Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 17 de maig de 2013

Supervielle - La mer secrète


 
Jules Supervielle (1884-1960)
La mer secrète

Quand nul ne la regarde
La mer n’est plus la mer,
Elle est ce que nous sommes
Lorsque nul ne nous voit.
Elle a d’autres poissons,
D’autres vagues aussi.
C’est la mer pour la mer
Et pour ceux qui en rêvent
Comme je fais ici.

[De La Fable du monde, 1938]


El mar secret

Quan ningú no se’l mira,
el mar ja no és el mar.
És el que som nosaltres
quan no ens mira ningú.
Són diferents els peixos,
les onades també.
És el mar per al mar
i per als que el somien
com jo faig ara aquí.

 
El mar secreto

Cuando nadie lo mira,
el mar ya no es el mar.
Es como lo que somos
cuando nadie nos mira.
Son distintos los peces,
y las olas también.
Es el mar para el mar,
y para quien lo sueña
como lo hago yo aquí.
 

La demeure entourée

Le corps de la montagne hésite à ma fenêtre :
« Comment peut-on entrer si l'on est la montagne,
Si l'on est en hauteur, avec roches, cailloux,
Un morceau de la Terre, altéré par le Ciel ? »
Le feuillage des bois entoure ma maison :
« Les bois ont-ils leur mot à dire là-dedans ?
Notre monde branchu, notre monde feuillu
Que peut-il dans la chambre où siège ce lit blanc,
Près de ce chandelier qui brûle par le haut,
Et devant cette fleur qui trempe dans un verre ?
Que peut-il pour cet homme et son bras replié,
Cette main écrivant entre ces quatre murs ?
Prenons avis de nos racines délicates,
Il ne nous a pas vus, il cherche au fond de lui
Des arbres différents qui comprennent sa langue. »
Et la rivière dit : « Je ne veux rien savoir,
Je coule pour moi seule et j'ignore les hommes.
Je ne suis jamais là où l'on croit me trouver
Et vais me devançant, crainte de m'attarder.
Tant pis pour ces gens-là qui s'en vont sur leurs jambes.
Ils partent, et toujours reviennent sur leurs pas. »
Mais l'étoile se dit : « Je tremble au bout d'un fil,
Si nul ne pense à moi je cesse d'exister. »

[De Les amis inconnus, 1938]


L’habitatge encerclat

La muntanya vacil·la a la meva finestra:
«Com hi podria entrar, si sóc una muntanya,
si m’estic tan amunt, tot pedregam i roques,
si sóc un tros de Terra alterat pel Cel?»
El fullatge dels boscos envolta casa meva:
«Què podem dir-hi, els boscos, allà dins?
El nostre món, fet de branques i fulles,
què hi fa en aquesta cambra, amb un llit blanc,
prop d’aquest llum que crema allà sobre,
i davant de la flor que es banya dins la gerra?
Què hi pot fer, per aquest home amb un braç plegat,
per la mà que escriu dintre aquests quatre murs?
Considerem les nostres arrels, tan delicades:
ell no ens ha vist, i busca a dintre seu
uns arbres diferents, que li entenguin la llengua.»
I el riu diu: «Jo no en vull saber res,
jo faig el meu camí sense fer cas dels homes;
no sóc mai allà on es pensen trobar-me,
sempre endavant, no fos que em retardés.
Pitjor és aquella gent que se’n va caminant,
que se’n va, però sempre torna sobre els seus passos.»
Però l’estel es diu: «Tremolo al cap d’un fil.
Si en mi ningú no pensa, jo deixo d’existir.»


La morada rodeada

La mole montañosa vacila en mi ventana:
 «¿Cómo podría entrar, si soy una montaña,
si resido en la altura, con rocas y pedruscos,
un pedazo de Tierra por el Cielo alterado?»
La maleza del bosque rodea mi morada:
«¿Qué vamos a decir, ahí dentro, los bosques?
Nuestro mundo de ramas, nuestro mundo de hojas,
¿qué pinta en este cuarto con esta cama blanca,
con este candelero que ilumina en lo alto,
delante de esta flor bañándose en un vaso?
¿Qué hacer por este hombre con un brazo doblado,
por la mano que escribe entre cuatro paredes?
Consideremos nuestras delicadas raíces:
él ni las vio, y está buscando en su interior
árboles diferentes, que comprendan su lengua.»
Y dice el río: «Yo no quiero saber nada,
yo seguiré mi curso ignorando a los hombres;
nunca estaré donde piensen que estoy,
siempre avanzando, temiendo retrasarme.
Tanto peor para esas gentes que se marchan a pie,
que se van, pero siempre vuelven sobre sus pasos.»
Pero la estrella dice: «Tiemblo y pendo de un hilo.
Si en mí no piensa nadie, yo ni siquiera existo.»
 
[Versions de R.C.]


Jules Supervielle va ser un poeta francès d’origen uruguaià. El seu oncle Bernard Supervielle havia obert una banca a Montevideo, i hi treballava el seu germà Jules, pare del poeta. Els dos germans es van casar amb dues germanes d’origen basc, Marianna i Maria. Jules i Maria van tenir el petit Jules el 1884 i van decidir traslladar-se a França, a Oloró (Alt Bearn), on, tot just arribats, van contreure el còlera i es van morir tots dos. Els seus oncles van adoptar aleshores el petit Jules, que va tornar a viure amb ells a Montevideo. Als 9 anys, el 1893, els seus pares adoptius es van establir a París, on Jules va estudiar literatura; però sovint viatjaven a l’Uruguai, on tenien el negoci familiar. Jules es va casar el 1907 amb una noia d’allà, Pilar Saavedra; se’n van anar a viure a França, van viatjar molt i van tenir 6 fills. Doctorat en literatura amb una tesi sobre poesia hispanoamericana, Jules ja havia publicat poemes des de 1901, però es va consolidar com a poeta als anys vint. Va conèixer André Gide, Paul Valéry i Rainer Maria Rilke, i va estudiar l’obra de Rimbaud, Mallarmé, Laforgue i Whitman. També va escriure prosa i teatre (Louis Jouvet li va estrenar diverses obres) i va traduir al francès García Lorca, Guillén i Shakespeare. Durant la Segona Guerra Mundial es va exiliar a l’Uruguai. El banc del seu oncle va fer fallida i ell va quedar arruïnat, però va poder viure del teatre i dels seus escrits. El 1946 va tornar a França, on va morir el 1960. Va viure i morir i és enterrat a Oloró (en occità Auloron, i en francès Oloron-Sainte-Marie, a l’Alt Bearn, Aquitània: el mateix Oloró del conegut poema de Joan Maragall, ‘Glosa’, inspirat en la cançó popular occitana «Aquelas montanhas / que tan hautas son / m’empachan de veire / mas amors ont son»).

Supervielle propugnava una poesia lírica, realista i humana, allunyada del surrealisme i que reflectís l’univers i la natura, el cosmos i el país quotidià, sovint des del prisma fantasiós del seu propi món interior. Oposat a tota confusió poètica, vol que el poema tingui una superfície nítida, però que contingui algun misteri, algun secret essencial en la seva profunditat. Em sembla que ha estat molt poc traduït al català i al castellà. Modestament intento de fer-li una mica de justícia.
 

2 comentaris:

  1. Lo siento , llámame inculto pero no tenía constancia de este poeta francés , no puedo opinar sobre él jeje
    Un saludo muy cordial desde Sevilla ¡¡

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es que es un poeta bastante desconocido, y cuesta encontrar traducciones de sus obras al castellano y al catalán. Yo he intentado aportar mi granito de arena (las cuatro versiones, hechas a vuelapluma y sin pretensiones literarias, son mías), pero creo que este autor merecería más atención. Sin embargo, en primer lugar la poesía es ya de por sí minoritaria; en segundo lugar, estamos sometidos a la dictadura de los best-sellers (siempre novelas), que gozan de canales publicitarios por todo el mundo, mientras de los demás nadie habla; y finalmente, está la cuestión de las lenguas, que me gustaría conocer muchas, pero uno está limitados por sus escasos conocimientos. Porque hoy, gracias a internet, todos podemos acceder (buscando un poco, que lo bueno suele estar oculto) a mucha información; pero en el campo de la poesía, en mi caso, lo que no esté escrito en (o traducido al) catalán, castellano, inglés o francés, ya se me escapa irremisiblemente. Vale que cuando he estado en Portugal, Italia u Occitania he comprado algún libro de poemas en la lengua del país y (con no pocas penurias por mi parte) he conseguido a veces rascar algo de su contenido; pero por otro lado, cuántos poetas debe haber, japoneses o chinos, rusos o griegos, egipcios o turcos, hindúes o birmanos… cuya obra me está vedada por mi desconocimiento de sus idiomas. Por eso cuando puedo procuro comprarme algún libro de poesía traducida de autores para mí desconocidos, preferiblemente de países lejanos, y alguna vez suena la flauta y los poemas me gustan, pero muchas veces la pelota va al poste y el libro me resulta un tostón. Como decimos por aquí, “qui no s’arrisca no pisca” (quien no se arriesga no gana; aunque también suele pasar que el que se arriesga a veces se estrella). Un saludo!

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.