Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 7 de novembre de 2013

Maragall - Cant espiritual















Joan Maragall (1860-1911)
Cant espiritual

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida? 
Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre... i temo tant la mort! 

Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau. 

Aquell que a cap moment li digué "Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fê'ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest "fer etern" és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra, només, l'ombra del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l’a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot? 

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal,
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar;
si ma fe i ma esperança aquí s'atura,
me'n fareu una culpa més enllà?

Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucâ'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la mort una major naixença! 

Vet ací un dels poemes més merescudament coneguts i celebrats de Maragall, i que ha donat peu a més comentaris. No m'escau a mi de fer-hi el meu: entre els molts que podeu trobar en enciclopèdies i manuals de literatura (recordo especialment el d'Eduard Valentí i Fiol (Els clàssics i la literatura catalana moderna, Curial 1979), recomano el que podeu trobar en aquest enllaç, un lúcid examen a càrrec del filòsof i medievalista Josep Manuel Udina i Cobo:

http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2894886

Avui, 7 de novembre, s'ha complert el centenari del naixement d’Albert Camus (1913-1960). Un escriptor enorme, a qui en la meva adolescència llegia i rellegia. Què menys que recomanar, avui com ahir, obres mestres del filòsof algerià com L’étranger, La Peste, La chute, Le Mythe de Sisiphe, Caligula o Le malentendu? Però avui el vull recordar com a traductor d’aquest emblemàtic poema de Joan Maragall. El va escometre a instàncies i amb l’ajut de Víctor Alba, i va dir que l'interessava Maragall perquè "essent tan cristià, era tan pagà". Vet ací el resultat de la col·laboració a quatre mans:











Chant spirituel

Si le monde est déjà si beau, Seigneur, quand on le contemple
De cet œil où vous avez mis votre paix,
Que nous donnerez-vous de plus, dans une autre vie ?
Voilà pourquoi je suis si jaloux des yeux et du visage,
Du corps que vous m’avez donné, Seigneur,
Et due cœur qui toujours y remue… j’ai si peur de la mort.
De quels autres yeux me ferez-vous voir
Ce bleu de ciel sur les montagnes,
La mer immense, et le soleil qui enflamme tout ?
Rendez-moi sensible la paix éternelle
Et je ne voudrais d’autre ciel que ce ciel bleu.
Celui qui ne veut fixer aucun moment,
Sinon l’instant qui lui apporte la mort,
Je ne le comprends pas, Seigneur, moi qui voudrais
Arrêter tous les moments du jour
Pour les éterniser dans mon cœur.
Peut-être cette éternité est-elle déjà la mort ?
Mais alors, que serait la vie ?
L’ombre seulement du temps qui passe,
L’illusion du proche et du lointain,
Le calcul du beaucoup et du peu et du trop
Mensonge pour finir puisque toute chose est à jamais donnée.
Qu’importe ! Ce monde tel qu’il est
Si divers, spacieux et périssable
Cette terre et tout ce qui s’y crée
C’est ma patrie, Seigneur !
Puisse-t-elle être aussi ma patrie céleste.
Homme je suis, humaine est ma mesure
Pour tout ce que je puis croire et espérer ;
Si ma foi et mon espérance s’arrêtent ici,
M’en ferez-vous ailleurs une faute ?
Ailleurs, je vois le ciel et les étoiles,
Et là aussi, je voudrais être
Mais si vous avez fait les choses si belles à mes yeux,
Si vous avez fait mes yeux pour elles
A quoi bon les fermer, cherchant un autre « Comment »
Quand pour moi, ce monde est irremplaçable ?
Je sais bien, Seigneur, que vous êtes,
Mais qui sait où vous êtes ?
Tout ce que je vois prend en moi votre visage…
Laissez-moi donc croire que vous êtes ici.
Et, quand viendra cette heure d’angoisse
Où mes yeux d’homme se fermeront,
Ouvre-moi, Seigneur, d’autres yeux plus grands
Que je contemple votre face immense
Et que la mort me soit une plus grande naissance.

Traduït per Albert Camus i Víctor Alba. Pont Blau. Joan Maragall, Chant spirituel. [Mèxic D. F.], núm. 62 (desembre 1957), pàgina 401.

Aprofito l’excel·lent web de visat.cat (suposant que no els sabrà greu que en difongui elogiosament la bona obra que fan) per posar-hi altres versions d’aquest poema a càrrec d’altres grans traductors, com la de José M. Valverde al castellà, la d’Eugenio Montale a l’italià, la d’Eustaqui Barjau i Erika Schwarz a l’alemany i les de Joseph Davies i Kathleen Nott a l’anglès.


















Canto espiritual

Si el mundo ya es tan bello y se refleja,
oh Señor, con tu paz en nuestros ojos,
¿qué más nos puedes dar en otra vida?
Así estoy tan celoso de estos ojos
y el cuerpo que me diste, y su latido
de siempre, ¡y tengo tal miedo a la muerte!
Pues ¿con qué otros sentidos me harás ver
este azul que corona las montañas,
el ancho mar, y el sol que en todo luce?
Dame en estos sentidos paz eterna
y no querré más cielo que éste, azul.
Aquel que solamente grite «Párate»
al instante que venga a darle muerte,
no le entiendo, Señor, ¡yo, que quisiera
parar tantos instantes cada día
para hacerlos eternos en mi alma!
¿O es que este «hacer eterno» es ya la muerte?
Pero entonces, la vida ¿qué sería?
Sombra del tiempo huyente sólo fuera,
ilusión de lo cerca y de lo lejos,
cuenta del mucho, el poco, el demasiado
¡engañoso, pues todo ya lo es todo!
¡Es igual! Este mundo, como sea,
tan extenso, diverso y temporal,
esta tierra, con todo lo que engendra,
es mi patria, Señor, ¿y no podría
ser también una patria celestial?
Hombre soy y es humana mi medida
para todo lo que crea y espere:
si mi fe y mi esperanza aquí se quedan
¿me acusarás por eso más allá?
Más allá veo el cielo y las estrellas:
y aun allí, quiero un hombre seguir siendo:
si me has hecho las cosas tan hermosas
y para ellas mis ojos, al cerrarlos
¿por qué buscar entonces otro «cómo»?
¡Si para mí jamás lo habrá como éste!
Ya sé que eres, mas dónde ¿quién lo sabe?
Cuanto miro, se te parece en mí…
Déjame, pues, creer que eres aquí.
Y cuando venga la hora temerosa
en que estos ojos de hombre se me cierren,
ábreme tú, Señor, otros más grandes
para poder mirar tu rostro inmenso.
¡Nacimiento mayor sea mi muerte!

Traducción de José Mª Valverde.














Spirit song

Since the world is already so lovely, Lord
—seen with your peace in our eyes—
what more could you give us in another life?
Therefore I am jealous of my eyes, Lord,
and of my face and of the body you have given me
and of my ever-beating heart… and fear so much to die!
With what further senses would you make me see
the blue that overhangs the mountains,
and the vast sea, and the all-enlightening sun?
Give me in my herebound senses everlasting peace
and I’ll ask for no further heaven than this one of blue.
The man who bids no moment “stop”,
except the one that seals his death,
I cannot understand, Lord; I, who would
hold back so many moments of each day,
to make them everlasting in my heart…!
Or is that “everlastingness” itself a form of death?
But then, what of life — what would it be?
No more than time’s shadow passing,
the illusion of the far and near,
the tally of the great, the small, the overmuch,
deceptive, since all that is, is all there is?
So much for that! This world, just as it is,
so divers, so extense, so temporal;
this earth, with all that grows within it,
is my homeland, Lord; and might it not
as well be a heavenly homeland?
I am a man, and human is my measure
for all I can believe and hope:
if my faith and hope are anchored here
will you hold it against me there beyond?
There beyond I see the sky, the stars,
and even there I would be a man.
If you have made all things so lovely to my eyes,
if you have made my eyes and senses for them,
why close them, then, in search of other worlds?
Seeing that for me, there’ll be no other such as this!
Lord, I know now that you exist, but who knows where?
All that I behold resembles you in me…
Let me, then, believe that you are here.
And when the dreaded moment comes
in which these human eyes are closed,
then open up still greater eyes in me,
that I may gaze upon your endless face.
Let death for me be a yet greater birth!

MARAGALL, Joan. “Spirit Song” (“Cant spiritual”). Traducció de Joseph Daries, amb l’assessorament de J. M. Coromines.
Document de l’Arxiu Maragall.














Spiritual chant

If the world is already so beautiful when we behold it,
Lord, with your peace in our eyes,
what more could you give us in another life?
And so I am heedful of the eyes and the face
and the body you have given me, Lord, and this heart
which has never yet halted, and I greatly fear to die.
What other senses could you give me, to make me see
the heavenly blue which lies upon the mountains,
and the huge sea and the everywhere-shining sun?
Give me, within my senses, your peace everlasting
and I ask no other heaven beyond the blue one.
There may be a man who has never found a moment
and said to it Stay —
unless it were the moment bringing him death,
but I do not understand him. Lord, I have longed
to hold so many moments of every day,
to hold them and make them eternal within my heart.
And is this “making eternal” already death?
Then what would our life be? Only
the shadow cast by the passage of time,
and the near and the far a feint,
and the recording of much or little or more than much,
only a cheat, since already the All is all?
Let it be. For this world as you have made it, Lord,
so diverse, so wholly of space and time,
with all the creatures that dwell therein, this world
is my native land, and may it not, Lord, be also
my heavenly country?
I am man and my measure is a man’s
for all I can trust or long for.
If the faith and the hope I have, rest here in the world,
must I render account in the world to come? For even
that world to come I see as the sky and the stars,
and still among them I would wish to be man.
Was it for them you made my eyes and my senses?
Then why should you close them, seeking another vision?
For me there can be none other.
I know your are Lord, but where you may be found,
who knows? Yet I find your likeness in all I see.
Let me believe that you are here beside me
and that when the terrible hour is come indeed
to close my eyelids upon my human eyes,
Lord, you will open me then my greater eyes
and they shall behold the vastness of your face,
and so my death be only a greater birth.

Traduït per Kathleen Nott. Joan Maragall, Spirit song. ADAM International Review. [Londres], núm. 174 (setembre 1947).















Geistliches lied

Wenn die Welt so schön ist, o Herr, wenn wir
mit Deiner Ruh’im Auge sie betrachten,
was kannst Du uns im and’ren Leben geben?
D’rum hüte ich so sehr bedacht mein Auge,
das Gesicht und den Leib, die mir gegeben,
und das pochende Herz in meiner Brust –
und habe vor dem Tod so grosse Angst!
Mit welchen and’ren Sinnen wirst Du mich
den blauen Himmelsbogen sehen lassen,
welcher sich hoch über den Bergen wölbt,
das weite Meer, den hellen Sonnenstrahl?
Gib meinen Augen Deinen ew’gen Frieden,
so werd’ ich keinen and’ren Himmel wollen.
Jenen, der nie dem Augenblick gesagt:
„Verweile doch“, nur in der Todestunde,
versteh’ ich nicht, o Herr, ich möchte halten
an einem Tag so viele Augenblicke
und sie in meinem Herzen ewig machen! …
Oder ist schon der Tod dies „Ewigmachen“?
Doch wär’ es so, was wäre dann das Leben?
Ein Schatten bloss der Zeit, die schnell vergeht?
das Trugbild aller Ferne und aller Näh,
die Rechnung des Zuvielen, Vielen, Wenigen,
die trügt, weil alles doch schon alles ist?
Was kümmert’s mich! Wie immer sie auch sei,
diese Welt, so vergänglich, bunt und weit,
diese Erde samt allem, was drauf wächst,
ist meine Heimat, Herr, und könnt’ sie nicht
mein Himmel sein, mein Paradies auf Erden?
Ich bin ein Mensch und menschlich ist mein Mass
für alles, was ich glaube und erhoffe:
wenn mein Glauben und Hoffen hier verweilen,
wirst Du deswegen jenseits mich anklagen?
Jenseits seh’ ich den Himmel und die Sterne,
und auch dort oben möchten mir gern sein:
wenn Du die Dinge so schön gemacht hast,
und meine Augen hast für sie geschaffen,
warum sie schliessen, etwas And’res suchend?
wird’s doch für mich nie etwas Bess’res geben!
Dass es Dich gibt, weiss ich; doch wo bist Du?
In mir ist, was ich seh’, Dein Ebenbild…
So lass mich glauben denn, dass Du hier bist.
Und wenn die schreckenvolle Stunde naht,
in der sich meine Menschenaugen schliessen,
dann öffne Du, o Herr, mir gröss’re Augen,
um Dein unendlich Antlitz anzuschauen.
Sei mir der Tod eine höh’re Geburt!

MARAGALL, Joan. „Geistliches Lied“ („Cant espiritual“). Traducció d’Erika Schwarz i Eustaquio Barjau. Document de l’Arxiu Maragall. A l’inici dels anys 1970 es va fer un congrés a Madrid sobre relacions entre literatura espanyola i alemanya, que organitzava Hans Juretschke i la Görresgeschellschaft. Va ser en aquella ocasió que Hans Juretschke va demanar a Estaquio Barjau i Erika Schwarz la traducció d’alguns poemes.















Il "Cant Espiritual"

Se il mondo è tanto bello, se si specchia
la tua pace nei nostri occhi, tu
potrai darci piú in un’altra vita?
Perciò tengo cosí, Signore, agli occhi,
al volto, al corpo che m’hai dato e al cuore
che vi batte; e perciò temo la morte.
Con che altre sensi mi farai vedere
sulle montagne questo cielo azzurro,
e il mare ibmenso e il sole ovunque acceso?
Metti tu nei miei sensi eterna pace,
e non vorrò che questo cielo azzurro.
Chi mai non disse “fermatti!” a un momento,
fuor di quello che gli portò la morte,
non lo intendo, Signore; io che vorrei
fermar tanti momenti d’ogni giorno
per farli eterni nel mio cuore. —O questo
“farli eterni” è già morte? —E che sarebbe
allora mai la vita? Ombra del tempo,
illusione del “qui” e del “laggiú”,
e il calcolo del poco e il molto e il troppo
solo un inganno, perché il tutto è il nulla?
Non importa. Sia il mondo ciò ch’esso è,
cosí diverso, esteso e temporale,
questa terra con quanto in essa cresce
è la mia patria; e non potrà, Signore,
essere la mia patria celestiale?
Uomo sono e la mia misura umana
per ciò che posso credere e sperare;
se qui fede e speranza in me si fermano,
nell’aldilà me ne farai tu colpa?
Nell’aldilà io vedo cielo e stelle,
anche lassú vorrei essere un uomo:
se ai miei occhi le cose hai fatto belle,
se per esse m’hai fatto gli occhi e i sensi,
con un alto “perché” dovrò rinchiuderli?
Tu sei, lo so; ma dove, chi può dirlo?
In me ti rassomiglia ciò che vedo...
Lasciame creder dunque che sei qui.
E quando verrà l’ora del timore
che chiuderà questi miei occhi umani,
aprimene, Signore, altri piú grandi
per contemplare la tua inmensa face,
e la morte mi sia un piú grande nascere.

MARAGALL, Joan. “Cant espiritual”. Traducció d’Eugenio Montale. A Quaderno di traduzioni.Venècia: Arnoldo Mondadori, 1975 (2a ed.).












Totes les traduccions són tretes de:




3 comentaris:

  1. Pienso que es santo y seña del Catalanismo , pienso que toda Catalunya debería aprender un poco de su historia y vida , y todo lo que dió por vosotros .
    Saludos Ramón ¡¡

    ResponElimina
  2. Gracias por tus palabras. En este post, de hecho muy improvisado, he querido hacer un doble homenaje. Por una parte, a Albert Camus, cuyo centenario se conmemoraba ayer. Yo fui de joven un gran devoto de su obra literaria, un admirador suyo muy ferviente. Pero como solo escribió novelas y ensayos, yo, fiel a mi criterio de centrarme solo en poesías y canciones, había pensado en dejar pasar la efeméride sin más, cuando ya entrada la noche, leyendo una necrológica en la prensa, caí en la cuenta que Camus había traducido al francés, ayudado por Víctor Mora, el 'Cant espiritual' de Maragall. De modo que me faltó tiempo para pergeñar este homenaje.

    De Maragall ya hemos hablado alguna otra vez. Fu un hombre muy arraigado a su tierra, y un adelantado a su tiempo: la voz de la conciencia de la burgesía barcelonesa de unos años convulsos: la bomba del Liceo, la Guerra de Cuba, la Semana Trágica, el fusilamiento de Ferrer i Guardia... El 'Cant espriritual' es una muestra de cómo un católico ferviente era capaz de plantearse cuestiones que rozaban el agnosticismo o el panteísmo: si el mundo ya es tan bello, ¿qué más podemos esperar de otra vida? Dame en mis sentidos, aquí, la paz eterna, y no querré otro cielo más que éste. Un poema enorme, cuya interpretación ha hecho correr ríos de tinta y no se acaba nunca.

    Felicidades por la victoria ante el Vitoria Guimaraes. A ver qué pasa domingo. Un fuerte abrazo!

    ResponElimina
  3. En jaume em diu per e-mail:

    "Malgrat haver-lo llegit infinitat de vegades, sobretot en els recordatoris de funerals, és un poema que sempre m'ha arribat a les fibres més sensibles. Avui, un cop més. M'agrada això d'Albert Camus. De jove, n'havia estat devot. Gràcies!"

    Gràcies a tu, Jaume. A mi, Camus me'l va fer conèixer en Joan Soler, que em va deixar els primers llibres que en vaig llegir; després en vaig comprar més. Ara fa temps que no el rellegeixo, el tinc molt rovellat. Però em sembla que el pairia millor que no pas Sartre o la Beauvoir, que també eren altres referents d'aquells anys. Una abraçada.

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.