Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 25 d’octubre de 2013

Anònim - Au jovent















Jordi Fàbregas


Anònim (segle XIX)
Au jovent

Au, jovent, deixeu la feina,
preparem-nos a sortir,
esmolem de pressa l'eina
per quan toquin a ferir.
Per donar lo crit d'alerta
la campana està amatent,
i abans d'hora ja es desperta
dins del cor l'enardiment.
      Au, jovent!
      Via fora!
      Via fora, sometent!

Eixa gent entravessada
que ho té tot empudegat:
eixa trepa ens ha robada
nostra pau i llibertat.
Mes ja els ve l'hora darrera,
ja els arriba l'escarment;
sortim tots a la cacera
d'aquests llops sens planyiment.
      Au, jovent!
      Via fora!
      Via fora, sometent!

Nostres feixes adobades
amb afany hem conreat,
fins que, a còpia de suades,
hi hem fet créixer el nostre blat.
Aquell blat nos és la vida,
la família hi té el sustent,
i aquells lladres, en partida,
la collita ens van prenent.
      Au, jovent!
      Via fora!
      Via fora, sometent!



http://www.youtube.com/watch?v=H76IRmAphZ0   Jordi Fàbregas i el grup Mesclat. Palau Sant Jordi, 2008


Vet ací una cançó popular del segle XIX amb un component bel·licós que penso que cal explicar. 

El Sometent va ser un cos civil armat, típicament català, amb què els pagesos s’organitzaven per defensar-se dels bandolers. 

A toc de campana (fent soroll = metent so = so metent), quan es detectava un perill, els membres del Sometent es concentraven al crit de «Via fora!» i sortien a la captura dels eventuals malfactors. Una mica com a les pel·lícules de l’Oest quan els cowboys s’aplegaven i sortien a cavall a encalçar algun facinerós. 

No tinc clar fins a quins límits legals arribava l’autoritat del Sometent d’abans del XIX, però m’imagino que ningú no la hi devia discutir, donat el cas. En tot cas, almenys sobre el paper, estava organitzat jeràrquicament, amb un general en cap per a tot Catalunya.

En temps de guerra també s’organitzava per a la defensa dels pobles i masies. Durant la Guerra de Successió els sometents es van posar de part dels austriacistes, i per tant van perdre la guerra com la resta de catalans. Felip V els va desarmar i va fer torturar i executar el seu general, el cèlebre Josep Moragues, el cap del qual va estar exhibit durant dotze anys dintre una gàbia, al Portal del Mar de Barcelona, com a escarni.

A finals del segle XVIII el govern central va autoritzar de nou el Sometent perquè ajudés l’exèrcit regular a la Guerra Gran contra França (1795) i després en la Guerra del Francès (1808-1814). Durant la Primera Carlinada (1833-1839), els sometents van lluitar contra els carlins, i també contra els bandolers que aprofitaven el desori general en benefici propi.


El 1855 es van reorganitzar com un cos civil, al servei del govern per mantenir l’ordre públic, juntament amb la Guàrdia Civil, i defensar els propietaris rurals contra els atacs dels bandolers. Feien un jurament que es deia «Sagramental» i el seu lema era «Pau, pau i sempre pau!». Cobraven un sou a càrrec de les arques municipals i tenien a casa un trabuc que havia d’estar sempre en bones condicions.


La Primera República (1873) va dissoldre el cos, però la Restauració monàrquica (1874) el va tornar a implantar per tal que lluités contra els carlins en la Tercera Carlinada (1872-76). Sempre a les ordres del govern establert, van intervenir en la detenció de Francesc Ferrer i Guàrdia (1909). 

Un Sometent el 1934
La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) els va utilitzar per reprimir vagues i manifestacions socials; el dictador, fins i tot, va pensar a estendre el Sometent a tot l’Estat espanyol, però la idea no va quallar. La Segona República (1931-39) va introduir canvis en l'estructura i ordenances del cos, que va ser suprimit de manera fulminant arran dels fets del Sis d'Octubre de 1934. El franquisme el va restaurar novament, ara perquè ajudés l’exèrcit i la Guàrdia Civil en la lluita contra els maquis. Finalment, l’any 1978 el Sometent va ser dissolt definitivament (vaja, almenys fins ara).



Ja es veu, doncs, que aquesta cançó del segle XIX no té de cap manera connotacions polítiques vinculables amb el nacionalisme català (seria un anacronisme, en aquella època). Més aviat hem de pensar que es tracta d’un cant de guerra («quan toquin a ferir», «l’hora darrera», «l’escarment», «la cacera d’aquests llops»), i que els enemics innominats («eixa gent empudegada», «aquests llops» que ens han robat «la pau i la llibertat») devien ser els invasors francesos —més que no pas els carlins.


http://www.youtube.com/watch?v=Wd9otWS452o  Mesclat, amb Francesc Ribera ‘Titot’, Mataró 2012

Hi ha una altra cançó anònima, també del segle XIX, més explícita en delimitar la lluita contra els bandolers que roben els pagesos «amb l’excusa de carlins»:

      Via fora

      Via fora i vagin fora,
      causadors d'infinit mal!
      Via fos sagramental!

      Nova gent ara ens ha eixida
      que, amb l'excusa de carlins,
      els diners o bé la vida
      ens demanen pels camins.
      Escombrem-los de seguida,
      si no, ens posen el dogal.
      Via fos sagramental!

      Com si no fos prou la guerra,
      ara ens porten nous perills
      aquests lladres de la terra
      i del pa dels nostres fills.
      En són plens el pla i la serra,
      els barrancs i el camí ral.
      Via fos sagramental!

      Vagin fora i sens ajuda
      tant de lladre i mala gent,
      que emprendran la correguda
      en sentir el Sometent.
      Correm tots a la batuda,
      amb garrot, forca o destral!

      Via fora i vagin fora,
      causadors d'infinit mal!
      Via fos sagramental!

La cançó ‘Au jovent’ va ser recuperada el 1976 pel grup de folk Coses, liderat pel meu amic Jordi Fàbregas, amb Ton Rulló i Miquel Estrada. Els vaig veure actuar en diverses ocasions, però els recordo especialment cantant a les mítiques Sis hores de Cançó a Canet l’any 1976, amb l’estret camí d’accés al Pla d’en Sala envoltat de «grisos» i «verds».  El grup va publicar tres discs: Via Fora (1976), Ara és demà (1977) i Perquè no s’apagui l’aire (1978). 



Vegeu un resum del que van ser les Sis hores de la Cançó a Canet en aquest article:


Les Sis Hores de Canet, 1976
Ara, aquesta cançó la canta el grup Mesclat, format per Joan Reig, bateria d’Els Pets, de Constantí; Francesc Ribera ‘Titot’, cantant de Brams, de Berga; Carles Belda, acordió de Pomada, de Sabadell; Marcel Casellas, contrabaix de Casellas Sextet Folk, d'Esplugues de Llobregat; Pep Toni Rubio, xeremier i fabioler de Ximbomba Atòmica, Música Nostra i Xeremiers de sa Calatrava, de Mallorca; i David Rosell, guitarra de Skipjack, de Manresa.



Versió castellana de les cançons

Venga, chicos

Venga, chicos, dejad el trabajo, / preparémonos a salir, / afilemos deprisa la herramienta / para cuando toquen a herir. / Para dar el grito de alerta / la campana está a punto, / y antes de tiempo ya se despierta / dentro del corazón el ardor. / ¡Venga, chicos, rápido, a la calle el somatén!  // Esa gente atravesada / que lo tiene todo emponzoñado, / esa pandilla nos ha robado / nuestra paz y libertad. / Mas ya les viene su última hora, / ya les llega el escarmiento; / salgamos todos a la caza / de estos lobos sin remordimientos. / ¡Venga, chicos, rápido, a la calle el somatén! // Nuestros campos abonados / con afán hemos cultivado, / hasta que, a fuerza de sudor, / ha crecido nuestro trigo. / Este trigo nos da vida, / de la familia es sustento, / y esos ladrones, en partida, / la cosecha nos van quitando. / ¡Venga, chicos, rápido, a la calle el somatén!

A la calle

¡A la calle, de prisa, y que se vayan, / causantes de infinito mal! / ¡A la calle, sacramental! // Nueva gente ahora ha salido / que, con la excusa de los carlistas, / el dinero o bien la vida / nos roban por los caminos. / Echémoslos enseguida / o nos pondrán el dogal. / ¡A la calle, sacramental! // Por si no basta la guerra, / ahora nos traen nuevos peligros / estos ladrones de la tierra / y del pan de nuestros hijos. / De ellos están llenos el llano y la sierra, / los barrancos y el camino real. / ¡A la calle, sacramental! //  Que se vayan y sin ayuda, / gente tan ladrona y mala, / que emprenderán la huida / al oír el somatén. / Corramos todos a batirlos, / con garrotes, horcas o hachas. / ¡A la calle, de prisa, y que se vayan, / causantes de infinito mal! / ¡A la calle, sacramental! 

Jordi Fàbregas

2 comentaris:

  1. Molt bona l'explicació del que era un sometent, crec que calia fer-ho per si algú no sabia que fou en els seus inicis una organització "paramilitar" d'autoprotecció civil, creació exclusiva catalana i en canvi només havia escoltat la cançó. A Canet nosaltres també havíem anat, pel mateix camí i entre grisos i verds. Potser eren els mateixos, encara que no vam ser-hi en aquell any sinó abans, però estic segur que eren els mateixos.

    KRT, Les versions últimes no les coneixia i la veritat és que estan molt bé.
    Penso per altra banda que ara ens faria falta la joventut o almenys l'empenta d'aquella gent de Canet o del Palau. Ha estat fantàstic, de debò.
    Gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A Canet hi vaig anar dos cops, devia ser el 1975 i el 1976. Home, sí: entre els joves d'avui n'hi ha de compromesos, però hi veig molt menfotisme. Si nosaltres ara fóssim joves (però amb l'experiència acumulada) tindríem les idees molt clares, espero, i moltes més opcions per expressar-les. A la Via Catalana hi havia molta gent gran, però també molt, molt jovent: i això és una esperança. Amb tot, avui, a l'Ara, llegia una crònica d'una mestra de 57 anys que ahir es manifestava contra la LOMSE i que gairebé hi havia hagut d'arrossegar el seu fill de 17 anys i estudiant, que no s'hi sentia gens implicat: es va estar mitja hora a la manifestació escoltant música pel mòbil, i després se'n va anar. Hi ha de tot: també al maig del 68 hi havia estudiants que feien la revolució, mentre Aznar, segons ell mateix va dir, "estudiava" (no sé si anglès, per poder dir: "this is my friend"). Gràcies pel teu comentari.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.