Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 28 de febrer de 2013

Tres vaques












Joan Maragall (1860-1911)
La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i abaixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set... Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se’n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

[De Pirinenques, 1893, publicat a Poesies el 1895]

http://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_(Joan_Maragall)




















Pere Quart (Joan Oliver, 1899-1986)
Vaca suïssa

Quan jo m’embranco en una causa justa
com En Tell soc adusta i arrogant.
Prou, s’ha acabat! Aneu al botavant
vos i galleda i tamboret de fusta!

La meva sang no peix la noia flaca
ni s’amistança amb el cafè pudent.
Vos no sou qui per magrejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.

Encara us queda la indefensa cabra
que sempre ha tingut ànima d’esclau.
A mi no em muny ni qui s’acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.

Doncs, ja ho sabeu: he pres el determini,
l’he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me’n desencamini
la llepolia d’un manat d’alfals.

Car jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué una vaca cega:
jo sóc la vaca de la mala llet!

[De Bestiari, 1937]























Antoni Ylla-Català (1941)
Estrambot a ‘Vaca suïssa’ 

Eren un temps d’una censura hermètica
i el poeta va haver de dissimular.
La vaca era d’aquí, no pas helvètica
i la munyia un funcionari castellà.

Puix quan l’espoli mai s’atura
i no ens deixen exercir la llibertat;
quan ens xuclen les mamelles sens mesura
i ens volen prendre el que hem guanyat;

quan uns polítics amb molt poca altura
pregonen una gran mediocritat;
quan menteixen, difamen i torturen
per amagar la realitat;

quan al poble li prenen la llengua i la cultura
i n’abusen fins deixar-lo extenuat;
quan sols pregonen amb immensa caradura:
«Constitución!… I fes bondat!»,

els pagesos, menestrals, patrons, obrers,
capellans, mestres, estudiants, botiguers
i tot el que avui encara sura,
fins i tot les monges de clausura,
aprenen de les vaques de pastura
i envesteixen com un brau enfurismat.

[Nadal 2012]

http://blogs.avui.cat/jrofrof/2012/12/28/%E2%80%9Cvaca-suissa%E2%80%9D/   























Joan Maragall
La vaca ciega

La cabeza entre troncos rebotando,
en pos del agua apenas por instinto,
la vaca se aproxima. Sola: es ciega.
Con una certerísima pedrada,
un ojo el rabadán le vació; el otro
lo cubre un velo ruin. La vaca es ciega.
Va a la fuente a abrevar según solía,
mas no con el aplomo de otras veces,
nio con sus compañeras, no. Va sola.
Por el despeñadero y los alcores,
por la quietud del prado y de los márgenes
esquilean las otras, mientras rumian
fresca hierba al azar. Ella caería...
Topa de morro en el abrevadero
y recula afrentada... Pero vuelve,
la testa agacha y beberá calmosa.
Bebe poco, sin sed. Después, al cielo
el enorme, enconado testuz alza
con un trágico gesto. Parpadea
sobre las muertas niñas, y se vuelve,
huérfana de la luz que ahora le entibia,
torpe por el camino inolvidable,
meciendo en languidez la larga cola.

[Versió de Félix Ros]


Pere Quart
Vaca suiza

Cuando una causa justa me acomete
soy, cual Guillermo Tell, fiero, arrogante.
¡Basta! ¡Sanseacabó! Id al botavante
vos, vuestro cubo y vuestro taburete.

Ni engorda más mi sangre a niña flaca
ni con café se mezcla, ¡o con recuelo!
No sois quien para el sobo de una vaca.
¡Ni vos, ni un ángel bajado del Cielo!

Aun os queda la cabra miserable,
siempre con alma esclava, sin decoro.
Nadie me ordeña a mí, ¡ni los del sable!
Tengo cuernos y embisto igual que un toro.

¡Agur, pues! Que, en lo que de mí depende,
lo he meditado de la omega a la alfa,
y no esperéis que mi postura enmiende
al gulusmeo de un frazal de alfalfa.

Porque yo misma, de no ser tan lega,
lo escribiría en bronce que lo feche:
«Se habló algún tiempo de la vaca ciega.
¡Yo soy la vaca de la mala leche!»

[Versió de Félix Ros]





















Joan Maragall
The blind cow

Colliding her head against the trunks,
Advancing emptily towards the water,
Alone goes the cow. She is blind.
At the toss of a stone too purposely thrown
The young lad has emptied one eye, 
And swollen the other over: The cow is blind.
She goes to drink from the fountain she is used to,
No longer as steady as before
Nor with her companions, but alone.
Her sisters, by glens and knolls,
By the silence of meadows and river banks,
Ring their cowbells as they graze
Fresh grass at random. She would fall.
She bumps her nose into the worn sink,
And recoils, affronted, but returns,
And bows her head to the water and drinks calmly.
She drinks little and without much thirst; afterwards, she raises
To the sky, enormous, her horned head
With a grand and tragic gesture; she blinks
Over the dead dolls, and returns,
Orphan of light under the burning sun,
Hesitating over unforgettable paths,
Brandishing in languor her long tail.

[Versió de Jordi Torras]


Joan Maragall
The blind cow

Bumping her head from stump to stump,
advancing aimlessly along the watering lane,
the cow goes all alone. She is blind.
With a stone thrown much too hard,
a shepherd-boy put out one eye, while a scale
has formed over the other: the cow is blind.
She wends her way as always to the fount,
but not with the steady gait of former times,
nor with her erstwhile companions: she is quite alone.
Her companions, scattered among vales and hollows,
in the meadow’s silence near the river,
tinkle their cowbells as they browse at random
among the fresh grass… She would fall.
She strikes her mouth against the pointed rail
and recoils, offended… But then returns,
lowers her head to the water and calmly drinks.
She drinks but little, having little thirst.
Then, lifting toward heaven her enormous,
horn-crowned head, in one great tragic gesture,
she blinks her lids above dead pupils, and returns,
orphaned of light, beneath a burning sun
and staggers back along unforgettable paths,
languidly twitching her long tail as she goes.

[Versió de Joseph Daries, amb l’assessorament de J. M. Coromines. Document de l’Arxiu Maragall]


Joan Maragall
The blind cow

Striking her head against every other tree 
Groping her way by the path to the pond
Comes the cow all alone. She is blind.
With a stone thrown with a dexterous arm
A shepherd lad has cast out one of her eyes
Over the other a curtain fell: the cow is blind.
She goes to water to the fountain as in times past
But not with steadfast sureness of bygone days
Nor with her mates, no: she comes all alone.
Her companions through hill and dale,
Through the silence of the fields and by the stream
Sound their bells while they browse
Fortuitously upon the fresh grass. She would fall.
Her mouth strikes the timeworn trough
And she withdraws abashed… But she returns,
Lowers her head to the water and drinks at ease.
Not much for she is hardly thirsty. Then, she raises
Toward Heaven, immense, her horny top
With a great tragic gesture; she twinkles upon
Her beclouded pupils and returns,
Orphan of light under the glowing sun
Hesitating through unforgettable paths
Sluggishly swinging her lengthy tail.

[Versió de R. A. Casas. Document de l’Arxiu Maragall]


Joan Maragall
La vache aveugle

Heurtant de la corne un tronc, puis l’autre,
s’avançant d’instinct sur le chemin de l’eau
la vache s’en va seule. Elle est aveugle.
D’un caillou lancé avec trop d’adresse
le petit valet lui creva un œil, et sur l’autre
un voile s’est tendu : la vache est aveugle.
Et comme jadis, elle vient à l’abreuvoir,
non d’un pas sûr comme autrefois,
ni avec ses compagnes : elle vient toute seule.
Ses sœurs, une à une, à travers les ravins,
dans le silence des prés et des plateaux,
font tinter leurs clarines en paissant 
l’herbe fraîche à l’aventure… Elle tomberait.
Elle heurte du mufle l’auge usée,
recule humiliée, mais revient,
penche la tête vers l’eau et boit placidement.
Elle boit peu, n’ayant pas soif. Puis lève 
vers le ciel son énorme tête encornée
d’un grand geste tragique : ses paupières
battent sur ses prunelles mortes, elle s’en retourne,
privée de lumière sous le soleil qui brûle,
chancelant sur les chemins inoubliables
et balance languissamment sa longue queue.

[Versió de J. J. A. Bertrand. La vache aveugle, Ministère des Affairs Etrangères. Madrid, 1968, p.39]




Aplego aquí tres poemes sobre vaques: dos de ben coneguts i celebrats, i un de nou que hi posa, penso, un digne colofó. 

Sobre el poema de Joan Maragall, de 1893, ben poca cosa a dir. Molts comentaristes l’han espremut en sentits diversos; Joan Lluís Marfany hi veu la superació del bucolisme convencional dels modernistes decadentistes, que contemplaven i admiraven la natura, «cara visible d’una realitat transcendent, més pregona, que, en el moments d’inspiració, el poeta percep a través d’ella». Tanmateix, el protagonista del poema trenca l’harmonia d’aquest ambient idíl·lic: no tan sols pel fet de ser cega, sinó per la brutalitat gratuïta del vailet que l’ha orbat. És, de fet, l’altra cara del modernisme, la de l’impuls regeneracionista: «la presència de l’imperfecte, l’incomplet, el lleig i, fins i tot, el mal, en una escena que semblava perfecta, completa i bella», la denúncia d’una societat egoista i cruel que margina els febles i la descripció de la trista existència d’uns éssers marginats per imperfectes o per diferents. Però Maragall «creu copsar i intenta de transmetre’ns una harmonia que en transcendeix les dissonàncies i les contradiccions i les resol en una unitat superior». D’aquest poema n’adjunto tres versions diferents en anglès, una en francès i una en castellà de Félix Ros (aquesta l’he trobada, via Google, en una pàgina del diari 'ABC' de 27-5-1971, ves per on).

Res no puc dir del conegut poema de Pere Quart, de 1937, que replica al de Maragall des d’una òptica de clara rebel·lia nacional i social contra els explotadors. He vist que, després de la segona estrofa del poema de Pere Quart i abans de la tercera, Ylla-Català —que cito més avall— hi transcriu una estrofa complementària, que jo desconeixia:

      I no sabeu que l’amo, un modernista,
      em volia succionar els mugrons
      amb un giny infernal, cosa mai vista,
      que em deixaria eixuta en pocs segons?

Buscant pel Google, efectivament em surten aquests versos en diversos llocs com a formant part del poema en el lloc indicat; tanmateix, en les edicions «canòniques» de Pere Quart que jo tinc o he consultat no hi figura. Podria correspondre a una versió primerenca? En tot cas, davant el dubte, la poso aquí a benefici d’inventari, perquè en quedi constància. D’aquest poema n’incloc una versió en castellà, també de Félix Ros al diari ABC de la data indicada, i que no conté tampoc la misteriosa estrofa de l’amo modernista; desconec si hi ha cap traducció en francès o en anglès.

Finalment, al bloc de Josep Rof i Rof que cito (un enllaç al qual es troba al web del diari 'El Punt Avui'), en data 28 de desembre de 2012, hi vaig trobar l’estrambot del poeta vigatà Antoni Ylla-Català, continuació del poema de Pere Quart amb referències a l’actualitat política d’avui. L’autor ho explicava així: «Completar uns versos ja coneguts es veu que se’n diu fer un estrambot. He fet doncs un estrambot amb la vana esperança que ajudi els polítics espanyols a saber el que avui passa al nostre país. Demano, però, disculpes al poeta per la gosadia de completar el seu poema, que em semblava inacabat.» D’aquest estrambot no hi ha cap traducció a altres llengües, almenys que jo sàpiga.


2 comentaris:

  1. Gracias por traducirlo también al castellano para aquellos lectores tuyos que no sepamos el catalán , además no se si fué usted el que una vez me dijo era difícil intentar traducir estos textos , que incluso para el catalán le costaba pero bueno no hay problema , me ha encantado.
    Saludos desde Sevilla .

    ResponElimina
  2. Gracias por tus palabras. No quisiera atribuirme méritos ajenos: como ya indico al pie de cada versión, y después en los comentarios, las versiones al castellano de estos poemas de Maragall y Pere Quart, que fueron publicadas en ABC (Madrid, 1971) pertenecen a Félix Ros.

    Félix Ros Cebrián (Barcelona 1912 – Estambul 1974) fue un falangista que actuó durante la Guerra Civil como quintacolumnista en la ciudad condal, pasando información a los rebeldes; fue apresado por ello y encerrado en una checa (que más adelante describió en un libro), de donde fue liberado por los «Nacionales» cuando la ciudad fue ocupada (o «liberada», decían entonces). Formó parte de un grupo de escritores falangistas, con Luys de Santa Marina, Agustín de Foxá, Rafael Sánchez Mazas y Eugenio Montes, entre otros.

    En 1981, cuando Ros ya había fallecido, Arturo del Villar le acusó públicamente de haber saqueado, en 1939, junto con Carlos Sentís y Carlos Martínez Barbeito, la casa de Juan Ramón Jiménez —que se había exiliado— y apoderarse de sus objetos de arte, libros y documentos, algunos de los cuales fueron devueltos luego a instancias de José María Pemán, si bien no todos. Sentís se lamentó de esta acusación, pero sin aclarar nada al respecto; Barbeito sí reconoció haber intervenido «en el salvamento [sic] y posterior entrega de ciertos documentos a su legítimo dueño, mi amigo Juan Ramón Jiménez». Del Villar documenta ampliamente los hechos en su libro ‘Juan Ramón Jiménez, poeta republicano’.

    Félix Ros fue un notable escritor, ensayista, poeta, dramaturgo y crítico de arte y de teatro, y a juzgar por su traducción de Pere Quart no le dolieron prendas a la hora de valorar la poesía de personas tan alejadas ideológicamente de él.

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.