Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimarts, 25 de juny de 2013

Aleixandre - Se querían













Vicente Aleixandre (1898-1994)
Se querían

Se querían.
Sufrían por la luz, labios azules en la madrugada,
labios saliendo de la noche dura,
labios partidos, sangre, ¿sangre dónde?
Se querían en un lecho navío, mitad noche, mitad luz.

Se querían como las flores a las espinas hondas,
a esa amorosa gema del amarillo nuevo,
cuando los rostros giran melancólicamente,
giralunas que brillan recibiendo aquel beso.

Se querían de noche, cuando los perros hondos
laten bajo la tierra y los valles se estiran
como lomos arcaicos que se sienten repasados:
caricia, seda, mano, luna que llega y toca.

Se querían de amor entre la madrugada,
entre las duras piedras cerradas de la noche,
duras como los cuerpos helados por las horas,
duras como los besos de diente a diente solo.

Se querían de día, playa que va creciendo,
ondas que por los pies acarician los muslos,
cuerpos que se levantan de la tierra y flotando...
Se querían de día, sobre el mar, bajo el cielo.

Mediodía perfecto, se querían tan íntimos,
mar altísimo y joven, intimidad extensa,
soledad de lo vivo, horizontes remotos
ligados como cuerpos en soledad cantando.

Amando. Se querían como la luna lúcida,
como ese mar redondo que se aplica a ese rostro,
dulce eclipse de agua, mejilla oscurecida,
donde los peces rojos van y vienen sin música.

Día, noche, ponientes, madrugadas, espacios,
ondas nuevas, antiguas, fugitivas, perpetuas,
mar o tierra, navío, lecho, pluma, cristal,
metal, música, labio, silencio, vegetal,
mundo, quietud, su forma. Se querían, sabedlo.

[De La destrucción o el amor, 1933]














They loved

They loved.
They suffered for the light, blue lips at daybreak,
lips emerging from the harsh night,
lips split open, blood. Where is the blood?
They loved on a seagoing bed, half dark, half light.

They loved as the flowers love the deep thorns,
or that loving gem of fresh yellow,
when the faces sadly turn,
moonflowers shining as they receive that kiss.

They loved by night when the deep dogs
throb under the earth and the valleys stretch out
like primeval backs feeling themselves being stroked:
caress, silk, hand, moon that comes down and toucges.

They loved with love in the dawn,
between the hard black stones of the night,
hard as bodies frozen by the hours,
hard as the kisses of tooth on tooth alone.

They loved by day, beach that goes on growing,
waves climbing up from the feet to caress the thighs,
bodies that rise up from the earth and floating...
They loved by day, on the sea, beneath the sky.

Perfect noon, they loved so personally,
sea so high and young, vast intimacy,
solitude of the living, far-off horizons
bound like bodies in solitude singing.

Loving, They loved like the shining moon,
like that circular sea washing over that face,
water’s gentle eclipse, darkened cheek,
where the red fish come and go without music.

Day, night, sunsets, daybreaks, spaces,
waves, new and age-old, short-lived, everlasting,
sea or shore, boat bed, feather, crystal,
metal, music, lip, silence, plant,
world, stillness, their shape. Know it: they loved.


Vicente Pío Marcelino Cirilo Aleixandre va néixer a Sevilla, fill d'un enginyer valencià i de mare sevillana. Va passar la seva infantesa a Màlaga, on va estudiar amb el poeta Emilio Prados. Es va llicenciar en Dret a Madrid el 1919  i va ser professor de Dret Mercantil a l'Escola de Comerç d'aquesta ciutat. La seva primera obra poètica va evolucionar de la poesia pura pròpia de la «Generación del 27», amb obres com Ámbito (1928), al surrealisme, amb Espadas como labios (1932) o Pasión de la tierra (1935). El 1933 va guanyar el Premio Nacional de Literatura per La destrucción o el amor. Va ser amic de poetes com Lorca, Cernuda, Alberti, Dámaso Alonso o Miguel Hernández.

Malgrat les seves idees esquerranes i el seu suport explícit a la Segona República, per motius de salut no es va exiliar després de la guerra, com sí que va haver de fer el seu amic íntim Andrés Acero, que se’n va anar a Mèxic. El 1942, Aleixandre va reconstruir la seva casa familiar al carrer Velintonia de Madrid, que havia estat ensorrada en un bombardeig, i hi va viure amb la seva germana Conchita fins a la mort. Les autoritats franquistes li varen fer el buit,  però el poeta, màxim representant de l’exili interior de la seva generació, va anar fent, sense fressa, i publicant el que podia. Va conèixer Carlos Bousoño, qui més endavant publicarà un llibre important sobre Aleixandre.

La seva obra de postguerra s’inscriu en el que després es va anomenar «poesia desarrelada», és a dir, la que manifesta un estat d’ànim pessimista, una inquietud existencial i un cert instint inconformista, de rebel·lió davant la crua realitat, des d’una estètica poètica més oberta i lliure; altres membres que han estat catalogats dins d’aquest grup són Dámaso Alonso, Gabriel Celaya o Blas de Otero. En contraposició, hi havia la «poesia arrelada», que traslluïa optimisme i alegria de viure —i doncs, un evident conformisme—, tractava temes tradicionals, com el paisatge, la fe i un amor més convencional, i feia servir una estètica més classicitzant; en aquest hi ha estat inclosos Luis Rosales, Dionisio Ridruejo o José López Nieto, entre altres. Amb tot, val a dir que aquest tipus de classificacions són sempre imprecises i inexactes, susceptibles de mil matisos.

Amb el temps, la poesia d’Aleixandre va evolucionar cap a postures més properes als problemes de l'home comú, i —sense arribar, però, a confondre’s amb el corrent estètic que es va definir com a «realisme social»— es solidaritza amb els sofriments, les inquietuds i les il·lusions de les persones, en un estil senzill i accessible; en destaquem Historia del corazón (1954) i En un vasto dominio (1962).

El 1950 va ingressar a la Real Academia Española. Va guanyar dos cops el Premi de la Crítica de poesia castellana, el 1963 per En un vasto dominio i el 1968 per Poemas de la consumación. El 1977, ja en el postfranquisme, va rebre el Premi Nobel de Literatura  «per una escriptura poètica creativa que il·lumina la condició de l'home en el cosmos i en la societat actual, al mateix temps representant de la gran renovació de la tradició poètica espanyola d'entre guerres».




Aquest és un dels poemes més coneguts del poeta. He volgut posar-hi la versió anglesa de Louis Bourne, treta d’una antologia en anglès (The cracking sun, Sociedad General Española de Librería S.A., Madrid 1981) que conté també un extens estudi sobre la poètica d’Aleixandre. Hi ha, però, almenys una altra versió anglesa d’aquest poema, en una altra antologia, de Robert G. MowryDestruction or Love. La destrucción o el amor. Poetry of Vicente Aleixandre, Associated University Press, Cranbury NJ, 2000, p. 249.

http://www.youtube.com/watch?v=Z5jpVcW_z9Q  ‘Se querían’. Andrea Navas, E. Gracia, Antonio Santo.


Aleixandre, Cernuda i Lorca (1936)

2 comentaris:

  1. Uno de los grandes baluartes de la literatura sevillana.
    Saludos.

    ResponElimina
  2. Sí, y un poeta que yo aprecio mucho. Por eso tenía un sentimiento de culpabilidad por no haberle dedicado hasta ahora la más mínima atención. Hoy por fin intento "desfacer este entuerto" un poquito, a sabiendas de que merecería mucho más. Este poema es muy conocido, pero tiene muchos otros dignos de leer y meditar. Por suerte, en internet hay una buena selección de sus versos. Un abrazo!

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.