Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimecres, 11 de desembre de 2013

Carner - El més vell del poble


Josep Carner (1884-1970)
El més vell del poble

Cap vent no mou el bri d’una esperança,
de cada núvol només cau neguit,
el destí s’enfondeix en malaurança,
potser la nit serà cent anys la nit.

El fat, però, no minva la frisança
pel que tant he volgut i beneït
si ma feblesa diu que ja s’atansa
l’adéu-siau del cos i l’esperit.

Potser ja massa dies he comptat
i en un recolze inconegut m’espera
la fi. Pugui jo caure, incanviat,

tot fent honor, per via dreturera,
amb ulls humits i cor enamorat,
a un esquinçall, en altre temps bandera.














Un poema extraordinari, que el filòleg Joan Coromines (DECat, s.v. Honor) equiparava al darrer vers de la Divina Comèdia de Dant.

No he de descobrir ara la ferma personalitat humana i l’enorme vàlua literària de Carner, potser el més gran dels poetes catalans del segle XX —i del que va del XXI—, amb obres tan significatives com Els fruits saborosos, Auques i ventalls, La paraula en el vent, L’oreig entre les canyes, Bella terra bella gent, La primavera al poblet, El cor quiet, Nabí… una vasta producció aplegada, revisada i sovint reescrita, en el seu recull Poesia (1957). Després, el 1966, va publicar encara El tomb de l’any, un emotiu recull que es clou amb aquest gran poema de comiat.


* * *

[Del blog Diari gran del sobiranisme:]

Carner fou sempre, a més de poeta i creador en el més ampli sentit de la paraula, un patriota, un incorregible enamorat de Catalunya. Ho fou escrivint versos patriòtics, en les polèmiques a la premsa (vegis l’aplec d’articles que publicà a Tres estels i un ròssec, sota el pseudònim Bellafila), renunciant a la seva condició de diplomàtic en guanyar Franco la Guerra Civil, mantenint-se fidel al govern de la República i a Catalunya —cosa que varen fer ben pocs—, acceptant ser conseller de la Generalitat a l’exili —nomenat pel president Josep Irla l’any 1945— i, fins a la seva mort, escrivint en català i sobre Catalunya amb nostàlgia infinita, primer des de Mèxic i més tard des de Brussel·les, on moriria l’any 1970, després d’una breu visita a Barcelona realitzada dos mesos abans del traspàs definitiu.

L’any 1966 va publicar el seu darrer llibre de poemes, El tomb de l’any. El poema final d’aquest darrer llibre és aquest, emocionat i emocionant com es pot dir de ben pocs. És una declaració de principis, una declaració d’amor a la Pàtria i a la bandera; és el resum de la seva fecunda vida, un autoretrat precís; i és també, lamentablement, un comiat.

* * *

Altres entrades de Josep Carner en aquest blog (moltes menys de les que caldria):





Assaig de versió castellana

El más viejo del pueblo

Ni un viento mueve briznas de esperanza,
de cada nube sólo inquietud cae;
el destino se hunde en la desgracia,
quizá esta noche durará cien años.

Pero el hado no merma la impaciencia
por todo cuanto he amado y bendecido,
si mi flaqueza muestra que se acerca
el adiós de mi cuerpo y de mi espíritu.

Quizá he contado demasiados días
y en un recodo ignoto el fin me espera.
Que pueda yo caer, jamás cambiado,

haciendo honor, por la más recta vía,
húmedos ojos, pecho enamorado,
a ese jirón que antaño fue bandera.

[Versió de R.C.]


6 comentaris:

  1. "amb ulls humits i cor enamorat" em recorda el poema "Cor fidel", encara que aquí sembla que es refereix a Catalunya.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Helena, una aportació molt interessant. Et responc en dos blocs:

      En efecte, ‘El més vell del poble’ parla de la Catalunya vençuda (els esquinçalls de la bandera) des de l’amor de qui tem que no la podrà veure més i sap que no la podrà veure rica i plena com abans de la guerra. Però jo crec que el poema ‘Cor fidel’ també es refereix a Catalunya.

      Carner va viure lluny de Catalunya des de 1921 a causa de la seva carrera diplomàtica (Gènova, Costa Rica, L’Havre, Beirut, Brussel·les, París…) i exiliat arran de 1939: va viure a Mèxic fins al 1945 i després es va instal·lar a Brussel·les fins a la seva mort el 1970 (va poder fer una visita fugaç a Barcelona pocs mesos abans de morir: encara me’n recordo).

      Els primers llibres que va publicar des de l’exili van ser ‘Nabí’ (Buenos Aires, 1941) i dos reculls de poemes: ‘Paliers’ (Brussel·les, 1950) i ‘Llunyania’ (Santiago de Xile, 1952). A ‘Paliers’ va incloure una selecció de poemes seus ja publicats abans, més altres de nous, i la seva dona, Émilie Noulet, els va traduir al francès; entre els poemes nous hi havia ‘Cor fidel’, que en principi es titulava ‘Fe’. A ‘Llunyania’ va fer una cosa semblant per mantenir contacte amb els exiliats a Xile; també hi figurava aquest poema amb el seu títol primerenc. Finalment, dintre el vast recull quasi complet de la seva obra, ‘Poemes’ (Selecta, Barcelona, 1957), va publicar per primer cop ‘Absència’, on aquest poema tornava a aparèixer ja amb el seu títol actual, ‘Cor fidel’. Val la pena que el reproduïm:

      A una dolor que va al dellà del seny
      fa només l’Impossible cara tendra.―
      El pur palau esdevingué pedreny:
      els murs són aire, el teginat és cendra.

      I, lladre d’aquest lloc desposseït,
      palpant, caient, a poc a poc alçant-se,
      el descoratjament roda en la nit,
      rapisser del record i la frisança.

      Jo sé d’on ve l’inesgotable foc
      que animarà la morta polseguera.―
      Veig l’últim monument en l’enderroc.

      Jo pujaré, sense replans d’espera,
      cap al camí de l’alba fugissera
      pel tros d’escala que no mena enlloc.

      Elimina
  2. Ja sabem que és bo que la bona poesia mantingui sempre un plus d’ambigüitat, i que el títol original del sonet, ‘Fe’, ens podria fer pensar en un contingut religiós, però crec que no és així.

    Tampoc no ho creu Marçal Subiràs, en el seu estudi «Absència, de Josep Carner: quadern de lectura» (Estudis de llengua i literatura catalanes / LIV, Homenatge a Joseph Gulsoy-2, Publicacions de l’Abadia de Montserrat 2007), on comenta:

    «És, tal volta, un dels poemes més dramàtics del llibre i té com a tema la fidelitat del cor del poeta a la seva pàtria. […] Carner comença parlant d’un dolor que va a l’altre cantó del seny, és a dir, que s’endinsa en el camp de la follia i que només és possible d’afrontar amb la idea de l’Impossible, escrit amb majúscula. Aquest genèric impossible genera en Carner una esperança. […] Sembla lògic interpretar el palau com a metàfora pura de Catalunya. Una metàfora, per cert, molt feliç: el palau connota la idea de grandesa, de poder i de dignitat. aquest palau, és a dir, Catalunya, ha desaparegut tot d’un plegat i ara ja no en queda res. […] En aquest context de dolor, el poeta sent com el descoratjament el devora i li devora el record del palau —de la pàtria— i la frisança que sent per retrobar-lo. Evidentment, la nocturnitat de la imatge no és gratuïta. El poema continua amb els dos tercets, que aparentment semblen contraposats quant al sentit. Mentre que al primer sembla aparèixer, en un atac de fúria i valentia, una ferma esperança, al segon el poeta ens vehicula un anhel que no té sortida i que és inacabable. L’inesgotable foc que ha d’animar la morta polseguera constitueix la voluntat de ser i d’existir fins i tot en circumstància històricament tan adverses com les que ja coneixem. En canvi, la imatge del darrer tercet és torbadora: una escala que no té replans, que és infinita i que no mena enlloc. La voluntat (alba fugissera) queda contrastada amb la realitat (tros d’escala que no mena enlloc). Aquesta actitud nihilista final connecta amb l’esfondrament moral d’un altre poema de caire semblant: ‘Aquesta fou la casa’. En aquest poema, com en d’altres, Carner aconsegueix de transcendir una anècdota particular —la pèrdua de la pàtria— i convertir-la en una experiència de reflexió de caràcter moral.»

    Perdona la pallissa. Ara m’adono que hauria estat més senzill reservar aquest sonet i el seu comentari per a un altre post. Potser algun dia ho faré. Gràcies de nou!

    ResponElimina
  3. Trobo molt bona aquesta idea que Carner es refereix a Catalunya, però com sol passar, també es podria referir a l'amor.
    Això és el que en vaig dir fa temps:
    Cor fidel

    ResponElimina
    Respostes
    1. És la màgia que té la bona poesia: que cada lector se’n pot fer la seva pròpia interpretació, una “re-creació” tan vàlida i efectiva com la del mateix autor. Així, cada poema admet moltes possibles re-creacions, diferents entre elles i algunes, potser, diferents de la idea que l’autor duia al magí; però per a nosaltres són igualment bones, perquè són la nostra re-creació, la nostra projecció en el poema, que en crea, de fet, un de nou cada vegada que el llegim. Fins i tot una mateixa persona, llegint el mateix poema en èpoques diferents o estats d’ànim diferents, en pot fer re-creacions diverses, i totes continuaran sent vàlides. La que proposes tu em sembla molt intel·ligent i ben argumentada: gràcies! Aprofito per recomanar als meus lectors els teus blogs, que poden trobar a la meva llista d’enllaços al marge dret: ‘Una cosa molt gran en una de molt petita, ‘D’allò bell, d’allò sublim’, ‘En cada vers que has entès’ i ‘Anticànons’, així com les teves aportacions a la revista digital ‘Nervi’. Petons!

      Elimina
  4. El poema 'Cor fidel', a part de la interpretació patriòtica (que hi fa Subiràs i jo m'hi acullo) i de l'amorosa (que hi fa l'Helena amb tot el dret i amb arguments), també admetria una interpretació religiosa o espiritualista (ja des del títol primitiu, 'Fe'). Curiosament, Pàtria, Fe i Amor eren els tres elements que conformaven el lema dels Jocs Florals; per tant, aquest mateix poema, segons com l'interpetés un hipotètic jurat dels Jocs, podria haver guanyat l'Englantina, la Viola o la Flor Natural. Per tant, podria ser un poema 'mestre en Gai Saber'. La màgia de la poesia!

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.