Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 17 de novembre de 2013

Espriu - Per al llibre de salms d'aquests vells cecs


Salvador Espriu (1913-1985)
Per al llibre de salms d’aquests vells cecs
                                                       (fragment)

Qui fa de guia
és el més cec. Alçàvem
al sol les nines.

Fixes, ben llises,
blancs vestits de la nostra
desesperança.

Clapiten gossos
al meu voltant. Rastregen
caça segura.

Palpem adversos
murs de llum, cel de pluja,
pell de la fosca.

Llarga corrua
d’ombres. Per la temença,
remor de passos.   [...]

Quedem de sobte
molt xops de la vessada
sang del capvespre.

Em doblegaven
les mans inconegudes
damunt l’esquena.  [...]

—Déu m’és feixuga,
constant, immensa falta
d’ortografia.

M’avergonyeixo,
perquè, si goso escriure’l,
no sé de lletra.

És potser l’home
més just que tu? Sols clama
tot el silenci.

—Amb eterns límits
topa l’afany inútil
de la formiga.

Sobre l’argila
freda l’obscura força
s’arrossegava.

Quan vull, aixeco
aquest taló benigne
per trepitjar-la.

Que la perdoni,
car m’anomena Altíssim?
Ara l’esclafo.   [...]

Brilla, dins l’únic
coneixement del negre,
l’or del meu somni.

Groc, blau, verd, mangra:
aprenc colors diversos
de la mentida.

Vident, ajuda’ns
al combat amb l’oculta
cremor de l’alba.

D’un pou a l’altre
de la nit, som profunda
set de font clara.   [...]

Però somnies
dolçors d’engany? Accepta’t
lliure en l’abisme.   [...]

—Cervell, despulla’m
pensaments que no vénen
nus als meus llavis.   [...]

Els més sensibles
dits de l’orb destriaven
cançons de l’aire.

Un fragilíssim
cristall, la prima vida
de les paraules.

—Timor conturbat
mortis me: ja no compto
els peus, les pauses.

Sentíem pròxim
aquell corrent tan ràpid,
on hem de caure.

El riu s’emporta
parracs, l’espant, els gestos,
un últim xiscle.

Amb tots nosaltres,
al fons del glaç de l’aigua,
el qui ens guiava.

Un poema d’Espriu compost de quaranta haikus (dels quals en poso més de la meitat: de fet, costa, de saber per on tallar). Per simplificar, no hi posat les xifres romanes que numeren cada estrofa.

Espriu havia donat el 1956 set d’aquests haikus a Joaquim Molas perquè els publiqués en una revista d’Igualada, amb la nota «fragments d’un llibre inèdit». Els haikus havien d’anar acompanyats de tres poemes més: un de Josep Carner, un de J. V. Foix i un de Josep Junyent; però la censura ho va prohibir. Mesos després, el mateix 1956, aquells set haikus, juntament amb el poema de Carner, apareixien a la revista Bages de Manresa.

Onze anys després, el 1967, Espriu els havia revisat i n’havia ampliat el nombre fins a quaranta. Alhora, s’havia imposat una restricció molt difícil: en tot el poema no es repeteix cap substantiu, adjectiu, verb ni adverbi: cada concepte hi apareix una única vegada. Els 40 haikus van aparèixer el 1967 a la revista Qüestions de Vida Cristiana i van ser incorporats a l’edició de 1968 de les seves Obres Completes, I: Poesia (Edicions 62).

Cap al final de la seva vida, Espriu va dir que hauria volgut ampliar aquesta suite fins a completar els cent haikus, però amb les mateixes restriccions, cosa ben complicada. Sembla que s’hi va posar, però la mort li va impedir de fer-ho. En els seus papers pòstums van aparèixer esborranys de 47 haikus més, que han estat publicats per Jordi Cerdà tot i constituir un esbós inacabat al qual Espriu, sempre tan primmirat en la cura de les seves edicions, no hi va poder donar el vistiplau definitiu.


Tal com el coneixem, el poema és una reflexió sobre el quadre de Brueghel el Vell La paràbola dels cecs, inspirat en l’Evangeli de Sant Mateu (XV, 14). En la pintura, sis cecs miserables van en corrua, agafats els uns als altres, seguint el guia, també cec, que acaba de caure al riu, on el segon ja és a punt de caure i arrossegar els altres. El segon cec, mentre perd l’equilibri, mira amb les seves òrbites buides cap a l’espectador del quadre, com demanant-li què passa, mentre els altres encara no s’adonen del fat que els espera irremissiblement.

Espriu aprofundeix en el destí inexorable que espera a una humanitat cega i guiada per cecs: la mort. I la humanitat no pot esperar consol ni ajuda de ningú, ni tan sols de la divinitat, que en Espriu sovint apareix com un «sotjador» que observa, indiferent, la sofrença de les persones, sense intervenir-hi, si no és de forma capriciosament injusta.

Però tampoc els humans no són més justos: en el poema, la humanitat trepitja sense cap motiu les formigues, que no aconseguiran d’evitar aquest mal fat invocant la pietat de qui les destrueix indiferent, i que al seu torn és també una formiga als peus d’un altre poder més alt, i igualment injust, que tampoc no el perdona.

Per tant, l’home no ha de somniar «dolçors d’engany», sinó acceptar-se «lliure en l’abisme», i intentar trobar una sortida en la poesia, les «cançons de l’aire», el «fragilíssim / cristall, la prima vida / de les paraules». Però això no el salvarà del seu últim destí, la mort: i el guia cec caurà al riu amb «un últim xiscle», juntament amb els seus companys, «al fons del glaç de l’aigua».



http://www.youtube.com/watch?v=Z0B7ftbnhrQ  Estudi del quadre de Pieter Brueghel el Vell ‘La paràbola dels cecs’



Para el libro de salmos de estos viejos ciegos
                                                           (fragmento)

El que nos guía
es el más ciego. Alzábamos
al sol las cuencas.

Fijas, bien lisas,
blancos trajes de nuestra
desesperanza.

Perros ladrando
en torno a mí. Rastrean
caza segura.

Palpando adversos
muros de luz, de lluvia,
piel de la noche.

Muy larga hilera
de sombras. Por el miedo,
rumor de pasos.   [...]

Y nos empapa
de pronto la vertida
sangre nocturna.

Me doblegaban
manos desconocidas
sobre la espalda.  [...]

—Dios me es pesada,
constante, inmensa falta
de ortografía.

Y me avergüenzo,
porque, si oso escribirlo,
no sé de letra.

¿Quizá es más justo
que tú, el hombre? Proclama
todo el silencio.

—Eternos límites
frenan el ansia inútil
de las hormigas.

Sobre la arcilla
fría, la oscura fuerza
aún se arrastraba.

Alzo, si quiero,
este pie tan benigno
para pisarla.

¿Que la perdone,
porque me llamó Altísimo?
Ahora la aplasto.   [...]

Brilla, en la única
sapiencia de lo negro,
mi sueño de oro.

Verde, azul, ocre, rojo:
aprendo los colores
de la mentira.

Vidente, ayúdanos
a luchar con la oculta
llama del alba.

Somos, de un pozo
al otro, sed profunda
de fuente clara.   [...]

¿Sueñas dulzuras
de engaño aún? Acéptate
libre en tu abismo.   [...]

—Mente, desnúdame
la idea que no llegue
pura a mis labios.   [...]

Sensibles dedos
de ciego acariciando
canciones de aire.

Un fragilísimo
cristal, la fina vida
de las palabras.

—Timor conturbat
mortis me: ya no cuento
mis pies, mis pausas.

Sentimos cerca
la rápida corriente
que nos acecha.

El río arrastra
harapos, terror, gestos,
último aullido.

Ya con nosotros
en el fondo del agua,
quien nos guiaba.


Versió de R.C.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.