Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 14 de març de 2013

Villangómez - El combat



Marià Villangómez (1913-2002)
El combat  

Aquests homes lluitaren,
vull dir els avis dels avis,
i també damunt aquestes feixes es va sembrar la sang.
La dura mà empunyava les eines i les armes.
Defenien la vida, la collita, els seus escassos béns.
Pagesos i soldats, tot era una tasca única:
clavar la rella en la terra o el coltell en l'enemic.
Portaven aquells segles en l'entranya
l'armada incursió i la secada hostil.
Pel mar venia la tempesta
i la nau enemiga com un núvol irat.
Dins ells tenien la ràbia i la por,
lluitaven, s'amagaven, eren homes valents.
Hagueren de fer compatibles amb la feixuga feina
les hores de la gresca, de la rialla i de l'amor.
La mort els envestia per tots costats, aclaria
les espesses brostades. Era igual
morir de la pesta, de fam, negats o en plena lluita.
Tal vegada la guerra tenia un altre prestigi.

I aquells homes anaven al combat. Ells sabien
almenys que defenien un tros de terra, una casa,
allí a la vora,
el pa de tots, dins el rebost o a l'era,
i això els decidia a la mort.
Acceptaven, sense saber, un secular martiri:
ni tan sols creien que allò es pogués fer acabar.

I a més els homes es coneixien lluitant,
i és bell vanar-se d'una força ardida,
i les armes poden prendre un estrany fulgor a les mans.


Terra natal

Arrelar, com un arbre, dins la terra:
no ser núvol endut d’un poc de vent.
Sobre els camps coneguts de cada dia,
veure un cel favorable i diferent.

Mirar com cau, quotidià, el crepuscle,
cada cop renovant-me el sentiment.
Damunt la terra nostra i estimada,
del cor neixen el pi, l’aire i l’ocell.

El blanc record de la infantesa hi sura,
i ha de fer bo, aquest sol, als ossos vells.
Vull escoltar-hi aquest parlar que arriba

de mot antic als llavis de la gent.
El meu amor, la ferma companyia,
vull somniar-hi, entre la mar i el vent.



A més de ser l’any Espriu i l’any Rosselló-Pòrcel, 1913 és també l’any Villangómez, en celebrar el centenari del naixement d’aquest gran poeta eivissenc. Jo vaig tenir l’honor de conèixer-lo personalment l’any 1990, quan vaig guanyar el primer (i únic, em sembla) Premi Marià Villangómez de poesia en el marc de les itinerants Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra —continuadores dels mítics aplecs de poesia de Cantonigròs. Recordo com, amb altra gent de Balsareny, jo havia anat a Cantonigròs el 1967 i 1968 —hi havia l’Espriu i hi cantava Raimon— i el 1969, gràcies a l’empenta d’en Llorenç Planes, que ho organitzava,  vam anar amb autocar a Ripoll, i el 1970 a Montblanc, i en anys successius a Granollers, Ponts i Tortosa —on recordo que Joan Triadú va parlar de Gabriel Ferrater, recentment suïcidat, fent servir l’eufemisme senequià “ha fet ús de la seva llibertat”.

El cas és que, pel fet d’haver anat jo a Eivissa el 1990, em vaig perdre l’estrena mundial de l’obra Balsareny, més de mil anys, escrita per mi i musicada per Francesc Vila amb arranjaments de Ramon Estrada, que es va escenificar a Balsareny a càrrec de la Coral Sant Esteve, dirigida per Joan Bajona; el grup de teatre dels Pastorets de la Colònia Soldevila, dirigit per Jordi Payerols; i la Cobla Ciutat de Berga. Per sort, sí que vaig poder assistir a la segona funció, que va tenir lloc l’endemà, així com a dues altres representacions parcials que es van fer els anys 1992 i 1993. L’obra, per cert, tornarà a pujar a l’escenari el proper mes d’abril.

A part d’escriure teatre i moltes traduccions, Villangómez és autor de llibres de poesia importants, com ara els Sonets de Balansat (1956), El cop a la terra (1962) o Declarat amb el vent (1963). El 1986 va publicar l’Obra poètica completa. Recordem-lo i gaudim-ne.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.