Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dissabte, 1 de juny de 2013

Romani - Una furtiva lacrima


 
Felice Romani (1788-1865)
Una furtiva lacrima

Una furtiva lacrima
negli occhi suoi spuntò.
Quelle festose giovani
invidiar sembrò...
Che più cercando io vo?
M'ama, sí, m'ama, lo vedo.
Un solo istante i palpiti
Del suo bel cor sentir!
I miei sospir confondere
per poco a' suoi sospir!...
I palpiti, i palpiti sentir!
Confondere co'l miei
i suoi sospir!
Cielo, si può morir;
Di più non chiedo.
Oh cielo, si può morir,
oh sí, morir d’amor.

(De l’òpera L’elisir d’amore, de Gaetano Donizetti, 1832)





Una furtiva llàgrima

Una furtiva llàgrima
als seus ulls espurnejà.
Aquelles alegres noies
ha semblat envejar...
Què més puc desitjar?
M’estima, prou que ho veig!
Sols un instant el batec
del seu cor poder sentir!
Poder confondre una mica
els seus sospirs amb els meus!
Oh, cels, m’hi podria morir!
No demano res més:
poder morir d’amor.


Una furtiva lágrima

Una furtiva lágrima
en sus ojos apuntó,
a aquellas alegres jóvenes
envidiar pareció...
¿Qué más voy buscando?
Me ama, sí, lo veo.
¡Un solo instante los latidos
de su bello corazón sentir!
Mis suspiros confundir
un poco con sus suspiros.
¡Cielos, se puede morir!
No pido más, no pido:
poder morir de amor.


A single secret tear

A single secret tear
from her eye did spring.
As if she envied all the youths
that laughingly passed her by...
What more searching need I do?
She loves me! Yes, I can see it.
For just an instant the beating
of her beautiful heart I could feel!
To merge my sighs with her sighs,
yes, my sighs with her sighs.
Heavens! Yes, I could die!
I could ask for nothing more:
to die of love.




















http://www.youtube.com/watch?v=0m4AkN3DLTk   òpera sencera, amb Villazón, Netrebko, D’Arcangelo i Nucci. Wiener Staatsoper, 2005.

http://www.youtube.com/watch?v=9rjjpONIgfw  El baix Carlo Cava canta 'Udite, o rustici', l'ària del doctor Dulcamara (1967)

Una furtiva lacrima és sens dubte una de les àries més famoses de tots els temps. Correspon a una òpera còmica (un melodramma giocoso), que Donizetti va haver de compondre en menys de dues setmanes per treure d’un compromís l’empresari del teatre de La Canobbiana, de  Milà, ja que un altre compositor no tenia a punt l’obra que s’hi havia d’estrenar al cap de quinze dies. Així va néixer L’elisir d’amore, que de seguida va assolir un reconeixement mundial (a Barcelona i a Madrid ja es va estrenar el 1833).



L’argument va d’un noi de poble, Nemorino, pobre i ingenu, que està enamorat de la bella i rica Adina, que és festejada per un oficial fatxenda, Belcore, que està de pas al poble. Ella, de fet, estima Nemorino,  però se li fa l’estreta, es deixa festejar per l’oficial i dóna carbasses al pobre noi.

Arriba al poble un xarlatà, el doctor Dulcamara, que ven a Nemorino un beuratge d’amor que, segons diu, fa efecte al cap de 24 hores, quan el venedor calcula que ja serà lluny del poble. Convençut que l’endemà la noia caurà rendida als seus peus, Nemorino fa veure que se’n desentén; ella, picada, anuncia que la setmana vinent es casarà amb Belcore. Nemorino, segur del seu èxit, se’n riu de la notícia, i ella s’hi enfada. Belcore li diu que l’endemà ha de marxar amb l’exèrcit, i Adina decideix casar-s’hi aquell mateix vespre.

Nemorino s’espanta, perquè pensa que quan l’elixir farà efecte ella ja s’haurà casat amb l’altre, i li suplica que no es casi amb l’oficial, però Adina el vol fer gruar i li diu que la boda tirarà endavant. El noi, desesperat, demana a Dulcamara una nova dosi de l'elixir miraculós; però no té prou diners per pagar el beuratge, i per obtenir-ne s'allista a l'exèrcit com a soldat.

En aquestes, arriba la nova que un parent llunyà de Nemorino ha mort i li ha deixat una gran herència, però ell encara no ho sap. Unes noies del poble, que sí que ho saben, l'empaiten i el festegen, i el noi ho atribueix a l'eficàcia miraculosa de l'elixir. Adina, que veu que el noi es deixa festejar per les joves, s’enrabia i fins se li escapa una llàgrima. Nemorino se n’adona: aquest és el moment de la cèlebre ària.

Quan Adina s’assabenta que el bon jan s'havia fet soldat per amor d’ella, s'entendreix, desfà el seu compromís amb Belcore i accedeix a casar-se amb Nemorino. Belcore, ferit en el punt d'honor, proclama que té al seu abast tantes dones com vulgui, i Dulcamara anuncia que tota la situació ha estat provocada per la seva prodigiosa poció màgica. Fascinats pel resultat, tots els vilatans corren a comprar-li ampolles de l’elixir d’amor.

La lletra, com la de la majoria d’òperes, no té res d’especial, però la música és excepcional. La fan al Liceu aquest mes.



Donizetti

7 comentaris:

  1. Bellini y él , tanto monta , monta tanto Ramón .
    " Dadme buenos versos y os daré buena música "
    Un abrazo muy cordial desde Sevilla Ramón ¡¡

    P.D. Por cierto quería comentarte que yo en mi blog hago entrevistas para publicarlas , si quieres que te haga me dices . Gracias por todo .

    ResponElimina
  2. Sevilla es una ciudad afortunada por lo que respecta a las óperas, ya que muchos de los grandes compositores tienen obras ambientadas en esa hermosa ciudad. Se me ocurren, de entrada: de Rossini, El Barbero de Sevilla; de Donizzetti, La Favorita y María de Padilla; de Mozart, Las Bodas de Fígaro y Don Giovanni; de Beethoven, Fidelio; de Verdi, Il Trovatore y La Forza del Destino; y de Bizet, Carmen. Pero seguro que hay más.

    Tu ofrecimiento me honra, pero no creo haber hecho nada especial que merezca una entrevista, de modo que, si no te molesta, agradeciéndote muchísimo esa deferencia, la declinaré.

    Felicidades por el Betis, ya en la Europa League. Suerte! Un abrazo!

    ResponElimina
  3. No se trata de hacer nada especial , es que normalmente le hago entrevistas a todos mis contactos bloggeros , pero no pasa nada , y ¡ no me molesta hombre ¡
    Un saludo Ramón ¡¡

    ResponElimina
  4. Ui, hola! Ja he vist que si, que tens habil·litats els comentaris. Quan he entrat a la tarda no m'hi he fixat!

    Dius a "saber més de tu" que ets abonat al Liceu... no hi devies pas ser, abans d'ahir? hi vaig anar a veure "Il turco in Italia".

    Hi eres, el dia de la xiulada? (jo no, eh? només ho pregunto)

    Bé, doncs, ens llegim! bona nit!!!

    ResponElimina
  5. Benvinguda al blog, Montse. Quina enveja que em fas, poder viure a prop d’aquest mar, bressol de tots els blaus!

    Al Liceu hi tinc el torn T, de diumenges a la tarda. Per tant. sí que vaig anar-hi abans d’ahir, diumenge, a veure ‘L’elisir d’amore’. Apoteòtic!

    En canvi, no hi vaig ser el dia que tocava presentar els respectes a ses alteses, llàstima; però ja ho van fer per mi els que hi van anar.

    Pel que fa a ‘Il turco in Italia’, no m’entrava a l’abonament: sap greu, perquè no la conec i m’hauria agradat veure-la.

    Una abraçada!

    ResponElimina
  6. El meu pare és de Balsareny!
    M'ha agradat el resum que has fet d'aquesta obra.

    ResponElimina
  7. Deixa-m'ho endevinar! M'hi jugo un pèsol que és en Jesús Bonals i Codina, àlies Raimon Esplugafreda, autor de llibres com 'Hem nedat a l'estany amb lluna plena', 'Potser aquesta nit a Cala Roja', 'Viatge a l'interior d'un gra d'arena' i 'Uns ulls plens de mar', entre altres més, segurament. Recordo que hi vaig parlar ja fa força anys, em sembla que arran de la publicació d'un dels seus llibres, no sé si perquè ens en vam fer ressò a la revista local. Dóna-li records!

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.