Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimecres, 9 d’octubre de 2013

Salm 137




Salm 137
Cant dels exiliats

Vora els rius de Babilònia
ens assèiem i ploràvem
d’enyorança de Sió;
teníem penjades les lires
als salzes que hi ha a la ciutat.
Quan volien que cantéssim
els qui ens havien deportat;
quan demanaven cants alegres
els qui ens havien endolat,
i ens deien: «Canteu-nos
algun càntic de Sió»,
¿hauríem cantat cants de Jahvè
en una terra estrangera?

Si mai t’oblidés, Jerusalem,
que se’m paralitzi la mà dreta;
que se m’encasti la llengua al paladar,
si deixés d’anomenar-te,
d’evocar Jerusalem
per inspirar els meus cants de joia.

Tingueu en compte, Jahvè,
als fills d’Edom com van portar-se
el dia que caigué Jerusalem:
«Arraseu-la», deien, «arraseu-la
amb els fonaments i tot!»

Filla de Babel, que destruïes,
afortunat el qui et farà
el que ens vas fer a nosaltres,
el qui et prendrà les criatures
per esclafar-les a la roca!

[Versió de Montserrat, a cura dels monjos Guiu M. Camps, Justí M. Bruguera i Pius M. Tragan. Ed. Casal i Vall, Andorra 1965]


Salm 137

Vora els rius de Babilònia ens assèiem
tot plorant d’enyorança de Sion.
Teníem penjades les lires
als salzes que hi ha a la ciutat.
Quan volien que cantéssim
els qui ens havien deportat;
quan demanaven cants alegres
els qui ens havien entristit,
i ens deien: Canteu-nos
algun càntic de Sion,
¿com podíem cantar cants de Jahveh
en una terra estrangera?
Si mai t’oblidava, Jerusalem,
que se’m paralitzi la mà dreta;
que se m’encasti la llengua al paladar,
si deixés d’anomenar-te,
si deixés d’evocar el teu record
per motivar els meus cants de festa.

Tingues en compte, Jahveh,
com parlaven els d’Edom
el dia que caigué Jerusalem:
Arraseu-la, deien, arraseu-la
amb els fonaments i tot.

Babilònia, ciutat destructora.
El que tu vas fer amb nosaltres,
d’altres ho faran amb tu:
et prendran les criatures
per esclafar-les a la roca.

[Versió de la Fundació Bíblica Catalana, a cura d’una comissió interdiocesana, revisada per Dom Guiu M. Camps. FBC – Ed. Alpha, Barcelona 1968]



Salm 137

Vora els rius de Babilònia
ens assèiem i ploràvem
d’enyorança de Sió;
teníem penjades les lires
als salzes de dins la ciutat.
Allà volien que cantéssim
els qui ens havien deportat,
ens demanaven cants de festa
els qui ens havien entristit:
«Canteu-nos algun càntic de Sió.»
Com podíem cantar cants del Senyor
en una terra estrangera?

Si mai t’oblidava, Jerusalem,
que caigui en l’oblit la meva dreta.
Que se m’encasti la llengua al paladar
si no guardés el teu record,
si no posés Jerusalem
al capdamunt dels cants de festa.

Recorda’t, Senyor, dels fills d’Edom,
del que deien el dia que caigué Jerusalem:
«Arraseu-la, arraseu-la
amb els fonaments i tot!»
Babilònia, com seràs devastada!
Feliç el qui et farà
el que tu ens vas fer a nosaltres!
Feliç el qui et prendrà les criatures
per esclafar-les a la roca!

[Versió de la Bíblia Catalana Interconfessional, a cura de l’Associació Bíblica de Catalunya. Ed. Claret i Societats Bíbliques Unides, 1993]




Salmo 137

Junto á los ríos de Babilonia,
allí nos sentábamos, y aun llorábamos,
acordándonos de Sión.
Sobre los sauces en medio de ella
colgamos nuestras arpas.
Y los que allí nos habían llevado cautivos
nos pedían que cantásemos,
y los que nos habían desolado
nos pedían alegría, diciendo:
Cantadnos algunos de los himnos de Sión.

¿Cómo cantaremos canción de Jehová
en tierra de extraños?
Si me olvidare de ti, oh Jerusalem,
mi diestra sea olvidada.
Mi lengua se pegue a mi paladar,
si de ti no me acordare;
si no ensalzare á Jerusalem
como preferente asunto de mi alegría.

Acuérdate, oh Jehová, de los hijos de Edom
en el día de Jerusalem;
quienes decían: Arrasadla,
arrasadla hasta los cimientos.

Hija de Babilonia destruida,
bienaventurado el que te diere el pago
de lo que tú nos hiciste.
Bienaventurado el que tomará
y estrellará tus niños contra las piedras.

[Versió de Cipriano de Valera, 1602]


Salmo 137
El amor de los cautivos por Sión

Junto á los ríos de Babilonia, allí nos sentábamos
y llorábamos acordándonos de Sión.
De los sauces de sus orillas
colgábamos nuestras cítaras.
Allí los que nos tenían cautivos nos pedían que cantásemos;
los que nos habían llevado atados, que nos alegrásemos:
«Cantadnos alguno de los cánticos de Sión».
¿Cómo cantar en tierra extranjera
los cánticos de Yavé?
Si yo me olvidare de ti, Jerusalén,
sea echada en olvido mi diestra;
Péguese mi lengua al paladar si yo no me acordase de ti,
si no pusiera a Jerusalén por encima de toda alegría.
Recuerda, ¡oh Yavé!, a los edomitas el día de Jerusalén,
los que decían: «Arrasadla, arrasadla hasta los cimientos».
Hija de Babel, devastadora,
bienaventurado quien te dará lo que tú nos diste a nosotros.
¡Bienaventurado quien cogerá a tus niños
y los estrellará contra las piedras!

[Versió d’Eloíno Nácar i Alberto Colunga, Biblioteca de Autores Cristianos, 15a. ed., Madrid, 1954]


He volgut posar aquí el text del salm 137 en les tres versions catalanes que conec, tot i que són molt semblants, així com la versió clàssica castellana de Cipriano de Valera i la moderna de Nácar-Colunga. Obvio altres versions al francès, anglès i altres llengües, que podeu trobar fàcilment a l’enllaç que poso al capdavall.

Aquest és un salm que des de jove m’havia cridat l’atenció, per la trista, solemne bellesa del seu començament, en què expressa el sentiment desolat dels israelites a l’exili, incapaços de cantar, en la seva penosa situació, tot i tractar-se de cants religiosos. Personalment jo entenia que si es negaven a cantar era tan sols per no procurar cap gaudi estètic als seus opressors, que els volien sentir com un objecte folklòric; ja que, de fet, em semblava que a l’exili les cançons eren justament una bona manera de mantenir la cohesió i l’esperança en l’alliberament. El tema de la captivitat de Babilònia ha inspirat moltes obres d’art, entre les quals, és clar, el ‘Va pensiero’ del Nabucco de Verdi:


Però la meva admiració per aquesta digne plany del poble oprimit que es manté ferm en l’expressió del seu rebuig al poder que els domina, se’m convertia en sorpresa i malestar en llegir l’esperit venjatiu dels últims versos, i especialment el terrible final. Una mala llet increïble i absolutament injusta, perquè els pobres nens babilonis no tenien cap culpa dels «pecats» que haguessin pogut cometre els seus pares. Al capdavall, si hem de creure Esdres, els anys de captivitat van acabar gràcies a la bondat del rei persa Cir II el Gran, qui, mogut per l’esperit diví, va promulgar l’edicte de llibertat dels jueus. Uns captius que, al llibre d’Ester, també celebraren la seva victòria massacrant els perses a les diades de Purim, com bé recorda Espriu a la Primera història d’Esther. Jo, de jove, llegia l’Antic Testament i m’esbalaïa en  trobar-hi tants exemples d’aquesta brutalitat primitiva, per exemple al cèlebre cant de Dèbora:


Vegeu en aquest enllaç el text complet de la Bíblia traduït a gran nombre de llengües: www.bibles.org


I escolteu la versió musical que el grup antillà Boney M va fer d’aquest salm l’any 1978:





Il·lustració de la capçalera: Evelyn de Morgan, By the waters of Babylon, 1883. 
De Morgan Foundation

4 comentaris:

  1. En Jaume, per email, m'escriu:

    Jo també l'havia lligat amb el "Va pensiero" de Nabucco, tot i que coneixia el salm, des de la meva estada a l'Escolania de Montserrat.
    El tema de Verdi, em va aparèixer, per casualitat, més tard, un dia a través de RNE en el programa que feia la manresana Maria Matilde Almendros,per als treballadors espanyols a l'estranger, “De España para los españoles". Un català, que vivia prop de París --ho recordo com si fos ara-- el va demanar dient que ell mateix es considerava un desterrat del seu propi país i que tenia unes ganes
    enormes de tornar per morir-hi. Li va fer saltar les llàgrimes!

    M'ha agradat molt el lligam que estableixes amb a Primera Història d'Esther de Salvador Espriu. Ben mirat, però, no podia ser d'altra manera, coneixent l'admiració del poeta cap el poble jueu i les
    constants referències que en fa, en gairebé tota la seva obra.

    Gràcies un cop més, Ramon!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Jaume, sempre encertat. L'obra d'Espriu es centra molt lliurement en el llibre d'Esther, per fer-ne paral·lelismes amb l'Espanya franquista de 1948 (i amb els primers intents de "tercera via" que haurien estat les festes d'entronització de la Mare de Déu de Montserrat, on l'església catòlica i el franquisme van intentar establir una certa entente cordiale per superar el trauma de la guerra civil. Les correspondències eren visibles amb el divertit text espriuà; i el sarcasme (rigorosament bíblic) era constatar que, un cop aconseguit el perdó del poble jueu, a qui el ministre Aman volia exterminar, els hebreus es van dedicar a estossinar els seus enemics perses en una venjança ben planificada i sistemàtica. La Primera Història acaba amb el conegut monòleg del mirall trencat a trossos, per reivindicar pau i perdó mutu. Criteri que el salmista no devia pas compartir, atès el terrible final d'aquest salm que, si no fos pels dos últims versos, seria preciós.

      Elimina
  2. Hola, Ramon. Aprofito aquest apunt bíblic per saludar-te i tornar-te el comentari.

    La meva primera formació universitària va ser de filologia semítica, així que entendràs que hagi triat aquesta ocasio que em brinda aquest magnífic salm.

    És cert que el final del salm és d'una gran violència, però cal entendre'l en el seu context històric, enmig d'unes societats que no entenien el respecte a la vida humana com l'entenem nosaltres. El valor, en aquest i en qualsevol altre text de la Torà o de l'Antic Testament, és, primer de tot, literari. El lirisme expressat és d'una gran qualitat. I en aquest sentit, el poble hebreu supera els valors guerrers i mítics d'altres pobles de l'entorn, malgrat que Yahvé era un déu venjatiu. Jo em quedo amb els dos versos " teníem penjades les lires
    als salzes de dins la ciutat". En només dos versos estan expressats tots els sentiments de l'exili, el record i l'adaptació a la nova situació.

    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Naturalment, cal entendre l'Antic Testament, i tota obra literària, sempre en el seu context històric, cultural i social. La Bíblia ens ofereix, entre altres coses, uns excel·lents textos lírics: els salms, el Càntic dels Càntics, el llibre de Job..., i textos sapiencials molt profunds. Jo vaig perdre la fe als 16 anys, però sempre he continuat llegint la Bíblia, i aprenent-hi coses. Quina enveja, poder-la llegir en la llengua original. Moltes gràcies pel teu comentari.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.