Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 11 d’abril de 2013

Góngora - Soledades














Luis de Góngora (1561-1627)
Soledades (fragment)

      «¡Oh bienaventurado
      albergue a cualquier hora,        95
templo de Pales, alquería de Flora!
      No moderno artificio  
borró designios, bosquejó modelos, 
al cóncavo ajustando de los cielos 
      el sublime edificio;                  100
      retamas sobre robre
      tu fábrica son pobre, 
      do guarda, en vez de acero,
      la inocencia al cabrero  
      más que el silbo al ganado.       105
      ¡Oh bienaventurado 
      albergue a cualquier hora!

      No en ti la ambición mora
      hidrópica de viento,  
      ni la que su alimento               110
      el áspid es gitano;
no la que, en vulto comenzando humano,
      acaba en mortal fiera,
      esfinge bachillera,
      que hace hoy a Narciso           115
ecos solicitar, desdeñar fuentes;
ni la que en salvas gasta impertinentes  
la pólvora del tiempo más preciso; 
      ceremonia profana
que la sinceridad burla villana         120
      sobre el corvo cayado.
      ¡Oh bienaventurado 
      albergue a cualquier hora! 

      Tus umbrales ignora
      la adulación, sirena                 125
de Reales Palacios, cuya arena
      besó ya tanto leño,
trofeos dulces de un canoro sueño. 
No a la soberbia está aquí la mentira 
dorándole los pies, en cuanto gira   130
      la esfera de sus plumas, 
ni de los rayos baja a las espumas 
      favor de cera alado.  
      ¡Oh bienaventurado 
      albergue a cualquier hora!»      135

[Soledad Primera, vv 94-135 (1613)]

Paràfrasi en prosa, per Dámaso Alonso (Alianza Editorial, Madrid 1982):

94 ¡Oh albergue, refugio feliz en cualquier hora del día o de la vida, templo de Pales, diosa de los pastores, alquería de Flora, diosa de las flores!: no fue necesario para construirte arte de arquitecto, afanado en bosquejar modelos, en borrar y dibujar planos, ansioso de rellenar con el altísimo edificio toda la concavidad inmensa de los cielos; unas cuantas retamas sobre troncos de roble han bastado para construirte, oh pobre cabaña, en donde no hacen falta armas para estar seguros, pues la propia simplicidad guarda al cabrero mejor que el silbido del pastor a su ganado. ¡Oh albergue, oh refugio feliz en cualquier hora! 

108 No mora en ti la ambición, siempre ansiosa de nuevos vientos de honores, riquezas y alabanzas; ni habita en ti la envidia que se alimenta de los áspides de Egipto; ni en ti se encuentra la disimulación que muestra humana y agradable rostro, pero esconde una intención fiera y mortal, siendo así (por comenzar en rostro humano y acabar en fiera) a manera de esfinge elocuente que (como la de Tebas) propone con hábiles palabras lo que ha de ser pernicioso, y con sus engaños hace engreírse al presumido cortesano (Narciso moderno, que ya no busca las fuentes para mirarse, ya no desdeña a la ninfa Eco, como el mitológico, sino que por el contrario desdeña las fuentes de la verdad, las fuentes que le podrían reflejar su propia imagen, y buscar en cambio el eco de las alabanzas); ni existe en ti la etiqueta cortesana que gasta en salvas impertinentes la pólvora —que derrocha en inútiles cumplimientos el tiempo más preciso—: ceremonia profana, usada allá en los palacios, de la cual se burla, apoyada sobre el corvo cayado, la rústica sinceridad. ¡Oh albergue, oh refugio feliz en cualquier hora! 

124 Tampoco conoce tus umbrales la adulación, que es como una sirena del mar de los reales palacios, en cuyas arenas, adormecidos por el engañoso canto de la lisonja, han perecido tantos navíos —han naufragado tantos cortesanos— viniendo a ser trofeos o despojos de aquel armonioso sueño que los adormeció; tampoco en la choza pastoril está la mentira dedicada a dorarle los feos pies al pavo real —dedicada a adular al poderoso hasta en sus mismos defectos—, mientras él hace la rueda —mientras él ostenta el poder en su mano—; ni se dan aquí las espantosas caídas de los validos, que, nuevos Icaros, vuelan con alas de cera, y, arrimándose a los príncipes, con el mismo calor de los rayos del poder se les funde a veces la cera, y, desde la altura, van a caer al mar de la desgracia. ¡Oh albergue, oh refugio feliz en cualquier hora!

                                           * * *

11 de maig de 2013: quart centenari de la divulgació de les Soledades i del Polifemo

Potser recordareu que el juny de l’any passat vaig comentar les sàtires punyents que es van creuar Góngora i Quevedo. Ja el mes abans, maig de 2012, amb molt de temps per endavant, vaig començar a preparar aquest post, en previsió del quart centenari de la presentació en societat de les Soledades, efemèride que s’esdevindrà l’11 de maig vinent i sens dubte serà celebrada com mereix, en tant que fita de la literatura universal. Doncs jo que m’hi avanço i ho celebro un mes abans, apa!

Luis de Góngora y Argote preveia escriure un cicle de quatre Soledades: la Soledad de los campos, la Soledad de las riberas, la Soledad de las selvas i la Soledad del yermo. De totes quatre, l’11 de maig de 1613 en va fer pública almenys la primera (i potser bona part de la segona, que en tot cas ja era coneguda el 1614, però inacabada, ja que els darrers 42 versos van ser afegits uns anys després, a petició d’un amic). La Soledad primera té 1.098 versos, i la segona en té 979. Decebut per les controvèrsies estètiques i els furibunds atacs personals que l’obra li va generar, ja no va arribar a escriure mai, dissortadament, les Soledades tercera i quarta. 

Les Soledades estan escrites des del punt de vista d’un pelegrí nàufrag, el nom del qual desconeixem, que al llarg de tota l’obra observa i comenta el món rústic que l’envolta. En el poema primer arriba, nàufrag, a un poblet de pastors de cabres, que l’acullen amicalment; s’hi descriu la vida rural des d’un caire arcàdic, com un món feliç on regna, enmig de la senzillesa de la vida, una pau i una harmonia absolutes, en contrast amb les enveges i ambicions de la vida cortesana. És el tòpic conegut com «menosprecio de corte y alabanza de aldea», i és el tema del fragment que he seleccionat, on es descriu la humil, però acollidora i feliç, cabana dels pastors. En el segon poema el pelegrí es trasllada a un poblet de pescadors, i ens hem quedat sense saber com seria la seva estada als boscos i al desert, però podem imaginar que, lluny de la Cort corrupta i traïdora, pertot arreu trobaria un equilibri espiritual —idealitzant tanmateix un model de vida que, en prosa, devia ser prou dur i injust.

Robert Jammes sospita que, de mica en mica, s’hi hauria anat aclarint la història del pelegrí, que en la segona part deixa entreveure que és un cavaller que ha marxat de la Cort desencisat a causa d’un desengany d’amor —però sens dubte també aclaparat per les enveges i intrigues inherents a la vida cortesana— i que ha estat a les Índies Orientals i Occidentals («donde el sol nace o donde muere el día», Sol. II, 150) abans de naufragar. Havent trobat el nàufrag la pau espiritual en el món dels pastors i en el dels pescadors, Jammes creu que en la tercera Soledad el pelegrí hauria conegut la selva, és a dir, el món dels caçadors (anticipat ja una mica al final de la segona, on es descriu una escena de caça amb falcons); per acabar retirant-se a la quarta com a ermità en un desert o un erm solitari. 

Jammes relaciona aquest hipotètic final amb un romanç de Góngora, el que comença «Cuatro o seis desnudos hombros» on es descriu l’estatge d’un eremita: una cova en un promontori envoltat de feréstecs esculls, on un cortesà s’ha retirat per dedicar-se a la vida contemplativa. Aquest romanç seria com un esbós de la quarta Soledad, ja que, sempre segons Jammes, «el peregrino del poema y el solitario del romance no son hermanos gemelos: son un solo y el mismo personaje, sólo que contemplamos al uno al principio del relato, al otro en el momento del desenlace» (Jammes, ed.: GÓNGORA, Soledades, Castalia 1994, 54-55).

He dit abans que el text de les Soledades va ser «divulgat», «fet públic» o «presentat en societat»  l’any 1613, perquè, de fet, l’obra no va ser impresa en vida del poeta. Góngora, el dia 11 de maig de 1613, des de Còrdova, va enviar al seu amic Juan de Valencia el text de les Soledades (si més no, la primera, i potser també la segona), així com la Fábula de Polifemo y Galatea. Valencia en devia fer fer algunes còpies que va difondre per Madrid en mitjans cultes. L’obra es va conservar, així, en còpies manuscrites, no exactament idèntiques, de les quals la més completa i fidedigna sembla que és el «Manuscrito Chacón» (recopilat per l’erudit Antonio Chacón el 1628, ja mort el poeta, per a la biblioteca del comte-duc d’Olivares). 


Ara bé, com demostra Jammes, ja el 1614 el nou llenguatge poètic, el nou estil que les Soledades inauguraven, tenia imitadors. El poema va ser des del primer moment objecte de crítiques duríssimes i de defenses aferrissades; Jammes cataloga fins a 56 obres —algunes de gran extensió— panegíriques o detractores del gongorisme entre 1613 i 1666, i destaca que és, fet i fet, gràcies a aquests estudiosos de l’època que avui podem copsar no poques de les metàfores gongorines, sovint referides a aspectes de la societat del seu temps que avui se’ns escaparien fàcilment. 

No puc entrar aquí a discutir la pretesa obscuritat de Góngora, que els seus detractors li atribuïen; em remeto a l’excel·lent estudi de Jammes, que demostra que els mots cultes que feia servir no eren tants ni tan desconeguts al seu temps (sí que en sobtava l’acumulació); que les seves hipèrbatons no eren pas tan forçades com les dels models llatins que la gent culta lloava (tot i que en frases gaire llargues, i les de Góngora ho solen ser, podien fer-se àrdues de seguir); i que les referències a temes mitològics eren del tot comprensibles als seus lectors, habituats a llegir Ovidi i Virgili (fins i tot un poeta tan planer com Lope de Vega feia servir aquests referents amb abundor). En resum, que la sensació de dificultat de la poesia de Góngora prové bàsicament de l’ús continuat, encadenat, inacabable, de tota mena de recursos retòrics: al·lusions i perífrasis per descriure les coses sense anomenar-les, metàfores rebuscades, antítesis o contraposicions, oxímorons o contrasentits, hipàl·lages o intercanvis d’atribucions entre dos objectes... i, molt especialment, «conceptes» (jocs de paraules i associacions d’idees enginyoses i sorprenents). Tot plegat obligava —i obliga— el lector a fer un exercici de reelaboració alhora intel·lectual, auditiva i visual de la combinació de les idees que li són subtilment suggerides, envoltades d’un llenguatge innovador, ric i lluminós, i acompanyades de la musicalitat d’un ritme i d’unes rimes implacables, tot i que sovint dissimulades per la distància entre elles. 

Recordo que a l’escola ens ensenyaven que Góngora era «culterà» i Quevedo «conceptista», i que hom oposava aquests dos models literaris enfrontats —igual com estaven enfrontats personalment llurs capdavanters—; així mateix, ens deixaven mig entendre que el culteranisme era un defecte, un excés, mentre que el conceptisme era una virtut, una genialitat de les lletres castellanes. Doncs bé, només cal llegir atentament l’obra de Góngora per veure que està farcida de «conceptes» genials. Fins al punt que el gran teoritzador del conceptisme, Baltasar Gracián, al seu llibre Arte de ingenio y tratado de agudeza (1642) esmenta com a exemples molts més versos de Góngora que no pas de Quevedo. Crec que es pot afirmar que Góngora era culterà (en oposició a Quevedo i Lope de Vega, que també ho eren, però menys), i alhora proclamar que Góngora i Quevedo eren, tots dos, conceptistes (en oposició a Lope, que també ho era, però menys).



El 1627, poc després d’haver mort Góngora, Juan López Vicuña va editar els poemes de Góngora amb el títol Obras en verso del Homero español,  edició que la Inquisició va requisar i que no va poder veure la llum fins al 1630. El 1633, Gonzalo de Hoces la va reeditar, corregida, amb el títol de Todas las obras de D. Luis de Góngora en varios poemas. El 1630 va aparèixer un detalladíssim estudi de Joseph Pellicer (Lecciones solemnes á las obras de Don Luis de Góngora y Argote, Píndaro andaluz, Príncipe de los poetas líricos de España) que analitzava el Polifemo, les Soledades i altres poemes gongorins. L’any abans, el 1629, José García de Salcedo Coronel havia publicat un estudi sobre el Polifemo, i el 1636 va publicar una edició impresa i comentada de l’obra completa gongorina en tres volums (Obras de Don Luis de Góngora comentadas, Imprenta Real, Madrid, 1636-1648) que començava justament per les Soledades. Per tal que ens puguem fer una idea de com eren els comentaris de Salcedo, adjunto, en la seva ortografia original, els que va dedicar al fragment que he triat; i els acompanyo amb un breu glossari de termes, d’acord amb el diccionari que en aquella època hi havia disponible, el de Sebastián de Covarrubias (1611). 


Amb el pas del temps, però, el gongorisme va anar caient en el descrèdit i l’oblit, fins que l’any 1921 l’erudit francès Raymond Fouché-Delbosc va publicar Obras poéticas de Góngora. Arran d’això, un grup de poetes espanyols va redescobrir el gran poeta barroc i el va voler revindicar commemorant el tercer centenari de la seva mort el 1927 (d’on van rebre el nom de ‘Generació del 27’). Un d’ells, Dámaso Alonso, va editar aquell mateix any 1927 una versió comentada de les Soledades —que n'incloïa una paràfrasi en prosa, de la qual he adjuntat el tros corresponent al fragment escollit. El 1943, Juan Millé va reeditar l’obra poètica gongorina; en anys posteriors, Alonso va publicar nombrosos estudis crítics sobre Góngora. Tot plegat va contribuir a retornar-li un merescut lloc d’honor en la història de la literatura universal. Edicions modernes de les Soledades són les de John R. Beverley (Cátedra, 1980) i la de Robert Jammes (Clásicos Castalia, 1994). Totes dues molt interessants, la de Jammes és molt més extensa en comentaris i notes: personalment la recomano, tot i no estar-hi d’acord en algun aspecte concret, perquè és la més treballada i completa que hi ha.


En fi, amics, havent llegit aquest fragment poden passar dues coses: a) que decidiu que ja en teniu ben bé prou, de Góngora —i fóra una postura comprensible—, o bé b) que us hagi picat una miqueta el verí de continuar llegint les Soledades, i després el Polifemo, i entremig les Letrillas, els Sonetos, els Romances… i esdevingueu, a poc a poc, imperceptiblement, «gongoritzats». La poesia, de vegades, té aquests efectes secundaris vampírics! Que us faci bon profit.


Comentaris de Salcedo Coronel a aquest fragment

94, sobre el tòpic de «menosprecio de Corte, alabanza de aldea»: «Todas estas alabanzas de la Soledad imitó don Luis a la letra de Séneca en su Hipolyto, y no de Horacio: non alia magis est libera, & vilio carens.»

108: «Prosigue don Luis las alabanzas de la Soledad, y dize que no habita en ella la ambición hidrópica de viento, ni la embidia que se alimenta de áspides venenosos, ni el engaño que dissimulandose al principio con apariencias de humanidad, es después mortal fiera, que haze precipitar la grandeza más presumida, y que siga consejeros aduladores, y desdeñe el propio conocimiento, huyendo de la verdad, que como clara fuente le puede representar sus defectos. Y continuando su discurso, dize tambien, que no se halla en aquel pobre albergue la ceremonia profana de los palacios, que gasta el tiempo más importante en cumplimientos escusados, de que se burla en su humilde pobreza la rustica sinceridad.» 

107, sobre l’ambició: «Los antiguos la compararon al Camaleon, porque se alimenta del viento, a quien imita don Luis, aunque esto es fabuloso.» 

109: sobre l’enveja: «Ni la embidia que se sustenta de aspides. Assi la pinta Ovidio, lib.2, Met.: Videt intus edentem / Vipereas carnes vitiorum alimenta suarum / Invidiam. Acordóse don Luis del Áspid, para significar la propiedad de la invidia, que en medio de las agenas felicidades se juzga más pobre, como el Aspid, que en las aguas mismas está más sediento, según Lucano, lib.4. Ph... Y porque es entre los Egypcios Hieroglífico de la embidia, le dio el epitecto de Gitano, o porque mataron a Cleopatra.»

114, sobre la falsedat: «Llama nuestro poeta al engaño Esfinge bachillera, porque con palabras de aparentes conveniencias, propone a los Príncipes cosas que causan después su perdición y ruina.»

116, sobre l’adulació: «Que pervierte a los más presumidos, y los induce a que sigan los consejos de los aduladores, y huyan de la verdad, que es fuente donde pueden ver sus defectos, para enmendarlos. Compara bien con el Eco los aduladores; porque assi como aquel no repite sino el último acento de la voz que se profiere, assi estos aplauden que quiere la sentencia del Príncipe que escuchan, diziendo lo mismo que el dize, aunque sea injusto.» [No us sona a Karanka?]

117, sobre la cerimònia: «Alude don Luis a las salvas que se hazen en los exércitos, armadas o fortalezas del Príncipe, o General. Llamó pólvora al tiempo para significar la brevedad con que buela, pues dize Ovidio, lib.5., Met.: Labitur oculte fallitque volatilis aetas;/ Et nihil est annis velocius.»

123, sobre el favoritisme dels reis envers els seus privats, que són elevats molt enlaire, però poden caure sobtadament: «Con alusión a la fábula de Icaro, describe el peligro de los validos.»


Glossari de Covarrubias

Pales: «Una diosa de la gentilidad que en Roma le dieron templo y sacerdotes: dicha así porque presidía en las flores y las conservava, que el viento no las quemasse». Covarrubias, Tesoro de la lengua castellana o española (1611).

Alquería: «Es la casa sola en el campo donde el labrador dél se recoge con su gente y hato de labranza, por estar lejos de poblado». Covarrubias, Tesoro.

Esfinge:  «Fue un monstruo, cerca de la ciudad de Tebas, cuya cabeza, cuello y pechos eran de donzella, el cuerpo de perro, con alas de ave, voz humana, uñas de león y cola de dragón....Esto todo es fábula. Alberto Magno y otros autores dizen que la esfinge es un animal de especie de monas, cabellos largos, con dos tetas grandes a los pechos, con una cola larga, que tira en la color a negra...» Covarrubias, Tesoro.

Sirenas: «Fingieron los poetas ser unas ninphas del mar, el medio cuerpo arriba de mugeres muy hermosas, y del medio abajo pezes, y con la suavidad de su canto adormecían a los navegantes, y entrando en los navíos se los comían. Notoria es la fábula de Ulises y las Sirenas». Covarrubias, Tesoro.

Basilisco: «Pieza de artillería de bronce y de gran calibre empleada en los siglos XVI y XVII....Siguiendo la costumbre de dar a las bocas de fuego nombres de aves de rapiña y animales venenosos, falcón, dragón, culebrina, áspid etc. [...] Los antiguos daban el nombre de basiliscus a un monstruo fabuloso que suponían originario de Africa y al que atribuían la forma de una serpiente...decían que bastaba su silbido para causar la muerte, que la ponzoña de su aliento tronchaba las hierbas y arbustos y partía las piedras...» [Enciclopedia Espasa-Calpe]

                                   * * *
http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/soledades--0/html/fedc9aec-82b1-11df-acc7-002185ce6064_1.html#I_0_  

Edició en HTML del text íntegre de les Soledades. Biblioteca Virtual Instituto Cervantes.

                                   * * *

Per al text i les notes he fet servir les edicions de Dámaso Alonso, de John R. Beverley i de Robert Jammes, esmentades més amunt. Per als comentaris de Salcedo Coronel i del Tesoro de Covarrubias: http://arts.st-andrews.ac.uk/stancallit/gongora/sp10.shtml [consultat: 17-05-2012]

Dedicat a l’amic Ramon Eastriver, actualment en excedència com a bloguer: amb disculpes si cal, ja que ell és l’expert en aquesta matèria, com en tantes altres en què jo goso pontificar sense cap autoritat.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.