Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 14 de juny de 2013

Brel - Amsterdam


Jacques Brel (1929-1978)
Amsterdam (1964)

Dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui chantent
Les rêves qui les hantent
Au large d'Amsterdam
Dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui dorment
Comme des oriflammes
Le long des berges mornes
Dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui meurent
Pleins de bière et de drames
Aux premières lueurs
Dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui naissent
Dans la chaleur épaisse
Des langueurs océanes

Dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui mangent
Sur des nappes trop blanches
Des poissons ruisselants
Ils vous montrent des dents
A croquer la fortune
A décroiser la lune
A bouffer des haubans
Et ça sent la morue
Jusque dans le cœur des frites
Que leurs grosses mains invitent
A revenir en plus
Puis se lèvent en riant
Dans un bruit de tempête
Referment leur braguette
Et sortent en rotant

Dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui dansent
En se frottant la panse
Sur la panse des femmes
Et ils tournent et ils dansent
Comme des soleils crachés
Dans le son déchiré
D'un accordéon rance
Ils se tordent le cou
Pour mieux s'entendre rire
Jusqu'à ce que tout à coup
L'accordéon expire
Alors le geste grave
Alors le regard fier
Ils ramènent leur batave
Jusqu'en pleine lumière

Dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui boivent
Et qui boivent et reboivent
Et qui reboivent encore
Ils boivent à la santé
Des putains d'Amsterdam
De Hambourg ou d'ailleurs
Enfin ils boivent aux dames
Qui leur donnent leur joli corps
Qui leur donnent leur vertu
Pour une pièce en or
Et quand ils ont bien bu
Se plantent le nez au ciel
Se mouchent dans les étoiles
Et ils pissent comme je pleure
Sur les femmes infidèles
Dans le port d'Amsterdam
Dans le port d'Amsterdam.




http://www.youtube.com/watch?v=7zyycg7G0hY  (subtítols en espanyol)












Amsterdam

Aquí al port d'Amsterdam
hi ha mariners que canten
somnis que els amoïnen
tot al llarg d'Amsterdam.
Aquí al port d'Amsterdam
hi ha mariners que dormen
com unes oriflames
tot al llarg dels vorals.
Aquí al port d'Amsterdam
hi ha mariners que moren
plens de cervesa i drames
quan el dia es fa clar.
Aquí al port d'Amsterdam
hi ha mariners que neixen
dintre la claror espessa
de lànguids oceans.

Aquí al port d'Amsterdam
hi ha mariners que mengen
amb estovalles blanques
peixos regalimants.
Us ensenyen les dents
per esbotzar la fortuna,
esbanyegar la lluna
i cruspir-se el velam.
Puden a bacallà
fins al cor les patates
i amb grosses mans demanen
que en portin més i més.
I s’aixequen rient
amb soroll de tempesta
i es corden la bragueta
i se’n van tot rotant.

Aquí al port d'Amsterdam
hi ha mariners que ballen
i es refreguen la panxa
amb les seves amants.
I s’hi giren i ballen
com uns sols escopits
al compàs estripat
d'un acordió ranci.
Després giren el coll
per sentir-se bé a riure
fins que, de cop i volta,
l’acordió se’ls mor.
Llavors, amb gest seriós,
llavors, amb posat ferotge,
s’emporten la fulana
cap on hi ha més claror.

Aquí al port d'Amsterdam
hi ha mariners que beuen
i que beuen i beuen,
beuen sense parar.
I beuen a la salut
de les putes d'Amsterdam,
o d’Hamburg o d’arreu.
En fi: beuen per les dones
que els donen llur bonic cos,
que els donen llur virtut
per una moneda d’or.
I quan han ben begut
es planten, nas al cel,
es moquen amb les estrelles,
i pixen tant com jo ploro
sobre les dones infidels,
aquí al port d'Amsterdam,
aquí al port d'Amsterdam.

[Versió de R. C.]


Amsterdam

Vora el port d’Amsterdam
hi ha molts homes que canten
les balades d’enlloc,
dels racons d’Amsterdam.
Vora el port d’Amsterdam
corren llops esmussats,
oriflames de llum,
oriflames llampants.
És el port d’Amsterdam,
on els homes de mar
amb la set sense fons
volen beure’s la nit.
És el port d’Amsterdam,
tot ple d’homes eixits
de l’espessa calor
de l’immens oceà.

És el port d’Amsterdam:
té aventures i crits,
s’hi mastega marisc,
s’hi beu rom antillà;
i aquest blanc d’unes dents
fet esquer radiant,
que s’endú la claror
per matar-la de nits.
Rostre fos, ull encès
i el parpell esmussat
i a les mans tot el greix
de convits oblidats.
Oh, giteu pels racons,
amb udols d’aquest foc,
i després, capolats,
dormireu com un roc.

És el port d’Amsterdam,
dansen homes d’aram
refregant els sentits
amb els ulls plens de fam,
mentre d’altres, tots sols,
són guineus sense sort,
el desig els fa mal
i els espanta el soroll.
De dolçors d’emigrants
cantaran el record,
esgarips d’embriac,
riallades de mort,
quan l’epíleg malmès
sigui el crit delirant
i la urpada d’acer
i la taca de sang.

És el port d’Amsterdam,
la ginebra hi ha dut
el consol perfumat
pel qui fa de perdut,
la il·lusió d’unes dents
pels esguards més ardents,
la ferum repugnant,
la tristor d'una carn
sense llum, sense encís,
amb un goig estantís,
per un preu esquifit
i un somriure indecís.
I després, d’altres mans,
d’altres ports lluny dels plors,
i els estels tot dansant
i la proa endavant:
és el port d’Amsterdam,
és el port d’Amsterdam!

[Adaptació de Josep Fàbregas. Cantada per Jordi Fàbregas, Edigsa, 1968. L’he treta de:]














Amsterdam

In the port of Amsterdam
There's a sailor who sings
Of the dreams that he brings
From the wide open sea
In the port of Amsterdam
There's a sailor who sleeps
While the riverbank weeps
With the old willow tree
In the port of Amsterdam
There's a sailor who dies
Full of beer, full of cries
In a drunken down fight
And in the port of Amsterdam
There's a sailor who's born
On a muggy hot morn
By the dawn's early light

In the port of Amsterdam
Where the sailors all meet
There's a sailor who eats
Only fishheads and tails
He will show you his teeth
That have rotted too soon
That can swallow the moon
That can haul up the sails
And he yells to the cook
With his arms open wide
Bring me more fish
Put it down by my side
Then he wants so to belch
But he's too full to try
So he gets up and laughs
And he zips up his fly

In the port of Amsterdam
You can see sailors dance
Paunches bursting their pants
Grinding women to paunch
They've forgotten the tune
That their whiskey voice croaks
Splitting the night with the
Roar of their jokes
And they turn and they dance
And they laugh and they lust
Till the rancid sound of
The accordion bursts
Then out to the night
With their pride in their pants
With the slut that they tow
Underneath the street lamps

In the port of Amsterdam
There's a sailor who drinks
And he drinks and he drinks
And he drinks once again
He drinks to the health
Of the whores of Amsterdam
Who have promised their love
To a thousand other men
They've bargained their bodies
And their virtue long gone
For a few dirty coins
And when he can't go on
He plants his nose in the sky
And he wipes it up above
And he pisses like I cry
For an unfaithful love
In the port of Amsterdam
In the port of Amsterdam

[versió en anglès de John Denver. L’he treta de:]
  











Amsterdam

En el puerto de Amsterdam
hay marinos que cantan
los sueños que les asedian
a lo ancho de Amsterdam.
En el puerto de Amsterdam
hay marinos que duermen
como estandartes
a lo largo de riberas sombrías.
En el puerto de Amsterdam
hay marinos que mueren
llenos de cerveza y de dramas
con las primeras luces.
Pero en el puerto de Amsterdam
hay marinos que nacen
en el calor espeso
de languideces océanas.

En el puerto de Amsterdam
hay marinos que comen
en manteles demasiado blancos
pescados brillantes.
Os muestran unos dientes
como para mascar la fortuna
para hacer menguar la luna,
para tragar unas amarras.
Y se huele el bacalao
hasta en el corazón de las patatas fritas
que sus gruesas manos invitan
a convertirse en más.
Luego se alzan riendo
con un ruido de tempestad,
se reabrochan la bragueta
y eructando se van.

En el puerto de Amsterdam
hay marinos que bailan
frotándose la panza
con la de las mujeres,
y giran y bailan
como soles escupidos
en el sonido desgarrado
de un acordeón rancio.
Se tuercen el cuello
para oírse mejor reír,
hasta que, de pronto,
el acordeón expira.
Entonces, con un gesto grave,
Entonces, con la mirada orgullosa,
devuelven a su holandesa
hasta la plena luz.

En el puerto de Amsterdam
hay marinos que beben
y que beben y rebeben
y que rebeben aún;
beben a la salud
de las putas de Amsterdam,
de Hamburgo o de otros sitios;
en fin: beben por las damas
que les dan su bonito cuerpo,
que les dan su virtud
por una pieza de oro.
Y cuando han bebido bien
se plantan, nariz al cielo,
se limpian los mocos en las estrellas
y mean como yo lloro
sobre las mujeres infieles.
En el puerto de Amsterdam,
en el puerto de Amsterdam.

[versió castellana, no sé de qui. L’he treta de: http://www.musica.com/letras.asp?letra=2097104 

En podeu trobar una altra, igualment anònima, a:



Vaig penjar aquest post l’1 de juny de 2011, un més dels diversos que he dedicat al meu admirat Jacques Brel (Ne me quitte pas, Le plat pays, La quête…) i encara em quedaria repescar Les vieux amants, que vaig enviar als meus penpals el 2007, abans d’entrar a l’univers bloguer. Recupero ara aquesta cançó perquè he trobat al blog Vinilissim (que us recomano) la versió que el 1968 en va enregistrar a Edigsa el meu amic i company d’estudis Jordi Fàbregas, que després esdevindria ànima de grups de folk tan importants com Coses, TRAM, Tradicionàrius o El pont d’Arcalís.

En Jordi, que als 16 anys ja va guanyar el Festival de la Cançó del Llobregat amb una altra versió de Brel, Le diable ça va, va ser qui em va fer conèixer i apreciar aquest cantautor. El seu pare, l’admirat poeta sallentí Josep Fàbregas i Capell (que evoco amb nostàlgia: va ser el primer que em va dirigir, als feliços anys 60, fent teatre sobre l’escenari de l’entranyable Centre Catòlic Sallentí, que encara funciona) va adaptar la lletra d’Amsterdam i en Jordi la va enregistrar a Edigsa. Jo la hi havia sentit a cantar més d’un cop, i recordo que en discutíem l’adequació a l’original, ja que s’hi ometien algunes expressions poc «escaients»; ara, però, que, reescoltant-la enregistrada, l’he poguda transcriure, veig que era una adaptació de gran qualitat lírica i que s’adeia en general al sentit original, per bé que assuavint-ne una mica les formes.

Per això, perquè la pugueu valorar, la incorporo (i recomano que l’escolteu, amb tres altres cançons, en la jove veu d’en Jordi Fàbregas); alhora he aprofitat per posar-hi una versió al castellà i l’enllaç a una altra, ambdues d’autor desconegut, i també hi mantinc, pertinaç, la meva pròpia al català.

Altres entrades de Jacques Brel al blog:





8 comentaris:

  1. "es moquen amb les estrelles", brutal.
    Aquesta cançó m'agrada més que Ne me quitte pas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Feia servir unes expressions sorprenents. També a 'Le plat pays', per exemple.

      A mi em va fer ballar la barretina allò de "ils ramènent leur batave". De primer pensava que no fos un eufemisme per alguna part del cos, o bé una manera d'al·ludir a la navalla, com aquí diríem "un (ganivet) pallarès", fins que vaig entendre que es referia a les noies (hauria de dir "leurs bataves" potser) amb qui els mariners ballen, i que se suposa que són de Batàvia (Holanda, o potser fins i tot Indonèsia).

      Fixa't també que a això de "ça sent la morue" (fa olor de bacallà), a la versió subtitulada en anglès del Youtube hi donen també un sentit metafòric que a mi m'havia passat inadvertit.

      Gràcies per les teves aportacions. Una abraçada!

      Elimina
  2. Muy conocido en los cabarets de Paris.
    Un saludo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mí me gusta desde que, siendo yo adolescente, un amigo mío que ya iba para artista (Jordi Fàbregas, cuyo disco puedes ver en el post) ya cantaba sus canciones. 'Ne me quitte pas', 'Le plat pays', 'Chanon des vieus amants', 'La quête', 'La valse à mille temps', 'Quand on n'a que l'amour', 'Le diable (ça va)', 'Les bergers'... Para mí, Brel y Brassens son los mejores, sin olvidar a Moustaki, Piaf, Barbara, Juliette Greco, Françoise Hardy, Trenet, Aznavour, Leo Ferré, Boris Vian, Yves Montand... Ya ves que salí francófilo.

      Por cierto, me olvidé de citar su web oficial: http://www.jacquesbrel.be/

      Vale la pena visitarlo, creo. Un abrazo!

      Elimina
  3. Un dia vaig deixar en algun lloc per accident una caixa amb CDs d'ell i la vaig perdre. Entre ells potser el meu disc favorit de tots és Amsterdam, més que l'altre. De vegades penso que Jacques Brel està viu i segueix vivint a París. Brel, lamento dir-ho sembla bastant oblidat en aquests dies. No obstant això, em sembla que les seves lletres són significatives. Brel explica històries amb la seva música. La naturalesa poètica de les seves lletres significa que es poden apreciar fins i tot quan la música està absent.
    Moltes gràcies.

    ResponElimina
  4. Totalment d'acord pel que fa a les lletres, i les músiques i la interpretació tan característica: tot plegat en van fer un referent únic. Llàstima que morís massa jove. Una abraçada, Josep.

    ResponElimina
  5. Quan vaig a caminar m'emporto un mp4 atrotinat que em va regalar una de les meves joves ara deu fer sis o set anys (com passa el temps!)... m'hi vaig gravar una sèrie de cançons que m'agraden, que van des de les més "lentetes" per començar a caminar amb un ritme pausat, es van animant, arriben al súmmum (se suposa que llavors hauria de córrer, però ara ja no corro, encara que apugi el ritme) i després es tornen a enlentir fins a completar aproximadament una horeta. Sempre són les mateixes i m'encante; per això no les canvio. Quan li arriba el torn a "Une valse a mille temps" hi ha dies que em vénen ganes de ballar al mig d'allà on em "pilli"...

    Que gran, Brel! que gran!!!!!!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Montse. Jo també camino una mica, però al meu ritme lent, res de córrer ni accelerar. Amb 'La valse à mille temps', no caldria un Van Gaal per dir-me que 'tú no tienes ritmo'...
      Una abraçada.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.