Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 26 de desembre de 2013

Anònim - Epístola farcida de sant Esteve














Anònim (s. XII)
Epístola farcida de sant Esteve

Esta liçó que legirem,
dels Fayts dels Apòstols la traurem.
Lo dit sent Luch recomptarem;
de sent Esteve parlarem.

En aycel temps que Déus fo nat
e fo de mort resucitat
e pux e·l cel se’n fo puyat,
sent Esteve fo lapidat.

Auyats, seyors, per qual raysó
lo lapidaren li feló,
car viron que Déus en él fo
e féu miracles per son do.

En contra él coren e van
li feló libertinian,
e li cruel celician
e·ls altres d’Alexandria.

Lo sant de Déu e la vertut
los mençongés à coneguts,
los pus savis ha renduts muts,
los pochs e·ls grans à tots vençuts.

Cant an ausida sa raysó,
conègron tots que vençuts són;
d’ira los inflan los polbon,
les dents cruxen com a leon.

Lo sant conec sa volentat,
no vol socors d’ome armat,
mas sus e·l cel à esgardat.
Auyats, seyors, com à parlat:

—Escoltat-mé, no·us sia greu:
lasús lo cel ubert vey eu,
e conec bé lo Fyl de Déu
que crucifigaren li judeu.—

Per ço que à dit són tots irats
los fals jueus, e an cridat:
—Prengam-ló, que prou à parlat,
e gitem-ló de la ciutat.—

No s’y pot mays l’erguyl celar:
lo sant prenén per turmentar,
fors la ciutat lo van gitar,
e pensen-ló d’apedregar.

Depuys, als peus d’un bacalar
pàusan los draps per miyls lançar:
Saül l’apèlon li primer,
sent Paul cels qui víngron derer.

Cant lo sant viu las pedras venir,
dolces li són, no volch fugir;
per son seyor sofir martir,
e comencet axí a dir:

—Sèyer ver Déus qui fist lo món
e nos tragist d’infern pregon,
e puxs nos dest lo teu sant nom,
reep mon spirit amon.—

Aprés son dit s’adenoylet,
s’on a nós exemple donet,
car per sos enemichs preget,
e ço que volc él acaptet.

—O ver Déus, Payre gloriós,
qui·l Fiyl donest a mort per nós!
Est mal que·m fan perdona’l-lós,
no·n ayen pena ni dolor.—

Can est sermó él ac fenit,
e·l martiri fon aconplit,
recaptà ço que·s volc ab Déu,
e puyé-se’n e·l regne seu.

En lo qual nos dey acoylir,
Jesús qui volch per nós morir,
que·ns acompay ab los seus sanç
e tots los fuidels christians.

Seyors e dones, tuyt preguem
sent Esteve, e reclamem
que él nos vuyle recaptar
les ànimes puyam salvar. Amen.

Lapidació de sant Esteve. Mural de Sant Joan de Boí
A l’Europa medieval, i també a la Corona d’Aragó, es van popularitzar les manifestacions teatrals profanes, com les actuacions dels joglars, rapsodes, dansaires i mims; celebracions oficials (coronacions, matrimonis reials) amb escenificacions de batalles, jocs malabars, carrosses figurant galeres i naus, o entremesos còmics; i festes populars, com el Carnestoltes, que es representaven al carrer amb cants i textos que invertien l’ordre jeràrquic del món. Ja des de l’imperi Carolingi es van posar de moda els drames litúrgics, o celebracions cantades o dialogades que representaven diferents passatges de l’Evangeli, especialment dels cicles de Nadal, Setmana Santa o Pasqua, i també de la vinguda de l’Esperit Sant o l’Assumpció de la Verge. Hi destaquen, des del segle XI, l’Officium Pastorum (l’anunciació als pastors i l’adoració a Betlem), l’Officium Stellæ (l’aparició de l’estel que guia els reis d’Orient), l’Ordo Prophetarum (recull de profecies que anuncien la vinguda del messies) i l’Ordo Rachælis (plany de Raquel per la matança dels innocents), entre altres. De bon principi eren trops (textos breus que s’intercalaven entre les lectures o els cants de la missa); amb el temps, van anar adquirint més llargada i consistència pròpia.

A Catalunya hi va haver una notable activitat creativa a Vic i a Ripoll; posteriorment estesa, amb les conquestes de Jaume I, a València i Mallorca. Del cicle pasqual, a Vic i al segle XII, es conserva un trop sobre les tres Maries (De tribus Mariis), que encara es representava a Girona als segles XIV i XVI. També de Vic i del XII és De Peregrino, sobre l’aparició de Jesús als deixebles d’Emaús. Totes dues obres són d’una notable qualitat dramàtica, com atesta Josep Romeu i Figueres, que les va posar en escena a Barcelona el 1961.

En total, s’han conservat nou textos catalans medievals en llatí, més un desè, una Visitatio Sepulchri, de Vic i del segle XIV, que conté un llarg fragment escrit en un català aprovençalat, i que encara es va escenificar a Girona l’any 1539. Del cicle nadalenc hi ha, entre altres, un trop Quem quæritis in præsepe, pastores, dicite? (A qui busqueu al pessebre, digueu, pastors?, antecedent llunyà dels Pastorets actuals), que es representava a Sant Joan de les Abadesses, Santa Maria de l’Estany, Vic, la Seu d’Urgell, Girona i Mallorca; i un Ordo prophetarum, representat a Vic i a Girona, i —ja al segle XVI— a Gandia, que conté el cèlebre Cant de la Sibil·la. Tot plegat són mostres del nostre teatre hagiogràfic, igual que les epístoles farcides, les consuetes amb vides de sants o de la Verge (com les de santa Àgata i les dels sants Pere, Pau, Jordi, Cristòfol, Eudald, Francesc, Crispí i Crispinià), els misteris, com el d’Elx (del segle XV), les passions (de finals del XIII o començaments del XIV) o els pastorets (a partir del segle XVI).

Al començament aquests trops es representaven a dintre de les esglésies, però després del Concili de Trento (i amb l’excepció del Misteri d’Elx) van ser foragitades dels temples i es van haver de representar a l’exterior: de primer, als porxos de les mateixes esglésies, i després a les places o en altres recintes públics.*

Les «epístoles farcides» es van posar de moda a Europa a partir del segle XI en llatí; el període de major florida va ser entre els segles XII i XIII, segles en què moltes ja eren escrites en llengua vulgar. Eren glosses, paràfrasis o farciments en vers, que es cantaven a les misses en determinades festivitats, alternant les estrofes amb la lectura de l’epístola. Clemens Blume va publicar 32 epístoles corresponents a misses de Nadal. Circumcisió, Epifania, Resurrecció, Pentecostès, Dedicació de l’Església, la Verge, els Innocents, sant Joan Baptista, sant Joan Evangelista, sant Nicolau, sant Esteve i sant Tomàs de Canterbury. En català s’han conservat aquesta de Sant Esteve i una de sant Joan, publicades totes dues per Josep Romeu.

L’Epístola de la missa de sant Esteve es va «farcir» al català i al francès al segle XII, i el segle XIII ho va ser al provençal. En català se’n conserven deu versions, totes partint d’un text únic; en canvi, de la versió francesa se’n coneixen sis variants diferents, editades per Paul Meyer el 1887. Segueixo l’edició del text que en fa Josep Romeu i Figueras al seu impagable Teatre hagiogràfic (tres volums, ‘Els nostres Clàssics’, Ed. Barcino, 1957).


El text català més antic és de la segona meitat del segle XII i es troba en el manuscrit d’Àger, publicat pel pare Villanueva (Viage literario a las iglesias de España,vol. VI – Vique, 1821), i avui a la Biblioteca de Catalunya; aquesta mateixa biblioteca en conserva tres versions del segle XIV (un pergamí de Sant Llorenç d’Hortons; un manuscrit que sembla de procedència nord-occidental i un foli incomplet i mutilat), així com una del XV, procedent d’Olot; n’hi un altre a Perpinyà, dos a València; del segle XV, un de procedent de Girona. La versió més moderna és ja impresa, a Barcelona, l’any 1511. La llengua és un català més o menys aprovençalat segons les versions, com aprovençalada era la lírica catalana medieval a causa del prestigi de la literatura trobadoresca.

La nostra Epístola farcida de sant Esteve consta de 18 estrofes de quatre versos, la majoria octosíl·labs, monorims, llevat de les tres últimes estrofes que són «noves rimades», és a dir, combinacions de dos rodolins apariats. El text s’anava intercalant enmig de la lectura dels Fets dels Apòstols que narrava el martiri de sant Esteve el dia de la missa d’aquest sant (26 de desembre). La cantaven, de la trona estant, tres sotsdiaques o un sotsdiaca i dos clergues; l’un cantava l’epístola en llatí, amb una melodia solemne, i els altres li responien cantant el poema català, amb la melopea de l’himne «Veni, Creator Spiritus».

Sabem que al segle XIV, concretament a partir del 1360, a Girona es celebraven damunt d’un cadafal dintre de l’església unes representacions del martiri de sant Esteve, i se sap que les pedres eren de cartró encolat amb aiguacuit i blanquejades amb farina; però Romeu no creu que el text representat fos el d’aquesta epístola, sinó que havia de ser una peça teatral escenificada que, lamentablement, s’ha perdut.

(*) Vegeu l’excel·lent estudi de Josep Romeu i Figueras en aquest enllaç:  http://www.lafesta.com/latramoia/papers/as00039.htm

Josep Romeu i Figueras
Versió al català modern

Aquesta lliçó que llegirem, dels Fets dels Apòstols la traurem. Les paraules de sant Lluc contarem; de sant Esteve parlarem. // En aquell temps que Déu fou nat i fou de mort ressuscitat i després al cel va pujar, sant Esteve fou lapidat. // Oïu, senyors, per quina raó el van lapidar els malvats: perquè veieren que Déu era en ell i ell feia miracles per do de Déu. // En contra d’ell corren i van els malvats lliberts, els cruels cirineus i els altres d’Alexandria. // El sant de Déu i sa virtut els mentiders ha reconegut; els més savis ha fet tornar muts; els petits i els grans, els ha vençut. // Quan van sentir la seva raó, van conèixer tots que eren vençuts; d’ira se’ls inflen els pulmons, les dents els cruixen com lleons. // El sant conegué sa voluntat, no vol socors d’homes armats, ans cap al cel ha esguardat. Oïu, senyors, com ha parlat: // “Escolteu-me, no us sàpiga greu: allà dalt veig el cel obert, i conec bé el Fill de Déu, a qui van crucificar els jueus.” // Per això que ha dit, els falsos jueus són tots aïrats, i criden: “Agafem-lo, que prou ja ha parlat, i fem-lo fora de la ciutat.” // L’orgull no s’hi pot més amagar: porten el sant a turmentar; fora ciutat el van fer anar i allà el pensen apedregar. //  Llavors, als peus d’un batxiller [jove] posen els vestits per poder llançar [les pedres] millor; Saül li deien els primers, sant Pau els que vingueren després. //  Quan el sant veié les pedres venir, li van ser dolces, no volgué fugir; pel seu Senyor martiri va sofrir, i així va començar a dir: // “Senyor ver Déu, que vas fer el món i ens vas treure d’infern pregon, i després ens vas donar el teu sant nom, rep mon esperit aquí dalt.” // Dit això, es va agenollar, i així exemple ens va donar, car pels seus enemics va pregar; i allò que volia va aconseguir. // “O ver Déu, Pare gloriós, que el Fill vas donar a mort per nosaltres! Perdona’ls aquest mal que em fan, que no en tinguin pena ni dolor.” // Quan aquest sermó va haver acabat i el martiri va ser acomplert, va assolir allò que volia amb Déu i se’n va pujar al seu reialme. // En el qual ens ha d’acollir Jesús, qui volgué per nosaltres morir: que ens acompanyi amb els seus sants i tots els fidels cristians. // Senyors i dones, tots preguem sant Esteve, i demanem que ell ens vulgui acollir i les ànimes puguem salvar. Amén.

Versió castellana

Esta lección que leeremos, de los Hechos de los Apóstoles la sacaremos. Las palabras de san Lucas contaremos; de san Esteban hablaremos. // En aquel tiempo en que Dios nació y fue de la muerte resucitado y después al cielo subió, san Esteban fue lapidado. // Oíd, señores, por qué razón lo lapidaron los malvados: porque vieron que Dios estaba en él y hacía milagros por don divino. // En contra de él corren y van los malvados libertos, los crueles cirineos y los otros de Alejandría. // El santo de Dios y su virtud reconoció a los mentirosos; a los más sabios hizo volver mudos; a pequeños y grandes venció. // Cuando oyeron su razón, conocieron todos que eran vencidos; de ira se les hinchan los pulmones, los dientes les crujen como leones. // El santo conoció su voluntad; no quiere socorro de hombres armados: más bien hacia el cielo alza la vista. Oíd, señores, cómo ha hablado: // “Escuchadme, no os sepa mal: allí arriba veo el cielo abierto, y conozco bien al Hijo de Dios, al que crucificaron los judíos.” // Por lo que ha dicho, todos los falsos judíos se llenan de ira, y gritan: “Prendámoslo, que bastante ya ha hablado, y echémoslo de la ciudad.” // El orgullo no se puede ya esconder: llevan al santo a atormentar, lo sacan fuera de la ciudad y allí lo piensan apedrear. // Entonces, a los pies de un bachiller [joven] ponen los vestidos para poder lanzar [las piedras] mejor; Saulo le llamaban los primeros, san Pablo los que vinieron después. // Cuando el santo vio las piedras venir, le fueron dulces, no quiso huir; sufrió martirio por su Señor, y así empezó a decir: // “Señor Dios verdadero, que hiciste el mundo y nos sacaste de infierno profundo, y después nos diste tu santo nombre, recibe mi espíritu ahí arriba.” // Dicho esto, se arrodilló, y así ejemplo nos dio, pues por sus enemigos rezó, y lo que quería consiguió. // “¡Oh verdadero Dios, Padre glorioso, que diste tu Hijo a la muerte por nosotros! Perdónales este mal que me hacen, que no tengan pena ni dolor.” // Cuando este sermón hubo acabado y el martirio fue cumplido, logró lo que quería de Dios y ascendió a su reino. // En el cual nos debe acoger Jesús, quien quiso por nosotros morir: que nos acompañe con sus santos y todos los fieles cristianos. // Señores y mujeres, recemos todos a san Esteban, y pidámosle que nos acoja y que podamos salvar nuestras almas. Amén.




2 comentaris:

  1. Ramon les teves entrades sempre tan adecuats al moment oportú i les teves informacions tan completes. Et tinc que confesar que sempre llegeixo la informació avans que les posies. Eres un mestre.
    Felicitats

    ResponElimina
  2. Gràcies, Alfons, però no mereixo els teus elogis. Al contrari, sovint penso que potser em faig antipàtic, amb aquesta tendència irrefrenable a enrotllar-me en excés.

    Ara bé, això sí, en descàrrec meu he de dir que sempre procuro citar la bibliografia d’on he tret les dades, perquè no sembli que estic presumint de saber coses que en realitat no sé.

    Jo tenia un professor (ell sí, un gran mestre: molt savi) que deia, fingint parafrasejar Sòcrates: “Solo sé que no sé nada, y aun esto lo supongo; pues si lo supiera, ya sabría algo”. I també, fingint parafrasejar Erasme de Rotterdam: “Sabio no es el que sabe muchas cosas, sino el que sabe en qué libro encontrarlas”.

    Jo tinc la sort de tenir bastants llibres, entre els quals un de 1957 on un erudit, Josep Romeu, va editar diverses obres de teatre hagiogràfic medieval català i n’explica el context literari i històric amb gran detall. Jo, conscient que aquest llibre és impossible de trobar a les llibreries i no gens fàcil de trobar a les biblioteques públiques, em prenc la llibertat de resumir-ne coses i posar-les al blog per acompanyar uns poemes que potser necessitarien una mica de ‘background’. Això és el que intento fer, citant sempre que puc la procedència de les dades que comento.

    Per cert, trobo fantàstic que llegeixis primer els comentaris que no pas el poema. No estic segur que aquest sigui el camí més idoni, però què carai, per què no? Jo també sóc dels que, en un llibre, llegeix els pròlegs i compulsa les notes a peu de pàgina, i m’enfado quan hi trobo errades. En tot cas, molt bon any! Una abraçada!

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.