Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 21 de març de 2013

Giacosa-Illica - Un bel dì vedremo




Giuseppe Giacosa / Luigi Illica
Un bel dì vedremo

Un bel dì, vedremo
levarsi un fil di fumo
dall'estremo confin del mare. 
E poi la nave appare. 
Poi la nave bianca
entra nel porto, romba il suo saluto. 
Vedi? È venuto!
Io non gli scendo incontro. Io no. 
Mi metto là sul ciglio del colle 
e aspetto, e aspetto gran tempo
e non mi pesa la lunga attesa.
E uscito dalla folla cittadina
un uomo, un picciol punto
s'avvia per la collina.
Chi sarà? Chi sarà?
E come sarà giunto,
che dirà? che dirà? 
Chiamerà «Butterfly» dalla lontana.
Io senza dar risposta
me ne starò nascosta 
un po' per celia...
e un po' per non morire
al primo incontro.
Ed egli alquanto in pena 
chiamerà, chiamerà:
«Piccina mogliettina, olezzo di verbena»,
i nomi che mi dava
al suo venire...
Tutto questo avverrà, te lo prometto. 
Tienti la tua paura: 
io con sicura fede l'aspetto. 

(De Madama Butterfly, acte II. Música de Giacomo Puccini, 1904)

http://www.youtube.com/watch?v=TkgatM3-t4k     Maria Callas, 1954  




















Un bell dia veurem

Un bell dia veurem
alçar-se un fil de fum
de l’últim confí del mar.
I després apareix la nau.
I després, la nau blanca
entra al port, i el seu canó saluda. 
Veus? Ha vingut!
Jo no surto a trobar-lo. Jo no.
Me’n vaig allà dalt, al turó,
i espero, espero molta estona,
i no em sap greu l’espera.
I, eixit de la gentada ciutadana,
un home, un punt petit,
s’atansa turó amunt.
Qui deu ser, qui deu ser? 
I quan arribi,
què dirà, què dirà?
Cridarà «Butterfly» des de lluny.
Jo, sense dir-li res,
m’estaré amagada:
una mica per jugar,
una mica per no morir
a la primera abraçada.
I ell, un xic ansiós,
cridarà, cridarà:
«Petita muller meva, flaire de berbena»,
els noms que em deia
a la seva arribada...
Tot això passarà, t’ho prometo.
Guarda’t la teva por:
jo, amb fe segura, l’espero.















Un hermoso día veremos

Un hermoso día veremos alzarse
un hilo de humo en el horizonte.
Y entonces aparecerá la nave.
Luego, esa nave blanca entrará
en el puerto, atronando con su saludo.
¿Lo ves? ¡Ya ha llegado!
Yo no bajo a encontrarme con él.
Me pongo allí, en lo alto de la colina,
y espero, espero largo tiempo
y no me pesa la larga espera.
Y saliendo de entre la multitud
un hombre, un punto pequeño
se destaca por la colina.
¿Quién será? ¿Quién será? Y cuando llegue,
¿qué dirá?, ¿qué dirá?
Llamará a Butterfly desde lejos.
Y yo, sin dar respuesta,
estaré allí escondida,
un poco para inquietarlo,
y un poco para no morir
al primer encuentro, y él,
con alguna inquietud, llamará, llamará:
«Pequeña mujercita, olor de verbena»,
los nombres que me daba
cuando volvía a casa.
Todo esto ocurrirá, te lo aseguro.
Guárdate tu miedo:
yo con firmeza le espero.

http://roldarin.blogspot.com.es/2008/07/un-bel-di-vedremo.html 






                                       * * *
Del web del Gran Teatre del Liceu: 

http://www.liceubarcelona.cat/detall-obra/obra/madama-butterfly-2.html 

L’òpera més popular de Puccini

La història de l’òpera està farcida de finals tràgics, però molt pocs toquen tant la fibra sensible del públic com la mort de Cio-Cio-San. La música de Puccini és única per la seva capacitat de despertar emocions, de revelar-nos com a pròpia la felicitat o el dolor dels seus personatges.

Madama Butterfly (Milà, 1904) explica la patètica història d’una geisha de Nagasaki, Butterfly (Cio-Cio-San), que confia cegament en l’amor d’un cínic oficial de la Marina americana, Pinkerton, que s’ha casat amb ella segons una llei japonesa que li permet el repudi i ha tornat al seu país. Quan descobreix que l’home que estima reapareix casat amb una americana i demana fer-se càrrec del fill que ella ha tingut durant la seva absència, posa fi al somni occidental que l’ha posseïda i es fa l’harakiri. L’obra se centra essencialment en Butterfly, amb una capacitat d’estimar i una delicadesa admirables. La partitura —amb elements d’exotisme refinat— s’adequa perfectament a la figura de la fràgil i sensible protagonista.

Òpera en tres actes. Llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, basat en l’obra teatral homònima de David Belasco. Música de Gioacomo Puccini. Estrenada al Teatro alla Scala de Milà el 17 de febrer de 1904. Estrenada en una nova versió al Gran Teatre de Brescia el 28 de maig de 1904. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 10 de desembre de 1909.
















                               




                       * * *


L’ària Un bel dì vedremo és la més coneguda de l’òpera. Al començament del segon acte, quan Cio-Cio-San, tres anys després de la partida de Pinkerton, i ja amb un fill seu, expressa davant la fidel minyona Suzuki la seva convicció que un dia el capità tornarà en un vaixell per endur-se-la, juntament amb el nen, a Amèrica. Suzuki fa temps que ha entès la veritat, però no sap o no gosa esguerrar la il·lusió de la geisha, fins que la crua realitat, el xoc de sensibilitats i de cultures s’imposa amb l’arribada de Pinkerton. 

El personatge de Cio-Cio-San, la jove geisha de quinze anys que, enamorada de qui no s’ho mereix, es fa unes grans —i vanes— il·lusions sobre el seu futur a Amèrica i sobre el suposat amor del seu espòs, és evidentment colpidor, i Puccini hi aboca tones de sentimentalisme. La noia abjura del budisme i es fa cristiana per fer-se agradable al seu marit; d’altra banda, s’entesta a refusar un segon matrimoni amb el príncep Yamadori, que n’està perdudament enamorat. Ella estima bojament el seu fill, però quan comprèn que no pot evitar que una altra dona se l’emporti als Estats Units amb el seu pare, entén que almenys el nen tindrà el futur que havia somniat ella, que no veu altre camí que l’harakiri per fer front a la seva dissort. 

El personatge de Pinkerton, en canvi, és cínic i covard, i potser més que res estúpid, inconscient del mal que fa: menteix quan canta el seu amor i no és capaç de donar la cara a l’hora decisiva de desenganyar la pobra Butterfly, quan finalment entén la magnitud de la tragèdia que ha provocat. 

Tanmateix, a part dels dos protagonistes, hi ha tot de personatges secundaris que són, per a mi, un encert. En primer lloc, la lúcida i bondadosa Suzuki, que pateix veient delirar la seva mestressa i no la pot convèncer d’acceptar les coses com són. Després tenim el cònsol Sharpless —nom que en anglès vol dir enze, taujà—, un bon home que intenta desesperadament trobar solucions on no n’hi ha cap de bona; que paga de la seva butxaca, durant tres anys, el lloguer de la casa de Cio-Cio-San deixant que ella cregui que ho fa per encàrrec de Pinkerton perquè no gosa dir-li la veritat, i que li suggereix, infructuosament, que accepti un bon matrimoni que aplanaria les coses. El candidat rebutjat és el príncep Yamadori, fidel enamorat sense esperança d’una noia que somia altres truites. Trobem també l’oncle bonze, un integrista que maleeix terriblement la noia quan sap que ha canviat de religió; i encara el cínic Goro, el proxeneta que per diners arregla casaments efímers i divorcis ràpids. Sense oblidar Mary Pinkerton, la nova muller del tinent, que no té pas la culpa de la tragèdia que, inesperadament, es troba en arribar a Nagasaki, i que imposa al seu desconcertat espòs la responsabilitat de fer-se càrrec del fill que no sabia que tenia —arrossegant així la mare a l’última desesperació.

L’obra té un antecedent literari llunyà en una novel·la costumista del francès Pierre Loti, Madame Chrisantème (1887), història d’una geisha que accedeix a un matrimoni temporal amb un oficial francès de pas a Nagasaki. Loti descriu els contrastos de costums entre les cultures japonesa i occidental, i la història acaba amb la noia contenta d’haver cobrat el preu estipulat quan el francès se’n torna: es veu que devia ser una cosa força habitual. El 1898, l’escriptor nord-americà John Luther Long va publicar una narració breu titulada Madame Butterfly, que el dramaturg californià David Belasco va adaptar per al teatre amb el mateix titol. Illica i Giacosa s’hi van inspirar per fer el llibret de l’òpera. Segons s’ha dit sovint, la narració de Long es basava en un fet real esdevingut a Nagasaki a finals del XIX, que l’autor va conèixer per mitjà de la seva germana, que vivia al Japó. 

                                  * * *
Madama Butterfly es representa al Gran Teatre del Liceu del 21 al 27 de març, amb Hui He, Roberto Alagna, Jossie Pérez i Giovanni Meoni; direcció musical de José Miguel Pérez-Sierra i escenografia de Christian Fenouillat. El mes de juliol hi tornarà amb un altre repartiment.


Giacomo Puccini (1858-1924)
http://www.youtube.com/watch?v=Uut6X4E-Kgk   Angela Gheorghiu, Lincoln Centre, Nova York, 2005

http://www.youtube.com/watch?v=Pb1NcX6qXaI  òpera sencera-1; i

http://www.youtube.com/watch?v=vXvJ-m84V6s  òpera sencera-2, amb Mirella Freni i Plácido Domingo. Orquestra Filharmònica de Viena. Director, Herbert von Karajan.

http://www.youtube.com/watch?v=8T2uXf_-gFo    òpera sencera, amb Yasuko Hayashi Had-Nam-Kin i Peter Dvorsky. Orquestra i cors de La Scala. Director, Lorin Maazel, Milà, 1986.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.