Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 18 d’octubre de 2013

Piave - Patria oppressa

















Francesco M. Piave (1810-1876)
Patria oppressa

Patria oppressa! Il dolce nome,
no, di madre aver non puoi,
or che tutta a figli tuoi
sei conversa in un avel.

D'orfanelli e di piangenti
chi lo sposo e chi la prole
al venir del nuovo sole
s'alza un grido e fere il ciel.

A quel grido il ciel risponde
quasi voglia impietosito
propagar per l'infinito,
patria oppressa, il tuo dolor.

Suona a morto ognor la squilla,
ma nessuno audace è tanto
che pur doni un vano pianto
a chi soffre ed a chi muor.

[Música: Giuseppe Verdi. De l’òpera Macbeth, 1847, acte IV]


http://www.youtube.com/watch?v=umfjK-FER_A   Cor del Gran Teatre del Liceu, Barcelona 2005. Director del cor: José Luis Basso. Director musical: Bruno Campanella.


Pàtria oprimida

Pàtria oprimida, no puc
donar-te ja el nom de mare,
ara que per als teus fills
has esdevingut sepulcre.

Dels orfes i dels qui ploren
per l’espòs o bé pels fills,
en despuntar un nou dia
s’alça un clam que al cel fereix.

A aquest crit el cel respon,
com qui vol, apiadant-se’n,
proclamar, pàtria oprimida,
el teu dolor a l’infinit.

La campana toca a mort,
i ningú no és tan audaç
per vessar ni un plany inútil
per qui pateix i qui mor.










Patria oprimida

¡Patria oprimida! ¡No, el dulce nombre / de madre no puedo darte ahora, /  que toda tú, para tus hijos, / te has convertido en un sepulcro! // De los huérfanos y de los que lloran / por un esposo, por unos hijos, / al nacer el nuevo día / se alza un grito que hiere los cielos. // A ese grito el cielo responde / casi como si, conmovido, / quisiera propagar por el infinito, / patria oprimida, tu dolor. // La campana dobla siempre a muerto, / ¡pero nadie es tan audaz / para derramar un llanto inútil / por aquellos que sufren y que mueren!

[Versió de Jordi Ribera, a Giuseppe Verdi, Macbeth, Daimon 1986]



http://www.youtube.com/watch?v=Ta5ziv_Ax18    Òpera sencera (139 minuts). Zurich Opera House, 2001.

Ara que en celebrem el bicentenari, vet ací una de les primeres grans òperes de Giuseppe Verdi (1813-1901), composta el 1847 quan ell tenia 34 anys, i anterior, per tant, a obres mestres com Rigoletto, Il Trovatore, La Traviata, Simon Boccanegra, Un ballo in maschera, La forza del destino, Don Carlo, Aida i les altres dues obres verdianes basades en tragèdies de Shakespeare: Otello i Falstaff. Verdi no va posar mai música a El rei Lear, tot i que durant anys va acaronar aquesta idea.

De tota manera, Verdi va revisar Macbeth (Macbetto, en italià) divuit anys després, quan va voler estrenar-la a París, l’any 1865 (entre La forza del destino i Don Carlo). A la versió de París, a part de traduir el llibret al francès, hi va haver d’afegir un ballet (exigència obligada per als gustos parisencs); també hi va afegir l’ària de Lady Macbeth La luce langue i va modificar el cor Patria oppressa —que ja trobem a l’original shakespearià, però posat en boca d’un noble, Ross. Vegeu com ho va traduir al català, l’any 1907, Cebrià Montoliu:

Ross. — Ai las, pobre país! Quasi té por de coneixe’s! No en podem pas dir la nostra mare, ans bé la nostra tomba, d'allí on res, llevat qui no sap res, s'és vist mai que somrigui; on sospirs i gemecs i crits que esqueixen l'aire es fan i no es remarquen; on el dolor punyent apar comuna angoixa; quan toquen a morts amb prou feines pregunten per qui, i els homes bons expiren abans que les flors de llurs capells, morint primer que emmalaltint.

Shakspere [sic], Macbeth, Traducció de Cebrià Montoliu. Biblioteca Popular ‘L’Avenç’, Barcelona 1907.




Tot i que la versió de 1847 encara es va representar durant algun temps, finalment es va anar imposant la traducció a l’italià de la versió de París, que és la que avui se sol representar arreu. Val a dir que, ja el 1847, el text de Piave en diverses parts dels actes IV i V, entre els quals aquest cor, va ser modificat, a indicació de Verdi, per Andrea Maffei.

Personalment trobo que la lletra d’aquest cor no té tanta força com la del Va pensiero de Nabucco, anterior (1842), perquè aquesta es limita a reflectir la resignada desesperació d’uns escocesos exiliats, fugitius de la tirania, que no gosen revoltar-se ni tan sols alçar la veu per plorar. Això sí, a l'òpera, arriba tot seguit el legítim hereu del reialme, Malcolm, amb el seu fidel amic Macduff, al davant d'un exèrcit anglès. Malcolm disposa que tothom (no queda clar si tan sols els soldats anglesos o també els exiliats escocesos) es proveeixi de branques dels arbres del bosc de Birnam, i tots plegats entren a Escòcia i assetgen el castell de l’usurpador, a qui aconseguiran vèncer.

Recordem que Macbeth havia afermat les seves esperances de regnar molt temps en dues profecies que li havien fet les bruixes: que cap fill de dona no el mataria, i que regnaria fins que el bosc de Birnam avancés contra ell. Ara veia complir-se aquesta segona profecia; aviat comprovaria que Macduff —com sant Ramon Nonat— no havia nascut de cap dona viva, sinó que havia estat tret del ventre de sa mare ja difunta. D'aquesta manera, dues profecies ambigües com les de l'oracle de Delfos marcaven el destí tràgic del dictador.

A l’obra de Shakespeare, com hem vist, les paraules del cor operístic les deia Ross, un dels nobles escocesos partidaris de Malcolm, que l’ha anat a buscar a Anglaterra, on s’havia refugiat, per demanar-li que torni a Escòcia i encapçali una revolta per alliberar el país. Ross explica a Malcolm que la seva arribada a Escòcia faria aixecar el poble en armes, «fins i tot les dones», per alliberar-se de tantes malvestats; i explica a Macduff, un altre noble exiliat, que Macbeth ha fet assassinar la seva dona, els seus fills i els seus criats. Macbeth, abans, havia fet assassinar el rei Duncan, pare de Malcolm, per usurpar-li el tron. Tot això convenç Malcolm i Macduff de tornar al seu país i alçar-se en armes contra Macbeth, amb el suport del rei d’Anglaterra.

Sens dubte, Verdi i el seu públic veien en aquest cor una referència implícita a la independència d'Itàlia, anhelada el 1847 (primera versió de l'òpera; la primera guerra per la independència va començar el 1848) i assolida el 1861, quatre anys abans de l'estrena de la versió de París; i que no acabaria fins al 1866 amb la reconquesta del Vèneto i del Trentino, encara sota dominació austríaca el 1865. No oblidem que Verdi va ser sempre un entusiasta defensor de la indepèndència i posterior unificació del regne d'Itàlia, i així el veien els seus seguidors. Fins i tot el seu nom, Verdi, va ser convertit en un acròstic de Vittorio Emmanuele Re D'Italia, de manera que les pintades als carrers que deien  «Viva VERDI» es referien a la causa de l'alliberament del país. 

Però la lletra d'aquest cor es queda en la pura lamentació i no recull cap esperit de revolta popular. És clar que, a l'òpera, es tractava d’una guerra entre senyors feudals, i per tant el poble, segurament, no podia esperar tampoc gaire millor tracte per part del nou rei d’Escòcia. El text del Va pensiero acabava demanant que el dolor del poble li infongués coratge (virtù); aquí, en canvi, només s’aspira que algú fos tan «audaç» com per dedicar un «inútil plor» als difunts —i és evident que, per als difunts, el plor seria ben inútil ja; però per als vius, conformar-se amb plorar sembla ben poca cosa—. Tot i que, insisteixo, en el món feudal, a poques perspectives de millora podia aspirar la gent pobra, que no depenguessin exclusivament de la bona voluntat individual d’un senyor concret, però no pas d’un sistema profundament injust, basat en la violència i l’extorsió als més febles. Tot pesat i debatut, potser no ha canviat pas tant, el món: fet i fet, sembla que a això tornem.

Giuseppe Verdi, per Giovanni Boldini (1886)

3 comentaris:

  1. Patria oppressa! Cal marcar la doble esse, així sona més fort i clar.
    Salud
    Francesc Cornadó

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho he esmenat. Això de les consonants dobles italianes sempre em costa... Gràcies per la teva aportació!

      Elimina
  2. En Jaume ha dit, via email:

    "Una altra pàgina memorable i immortal de Verdi!"

    I jo li he donat la raó (no sé com la hi podia donar, si ja la tenia ell ;-).

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.