Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 7 de març de 2013

Tres assaigs


  

Salvador Espriu (1913-1985)
Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

[El caminant i el mur, 1954]



















Pere Quart (Joan Oliver, 1899-1986)
Assaig de plagi a la taverna

Oh, que avingut estic amb la meva
petita, esclava, poc sortosa terra,
i com em recaria d’allunyar-me’n,
sud avall,
on sembla que la gent és bruta
i pobra, accidiosa, inculta,
resignada, insolvent!
Aleshores, a la taverna nova, els companys dirien
fotent-se’n: «Com qui s’agrada de la lletja,
així el lluç que pica un ham sense esquer»,
mentre jo, encara prop, pensaria
en les velles fretures i confiances
d’aquest meu tossut poble.
I, ja tot sospesat, recularia
per restar aquí fins a la mort.
Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase
i estimo a més amb un 
irrevocable amor
aquesta meva —i nostra—
bastant neta, envejada, bonica pàtria.

[Circumstàncies, 1968]














Miquel de Palol (1953)
Assaig de palla a l’urinari 

Ai, que cardat estic a la meva 
pelada, sorollosa, tan pol·luïda terra, 
i com m’agradaria de fotre’n el camp formigó enllà, 
on ens venen que la gent és rossa natural 
i silenciosa —o negra, catxes, rítmica i aeròbica—, 
en qualsevol cas, milionària, benfollada i feliç! 
Aleshores, a l’excusat, els polls ressuscitats grallarien, 
llufant-s’hi: «Com la titola deixa el cony sense escorre’s, 
així el fals aturat abandona els avantatges de les lletres del Golf GTI», 
mentre jo, ja tot just davant del duty free, 
trauria les aspirines per espolsar-me 
d’un cop l’asfalt i la bilingüe petja 
d’aquest meu mefític poble de capellans, caixers i fills de puta. 
Però jo també fumo molt i m’esforço a recuperar seixanta 
pulsacions per minut després de cascar-me-la, 
i ja es veu, doncs, que no aniria gaire lluny, 
mal que sigui per restar aquí amargant-me 
—i amargant tothom qui pugui— fins a la mort. 
Car, què hi farem, jo també em crec més llest que ningú 
i munyo a més amb una 
ferotge avarícia petanera 
aquesta meva —que ja els hi regalo— ridícula, analfabeta, 
esportista, halitòsica i cel·lulítica, 
desforestada, venuda, dissenyada pàtria. 

[1996]

Miquel de Palol (1953)
Últim assaig de plagi a l’urinari

Cony, que cardat estic a la meva
pelada, sorollosa, tan pol·luïda terra, i com
m’agradaria de fotre’n el camp formigó i asfalt enllà,
d’on ens venen que a la gent els llueixen els impostos,
es belluguen en sa llengua i van pel món amb el seu nom,
existents, milionaris, benfollats i feliços!
Aleshores, al vàter, els bens espantats rotarien,
escagarrinant-s’hi: «Com la polla deixa l’assedegada figa sense escorre’s,
així l’imbècil acollit a llibertat de consciència
abandona la moció parlamentària», mentre jo,
amb les butxaques girades per fora els pantalons,
Constitució i Estatut trauria no havent-hi prou
paper higiènic capaç de pal·liar la bava, els precoços fluxos
i la bilingüe petja d’aquest meu mefític poble
de capellans, informàtics,
taxistes fatxes, motoristes,
publicistes, caixers i fills de puta.
Però jo també fumo molt i m’esforço a recuperar seixanta
pulsacions després de cascar-me-la,
i ja es veu, doncs, que no aniria gaire lluny
—o sigui tan sols a tenir el que tenen a Ghana—,
mal que sigui per restar aquí fotent-me
i fotent tothom que pugui fins a la mort.
Car, vés per on, jo també aspiro a ser més lladre que ningú
i amb una ferotge avarícia petanera munyo
el pellingot que encara queda
d’aquesta meva —ja us la regalo— ridícula,
halitòsica, analfabeta, cel·lulítica,
flàccida, prostibulària, desforestada,
venuda, sodomitzada, dissenyada pàtria.

[Fot-li, que som catalans, de Miquel de Palol, Julià de Jódar i Xavier Bru de Sala, 2004]

Per commemorar l’Any Espriu, recupero aquesta sèrie de poemes que, si no m’erro, ja havia fet circular fa un temps, cap al 2007. 

L’Assaig de càntic en el temple és sens dubte el poema més conegut del poeta de Sinera. També força coneguda és la rèplica irònica que li va fer després el seu amic Pere Quart, Assaig de plagi a la taverna. Hi afegeixo, en dues versions diferents, la revisitació més moderna que signa Miquel de Palol. He d'advertir que a aquest últim poema, en la seva doble versió, si se li apliquessin els criteris de «calificación moral» que etiquetaven totes les pel·lícules de cinema quan jo era jovenet, l'haurien catalogat amb un «3-R» («para mayores, con reparos») o amb un «4» («gravemente peligrosa»), o senzillament no hauria pogut veure la llum del sol; i fins i tot avui, que semblaria que hem d’estar prou curats d’espants, diria que a més d’un li pot sonar encara una mica irreverent i provocatiu, cosa que al seu autor ja li està la mar de bé. Jo els poso com a contrapunt lúcid i trencador als dos primers poemes, tot advertint que poden ferir la sensibilitat d’alguns paladars delicats. Gaudiu-ne!

http://www.tv3.cat/videos/173561250     
Mònica Terribas entrevista els tres autors de Fot-li, que som catalans (Tv3, 2 de maig de 2005).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.