Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 26 d’abril de 2013

Michelangelo - Se'l mie rozzo martello
















Michelangelo Buonarroti (1475-1564)
Se’l mie rozzo martello  (sonet XLVI)

      XLVI

Se'l mie rozzo martello i duri sassi
forma d'uman aspetto or questo o quello,
dal ministro, ch'el guida iscorgie e tiello,
prendendo il moto, va con gli altrui passi:

Ma quel divin, ch'in ciela alberga e stassi,
altri, e sè più, col proprio andar fa bello;
e se nessun martel senza martello
si può far, da quel vivo ogni altro fassi.

E perchè 'l colpo è di valor più pieno
quant' alza più se stesso alla fucina,
sopra 'l mie, questo al ciel n'è gito a volo.

Onde a me non finito verrà meno,
s' or non gli dà la fabbrica divina
aiuto a farlo, c' al mondo era solo.


      XLVI

Si el meu rústec martell la pedra dura
forma amb aspecte humà, jovençà o vell,
del ministre que el mena amb bon canell
prenent l’impuls, li cal guia segura.

Però el diví que al cel etern perdura
el món sencer amb el propi impuls fa bell;
i si no hi ha un martell sense martell,
aquella vida a totes don figura.

I si el cop de valor és tant més ple
com més s’alça damunt l’enclusa amarga,
més alt que jo emprenia aquell el vol.

Així, el meu rude cop no valdrà re
si no l’ajuda la divina farga
a perfer-lo, que al món ell era sol.

[Versió de Miquel Desclot, a Saps la terra on floreix el llimoner?, Ed. Proa, Barcelona 1999]

 
      XLVI

Si mi tosco martillo en duras piedras
de humano aspecto forma aquello o esto,
del ministro que lo escolta, empuña y guía
toma el movimiento, y da pasos ajenos.

Mas el divino que en el cielo está y mora,
a los demás y a sí, moviéndose, embellece;
y si ningún martillo sin otro martillo
puede hacerse, de ese vivo se hacen otros.

Y pues que el golpe más mérito tiene
cuanto más se levanta de la fragua,
éste sobre el mío ha volado al cielo.

Por lo que mi no acabado vendrá a menos,
si ayuda no le da fábrica divina
para hacerlo, pues en el mundo era él solo.

[Versió de Luis Antonio de Villena, a Miguel Ángel Buonarroti, Sonetos completos. Ed. Cátedra, Madrid 1987]

 
      XLVI

If my rough hammer in hard stones can form
A human semblance, one and then another,
Set moving by the agent who is holder
Watcher and guide, its course is not its own.

But that divine One, staying in Heaven at home,
Gives others beauty, more to itself, self-mover;
If hammers can't be made without a hammer,
From that One living all the others come.

And since a blow will have the greatest force
As at the forge it's lifted up the highest,
This above mine to Heaven has run and flown.

Wherefore with me, unfinished, all is lost,
Unless the divine workshops will assist
In making it; on earth it was alone.

[Versió de Creighton Gilbert, a Complete poems and selected letters of Michelangelo, Princeton University Press, EUA 1980]

 
 

Vet ací un sonet del polifacètic Miquel Àngel —el cèlebre escultor, arquitecte i pìntor, autor, entre altres meravelles, dels frescos de la Capella Sixtina i del Judici Final, de les estàtues de Moisès, de David i de la Pietat, o del disseny del Palau Farnese i de la Basílica de Sant Pere de Roma, i  que també va conrear la poesia.

Aquest sonet fou escrit després de 1528 i, pel que sembla, és una evocació d’un amic difunt de l’escultor, un personatge inconegut que es deia Lionardo, i que probablement era manxaire en un taller de fosa d’escultures en bronze. Perquè en el manuscrit, després d’aquest poema, el mateix Miquel Àngel hi va escriure: «[Lionardo] — Era l’únic al món que exaltava la virtut amb gran virtut; ningú com ell feia anar la manxa. Ara, al cel, hi tindrà molts companys, perquè allà hi van tan sols aquells que admiren la virtut. Per això espero que des d’allà dalt acabarà aquí baix el meu martell. Ara, al cel, tindrà almenys algú que li aguanti la manxa; ja que aquí baix no tenia cap company a la farga en què s’exalten les virtuts.»

 
 
Com veieu, l’anotació és ambigua, però sembla al·ludir a un virtuós en l’art de la farga. Jo penso que podria ser un ferrer que li fabricava els martells que Miquel Àngel feia servir per treballar (per això diu que«no hi ha un martell sense martell»).

Si entenc bé el poema, Miquel Àngel diu que el seu martell és capaç de crear formes humanes, però sempre gràcies al «ministre que el mena», és a dir, la voluntat i l’art de l’escultor. En canvi, Déu, «el diví que al cel etern perdura», fa bell el món sencer amb la seva voluntat de creació: Déu, des del cel, ha creat l’art i ha infós la inspiració en els artistes, els quals, al seu torn, creen bellesa a la terra amb el «martell» (l’art) que els ha donat el «martell diví» del Creador. Aquesta seria la metàfora de fons, en què el martell primigeni seria el correlat objectiu de la Creació divina, i també de la creació humana dels artistes que creen bellesa imitant la que Déu ha creat.
 
 
Alhora, però, la metàfora directa seria que el constructor del martell, que ara, igual que Déu, viu al cel, feia els martells terrenals per a Miquel Àngel, i en morir li’n va deixar un d'inacabat, a mig fer. I aquí ve una altra metàfora brillant: el cop que dóna el forjador sobre l’enclusa és tant més fort com més amunt aixeca el braç per colpejar; així doncs, ara que el forjador ha emprès el vol cap al cel, podria acabar el martell amb més força; altrament, els cops que doni l’escultor a la terra no valdran res si no l’ajuda des del cel «la divina farga» (el voler de Déu, que li ha manllevat l’únic artesà del món capaç de fer uns martells tan perfectes per a la seva creació).

Hi ha qui creu que Miquel Àngel es referia al seu germà Buonarroto, que va morir el 1528 i que tenia un fill de nom Lionardo; en tal cas, la nota aniria adreçada al fill explicant-li el significat del sonet dedicat al seu pare difunt. O bé podria referir-se a un de tants joves artesans, artistes o nobles a qui l’artista va adreçar poemes en testimoni dels seus amors platònics o no tan platònics. Que, com a bon renaixentista, Michelangelo Buonarroti conreava amb passió totes les branques de l’estètica.
 
 
 
El retrat de Miquel Àngel als 60 anys és de Jacopino del Conte (1535). No cal dir que les altres obres que he seleccionat per il·lustrar el post són la cúpula de la basílica de Sant Pere del Vaticà (dissenyada i començada per Miquel Àngel el 1547, als 72 anys, i acabada després de la seva mort), els frescos de la Capella Sixtina (1508-1512), la Pietà de Sant Pere del Vaticà (1499) i el David de la Galeria de l'Acadèmia de Florència (1504). Com ja dic en altres llocs del blog, les fotografies són baixades d'internet i seran retirades a indicació.
 

 

 

6 comentaris:

  1. Tiene que ser lo más ver la Capilla sixtina , tengo especial importancia en ver la piedad , muy buán artículo recordado al gran " miquelangelo " .
    Espero que no tardes mucho en recordar al tbn gran Rafael Sanzio ¡¡
    Un abrazo cordial desde Sevilla ¡¡

    ResponElimina
  2. Gracias una vez más, amigo, por seguir amablemente las neuras de este modesto blog.

    En efecto, el gran Rafael fue un pintor y arquitecto genial, pero que yo sepa no escribió poesía, y por lo tanto no podré recordarle aquí. Tendrá que buscarse la vida en otros ámbitos dedicados a las artes plásticas, que los hay y muy buenos, a cargo de especialistas de valía.

    Sí que tengo previsto algún día acordarme de otro gran Rafael, este sí poeta, y que te pilla algo más cerca (gaditano, del Puerto de Santa María): Alberti, otro enorme pilar de las letras hispanas. Mientras tanto, un fuerte abrazo.



    ResponElimina
  3. Ya sabía que Rafael Sanzio era pintor , pero pensaba que tbn te dedicabas a escribir artículos sobre pintores , no sólo sobre escritores , pero bueno no problme ¡¡¡
    Hombre el gran Albertí ¡¡¡ , claro que me pilla más cerca .
    Ese Marinero en tierra.... premio nóbel de literatura , el gran rafael , uno de los miembros de la generación del 27 ...
    Ya tengo ganas de ver al gran Alberti en tu blog ¡¡ , para mí sería un honor que un andaluz como rafael , presidiera tu blog algún día en algún artículo es de agradecer .
    Sabes que Andalucía ha dado grandes escritores , yo creo ( no es por fardar ) que los mejores o al menos los más conocidos son andaluces .
    Alberti , Lorca , Machado , Becquer , Aleixandre , Buendía , Fernández Montesinos , Luis Cernuda , Romero Murube .... bueno esos los que me acuerdo a grosso modo .
    Así que no te encierres sólo en Alberti , sino en cualquier obra de esos escritores .....
    ¿ qué opinas sobre estos grandes mitos de la literatura ??
    Un saludo cordial desde Sevilla compañero ¡¡

    ResponElimina
  4. Bueno, amigo, si le echas un vistazo a la lista de etiquetas comprobarás que hay tres entradas con poemas de García Lorca, tres de Machado y tres de Góngora (las de este último, eespecialmente extensas, y una de ellas muy reciente, de hace tres semanas). Claro que la poesía andaluza merecería mucho más, pero uno tiene sus limitaciones. Me flagelo por no haber puesto hasta la fecha ni una línea de poetas que admiro mucho, como Cernuda y Aleixandre (antes de crear el blog, cuando me limitaba a enviar poemas a mis amistades por correo electrónico, sí que recuerdo haber enviado alguno de ambos, y también de Bécquer). De Buendía, Fernández Montesinos y Romero Murube, lo confieso avergonzado, no he leído nada que yo recuerde, pero pondré manos a la obra ipso facto, palabra. Un abrazo.

    ResponElimina
  5. Si no recuerdo mal desde que te sigo no he visto nada de lorca , góngora ni machado , ¿ creo eh ? pero si es así , me alegro muchísimo que un blog de una persona catalana dedique unos artículos a estos " genios " de la literatura sevillana y andaluza .Para mi es todo un orgullo y de los grandes ¡
    Un abrazo cordial desde Sevilla amigo ¡¡

    ResponElimina
    Respostes
    1. El más reciente 'post' sobre Góngora (bastante extenso, para conmemorar como es debido el cuarto centenario de las 'Soledades')lo puse el día 11 de abril, hace dos semanas. Si miras en la columna de la derecha, donde está el índice de etiquetas, y haces clic sobre Góngora, Lorca o Machado te saldrán los enlaces a las diferentes entradas que tengo sobre cada uno de esos grandes poetas. ¡Saludos cordiales!

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.