Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dilluns, 28 d’octubre de 2013

Lou Reed - Perfect day













Lou Reed (1942-2013)
Perfect day

What a perfect day,
drink sangria in the park.
Later, when it gets dark,
we go home.

Oh such a perfect day,
feed animals in the zoo,
then later a movie too,
and then home.

It's such a perfect day,
I'm glad I spend it with you.
Such a perfect day
you just keep me hanging on.

Oh such a perfect day,
problems all left alone.
Just a perfect day,
weekenders on our own.
It's such fun!

Such perfect day
you made me forget myself.
I thought I was someone else,
someone good.

Oh, it's such a perfect day,
I'm glad I spent it with you.
Such a perfect day
you just keep me hanging on.

You're going to reap just what you sow,
You're going to reap just what you sow.

Oh what a perfect day, oh such a perfect day.




Dia perfecte

Quin dia més perfecte, bevent sangria al parc.
Després, quan es fa fosc, anem a casa.

Quin dia tan perfecte, donar menjar a les bèsties del zoo,
després al cine i després a casa.

Quin dia tan perfecte, el que he passat amb tu,
quin dia tan perfecte, em tens penjat per tu.

Quin dia tan perfecte, he aparcat els problemes.
Ben bé un dia perfecte: estar sols tot el cap de setmana
és tan divertit!

Quin dia tan perfecte, m’has fet oblidar de mi,
m’he pensat que era un altre, que era una bona persona.

Quin dia més perfecte, el que he passat amb tu,
quin dia tan perfecte, em tens penjat per tu.

Ara collirem el que hem sembrat.
Oh, quin dia tan perfecte.


Ahir va morir Lou Reed, una icona del rock alternatiu i contracultural nord-americà; un artista intransigent amb la seva llibertat creativa, cosa que va fer que es barallés sovint amb productors, discogràfiques, crítics i companys, sense importar-li que aquesta exigència l’aboqués de vegades a la marginalitat. Ja sé que avui tothom n’ha parlat, i que passa sovint que, quan algú ha estat oblidat pels mitjans i per l’opinió pública, en ocasió de la seva mort es revifa un sentiment de culpabilitat que ens mou a dedicar-li panegírics necrològics tardans, abans de tornar-li a fer passar una nova travessia del desert potser definitiva. Tot això ja ho sé, però de tota manera el vull recordar, perquè sí; com diria l’Ovidi, «perquè vull». El vull recordar, no tan sols pel seu art en si, sinó pels lligams de simpatia que va tenir i va demostrar envers Catalunya.

Va venir per primer cop a Barcelona el 1975 per cantar al Palau dels Esports i va tornar a actuar-hi el 1980 a la plaça de les Arenes. Després va venir molt més cops: el 1998 per la Mercè, el 2002 al Grec, el 2006 al Primavera Sound, el 2009 a la Porta Ferrada... També per presentar-hi llibres, com el 2008 amb Travessa el foc (Empúries), recull de lletres de cançons seves traduïdes al català, i el 2010 per presentar El cuervo (Alfabia).

Entremig, l’any 2007, en el marc de la setmana de promoció de la cultura catalana que l’Institut Ramon Llull va organitzar al Baryshnikov Arts Center de Manhattan, Lou Reed, juntament amb la seva companya Laurie Anderson i l’actriu Patti Smith, tres figures de l’escena musical novaiorquesa, van fer dos recitals de poemes de Josep Carner, Joan Salvat-Papasseit, Carles Riba, Miquel Barceló, Pere Gimferrer i Miquel Martí i Pol traduïts a l’anglès.

En ocasió d’aquest recital, el dibuixant i dissenyador català Xavier Boronat va fer un retrat de Lou amb barretina i unes muntanyes que recorden les de Montserrat al fons. Al cantant li va agradar tant, que el passat Nadal va fer servir aquest dibuix per felicitar els seus fans, amb un text que deia ‘Jingle all the way’, un vers de la popular nadala Jingle Bells, i un enllaç a la seva cançó The Bells, de l’àlbum de 1979 que portava aquest mateix títol. Després va penjar el seu retrat amb barretina a la seva pàgina de facebook.


Dibuix de Xavier Boronat, 2007

Dit això, em sembla oportú transcriure l’article d’Iu Forn avui al diari ‘Ara’:

Hem patit una sobredosi de Lou Reed?
IU FORN – Ara, 29/10/2013

Finals del franquisme. Lou Reed publica l'elapé Rock'n'roll animal. A la cara B hi ha la peça Heroin. Als censors els sembla massa fort que una cançó sobre la droga aparegui en un disc, i perpetren un nyap gloriós consistent a treure-la i posar al seu lloc cançons d'una altre elapé de Reed, Transformer. Aquí un servidor va ser un dels que van anar a Andorra a comprar la versió sense censurar i també va ser un dels que van sentir la llegenda que afirmava que la versió espanyola, de la qual encara conservo un vinil, anava molt buscada pels col·leccionistes europeus. Amb això vull dir que Lou Reed ha sigut un músic que m'ha interessat, cosa que, però, no m'ha evitat una certa sorpresa per la reacció mediàtica que ha provocat la seva mort. Em temo que Reed va ser un símbol per a la generació que ara mateix decideix els continguts en molts mitjans, i que això explica aquesta petita sobredosi, però era un desconegut per a les generacions següents, que no entenen res des de fa dos dies. Com, per exemple, que el TN vespre de diumenge obrís amb aquest tema i hi dediqués cinc minuts (de rellotge). "¿Tan important era Lou Reed?", em preguntava ahir una persona amb un cert interès per la música, però que pràcticament no sabia qui coi era el novaiorquès. I la resposta que se m'acut és: aquesta persona i d'altres com ella, ¿com podien no conèixer-lo i valorar-lo si realment era tan bo com ara diu tothom? Quant feia que no sonava a la ràdio o que no el vèiem a la tele? Cada dia parlem de Lady Gaga, que està molt bé, però al món global podríem globalitzar-ho tot, no? Inclosa la nòmina de músics a conèixer.





11 comentaris:

  1. Vaya me acabo de enterar por tu blog , se nos fué uno de los grandes de la música de todos los tiempos , aunque personalmente no es mi estilo pero lo reconozco ... Descanse en Paz...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Para muchos fue un referente artístico de primer orden. A mí me gustaba porque no se marcaba horizontes estrechos. Que un cantante rock de fama mundial se ofreciera a recitar poemas de Josep Carner, Joan Salvat-Papasseit o Carles Riba en Nueva York fue todo un detalle por su parte: por si alguien lo dudaba, demostró ser un 'openminded'. Gracias por tu comentario.

      Elimina
  2. Vaig tenir la gran sort de veure'l en directe a la plaça de la Catedral de Barcelona el 24 de setembre de l'any 98, a la gira del Perfect Night Live in London (directe eclipsat pel mític Rock'n'roll Animal, però que al meu parer li dóna unes quantes voltes). Com sempre, ni una paraula cap al public, ni una mirada, ni un miserable somriure... Molta de la gent que havia a la plaça -la majoria públic de "festa major"- va sortir indignada per l'actitud esquerpa del músic. ¿Que esperaven trobar en l'artista que va revolucionar el rock amb la Velvet Underground portant-lo a la foscor en contraposició del moviment hippie lluminós i positiu que ja derivava cap a la psicodèlia a la costa est, de la mà de Jerry Garcia i els Grateful Dead? Acudits? Que baixés de l'escenari a parlar amb la gent? No home, no! Éra Lou Reed! L'home que va tocar nit rere nit per a Warhol a la Factory, on els addictes a l'heroina, els transvestits i el viure (i morir) al costat salvatge de la vida era el pa de cada dia. Lou Reed tenia tot el dret a ser com era. Total, que tot això vé per l'article d'Iu Forn, on diu que hi ha gent que demana si n'hi ha per a tant. Doncs si, per tant i més. Aquest home va dur la poesia i l'art al rock entrant a les clavegueres de Nova York acompanyat de John Cale i va fer sortir d'elles una sèrie de personatges que eren inimaginables per al públic. El món sòrdid va sortir finalment a la llum de la mà de Lou Reed i la Velvet embolicat en art.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavi, tu l'has seguit més de prop que no pas jo i l'explicació que en fas és molt més diàfana i precisa. Pel que fa al comentari de l'Iu Forn, jo l'entenc com una crítica als mitjans de comunicació de masses que, en vida, no en parlaven mai, ni emetien les seves cançons, i ara que s'ha mort s'afanyen a dir "que bo que era". Gràcies per la teva aportació, molt interessant.

      Elimina
  3. Serà que aquest tipus de música ni cantants els segueixo, per això de tot el que expliques no en sabia res. Només tenia pressent que va presentar llibres, com el 2008 amb Travessa el foc (Empúries), que eren uns recull de lletres de cançons seves traduïdes al català. Crec que és molt bo saber-ho, això volt dir que tampoc som tan poca cosa.
    Moltes gràcies per tot aquests recull d’informació que no se si en diuen alguna cosa els diaris, si no ho han fet, seria important que ho facin.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  4. Gràcies, Josep. Precisament les dades de les visites de Reed a Catalunya les he tret de l'Ara, com l'article de l'Iu Forn.La lectura que va fer de poemes catalans a Nova York ja la coneixia d'aleshores, i la referència a la nadala de la barretina l'he tret de 'La Vanguardia' pels volts de Nadal de l'any passat. Jo crec que, poc o molt, la premsa s'ha fet ressò de la seva mort, però estic amb l'Iu Forn que és molt injust que hagin d'esperar que et moris per parlar de tu, ja que en vida molts d'aquests mitjans l'ignoraven del tot. Com que també és el meu cas (no havia posat mai al meu blog cap poema seu fins el dia que s'ha mort), m'aplico el conte. Com deia un filòsof, "más vale tarde que más tarde". Una abraçada.

    ResponElimina
  5. Un post interessantíssim i un bon homenatge. Jo el vaig anar a veure al Porta Ferrada, genial. El dibuix amb la barretina ja el coneixia, però gràcies per recordar-nos-el.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Loreto. El post l'he fet a correcuita, aprofitant coses de la premsa del dia i més antigues, i amb una traducció ad-hoc sense gaire reflexió ni mèrit. Cedint al costum nostrat del panegíric pòstum mentre en vida me n'havia oblidat del tot. En fi, quan jo era jove ell em semblava jove (i agosarat), i ara ja fa temps que trobo que se'ns en van els referents. Tempus fugit...

      Elimina
  6. El Jaume em diu per email:

    "Malgrat algunes de les seves cançons, bones cançons, no forma part del
    nucli dur del meu imaginari. Gràcies, tanmateix!"

    I jo li dic gràcies també. Els nostres imaginaris deuen tenir diversos nivells, com els cercles de l'infern dantesc, i si no és al nucli dur potser és en una capa més superficial, però el cas és que jo hi tinc molta gent i molt diversa. 'Nihil humanum a me alienum puto'.

    ResponElimina
  7. Lou es declarava admirador de García Lorca, y alguna vegada va declarar que "Poeta en Nueva York" era dels llibres que sempre li acompanyaban. A la meva memoria tinc de escoltar algú poema de aquest llibre musicat pel Red. També, el mateix, va ser-hi un gran poeta.
    Sempre compromés, va cantar a la "Huerta de San Vicente", la casa de Lorca, quand s'assabenta de que molta gent, que volía, no va poder asistir, va praposar tornar a fer-ho a l'endema gratis i fer a Granada després un concert multitudinari, es diu que a la "Huerta" es l'únic concert on va sonriure a dalt de un escenari.
    Una llàstima que aquestes persones ens deixen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sabia les coses que expliques. Tota persona amb un mínim de sensibilitat poètica (i en Lou en tenia molta) ha de sentir-se per força captivat per 'Poeta en Nueva York', un llibre extraordinari.

      Que Reed era adust i no somreia mai a l'escenari va ser un tret característic del seu tarannà; el Xavi ho explica més amunt en el seu comentari, i qui el coneixia ja ho acceptava així. Per això és destacable el que dius de la Huerta de San Vicente, on a més de somriure es va oferir a fer un segon concert gratis. Tot un detall per part seva: era tot un caràcter quan li semblava que l'ocasió s'ho valia, Gràcies, Alfonso, per la teva interessant aportació.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.