Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 3 de novembre de 2013

Shakespeare - T'estimo tant (Sonet 71)


William Shakespeare (1564-1616)
Sonnet 71

No longer mourn for me when I am dead
Than you shall hear the surly sullen bell
Give warning to the world that I am fled
From this vile world, with vilest worms to dwell.

Nay, if you read this line, remember not
The hand that writ it, for I love you so
That I in your sweet thoughts would be forgot,
If thinking on me then should make you woe.

O, if, I say, you look upon this verse
When I perhaps compounded am with clay,
Do not so much as my poor name rehearse.
But let your love ev’n with my life decay,

Lest the wise world should look into your moan
And mock you with me after I am gone.

 
Rafa Xambó

     71 (T’estimo tant)

No ploris més per mi quan sigui mort,
quan sentis la campana amb tocs virils
dient al món que sóc tan sols record
d’aquest món vil i visc amb cucs més vils.

Ni recordis, si veus aquest escrit,
la mà que el va crear: t’estimo tant
que vull que el teu enyor es torni oblit
perquè no m’hagis d’enyorar plorant.

O si potser em llegeixes quan només
el meu cos sigui fang mesclat amb fang,
no evoquis el meu pobre nom i fes
que es podreixi l’amor dins de la sang,

no fos que el savi món al morir jo
rigués mentre despulla el teu dolor.

Traducció de Txema Martínez (Eumo Editorial. Jardins de Samarcanda, 2010), amb la col·laboració de Pere Rovira.



     71

No llores por mí cuando haya muerto
y oigas las lúgubres campanas
anunciar al mundo que he partido
del vil mundo a morar con vil gusano.

Si lees esta línea, no recuerdes
qué mano la escribió. Tanto te amo
que prefiero me entregues al olvido
a que sufras dolor por recordarme.

Si miraras, acaso, estos versos
cuando yo en la arcilla esté disuelto,
olvida el eco humilde de mi nombre
y deja que tu amor también se pudra.

No vea el sabio mundo tu congoja
y se burle de ti por culpa mía.



http://media.wix.com/ugd/1329ce_92a581199a9c36730a27cdf01794762a.pdf   lletres del disc de R. Xambó en anglès antic i modern, català i castellà.

Ja sabeu que tinc una flaca pels Sonets de Shakespeare, als quals sempre torno i torno. Per això m’ha agradat molt de veure que Rafa Xambó ha publicat un disc posant música i veu a dotze sonets del gran poeta, en versions de Txema Martínez (amb la col·laboració, en el cas d'aquest sonet, de Pere Rovira). M’afanyo a fer-ne propaganda, oi més en veure que avui el PP ha engegat, des del diari ‘Las Provincias’ i des del twitter, una campanya de desprestigi contra el cantant d’Algemesí. Podeu veure la notícia —i el text del diari valencià— en aquest enllaç de Vilaweb:



Com en ocasions anteriors, em plau d’oferir-vos altres versions d’aquest sonet de Shakespeare, en la forma i grafia en què foren publicats (l’edició parcial de Joan Triadú no el recull):

     LXXI

No’m portis dòl, quan siga jo finat,
per més temps, que’l que duri el sò planyent
del bronzo anunciador de que he volat
al món dels cucs, fugint del de la gent.

Llegint-me oblida fins la mà que ha escrit
aquestes ratlles; car m’ets tan preciós,
que’m fóra grat, venint de tu, l’oblid,
si hagués d’esser-te mon record penós.

Créu-me bé : si els ulls tornes a passar
per’quets versos quan siga cendra lleu,
no’m nomenis sovint : deixa apagar,
junt amb ma vida,’l bon afecte teu.

Quí sap si, quan me mori, el món seriós,
oïnt ton plany, ens befaría als dos.

[Versió de Magí Morera i Galícia, Oliva impressor, Vilanova i la Geltrú, 1913]


     LXXI

Més llargament no em ploris, un cop mort,
que el bronze amarg no sentis ressonar
fent part al món de ma roïna sort
i d’havê anat amb vils cucs a habitar.

No sentis cap recança, això llegint,
d’aquell qui ho escriví; t’amo talment,
que millor vull l’oblit, de tu venint,
que no saber-te mon record, punyent.

I si et fos grat mon vers, per gran atzar,
quan no seré res més que cendra lleu,
per’xò, no preïs mon talent per rar!,
que mori amb mi el bon afecte teu.

Jo mort, el món, furgant en el teu dol,
de mes errors t’acusaria sol.

[Versió de Carme Montoriol, Barcelona 1928 (Figueres, 1980)]


      LXXI

Ploreu per mi tan sols —un cop finat—
mentre duri el so trist dels campanils
proclamant a tothom que me n’he anat
d’aquest vil món a viure entre els cucs vils.
I, si em llegiu, no us recordeu d’aquell
que això va escriure, jo que us estimava
tant com per ser oblidat pel cor més bell,
si pensar en mi dolor us ocasionava.
Oh —dic—, si aquests poemes contempleu
llavors que en pols jo m’hagi convertit,
no repetiu el dissortat nom meu
i anem el vostre amor i jo a l’oblit.
     No es burli el món del vostre amarg lament,
     sent jo la causa i no sent jo present.

[Versió de Gerard Vergés. Columna, 1994]


     71

No ploris més per mi quan sigui mort; no més
que el temps que duri el toc de la campana clara
que dirà a tots que me n’he anat per sempre més
d’aquest vil món per viure amb cucs més vils encara.

Ni et vulguis recordar, si aquest vers has llegit,
de qui el va fer: t’estimo tan intensament
que si, pensant en mi, t’has de veure afligit,
prefereixo no estar dins el teu pensament.

O si llegeixes aquest vers, potser amb enyor,
quan el meu cos ja estigui barrejat amb el fang,
no pronunciïs el meu nom: que el teu amor
s’escoli com s’haurà escolat la meva sang,

no fos que el savi món, veient el teu lament,
se te’n burlés, per causa meva, essent jo absent.

[Versió en vers de Salvador Oliva, Ed. 62 – Empúries, 2002]


     71

No ploris més per mi quan sigui mort, / no més que el temps que sentis que la imperiosa i solemne campana toca / per dir al món que jo ja me n’he anat / d’aquest món miserable per viure amb els cucs, més miserables encara.
     Ni, si llegeixes aquest vers, no et recordis / de la mà que l’ha escrit; perquè t’estimo tant, / que, en els teus dolços pensaments, preferiria ser oblidat / si és que pensar en mi et portés tristesa.
     O si, em dic, llegeixes aquest vers / quan jo ja estigui barrejat amb la pols, / ni tan sols pronunciïs el meu pobre nom, / ans deixa que el teu amor mori amb la descomposició de la meva vida,
     no fos cas que el savi món examinés el teu dol / i es burlessin de tu per culpa meva quan ja fos mort.

[Versió literal en prosa de Salvador Oliva, loc. cit.]

      LXXI

No lloréis por mí, cuando haya fallecido, más tiempo del que dure el fúnebre clamor de la campana, anunciando al mundo que he abandonando este vil mundo para habitar con los más viles gusanos.
     Antes bien, si leéis estas líneas, no os acordéis de la mano que las ha escrito; pues os aprecio tanto, que quisiera hallarme sepulto en el olvido de vuestros dulces pensamientos si hubiese de causaros dolor el pensar en mí.
     ¡Oh!—digo—,  si miráis estos versos cuando yo esté quizá mezclado con la arcilla, no repitáis ni aun mi pobre nombre; permitid, por el contrario, que vuestro amor perezca con mi vida.
     No sea que el avisado mundo escudriñe vuestros gemidos y se mofe de vos por causa mía, cuando yo no aliente.

[Versión de Luis Astrana Marín, Aguilar, 1932 (1974)]


      LXXI

No hagas más duelo, cuando muerto esté, por mí
que en lo que oigas a los broncos campaniles
al mundo dar aviso de que me partí
del vil mundo a morar con los gusanos viles.

Y aun si este verso lees, no des en remembrar
qué mano lo escribió; porque te amo tanto
que en tus memorias dulces muerto quiero estar
si de pensar en mí ha de brotar tu llanto.

Oh, si echas —digo— una mirada a este renglón,
cuando yo acaso con la arcilla ya me amase,
no llegues de mi pobre nombre a hacer mención,
sino deja tu amor que con mi vida pase,

no sea que el docto mundo, si llorar te ve,
de ti por mí se burle, cuando yo no esté.

[Versión de Agustín García Calvo, Anagrama, 1974 (2007)]





2 comentaris:

  1. El gran William si señor.... al que no conocía era al tal Rafa ...
    Saludosssss ¡

    ResponElimina
  2. Como puedes ver, tengo bastantes posts dedicados a Shakespeare, tanto sobre sus Sonetos como sobre otros fragmentos en verso de sus obras teatrales. Por más que periódicamente se discuta acerca de su persona (y se atribuyan sus éxitos a otros autores), su obra está ahí y es insuperable.

    En cuanto a Rafa Xambó, la música que ha puesto a los sonetos me parece muy hermosa, y los arreglos con violoncelo, guitarra y piano suenan fantástico. En cambio, su voz queda, a mi juicio, un poco apagada por el acompañamiento, y sus palabras me resultan algo difíciles de entender. Claro que soy bastante duro de oído... Un abrazo!

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.