícula francesa de l’any 1937 hi sortia un personatge que llegia i recitava Píndar? Pistes: era un soldat francès, presoner dels alemanys a la guerra del 14, que a la vida civil havia estat professor de grec. El premi? A qui l’endevini, li enviaré més poemes; i a qui no... també —si no em dieu el contrari, és clar.


GLOSSARI

Alfeu / Alfeos: riu que passa per Olímpia.
Cronos: déu, pare de Zeus Olímpic
Crònios: una muntanya al costat d’Olímpia.
Ferènic / Ferenicos: nom del cavall amb què Hieró va guanyar la cursa. E
     El nom significa «victoriós». Ja havia guanyat als jocs Pítics més
     d’una vegada.
Hieró I: tirà de Siracusa durant dotze anys (478-466 aC). Va guanyar la
     cursa de cavalls als jocs de Delfos el 482 i el 478; als jocs Olímpics el
     476 i 472; i la cursa de carros a Delfos el 470 i a Olímpia el 468. 
Pèlops: Vencedor de la cursa de carros, antecedent mític de la fundació
     mítica dels Jocs Olímpics per part d’Hèrcules.
Pisa: nom antic d’Olímpia.
Tàntal: rei de Frígia, fill de Zeus i de la nimfa Pluto, pare de Pèlops.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.