Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 18 d’abril de 2013


















Richard Wagner (1813-1883)
Das Rheingold (fragment de l'escena IV)

Bin ich nun frei?

Bin ich nun frei? Wirklich frei?
So grüß' euch denn
meiner Freiheit erster Gruß! —
Wie durch Fluch er mir geriet,
verflucht sei dieser Ring!
Gab sein Gold mir Macht ohne Maß,
nun zeug' sein Zauber Tod dem, der ihn trägt!
Kein Froher soll seiner sich freun,
keinem Glücklichen lache sein lichter Glanz!
Wer ihn besitzt, den sehre die Sorge,
und wer ihn nicht hat, den nage der Neid!
Jeder giere nach seinem Gut,
doch keiner genieße mit Nutzen sein!
Ohne Wucher hüt' ihn sein Herr;
doch den Würger zieh' er ihm zu!
Dem Tode verfallen, feßle den Feigen die Furcht:
solang er lebt, sterb' er lechzend dahin,
des Ringes Herr als des Ringes Knecht:
bis in meiner Hand den geraubten wieder ich halte! —
So segnet in höchster Not
der Nibelung seinen Ring!
Behalt' ihn nun, hüte ihn wohl:
meinem Fluch fliehest du nicht!


 


Sóc lliure? [Maledicció d’Alberich]

Sóc lliure? Lliure de debò?
Rebeu, doncs, la meva primera
salutació en llibertat:
ja que el vaig rebre per una maledicció,
maleït sigui aquest anell!
Si el seu or em va donar
poder sense mesura,
que ara la seva màgia
porti la mort a qui el porti!
Que no sigui feliç el qui feliç se’l posi,
que a cap afortunat
no li somrigui el seu lluent fulgor!
Que a qui el posseeixi
el devori la inquietud,
i a qui no el tingui
el rosegui l’enveja!
Que tothom en cobegi la propietat,
però ningú no pugui gaudir-ne amb profit!
Que el seu amo el guardi sense benefici:
que l’únic guany que en rebi sigui l’extermini.
Que la por al covard lligui
a mercè de la mort;
i que, mentre visqui,
de cobejança mori
el senyor de l’anell,
alhora esclau de l’anell...
fins que jo el tingui
novament a les mans.
Així, ara, en gran destret,
el Nibelung beneeix el seu anell.
Guarda-te’l bé:
no escaparàs a la maledicció!


Lliure del tot? [Maledicció d’Alberich]

Lliure del tot? Lliure só?
Doncs eix salut
ma llibertat ara us dón!
Si vaig heure·l maleint,
maleït sigui l’anell!
Si’l seu or
feu-me omnipotent,
que ab art nefande
mati’l tenidor!
Nul hom joiós
joi no hagi ab ell,
y el ditxós mai no gogi
sa clara llum!
Qui’l faci seu,
que’s rebli d’angoixa;
qui mai no’l tingui,
que’s rogui envejant!
Avit d’heure·l
sigui tothom,
prô nul no’n gaudeixi
ningun profit!
Que’l seu mestre’l guardi séns guany,
prô l’homei l’atregui segur!
Que a mort condemnant-el
ompli’l covart d’espavent;
qu’ell visqui arreu,
boi morint de desitg,
de l’anell senyor,
de l’anell esclau!
Fins que’m vingui a mans
altra volta ço qui’m robaren!
Axí’m plau,
en suprem destret,
l’anell fatal beneir!
Conserva-l, doncs,
guarda-te-l bé;
maleit ets per tostemps!

[Versió de Geroni Zanné i Joaquim Pena. Associació Wagneriana, Barcelona 1910. És en català prefabrià: fixeu-vos en la curiosa utilització d’apòstrofs, guionets, punts volats i accents circumflexos, que tanmateix responia a uns criteris determinats, tot i que ben diferents dels de la normativa actual. En canvi, la capriciosa selecció de certs elements lèxics respon en part a necessitats mètriques, però també al gust estètic arcaïtzant dels traductors.]

                                       * * *

Escena I. Alberich i les Filles del Rin, Dibuix de Josef Hoffmann (1870-1956)

L’or del Rin és l’òpera que fa de pròleg a L’anell del Nibelung, la tetralogia (un pròleg i tres jornades). Wagner en va escriure el llibret —al revés, començant per la quarta òpera i anant enrere— entre 1848 i 1853 (amb alguna modificació entre 1854 i 1856); i tot seguit va compondre la música, ja en l’ordre cronològic. L’or del Rin la va enllestir entre 1851 i 1853; La Valquíria, entre 1854 i 1856; Sígfrid, entre 1856 i 1857; i El capvespre dels déus, entre 1869 i 1874. Mentrestant, havia compost Tristany i Isolda (1865) i Els mestres cantaires de Nuremberg (1868). A petició del seu mecenes, el «rei boig» Lluís II de Baviera, el 1869 es va estrenar a Munic L’or del Rin, i un any després, el 1870, La Valquíria, tot i que Wagner hauria volgut estrenar la Tetralogia tota sencera quan hagués acabat de compondre la quarta òpera i quan el teatre que el rei li feia construir expressament a Bayreuth estigués acabat. Així, l’estrena conjunta de Der Ring des Nibelungen (L’anell del Nibelung, també anomenada la Tetralogia), que suposava també l’estrena absoluta de les òperes tercera i quarta, va tenir lloc a Bayreuth els dies 13, 14, 16 i 17 d’agost de 1876.

Em permetreu que intenti descriure en poques línies —de manera per força incompleta i vacil·lant—  l’argument de la primera d’aquestes quatre òperes (que, en conjunt, ocupen més de 15 hores de música i cant) i l’entorn previ de la llegenda, que es va explicant de mica en mica al llarg de les quatre peces.

Uns déus (Wotan el borni, Fricka la seva esposa, i els germans d’ella, Donner, Froh i la bella Freia) viuen feliços a la seva muntanya sagrada. Wotan (Odín, poc o molt equivalent del Zeus grec) és el déu més poderós, el senyor dels combats, dels exèrcits i de la victòria. La seva muller, Fricka (assimilable a Hera), és la deessa del matrimoni i de la tradició. Donner (Thor, més o menys assimilable a Poseidó) és el deu del tro i de les tempestes. Freia (assimilable a Venus) és la deessa de la joventut i de la primavera; al seu jardí hi cultiva unes pomes d’or que són l’aliment diari dels déus i els permeten ser eternament joves; en alemany, el divendres —Freitag— porta el seu nom. Froh (assimilable a Apol·lo) és el déu del sol, de l’amor i de la bellesa; també és qui pot fer sortir l’arc de sant Martí. Loge (una mica equivalent a Hermes) és un semidéu, meitat déu i meitat nibelung, personatge astut i enganyador, senyor dominador del foc. Finalment, hi ha Erda (equivalent de Gea), la sàvia deessa ancestral de la Terra, mare de les Nornes (equivalents a les Parques, que teixeixen el destí del món), i també mare —amb Wotan— de les Valquíries. Al món, a més de déus, hi viuen també les races dels humans, dels gegants i dels Nibelungs, uns nans miners que viuen i treballen sota terra.

Un dia, Wotan, cansat de les seves aventures amoroses amb deesses i dones humanes, va decidir aconseguir un poder absolut. Per això va anar a beure aigua de la màgica Font de la Saviesa i va aconseguir arrancar una branca del Freixe del Món, amb la qual es va fer una llança, on va inscriure els manaments que regulen el funcionament del món, dels déus i dels éssers humans. Tanmateix, amb el gest violent de malmetre l’arbre, va fer que la natura, fins aleshores verge, emmalaltís sense remei. Ell mateix va perdre un ull en arrancar la branca; la font es va assecar i l’arbre es va morir. D’aquesta manera, l’ambició de Wotan va iniciar un procés de decadència i degradació que acabarà portant l’odi i la violència a tots els éssers que poblen el món, i que culminarà en la quarta òpera amb la destrucció definitiva dels déus, deixant els homes abandonats a la seva sort, no pas més falaguera: lluitar contra les forces de la natura i sobretot contra la maldat i la cega estultícia dels seus semblants.

Wotan havia decidit fer-se un gran palau al cel (el Valhalla) on projectava portar els esperits de tots els guerrers morts en combat per fer-se’n un exèrcit imbatible. Va encarregar la construcció del palau a dos gegants germans (Fasolt i Fafner), els quals a canvi li van demanar que els lliurés la deessa Freia. Ell hi va accedir, sense pensar en les fatals conseqüències del seu jurament, o bé creient que ja trobaria la manera d’enganyar els gegants.

Escena I. Alberich amb les Filles del Rin. Dibuix d'Arthur Rackham (1867-1939)
Primera escena. Al començament de l’òpera, després del majestuós preludi, veiem tres enjogassades ondines, les Filles del Rin (Woglinde, Wellgunde i Flosshilde) que, per encàrrec del seu pare —el riu—, custodien l’or del Rin; simbolitzen la innocència natural de les coses, malmesa per la cobdícia dels homes. Qui posseís aquest or se’n podria forjar un anell prodigiós que li donaria un gran poder; això sí, només podria fer-ho si prèviament renunciava a l’amor. Un nan, Alberich el Negre, rei dels Albes —un poble nibelung—, intenta prendre’ls l’or, cosa que al final, arterament, aconsegueix, un cop ha maleït l’amor (ja que, amb el poder de l’anell, pensa, podrà aconseguir riqueses i plaers, si amor no).
 
Escena I. Alberich roba l'or del Rin. Dibuix d'Arthur Rackham
Segona escena. L’acció es trasllada en un pla dalt de les inaccessibles muntanyes on viuen els déus. Allà, els gegants han acabat de construir el Valhalla i reclamen la seva paga. Wotan, meravellat davant el seu castell, intenta fer passar els gegants amb raons, però ells exigeixen que el déu compleixi la seva sagrada paraula, o bé no serà déu. Wotan, amoïnat en veure que no és prou omnipotent com per transgredir els seus propis juraments, acaba donant-los Freia contra la voluntat d’ella i dels seus germans. Però de seguida Fricka i els altres li fan veure que, sense Freia, els déus ja no tindran més pomes d’or, i per tant es faran vells i moriran. Wotan, atabalat, en parla amb l’astut Loge, el qual havia vist el robatori de l’or del Rin. Loge convenç els gegants que acceptin, com a paga —en comptes de la deessa—, un munt d’aquell or que els farà poderosos: un munt equivalent a les dimensions de la deessa, que la cobreixi per complet. Els gegants ho accepten, però s’enduen Freia com a garantia de la nova promesa. Wotan li diu a Loge que ells no posseeixen aquell or, i Loge l’incita a baixar amb ell al país de Nibelheim, sota terra, on viuen els nibelungs, a fi d’aconseguir-lo com sigui.

Escerna II. Els gegants i Freia. Dibuix d'Arthur Rackham

Tercera escena. Després d’un interludi musical, Wotan i Loge arriben al Nibelheim. Allí veuen com Alberich, amb l’or del Rin, s’ha fet l’anell màgic, i amb el seu poder ha aconseguit esclavitzar els altres nibelungs, començant pel seu propi germà, el forjador Mime. Ara els nibelungs treballen dia i nit extraient or i pedres precioses de sota terra. Alberich ha obligat també Mime a fer-li un elm, el Tarnhelm, que permet a qui el porti fer-se invisible o canviar d’aspecte i convertir-se en qualsevol animal o cosa. Loge parla amb Alberich i fa veure que no s’ho creu, això de l’elm; el nibelung, per demostrar-li-ho, es converteix en un drac monstruós. Loge fingeix meravellar-se’n, però, tot fent-se el desmenjat, posa en dubte que el nan sigui també capaç de convertir-se en un animaló petit. L’ingenu nibelung cau al parany i es converteix en un gripau, i tot seguit Wotan i Loge el capturen, el lliguen, li prenen l’elm i se l’enduen presoner cap al país dels déus.
 
Escena III. Alberich esclavitza els nibelungs. Dibuix d'Arthur Rackham

Quarta escena. Wotan i Loge obliguen Alberich a manar als nibelungs que portin a la muntanya dels déus tots els tresors del Nibelheim. Alberich hi accedeix, pensant que amb l’anell encara podrà tornar a enriquir-se. Els nans porten una enorme pila d’or i pedres precioses. Wotan s’adona que Alberich llueix l’anell al dit, l’hi pren i el deixa en llibertat. Alberich maleeix l’anell: qui posseeixi l’anell serà infeliç i morirà, i qui no el tingui el desitjarà. Wotan crida els gegants, els quals, d'acord amb el tracte, exigeixen que l’or cobreixi completament el cos de la deessa. Wotan hi accedeix i fa recobrir Freia amb el tresor dels nibelungs; ell es reserva només el Tarnhelm i l’anell. Però els gegants encara poden veure Freia a través d’una escletxa i exigeixen aquestes dues peces d’or per completar la paga. Wotan els dóna l’elm, però malgrat les súpliques dels altres déus es nega a desfer-se de l’anell —amb el qual pensava arrodonir el seu gran poder—. Els gegants decideixen doncs endur-se Freia, condemnant així els déus a la mort. Aleshores apareix Erda, la deessa de la Terra, i aconsella Wotan que els doni l’anell per intentar salvar el destí dels déus, si és que encara és possible. Wotan, a contracor, dóna l’anell als gegants. La maledicció comença de seguida a fer l’efecte: els dos germans es discuteixen per qui es quedarà l’anell, i Fafner mata Fasolt, abans de marxar amb l’anell, l’elm i tot el tresor. Gràcies a l’elm, Fafner es convertirà en un enorme drac que custodiarà aquella fortuna en el fons d’una cova. Mentrestant, els déus, contents, decideixen entrar al Valhalla passant per l’arc de sant Martí que els fa de pont. Loge vacil·la: ell ja intueix que els déus s’encaminen a una perdició inaturable. Des del fons de la vall, les Filles del Rin s’exclamen demanant que els tornin l’or; Wotan i Loge se’n burlen. Els déus pugen majestuosament al seu palau enmig d’una solemne marxa triomfal. Loge, burleta, s’hi afegeix també.
 

Escena IV. Les Filles del Rin i l'arc del Walhalla. Dibuix d'Arthur Rackham

La història es complicarà moltíssim en les tres òperes següents; deixem-ho aquí. Jo, de música, hi entenc ben poc: tinc, de naixement, l’orella a cal ferrer. Però puc repetir allò que han dit altres. Per exemple, del preludi de L’or del Rin, Thomas Mann va dir que «aquesta música del començament és el començament de la música». Això sí, gosaria destacar l’interludi musical entre les escenes segona i tercera, que descriu la davallada de Wotan i Loge al Nibelheim; la maledicció de l’anell, que he escollit com a fragment poètic; l’aparició d’Erda que anuncia, amb una antelació de qui-sap-les hores d’òpera, el capvespre dels déus; i el monòleg final de Wotan incitant els déus a prendre possessió del Valhalla. Pel que fa a la poesia, ja he citat altres vegades aquelles paraules de Joan Maragall, per a qui Wagner «com a músic és sublim; com a poeta és una neula».

                                        * * *


En aquests enllaços hi podeu trobar l’òpera sencera, en una representació al Met de Nova York, amb la Metropolitan Opera Orchestra dirigida per James E. Levine; i amb James Morris (Wotan), Siegfried Jerusalem (Loge), Ekklehard Wlaschiha (Alberich), Christa Ludwig (Fricka), Maria Anne Häggander (Freia), Birgitta Svendén (Erda), Heinz Zednik (Mime), Kaaren Erickson (Woglinde), Diane Kesling (Wellgunde), Meredith Parsons (Folsshilde), Mark Baker (Froh), Alan Held (Donner), Jan-Hendrik Rootering (Fasolt) i Matti Salminen (Fafner). Subtítols en castellà.

http://www.youtube.com/watch?v=T9XJeI-Pis4   part 1/11 (conté el preludi i part de l’escena de les Filles del Rin).
http://www.youtube.com/watch?v=KYvv5gf6B2c   part 2/11 (final de l’escena de les Filles del Rin).
http://www.youtube.com/watch?v=fYWGSy9KY0w  part 3/11 (Wotan i els déus. Disputa amb els gegants).
http://www.youtube.com/watch?v=_WDsn90iL0g   part 4/11 (Loge parla a Wotan de l’or del Rin).
http://www.youtube.com/watch?v=Ocl9X1NpCxQ  part 5/11  (Decisió de Wotan. Davallada al Nibelheim).
http://www.youtube.com/watch?v=jeeQ4mRy37s  part 6/11 (Escena del Nibelheim).
http://www.youtube.com/watch?v=e_VAiuaUk84  part 7/11 (Alberich és enganyat).
http://www.youtube.com/watch?v=pGOzaUsLato  part 8/11 (Wotan aconsegueix el tresor dels Nibelungs. Maledicció d’Alberich, a partir del minut 11).
http://www.youtube.com/watch?v=iJwJjKY7CNQ  part 9/11(Els gegants volen l’anell. Aparició d’Erda).
http://www.youtube.com/watch?v=GX0doVlNsEE  part 10/11 (Final de l’aparició d’Erda. Els gegants obtenen l’anell i lluiten entre ells).
http://www.youtube.com/watch?v=bAnwJZCp05c  part 11/11 (Monòleg final de Wotan. Els déus pugen al Valhalla).

També aquí podeu trobar dues altres versions de l’òpera íntegra:

http://www.youtube.com/watch?v=CUFWNKFajjA    Òpera sencera, en versió de concert. Orchestra of the Age of Enlightenment. Director: Sir Simon Rattle. Baden-Baden, 2004. Amb: Sir Willard White (Wotan); Oleg Bryjak (Alberich); Kim Begley (Loge); Yvonne Naef (Fricka); Robbin Leggate (Mime); Geraldine McGreevy (Freia); Anna Larsson (Erda); James Rutherford (Donner); Timothy Robinson (Froh); Peter Rose (Fasolt); Robert Lloyd (Fafner); Kate Royal (Woglinde); Karen England (Wellgunde); Christine Rice (Flosshilde).

http://www.youtube.com/watch?feature=fvwp&NR=1&v=v35C15QENX8   (part 2). Òpera sencera, d’escenografia per a mi, discutible. Royal Opera House, Londres 2005. Director: Antonio Pappano. Subtítols en anglès. Amb Bryn Terfel (Wotan), Günter von Kammen (Alberich) i Philip Langridge (Loge). L’escena de la maledicció d’Alberich és a la segona part, a partir del minut 40.

I encara, alguns fragments:

http://www.youtube.com/watch?v=PGu7zAIo08w   Maledicció de l’anell. William Powers

http://www.youtube.com/watch?v=RWyJaeKcQXY&NR=1&feature=endscreen   Maledicció de l’anell. Hermann Becht

http://www.youtube.com/watch?v=gDBa1jgwR7k    Preludi. Vienna Philharmonic Orchestra. Director: Georg Solti.

http://www.youtube.com/watch?v=cCXxr44gh0U  Interludi entres les escenes II i III. Baixada de Wotan i Loge al Nibelheim. Orquestra Filharmònica de Berlín. Director: Herbert Von Karajan. Amb Thomas Stewart (Wotan), Peter Schreier (Loge), Zoltan Kelemen (Alberich) i Gerhard Stolze (Mime).

http://www.youtube.com/watch?v=GjqDic27Ook   Entrada dels déus al Valhalla. Amb Donald McIntyre, Heinz Zednik i altres. Bayreuth Festspiele. Director: Pierre Boulez.

http://www.youtube.com/watch?v=fuKDMRhHFKQ   Selecció de fragments de l’òpera (75 minuts). Viener Philharmoniker Musikverein, 2009. Director: Lorin Maazel. 
 
 
André Losslick: Els déus se'n van al Valhalla
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.