Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 1 de desembre de 2013

Chaucer - The wife of Bath's prologue














Geoffrey Chaucer (s. XIV)
The Wife of Bath’s prologue (fragment)

Telle me also, to what conclusion
were membres maad of generacion,
and of so parfit wys a wright y-wroght?
Trusteth right wel, they were nat maad for noght.
Glose whoso wole, and seye bothe up and doun
that they were maked for purgacioun
of uryne, and oure bothe thynges smale
were eek to knowe a femele from a male,
and for noon oother cause — say ye no?
The experience woot wel it is noght so.
so that the clerkes be nat with me wrothe,
I sey this: that they maked ben for bothe;
that is to seye, for office and for ese
of engendrure, ther we nat God displese.
Why sholde men elles in hir bookes sette
that man shal yelde to his wyf hire dette?
Now wherwith sholde he make his paiement,
if he ne used his sely instrument?
Thanne were they maad upon a creature
to purge uryne, and eek for engendrure.


[De The Canterbury Tales, The Wife of Bath’s Prologue, 115-134]














The Wife of Bath’s prologue (fragment)

And tell me for what reason, if you can,
were organs made for reproducing man
who's made in such a wise and perfect way?
They were not made for nothing, safe to say.
Gloss over whoso will, tell all creation
our little things both are for urination,
and that they're made so different in detail
so we can know the female from the male
and for no other reason — you say 'No'?
Experience knows well it isn't so.
That learned men I not provoke to oath,
I mean to say that they were made for both—
That is, both for relief and for our ease
to procreate, so God we not displease.
Why else should men into their ledgers set
that every man yield to his wife her debt?
And how can he pay this emolument
unless he use his simple instrument?
That's why upon all creatures these are set,
to urinate and also to beget.

[Versió a l’anglès modern, per Ronald L. Ecker i Eugene J. Crook]


     













Pròleg del conte de la mestressa de Bath (fragment)

Digueu-me, doncs, per a quines finalitats
uns òrgans tan perfectes ens varen ser donats,
si no fou per ajudar a la procreació?
Podeu ben creure-ho: no hi va haver altra raó.   
Per més que alguns s’esforcin a voler proclamar
que van ser fets tan sols per l’orina evacuar,
i que aquestes cosetes, a més, poden servir
per si ets mascle o femella saber bé distingir,
i no per a res més... Ah, dieu que no, però?
L’experiència prou sap que no és tan sols això.
Tot i que els capellans s’enfadin, jo us diré
que per a ambdues dues coses aquests òrgans van bé:
per orinar i per procrear; i sempre que ho feu,
no feu de cap manera cap ofensa al bon Déu.
Per què, sinó, als llibres sagrats s’hi troba escrit
que, a l’esposa, el deute li ha de pagar el marit?
I com podria fer-li el diari pagament
si no fos fent servir el beneït instrument?
Per tant, tots ho tenim, i que us quedi ben clar,
per fer el riu, i també pel plaer d’engendrar.

[Adaptació lliure de R.C.]















Pròleg del conte de la muller de Bath (fragment)

Digueu-me també: ¿amb quina finalitat foren creats els òrgans genitals, forjats per un artífex tan perfectament savi? Podeu ben creure que no foren fets pas per a res! Glosseu els textos, si voleu, i aneu proclamant que foren fets per evacuar orina, i que aquestes cosetes que tenim són per distingir la femella del mascle i per a res més... ¿Dieu que no? L’experiència prou ens diu que no és així. Si els teòlegs no s’enfaden amb mi, diré això: que foren fets per a tots dos propòsits, és a dir, l’evacuació i el plaer de la procreació, en el qual no desplaem Déu. ¿Per què, si no, hi posa en els llibres que el marit ha de pagar el deute a la seva dona? I doncs, ¿com faria el pagament, si no utilitzés el seu beneït instrument? O sigui, que aquests òrgans foren donats a les persones per evacuar orina i per engendrar.

[Traducció de Victòria Gual. Quaderns Crema, Barcelona 1998]












Prólogo del cuento de la comadre de Bath (fragmento)

Decidme, ¿para cuál objeto son
nuestros miembros de la generación?
¿No tienen por ventura algún provecho?
Creedme a mí: no es algo en vano hecho.
Diréis quizá que la creación divina
dispuso para la expulsión de orina
las dos cositas, y para saber
distinguir entre el hombre y la mujer.
¿Es todo lo que os dice vuestra ciencia?
Pues otra cosa enseña la experiencia.

[Versión en verso de Margit Frenk Alatorre y Antonio Alatorre, en su edición de Ernst Robert Curtius, Literatura europea y Edad Media Latina, Fondo de Cultura Económica, México 1948, sexta reimpresión, FCE-España, 1999. Solo traducen este fragmento porque es el que Curtius cita.]


Prólogo del cuento de la comadre de Bath (fragmento)

Decidme: ¿para qué objeto fueros hechos los órganos reproductores y con qué fin fue creado el hombre? Podéis estar seguros que no fueron creados para nada. Dadle las vueltas que queráis, discutid por doquier para demostrar que fueron hechos para evacuar la orina, que nuestras pequeñas diferencias tienen por objeto único distinguir al macho de la hembra —¿Alguien dijo no? La experiencia nos enseña que no es así. Para no contrariar a los eruditos afirmaré lo siguiente: fueron creados para ambas finalidades, es decir, tanto para la función como para el placer de la reproducción, en lo que no desagradamos a Dios. A ver, ¿por qué otro motivo debería haberse dejado escrito en los libros que un hombre debe «pagar el débito a su mujer»? ¿Y con qué efectuaría él el pago sin utilizar su inocente instrumento? De ello se deduce que se dio a todas las criaturas vivientes para dedicarlo a la procreación tanto como para evacuar la orina.

[Versión de Pedro Guardia Massó, en Geoffrey Chaucer, Cuentos de Canterbury. Cátedra, Letras Universales 83, 6ª ed., Madrid 2001]

*  *  *

En el enlace siguiente se puede encontrar una versión íntegra de los Cuentos en español. Como es al parecer lamentable costumbre en ese sitio, ‘CiudadSeva’ omite el nombre de los traductores. Sin embargo, basta comparar los dos fragmentos que cito para verificar que se trata de la misma versión de Pedro Guardia para Castalia:



           *  *  *


















Els Contes de Canterbury són una obra mestra de la narrativa medieval en vers. A la manera del Decameró —del qual aprofita algunes narracions, com per exemple la Història de Valter i Griselda, que també va adaptar al català el nostre Bernat Metge, tots dos basant-se en la traducció llatina que Petrarca va fer del conte de Boccaccio—, s’hi aplega un recull de contes narrats per una colla de pelegrins que viatgen cap a Canterbury per visitar la tomba de sant Thomas Becket.

Chaucer ens hi presenta un ampli retaule de personatges de diferents estrats socials: una priora amb una monja i un capellà de monges, a part d’altres tres capellans; un monjo benedictí, un frare franciscà i un rector de parròquia; un noble cavaller, el seu fill escuder i un criat; un magistrat, un terratinent, un metge, un estudiant d’Oxford, un administrador, un reboster de jutjat i un agutzil; un mercader, un moliner, un mariner, un fuster, un mercer, un tintorer, un teixidor, un tapisser, un cuiner, un pagès, un venedor d’indulgències, un canonge alquimista —que s’afegeix a la comitiva un dia però se’n desdiu tot seguit i fuig— i el seu criat, que s’hi queda, a més de la mestressa de Bath i el mateix Chaucer; i encara hi ha Harry Bailey, l’amo de l’hostal del Tabard, que acull els pelegrins i s’incorpora a la comitiva. En total són 35 pelegrins, als quals l’hostaler proposa que contin dues històries cada un a l’anada i dues més a la tornada. Serien, doncs, tot plegat 140 contes, però Chaucer en va escriure tan sols 24 —queden, doncs, encara onze pelegrins sense conte propi—, tot i que molts comencen el seu relat amb un pròleg de presentació que és, en alguns casos, com una altra narració a part. A més, hi ha divertits diàlegs entre els oients, que expressen llur satisfacció o rebuig respecte a les contalles que van escoltant, i sovint mantenen agres picabaralles entre ells.

Les històries que ens expliquen són molt variades: n’hi ha de moralitzants i de fantàstiques, d’aventures i de miracles, i també faules, llegendes i sàtires, algunes de ben divertides, tot i que la darrera, la del rector, és un erudit sermó en prosa sobre els pecats capitals. En general, s’hi fa una forta crítica sobre diversos estaments socials, incidint especialment en la forma poc exemplar amb què molts clergues, funcionaris i comerciants exerceixen les seves professions, mirant tan sols pel benefici propi: extorsionant els pobres desvalguts, aprofitant-se de les dones, enganyant els incauts, venent butlles i relíquies falses a la gent ignorant... Els relats, a més, van acompanyats de nombroses referències filosòfiques, històriques, literàries, astronòmiques o mèdiques, compendi dels coneixements de l’Edat Mitjana, sense oblidar el sexisme, l’antisemitisme i la xenofòbia; en algun cas, això sí, els arguments són expressats potser amb una certa prolixitat.

La descripció d’alguns personatges és molt ajustada als tòpics de l’època: si el cavaller, un ancià ja retirat de les Croades, en surt encara mig ben parat, no així la priora, vanitosa, presumida i mundana —i que explica un miracle ambientat en un entorn explícitament antisemita—; tampoc el monjo, a qui es pinta golafre i més amant de la cacera que de les oracions; o el frare franciscà, que se’ns mostra mentider, avar i luxuriós. L’agutzil, en el seu pròleg, explica justament que un home va aixecar la cua d’un dimoni i del forat, brunzint com un eixam d’abelles, en van sortir vint mil frares; i el seu conte explica les enganyifes amb què un frare entabana un malalt per fer-li saltar els diners. Aquest era un tòpic generalitzat de l’època, en què a Anglaterra hi havia un refrany que deia: «He’s a friar, therefore’s a liar» (és un frare; per tant, és un mentider).

El conte del capellà de monges es burla de la vanitat dels homes i la poca prudència de les dones per mitjà d’una faula protagonitzada per un gall presumit, que és a punt de caure a la gola d’una guineu astuta. El conte del mariner explica com un frare espavilat es beneficia dels favors d’una jove casada amb un mercader molt avar; el frare, amb enganys, aconsegueix que el mercader li doni uns diners amb què la dona pot comprar-se vestits. El conte de l’administrador és una divertida facècia en què un moliner que volia estafar la farina a dos estudiants acaba veient com els joves, després d’haver passat la nit amb la filla del moliner (i també amb la seva dona, que en la foscor de la nit es confon de llit), l’estoven i se li emporten el pastís que s’havia fet amb la farina robada.

També el conte del moliner narra una situació grotesca, amb un estudiant que s’entén amb la jove dona d’un fuster vell, mentre el marit taujà, a qui han convençut que aquella nit hi haurà un diluvi, dorm dintre una pastera que s’ha penjat al sostre, preparat per fugir de la inundació. Mentre el jove i la dona estan folgant a pler, se’ls presenta un sagristà, que a través d’un finestró insisteix a fer un petó a la mestressa, però ella, en lloc de la boca, li ofereix el cul. Enfadat per la burla, el sagristà va a buscar un ferro roent a cal ferrer, i torna demanant un altre petó; aquest cop, però, és l’estudiant qui acosta el cul a la finestra i etziba un pet als morros del sagristà… però acaba amb l’esfínter socarrat. El jove, adolorit, crida demanant «aigua, aigua!», i en sentir això el fuster, pensant-se que ja ha arribat el diluvi, talla la corda d’on penjava la pastera i cau a terra enmig d’un gran terrabastall. Els veïns prenen per boig el pobre fuster, que els va explicant una història de diluvis que no es creu ningú, mentre la seva dona i l’estudiant el desmenteixen.

Pel que fa a la mestressa de Bath, vídua de cinc marits i per tant més que experta en qüestions amatòries, explica en el pròleg del seu conte les vicissituds dels seus cinc matrimonis; el conte que segueix tracta d’un cavaller que, per salvar la vida, ha de descobrir què és allò que més agrada a les dones. S’hi debat sobre tot: que si el sexe, que si els diners, que si la família, que si la bellesa, que si el bon nom, que si els vestits i les joies, que si gaudir de salut i llarga vida; per acabar concloent que allò que a les dones els agrada més és… manar.

*  *  *

L’obra és plena de jocs de paraules i dobles sentits, molts dels quals difícils de capir fins per a un angloparlant d’avui; no diguem, doncs, per a nosaltres. Les edicions comentades, tanmateix, en solen destacar els més curiosos. N’esmentaré tan sols un exemple, partint d’uns versos que pertanyen també al conte del moliner:

Versió en anglès modern:

      With this young wife began to flirt and play,
      her husband off at Osney (anyway
      these clerks are cunning when it comes to what
      they want), and slyly caught her by the twat;
      "Surely," he said, "if I don't have my will,
      for secret love, dear, I'll have quite a spill."

Que Pedro Guardia adapta així:

Cuando su marido se hallaba en Oseney, Nicolás, el Espabilado —estos estudiantes son unos tíos hábiles y astutos—, empezó a retozar y hacer bromas con la joven. Con disimulo la palpó en sus partes y le dijo: —Querida, si no dejas que me salga con la mía, moriré de amor.

I que Victòria Gual tradueix d’aquesta manera:

Mentre el marit era a Osney, s’engrescaren i es posaren a flirtejar. Els estudiants són uns murris i uns pillets! Quan foren sols, Nicolau l’agafà pel conyet i li digué: —Si no obtinc el que vull, conilleta, aquest amor secret em matarà, de debò!

D’entrada, veiem que l’estudiant és descrit amb l’adjectiu «queynte», que volia dir ‘espavilat, astut, murri, pillet’; però al vers següent el noi, agosarat, li toca el «queynte» a la dona del fuster. És el mateix mot del vers anterior, només que, emprat com a substantiu, popularment significava ‘cony’ (i segurament deu estar emparentat amb l’ètim de l’anglès actual cunt, que vol dir el mateix).

Però encara hi ha més. Les paraules que l’estudiant adreça a la dona les tria parodiant el to ampul·lós dels llibres de cavalleries i del roman courtois. És la frase «for derne love of thee, lemman, I spille», amb un verb, «spille», que totes les versions i adaptacions modernes tradueixen encertadament com ‘morir’. El concepte «morir d’amor» pertany, en efecte, al roman courtois, i en el sentit recte de la frase és paròdicament adequat a la situació que es narra: l’estudiant diu a la noia: «si no puc complir el meu desig, a causa del teu amor secret, estimada, jo em moriré».

Ara bé, el verb spille, actual spill, significava, i significa també encara avui, «perdre el temps» i «vessar-se»; i a partir d’aquesta darrera accepció, en un sentit metafòric, també vol dir «ejacular». De manera que les paraules que el jove adreça a la noia tenien, a més del volgut referent literari cortès, un triple sentit: «si no puc complir el meu desig, a causa del teu amor secret, estimada, jo... a) em moriré; b) estic perdent el temps; c) ejacularé». Aquests jocs de paraules no passaven de cap manera desapercebuts als oients o lectors del Contes, que ben segur celebraven l’enginy de l’autor com calia: rient.

Encara afegiré, com a curiositat, que en el conte del venedor d’indulgències, parlant de vins forts, s’esmenta «the white wine of Lepe [...] this wine of Spain [...] in Spain, right at the town of Lepe”; és a dir, el vi blanc de Lepe, del qual es diu que puja de seguida al cap, ja que és més fort que no els vins francesos de La Rochelle o Bordeus. Vet ací doncs que aquesta bonica ciutat andalusa ja era coneguda a Anglaterra al segle XIV.

*  *  *

Alguns dels contes de Chaucer van ser duts al cinema per Pier Paolo Pasolini el 1972 amb el film I racconti di Canterbury, segona part d’una trilogia que havia començat amb el Il Decamerone (1971) i que culminaria amb Il fiore delle mille e una notte (1974). Aquí hi ha la pel·lícula completa, en versió original italiana, amb subtítols en anglès:


http://www.youtube.com/watch?v=Hx41orl7Tn4  I racconti de Canterbury, de Pier Paolo Pasolini (1972)

A la pel·lícula, les paraules del pròleg de la mestressa de Bath les diu, com de passada, al minut 6. Hi trobem, a més de fragments diversos de diàlegs de l’obra, el conte del mercader (el casament del vell Sir Gener amb la jove Maig, amb Hugh Griffith fent el paper del marit burlat); el conte del frare (l’inquisidor que es fa amic del diable); el conte del moliner (el fuster que tem el diluvi, amb la seva dona, l’estudiant i el sagristà; comença cap al minut 51); el conte del cuiner, la història inacabada de Perkin el Ballaruga, on Pasolini ret un homenatge explícit a Charlot); una part del pròleg de la mestressa de Bath, interpretada per Laura Betti, cap al minut 65; el conte de l’administrador (el moliner que volia estafar els estudiants); el conte del venedor d’indulgències (els tres amics que volen matar la mort); i el conte de l’agutzil (el frare desaprensiu que vol extorsionar un malalt, el qual li tira un pet perquè el reparteixi amb els altres frares del convent). El mateix Pasolini hi fa el paper de Chaucer.

*  *  *

Els Contes ens han arribat en uns 90 manuscrits fragmentaris: d’aquí ve la disparitat d’algunes lectures no coincidents, com podeu apreciar en els tres primers enllaços que he posat. A més, la llengua en què està escrita és un anglès molt primitiu (Middle English), per la qual cosa el lector anglòfon necessita un glossari que li tradueixi moltes paraules, o bé una traducció paral·lela a la llengua actual. També ho trobareu així en els tres primers enllaços; el quart és ja una edició adaptada a l’anglès modern.



En català hi ha una excel·lent traducció completa a càrrec de Victòria Gual (Quaderns Crema, 1998), així com una breu selecció de contes, amb propostes didàctiques, a cura de Joan Castelló (Tres i Quatre, 2002). 



També tenim una selecció de contes, en adaptació de Miquel Desclot, per a públic juvenil, amb il·lustracions de Roser Capdevila (Proa, 1992); 




i una traducció, a cura de Josep M. Jaumà i Joan Curbet, amb il·lustracions de Víctor G. Ambrús, sobre l’adaptació lliure dels contes que va fer Geraldine McCaughrean (Vicens Vives, 2000).


En castellà faig servir la versió de Pedro Guardia Massó (Cátedra, 2001), que la fa precedir d’un pròleg extens i interessant, i que ens dóna la referència de la frase del fragment que cito, on s’esmenten les Escriptures per remarcar que el marit ha de pagar el «deute» a la muller: Primera Epístola de Sant Pau als Corintis, VII: 3.



http://www.luminarium.org/medlit/millimg.htm   Imatges del conte del Moliner
http://www.luminarium.org/medlit/wifimg.htm  Imatges de la mestressa de Bath





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.