Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dissabte, 7 de desembre de 2013

Arcipreste de Hita - Enxiemplo del dinero











Arcipreste de Hita (segle XIV)
Libro de Buen Amor (fragment)

Enxiemplo de la propiedat que el dinero ha

490
Mucho faz el dinero, e mucho es de amar,
al torpe faze bueno e omne de prestar,
faze correr al coxo, e al mudo fablar;
el que non tiene manos, dineros quier’ tomar.

491
Sea un omne nesçio e rudo labrador,
los dineros le fazen fidalgo e sabidor,
quanto más algo tiene, tanto es más de valor:
el que non ha dineros non es de sí señor.

492
Si tovieres dineros, avrás consolaçión,
plazer e alegría, del papa raçión;
comprarás paraíso, ganarás salvaçión:
do son muchos dineros, es mucha bendiçión.

493
Yo vi en corte de Roma, do es la santidat,
que todos al dinero fazen gran omildat;
grand honra le fazían con grand solenidat:
todos a él se enclinavan, como a la magestat.

494
Fazié muchos priores, obispos e abades,
arçobispos, doctores, patriarcas, potestades;
a muchos clérigos nesçios dávales dinidades;
fazié verdat mentiras, e mentiras verdades.

495
Fazía muchos clérigos e muchos ordenados,
muchos monges e mongas, religiosos sagrados:
el dinero los dava por bien examinados;
a los pobres dezían que non eran letrados.

496
Dava muchos juïzios, mucha mala sentençia:
con muchos abogados era su mantenençia
en tener pleitos malos e fazer abenençia;
en cabo, por dineros avía penitençia.

497
El dinero quebranta las cadenas dañosas,
tira çepos e grillos e presiones plagosas;
el que non tien’ dineros, échanle las esposas:
por todo el mundo faze cosas maravillosas.

498
Vi fazer maravillas do él mucho usava;
muchos meresçían muerte, que la vida les dava;
otros eran sin culpa, e luego los matava;
muchas almas perdía e muchas [las] salvava.

499
Fazié perder al pobre su casa e su viña,
sus muebles e raízes todo lo desaliña;
por todo el mundo cunde su sarna e su tiña;
do el dinero juega, allí el ojo guiña.

500
Él faze caballeros de neçios aldeanos,
condes e ricosomnes de algunos villanos;
con el dinero andan todos omnes loçanos;
quantos son en el mundo le besan hoy las manos.

501
Vi tener al dinero las mejores moradas,
altas e muy costosas, fermosas, e pintadas,
Castiellos e heredades e villas entorreadas;
al dinero servían, et suyas eran compradas.

502
Comié muchos manjares de deviersas naturas,
vistié los nobles paños, doradas vestiduras,
trayé joyas preçiosas en viçios e folguras,
guarnimientos estraños, nobles cavalgaduras.

503
Yo vi a muchos monges en sus pedricaciones
denostar al dinero et a sus tentaçiones,
en cabo, por dinero, otorgan los perdones,
asuelven el ayuno e fazen oraçiones.

504
Pero que le denuestan los monges por las plaças,
guárdanlo, en convento, en vasos e en taças:
con el dinero cumplen sus menguas e sus raças,
más condesijos tienen que tordos nin picaças.

505
Comoquier que los fraires non toman los dineros,
bien les dan de la çeja do son sus parçioneros;
luego les toman prestos sus omes despenseros:
pues que se dizen pobres, ¿qué quieren thesoreros?

506
Monges, clérigos e fraires, que aman a Dios servir,
si barruntan que el rico está ya para morir,
quando oyen sus dineros que comiençan reteñir,
quál d’ellos lo levará comiençan luego a reñir.

507
Allí están esperando quál avrá más rico tuero;
non es muerto e ya diçen ‘Pater Noster’, mal agüero,
como los cuervos al asno, quando l’desuellan el cuero,
cras, cras, nos lo avremos, que nuestro es ya por fuero.

508
Toda muger del mundo, et dueña de alteza
págase del dinero et de mucha riqueza,
yo nunca vi fermosa, que quisiese pobreza:
do son muchos dineros, ý es mucha nobleza.

509
El dinero es alcalde et juez mucho loado,
éste es consejero et sotil abogado,
alguaçil et merino, bien ardit, esforzado:
de todos los ofiçios es muy apoderado.

510
En suma te lo digo, tómalo tú mejor,
el dinero, del mundo es grand rebolvedor:
señor faze del siervo, de señor servidor,
toda cosa del siglo se faze por su amor.





                                          * * *

Vet ací un dels textos més importants de la literatura castellana medieval. Se’n conserven tres còpies manuscrites del segle XIV, datades entre 1368 i 1381, còpies que difereixen entre elles i per tant pressuposen un arquetip original anterior. Les diferents edicions reflecteixen aquestes variants de text, i també els diferents criteris a l’hora de desenvolupar les abreviacions dels manuscrits o d’actualitzar l’ortografia i la puntuació originals. Així l’edició completa que podeu trobar a l’enllaç de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes (i que, malgrat que no ho indica, penso que prové del manuscrit de Salamanca, la còpia més moderna de totes tres) veureu que difereix de la que publico aquí, basant-me en l’edició de Jacques Joset, que compara els tres manuscrits i les diferents edicions impreses, i les adapta també als criteris editorials d’Espasa Calpe. En tot cas, moltes edicions modernes han optat per una actualització del text que no tan sols afecta la grafia, sinó fins i tot el lèxic, cosa que ja em sembla més discutible.

L’obra, a més d’un pròleg en prosa i de diversos poemes lírics religiosos de mètrica diversa, consta de 1.633 estrofes de «quaderna vía», compostes cada una de quatre versos alexandrins amb la mateixa rima, normalment consonant. D’aquesta estructura, quan estudiàvem, en deien «tetrástrofos monorrimos» (estrofa de quatre versos amb una sola rima, és clar); aquest sintagma ens feia molta gràcia i el fèiem servir per insultar-nos els uns als altres, però bàsicament per referir-nos al «padre» que ens feia Literatura. Els alexandrins, en mètrica castellana, són versos compostos de dos hemistiquis de 7 síl·labes (incloent la que va després de l’últim accent, o comptant com a doble la síl·laba final si és accentuada), de manera que cada alexandrí hauria de constar de 7+7 síl·labes; però també hi trobem molts versos de 8+8 i, en menor mesura, combinacions híbrides de 7+8 i 8+7. No cal dir que la prosòdia permet jugar amb la sinalefa o l’elisió i amb l’hiat o la dièresi per comptar, si convé, dues vocals en contacte com si fossin una sola síl·laba o com si en fossin dues.

Julio Cejador va fer una edició crítica del Libro de Buen Amor el 1913, que va servir durant molts anys de font per a altres edicions. El 1964, l’italià Giorgio Chiarini en va fer una nova edició crítica i, poc després, el 1967, el nostre il·lustre filòleg Joan Coromines en va fer una altra. L’edició de Coromines incloïa un estudi molt interessant de les característiques de l’obra; amb tot, hom li ha retret que, en la creença que tots els versos havien de mantenir una estructura mètrica fixa, va reconstruir versos afegint o suprimint síl·labes ope ingenii, sense admetre la possibilitat que l’original fos fluctuant i no pas tan matemàticament rigorós.


No sabem qui va ser l’Arcipreste. Sabem, perquè ell ho diu, que es deia Juan Ruiz i que va ser arxiprest de la parròquia d’Hita, província de Guadalajara, abans de l’any 1351 (perquè en aquesta data l’arxiprest documentat ja era un altre). I que era un home alegre i bon vivant, que li agradaven el vi i les dones: ell mateix explica els seus amors (ficticis o reals) amb monges, vídues, casades, dones de bona família, mores i pageses (serranas), sempre ajudat per una celestina mitjancera, la cèlebre Doña Urraca, àlies la Trotaconventos.

En aquell temps, no es filava gaire prim. Per exemple, al Libro s’explica el cas dels capellans de Talavera, que es van revolucionar quan l’arquebisbe els va voler imposar el celibat forçós, i li recordaven que «todos somos carnales» (fins i tot el rei mateix, que bé tenia concubines). I entre altres coses, manifesten:

      Mantener a una huérfana es obra de piedad,
      lo mismo que a viüdas, esto es mucha verdad.
      Si el Arzobispo dice que es cosa de maldad,
      abandonad las buenas y a las malas buscad.

El Libro vol ser alhora didàctic, ensenyant als seus lectors el camí de la virtut, i lúdic, divertint-los amb apòlegs, faules i contes moralistes, i amb històries festives, com ara els amors de Don Melón i Doña Endrina, els diàlegs entre Don Carnal i Doña Cuaresma o el debat entre l’arxiprest i Don Amor. També hi ha sàtires, com aquest exemple del poder dels diners, o bé la història del clergues de Talavera, o l’elogi de les dones baixetes. Hi incorpora elements cultes, trets de Virgili i d’Ovidi i paròdies de cançons de gesta; també peces líriques marianes (goigs, miracles, oracions, himnes) i populars (la «troba cazurra»), que serien les primeres expressions de poesia lírica en castellà, ja que en aquella època la lírica (Cantigas) s’expressava en la llengua galaico-portuguesa.

Aquesta tria m’ha fet pensar en l’Agustinet Catalan, el farmacèutic del meu poble, ja difunt, home il·lustrat i molt catalanista, qui em va deixar llegir l’edició crítica del Libro, a cura de Joan Corominas, quan jo devia tenir 16 o 17 anys. Després, a l’enyorada llibreria d’en Josep Monte, me’n vaig comprar una edició més econòmica; i ja més tard, quan estudiava a la Universitat, em vaig comprar l’edició amb notes crítiques de Jacques Joset (deixeble del gran filòleg Martí de Riquer, recentment traspassat), publicada a ‘Clásicos Castellanos’, Espasa Calpe SA, Madrid 1974, d’on cito.

                                                  * * *



Trencant les raons, abans d’ahir va morir Nelson Mandela i, com que quasi tots els bloguers que segueixo li van voler dedicar un més que merescut record, m’hi adhereixo repescant el poema Invictus, de W. E. Henley, que va servir de leitmotiv per a la pel·lícula de Clint Eastwood, del mateix títol, sobre Mandela, i que vaig recordar en aquest blog el juny de 2011:

http://ramoncarrete.blogspot.com.es/2011/06/henley-invictus.html

Tant com abans havia estat perseguit i empresonat, després del seu triomf polític sobre l'apartheid, Mandela va ser objecte de campanyes denigradores diverses. Com sabem prou bé, aquest és el pa de cada dia dels serveis d'intoxicació, en un món tan globalitzat que fa difícil distingir on és la veritat i on les badomeries més grolleres. Tot s'hi val, per guanyar aquestes guerres propagandístiques: Goebbels en va ser el primer gran mestre, i ha tingut i té il·lustres deixebles a tots els serveis secrets del món. Però de vegades el cor del poble no es deixa enganyar. Així, gràcies al seu carisma, al poder del seu pensament i de les seves conviccions, i gràcies al fet que el poble va sintonitzar amb el seu lideratge, Mandela va poder guiar el seu país cap a la llibertat i al respecte dels drets humans; i ara ha mort estimat i venerat per una gran majoria de gent.

Certament, després, el país —i el seu propi partit— han tingut problemes greus que cal resoldre. Però el seu exemple em fa pensar en dues coses: primera, que en temps de Mandela l’apartheid era constitucionalment legal; i segona, que el pas definitiu cap al canvi radical del model d’estat va venir gràcies al seu carisma i a la seva capacitat de lideratge, però també gràcies a la força de voluntat de la majoria del poble que li va donar suport i no va defallir davant de les moltes adversitats que uns i altres van anar-hi oposant. L’una cosa (el lideratge) sense l’altra (la fermesa de la majoria del poble) segurament no hauria funcionat. Prenguem-ne nota.

2 comentaris:

  1. KRT, sembla que tinguis transmissió de pensaments. L’última vegada que vaig posar una cançó del Paco Ibáñez vaig pensar amb l’Arcipreste d’Hita i no vaig trobar el seu nom encara que imaginava que Hita era el nom del lloc que va néixer. Tota la documentació que has posat és preciosa. Moltes gràcies

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els textos antics sempre costen una mica de llegir. Als anglesos els costa Chaucer, als catalans ens costa Llull, en castellà costen Berceo i l'Arcipreste... Però fent una mica d'esforç, descobrim meravelles. Tu, l'altre dia, al teu blog, esmentaves versets del 'Llibre d'Amic e Amat'. El 'Libro de Buen Amor' és una joia, com ho són els trobadors, i la Matèria de Bretanya, i els Contes de Canterbury, i el Blanquerna, el Llibre de Meravelles i altres obres lul·lianes, o els poemes de Turmeda, o les Cántigas d'Alfons el Savi, o 'El Conde Lucanor'... La literatura ens obre móns de bellesa i de saviesa, que són aquí, al nostre abast: només hem d'anar a una biblioteca, demanar un llibre i capbussar-nos-hi. Gràcies pel teu comentari.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.