Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 29 de setembre de 2013

Espriu - M'han demanat que parli de la meva Europa

 

Salvador Espriu (1913-1985)
M’han demanat que parli de la meva Europa

                                                             Cum grano salis.
                                                             A Joan Crusellas.

Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
pobra d’arbres, gairebé privada de boscos,
escassa de planures, excessiva de muntanyes,
estesa per llevant al llarg de la vella mar
que atansa el difícil i sangonós diàleg
de tres continents.
Unes palmeres que amb els ulls closos
miro sempre immòbils sota l’oreig
tanquen el meu país pel migjorn.
Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol
hi ha unes altres terres que anuncien el desert,
les nobles, agostades, espirituals terres germanes
que jo estimo tant.
Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,
però una mateixa llengua és encara
parlada a banda i banda,
i en unes clares illes endinsades en el mar antic, 

i en una contrada també insular, més llunyana,
que avui pertany a un tercer poder.
Que diversa la meva petita terra
i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,
la violència de diversos pobles,
les aspres guerres civils enceses dintre els seus límits
i més enllà del palmerar i els aiguamolls,
de la seca altiplanura i de les ones!
Perquè prou sap el nostre llarg dolor
que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,
la més estranya o grandiosa lluita
que s’abrandi entre els homes,
és tan sols una guerra civil
i ens porta a tots patiment i tristesa,
la destrucció i la mort.
Per això ara és tan profunda la nostra esperança
—en el meu somni, ja contemplada realitat—
d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,
salvades la nostra llengua i la nostra història,
en una unitat superior que duu el nom,
obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor,
que un savi esguard veié prodigiosament passar
de la costa fenícia a les platges de Creta.
Quan arribi el dia, haurem fet el primer
i inesborrable pas vers la suprema
unió i igualtat entre tots els homes.
I potser aleshores ens serà permès de començar,
sense classes socials, ni odis religiosos,
ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,
la nostra peregrinació a través de l’espai,
cap a la pensada llum,
i de seguir sense temença les misterioses
vies interiors de Déu, del no-res,
els infinits i lliures i alhora
necessaris camins veritables de la bondat.
Que no sigui decebuda la nostra esperança,
que no sigui escarnida la nostra confiança:
així molt humilment ho demanem.
 
                                                                B., 1959


















Me han pedido que hable de mi Europa
                                                            
                                                             Cum grano salis.
                                                             A Joan Crusellas
.

Yo soy de una pequeña tierra
sin ríos de verdad, muchas veces sedienta de lluvia,
pobre en árboles, casi privada de bosques,
escasa en llanuras, excesiva en montañas,
extendida a levante a lo largo del viejo mar
que aproxima el difícil y sangrante diálogo
de tres continentes.
Unas palmeras que con mis ojos entornados
miro siempre inmóviles bajo la brisa
cierran mi país por el sur.
Al norte, unas marismas. Y a poniente
hay otras tierras que anuncian el desierto,
las nobles, agostadas, espirituales tierras hermanas
que tanto amo yo.
Altas cumbres rompen mi patria en dos Estados,
pero una misma lengua
se habla todavía en ambos lados,
y en unas claras islas adentradas en el mar antiguo,
y en un lugar también isleño, más lejano,
que pertenece hoy a un tercer poder.
¡Oh, cuán diversa es mi pequeña tierra,
y cuánto ha sufrido, durante siglos y milenios,
por la violencia de diversos pueblos,
las ásperas guerras civiles encendidas dentro de sus límites
y más allá del palmeral y de las ciénagas,
del seco altiplano y de las olas!
Porque bien sabe nuestro largo dolor
que cualquier guerra levantada entre los hombres,
la más extraña o grandiosa lucha
que se encienda entre los hombres,
es tan solo una guerra civil
y a todos nos trae sufrimiento y tristeza,
la destrucción y la muerte.
Por ello ahora es tan profunda nuestra esperanza
—en mi sueño, ya contemplada realidad—
de integrarnos, en un tiempos que sentimos cercano,
salvadas nuestra lengua y nuestra historia,
en una unidad superior que lleva el nombre,
abierto, bellísimo, de aquella hija de Agénor,
que una sabia mirada vio prodigiosamente pasar
de la costa fenicia a las playas de Creta.
Cuando llegue ese día, habremos dado el primer
e imborrable paso hacia la suprema
unión e igualdad entre todos los hombres.
Y tal vez entonces nos será permitido comenzar,
sin clases sociales, ni odios religiosos,
ni diferencias crueles e injustas por el color de la piel,
nuestra peregrinación a través del espacio,
hacia la pensada luz,
y seguir sin temor las misteriosas
vías interiores de Dios, de la nada,
los infinitos y libres y a la vez
necesarios caminos verdaderos de la bondad.
Que no sea defraudada nuestra esperanza,
que no sea escarnecida nuestra confianza:
así muy humilmente lo pedimos.
 
                                                                B., 1959


Xavier Roig  (ARA, 27-9-2013)
Contra la por, coratge intel·ligent

La campanya de por endegada per Madrid no ha fet sinó començar. Brussel·les, per lògica comoditat, la deixa fluir. Per tant, cal blindar-se i ser prou intel·ligents, com ho hem estat fins ara, per anar desmuntant falsos arguments que aniran apareixent —i que seran cada cop més fiblants—. Hem de practicar un comportament que sigui pedagògic per a la població i, alhora, útil a nivell internacional. Al meu entendre, aquest comportament passa per dos eixos fonamentals: radicalitat democràtica i tranquil·litat social. Si aquests dos principis es compleixen, la batalla està guanyada.
Radicalitat democràtica. Atenció a com ha anat evolucionant l'actitud de la premsa estrangera. Sobretot l'anglosaxona. Jo mai he dubtat del seu comportament arribat el moment en què el poble català es defineixi. És cert que els Estats Units i la Gran Bretanya són països amb una doctrina internacional molt particular —i que s'ha demostrat l'única vàlida: la dels interessos—. Com a tots, el que menys els interessa és una Europa bellugadissa des del punt de vista geopolític. Però no hi ha dubtes que respectaran les demandes democràtiques catalanes sense recança —de fet, només cal observar els advertiments que, periòdicament, llança cap a Espanya el primer ministre Cameron.
Fa uns mesos, els articles de The Economist es mostraven escèptics pel que fa a les demandes d'independència. Deien que tot això estava molt bé, però que calia veure què en pensava la majoria de catalans. Arran de la manifestació de l'Onze de Setembre del 2012 la visió ha evolucionat. Cal atribuir-ho a les evidències: una massiva resposta cívica al carrer i el comportament d'un govern i d'uns socis parlamentaris que s'allunyen de l'estètica reivindicativa bananera amb què tothom associa els hispans. Ho podem comprovar al titular del darrer article que sobre Catalunya ha publicat The Economist (els titulars en aquest setmanari són importantíssims): "Nothing to lose but their chains. Pressure for a referendum keeps growing " [Només poden perdre les cadenes. La pressió per fer un referèndum augmenta]. Lluitar fins al final per un referèndum és la millor carta que podem tenir a nivell internacional. ¿Qui pot deixar de rebre el president de la Generalitat si l'única cosa que es pretén és organitzar una consulta per saber què volen els catalans?
Tranquil·litat social. Fa uns mesos, Nissan va decidir fabricar una nova furgoneta a Catalunya. El Govern va aprofitar l'ocasió per llançar un missatge, al meu entendre, incomplet: "Com es veu, el Govern també treballa pel dia a dia i pel progrés del país". Crec que hi havia una part més transcendental que no es va fer prou explícita: "Com es pot comprovar, el nostre procés no causa temors a les multinacionals". Ara, amb les dades a la mà, es confirma que les inversions estrangeres han augmentat sensiblement. I això és una bona notícia, però que no hauria de sorprendre. Els que hem estat en multinacionals sabem que són com són, i arriben on arriben, perquè, malgrat de tot el que se les vulgui acusar, són disciplinades i, un cop fixades les regles, són molt obedients amb el poder. ¿Saben per què una multinacional que a Suïssa no s'atreveix a tirar un paper a terra, per contra, contamina un riu a Cambodja? Doncs perquè a Suïssa està prohibit tirar papers a terra i a Cambodja no està prohibit contaminar rius, per ara.
La pedagogia sobre com esquivar la por econòmica generada pels polítics de Madrid i els mitjans de comunicació espanyols (tots, els de dretes i els que han anat disfressats de progres els darrers trenta anys) ha de ser molt explícita i basada en dades i fets. I mai s'han de generar tensions socials a causa d'aquest procés. Els aldarulls els hem de deixar en mans dels contraris al referèndum. Cap multinacional deixarà d'invertir a Catalunya pel fet que esdevinguem independents. Si no hi ha altercats, esclar. Sempre he mantingut que tant de bo Catalunya estigués farcida de multinacionals no espanyoles, ni catalanes. Tot seria més fàcil. Són asèptiques. Aquestes sí que no tenen ideologia. No com algunes de les d'aquí que es delaten. I evidencien gràcies a haver crescut en el passat -aquestes que amenacem amb grans trasllats quan, de fet, ja es van traslladar fa temps.
No es tracta de no tenir por —només els inconscients no tenen por—. Però es pot explicar la realitat de manera seriosa, per tal que tots adquirim aquell coratge tranquil i necessari que tant bé va definir el president Frank Delano Roosevelt: "Coratge no és l'absència de por, sinó el convenciment que hi ha coses més importants que la por".

Riuada verda pel català a les Balears

Milers de persones s'han concentrat aquest diumenge a Palma en suport a la vaga indefinida dels mestres de els Illes Balears, que ha arrencat a les sis de la tarda.
La protesta contra el decret de trilingüisme del govern de José Ramón Bauzà també s'ha reproduït a Menorca, Eivissa i Formentera. Així mateix, a la plaça Sant Jaume de Barcelona s'hi han aplegat centenars de persones per mostrar la seva solidaritat amb els docents balears.
[El Punt Avui, 29/09/13. Fotos de Vilaweb]



2 comentaris:

  1. Hem de lluitar amb les paraules sempre, per tal que no ens robin la identitat cultural.

    ResponElimina
  2. Tens tota la raó, Josep. "Indesinenter": incansablement, sense defallir.
    KRT

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.