Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 14 de febrer de 2013

Rosselló-Pòrcel i Francesc Vicent Garcia












Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938)

A una dama que es pentinava 
darrera una reixa 
en temps de Vicenç Garcia 

Amor, senyor de l'ampla monarquia 
que publica el clavell i el foc proclama 
en l'ardor de la galta i en la flama 
de l'exaltació que l'aire cria,  

els cabells de finíssima atzabeja 
en el combat de vori que pentina 
perú de lliris i de llunes mina, 
ornament de les neus, dels ors enveja, 

treu de la reixa, i que la saborosa 
feina del bes, batalla graciosa 
del córrer d'unes cames despullades, 

deixi les verdes herbes alterades. 
Oh desmai en les tiges onejants 
de marbres, ceres, roses bategants! 




















Francesc Vicent Garcia (1579-1623)

A una hermosa dama de cabell negre
que es pentinava en un terrat 
ab una pinta de marfil

Ab una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja
a qui los de or més fi tenen enveja,
en un terrat, la bella Flora, un dia;

entre ells la pura neu se descobria
del coll que, ab son contrari, més campeja
i, com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà de una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava
lo dolç combat, que ab estremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,

que el cor, enamorat, se m'alterava
i, temerós de alguna gran desgràcia,
de prendre'ls tregües ganes me venien.


Que sigui l’any Espriu no ens ha de fer oblidar que també és el centenari del seu amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel, un gran poeta mort prematurament, i d’un altre gran poeta illenc, Marià Villangómez. A tots ells caldrà que dediquem algun esment.

Vet ací un curiós poema de Rosselló-Pórcel, en què reprèn i amplia la idea d’un conegut sonet de Francesc Vicent Garcia, Rector de Vallfogona. En el sonet d’aquest, mantinc, és clar, l’ortografia i morfologia de l’època, així com els inevitables castellanismes (hermosa, temerós, tregües). El poeta barroc juga amb l’oposició de contraris entre el blanc de la pinta de marfil i de la pell de Flora enfront de la negror dels seus cabells. Rosselló —a parer meu— ho millora en afegir-hi un devessall d’imatges (clavell, ardor, foc, flama, perús, lliris, mines, llunes, or, neu...) i un final més convincent, amb el bes, les cames nues a l’herba, les roses bategants i tot el que la imaginació en pugui fer seguir, i que en Garcia es reduïa a un enamorament platònic —o en tot cas molt més implícit; val a dir que en altres poemes seus les metàfores del bon Rector eren prou més explícites.

Vegeu un comentari d’aquests dos poemes, amb interessants referències al concepte d’hipertextualitat— al bloc de Josep Bargalló:
http://josepbargallo.wordpress.com/2012/04/07/el-sonet-duna-hermosa-dama-que-es-pentinava-de-francesc-vicent-garcia-a-rossello-porcel/ 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.