Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimarts, 30 de juliol de 2013

Sagarra - La campana de Sant Honorat
















Josep Maria de Sagarra (1894-1961)
La campana de Sant Honorat (1714)
 
Quan s’anava escolant nostra ciutat
dins del setembre de la mala anyada,
la campana de Sant Honorat,
a dalt del campanar a cada estrebada
movia el seu batall desesperat.

I quan la llengua de la nostra gent
anava renegant d’odi i de gana,
quan s’esberlava el pit d’algun valent,
la llengua de metall de la campana
repicava i cridava a sometent.

I quan el conseller de la ciutat
alçava al cel l’espasa i la bandera,
i el llop amb la casaca de soldat
i el lladre de la terra forastera
ens ho deixaven tot esmicolat,
feia un so ronc com un grinyol de fera
la campana de Sant Honorat.

I després, quan vingué la mala nit
i s’ensorrà per sempre aquell delit,
i era nostra florida ciutadana
cementiri, misèria i cos podrit,
pell que tremola i llavi que demana,
amb un plorar de ràbia i de despit
plorava la campana.

Quatre anys més tard, diuen que el rei prudent
féu despenjar aquella campana altiva,
perquè havia tocat a sometent
amb la veu una mica massa viva.

La varen dur entre brases i carbons,
somicant digué adéu a les germanes;
i la van fondre sense més raons,
i del metall en varen fer canons
per ofegar la veu de les campanes.

I ara, Déu sap el temps que s’ha escolat
des del setembre de la mala anyada,
des del rei que escanyant la llibertat
amb la mà va deixar-nos profanada
la campana de Sant Honorat.

Però poc es pensava el rei valent,
amb tanta voluntat i amb tanta fúria,
que campana que toca a sometent
el foc no li fa injúria.

Que si aixeca la forca i el punyal
i l’ungla de les bèsties s’encomana,
a la campana no li fa cap mal,
perquè el so de la campana és immortal,
i encara sona la campana.

Encara sona; hi ha qui no la sent,
qui té l’orella molt rasposa,
qui l’aparta com un mal pensament,
però encara repica a sometent
nostra campana fosa.

Vosaltres, gent de bona voluntat,
catalans de tota hora,
¿no sentiu, caminant dins la ciutat,
la campana de Sant Honorat?
¿No la sentiu com plora?

Escolteu, escolteu quin so més fi
—no és el cor que us enganya—
tant si seguiu les mentes del camí
com si palpeu el cor de la muntanya;
tant si aneu amb la rella dins les mans,
tant si el rem us fadiga i us aplana,
si sou pobres, cridaires o bergants,
fills de lluita, o de calma casolana,
tant se val!, que si sou catalans
hi ha alguna cosa que us farà germans:
aquest so i aquest plor de la campana!

La varen despenjar de vora el cel,
encara més amunt ara repica;
ni grapa de botxí ni foc cruel
de mal no poden fer-n’hi gens ni mica.
Canons i lleis i forques, això rai!
Se’ns menjaran segons la seva gana,
però ningú pot ofegar-nos mai
la veu de la campana. 

                                      * * *

Poema sobre la defensa de Barcelona l’Onze de Setembre de 1714. El va recitar Montserrat Carulla al Concert del Camp Nou del passat 29 de juny. Vegem-la i escoltem-la aquí, acompanyada al piano per Joan Martorell:




La campana Honorata va ser el primer rellotge públic de Barcelona, construït a finals del segle XIV, en temps del rei Joan I el Caçador. Es va pagar per subscripció popular. Es va instal·lar al campanar de la catedral de Barcelona, tocant al claustre, fins l’any 1577, que rellotge i campana es van traslladar a l’altra torre, la que dóna a la plaça de sant Iu, dita per això la Torre de les Hores.

La campana Honorata va tocar les hores des de les 6 de la tarda del 28 de novembre de 1393 fins al 16 de març de 1714, quan la torre va ser malmesa per una bomba filipista. Des d’aleshores, les hores les va tocar la campana Tomasa, que estava a l’altra torre, la del claustre.

El 16 de març de 1718 les noves autoritats borbòniques van manar fondre la campana Honorata com a represàlia per haver cridat a sometent durant el setge de 1714. Això es va poder fer gràcies al “Dret de Campana”, una llei del segle XVI que permetia fondre les campanes enemigues per fer-ne canons. Així, l’Honorata fou trossejada al mateix campanar de la catedral, davant la indignació dels barcelonins; i de la seva fosa se'n va fer uns canons que van posar a la Ciutadella, apuntant la ciutat.

Recordem que la Ciutadella la van construir les autoritats borbòniques a base d’enderrocar 1.200 cases i desallotjar —sense cap indemnització, no cal dir-ho— unes 4.500 persones, a més d’ensorrar els convents de Sant Agustí i Santa Clara i de desviar el curs del Rec Comtal. Tant la Ciutadella com el castell de Montjuïc van ser dues fortaleses militars que tenien els canons encarats sobre la ciutat de Barcelona, no pas enfora com semblaria lògic si la seva missió hagués estat defensar la ciutat. Però es tractava, justament al revés, d’intimidar-la. De fet, en diverses ocasions, fins al segle XIX, aquells canons van disparar contra els barcelonins. Coses dels borbons.

L'actual Honorata la van fer l'any 1865, pesa 750 kg. i toca els quarts, ja que les hores les toca l'Eulàlia, també del 1865 i que pesa 3 tones.



Vegeu-ne més informació aquí:

i aquí:

i en aquest interessant blog que segueixo habitualment:

Recomanable el llibre Victus, d’Albert Sánchez Piñol, sobre aquella mateixa desfeta.


Altres entrades amb poemes de Josep M. de Sagarra en aquest blog:



http://ramoncarrete.blogspot.com.es/2012/12/cardus-no-sera-tant.html  No serà tant (El poema de Nadal, fragments, comentats per S. Cardús)

http://ramoncarrete.blogspot.com.es/2011/12/sagarra-el-poema-de-nadal.html   El poema de Nadal (fragment: Els meus pastors de Betlem)


I encara, dos exemples de les seves nombroses i excel·lents traduccions:


http://ramoncarrete.blogspot.com.es/2011/07/shakespeare-queen-mab.html   Shakespeare, Romeo i Julieta: The queen Mab


Assaig de traducció al castellà:

La campana de San Honorat

Cuando nuestra ciudad se desangraba 
en el septiembre de aquel mal año, 
la campana de San Honorat, 
desde el campanario, a cada sacudida,
movía su badajo desesperado. 

Y cuando la lengua de nuestra gente 
renegaba de odio y de hambre, 
cuando se abría el pecho de un valiente, 
la lengua de metal de la campana 
repicaba y llamaba a somatén. 

Y cuando el consejero de la ciudad 
alzaba al cielo la espada y la bandera, 
y el lobo con el sayo de soldado 
y el ladrón de la tierra forastera 
nos lo dejaban todo triturado, 
sonaba ronca, como un aullido de fiera 
la campana de San Honorat. 

Después, cuando llegó la mala noche 
y se hundió para siempre aquel deleite, 
y era nuestra ciudad, antaño floreciente, 
cementerio, miseria y cuerpo podrido, 
piel que tiembla y labio que pide, 
con un gemido de rabia y de despecho 
lloraba la campana. 

Cuatro años más tarde, dicen, el rey prudente 
mandó descolgar aquella campana altiva, 
porque había tocado a somatén 
con voz un poco demasiado viva. 

La llevaron entre brasas y carbones, 
gimiendo dijo adiós a sus hermanas; 
y la fundieron sin más razones, 
y de su metal hicieron cañones 
para ahogar la voz de las campanas. 

Y ahora, Dios sabe el tiempo que ha pasado
desde el septiembre de aquel mal año, 
desde que el rey, estrangulando la libertad 
con su mano, nos dejó profanada 
la campana de San Honorat. 

Pero no imaginaba el rey valiente, 
con tanta voluntad y con tanta furia, 
que a una campana que toca a somatén
ningún fuego hace injuria. 

Que si levanta la horca y el puñal 
y la uña de las bestias se contagia, 
a la campana no le hace ningún mal, 
porque el sonido de la campana es inmortal, 
y suena todavía la campana. 

Todavía suena; habrá quien no la oiga, 
quien tenga los oídos muy rasposos, 
quien la aparte como un mal pensamiento, 
pero todavía repica a somatén 
nuestra campana fundida. 

Vosotros, gente de buena voluntad, 
catalanes de toda hora, 
¿no oís, caminando por la ciudad, 
la campana de San Honorat? 
¿No la oís, como llora? 

Oíd, oíd qué sonido tan fino, 
—no, no es el corazón que os engaña— 
tanto si seguís las mentas del camino 
como si palpáis el corazón de la montaña; 
o si lleváis el arado en las manos, 
o si el remo os fatiga y os aplana, 
si sois pobres, vocingleros o bergantes, 
hijos de la lucha, o de calma casera, 
¡da igual!, pues si sois catalanes 
hay algo que os hará hermanos: 
este sonido, el llanto de la campana! 

La descolgaron de borde del cielo, 
más alto aún repica ahora; 
ni zarpa de verdugo ni fuego cruel 
pueden hacerle el mínimo daño. 
Cañones, leyes y horcas, ¡tanto da! 
Se nos van a comer si tienen gana, 
pero nadie jamás nos ahogará 
la voz de la campana. 

[Versió de R.C.]


Aquarel·la de Charles Villeneuve, Panorama sobre la catedral de Barcelona. Exposició ‘Barcelona 2012’:



Les imatges són baixades d’internet i es retiraran a petició. 

1 comentari:

  1. Jaume T. ha escrit via email:

    Un Sagarra ben genuí. No la coneixia fins que la Carulla, a Manresa (jo no vaig poder anar al Concert de la Llibertat), la va recitar, davant
    de Crist Rei, al final de la festa que va convocar l'ANC, no fa pas gaires dies.

    Gràcies per les dades històriques. Complementen a la perfecció el relat poètic.

    I jo li responc: Gràcies per la teva aportació, com sempre benvinguda.

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.