Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 5 de gener de 2014

Anònim - Auto de los Reyes Magos










Anónimo (s. XII)
Auto de los Reyes Magos

[ESCENA I]

[GASPAR: ]  ¡Dios criador, cuál maravilla!
No sé cuál es aquesta estrella.
Agora primas la he veída.
Poco tiempo ha que es nacida.
¿Nacido es el Criador
que es de las gentes señor?
Non es verdad, no sé qué digo.
Todo esto non vale un figo.
Otra noche me lo cataré.
Si es verdad, bien lo sabré.
¿Bien es verdad lo que yo digo?
En todo, en todo lo prohío.
¿Non puede ser otra señal?
Aquesto es y non es ál;
nacido es Dios, por ver, de fembra
en aqueste mes de diciembre.
Allá iré; [d]o que fuere, adorarlo he,
por Dios de todos lo tendré.

[ESCENA II]

[BALTASAR: ]  Esta estrella non sé dond viene,
quien la trae o quien la tiene.
¿Por qué es aquesta señal?
En mis días non vi a tal.
Ciertas nacido es en tierras
aquel que en pace y en guerra
señor ha de ser de oriente,
de todos hasta en occidente.
Por tres noches me lo veré
y más de vero lo sabré.
¿En todo, en todo es nacido?
Non sé si algo he veído;
iré, lo adoraré
y pregaré y rogaré.

[ESCENA III]

[MELCHOR: ]  ¡Val, Criador!, ¿a tal facienda
fue nunca alguandre
o en escritura trovada?
Tal estrella non es en cielo,
de esto soy yo buen estrellero;
bien lo veo sin escarno
que un hombre es nacido de carne
que es señor de todo el mundo.
Así como el cielo es redondo;
de todas gentes señor será
y todo siglo juzgará.
¿Es? ¿Non es?
Cudo que verdad es.
veer lo he otra vegada,
si es verdad o si es nada.
Nacido es el Criador
de todas las gentes mayor;
bien lo veo que es verdad,
iré allá, por caridad.

[ESCENA IV]

[BALTASAR: ]  ¡Dios vos salve, señor!; ¿sodes vos estrellero?
Decidme la verdad, de vos saberlo quiero.

[GASPAR: ]  ¿Vedes tal maravilla?
Nacida es una estrella.

[MELCHOR: ]  Nacido es el Criador,
que de las gentes es señor.

[BALTASAR: ]  Iré, lo adoraré.

[GASPAR: ]  Yo otrosí rogar lo he.  

[MELCHOR: ]  Señores, ¿a cuál tierra queredes andar?
¿Queredes ir conmigo al Criador rogar?
¿Habedes lo veído? Yo lo voy [a] adorar.

[GASPAR: ]  Nos imos otrosí, si le podremos fallar.

[MELCHOR:]  Andemos tras la estrella, veremos el lugar.

[BALTASAR:]  ¿Cómo podremos probar si es hombre mortal
o si es rey de tierra o si celestial?

[MELCHOR:]  ¿Queredes bien saber cómo lo sabremos?
Oro, mirra, incienso a él ofreceremos;
si fuere rey de tierra, el oro querrá;
si fuere hombre mortal, la mirra tomará;
si rey celestial, estos dos dejará,
tomará el incienso que l' pertenecerá.

[LOS DOS:]  Andemos y así lo fagamos.

[ESCENA V]

[GASPAR, a Herodes:]  ¡Sálvate el Criador, Dios te curie de mal!
Un poco te diremos, non te queremos ál.

[MELCHOR:]  ¡Dios te dé longa vida y te curie de mal!

[BALTASAR:]  Imos en romería aquel rey [a] adorar
que es nacido en tierra, nol' podemos fallar.

[HERODES:]  ¿Qué decides, [d]ó ides? ¿A quién ides buscar?
¿De cuál tierra venides, o queredes andar?
Decidme vuestros nombres, nom' los querades celar.

[GASPAR:]  A mí dicen Gaspar;
este otro, Melchor; a aquéste, Baltasar.

[BALTASAR:]  Rey, un rey es nacido que es señor de tierra,
que mandará el siglo en gran paz, sin guerra.

[HERODES:]  ¿Es así por verdad?

[MELCHOR:]  Sí, rey, por caridad.

[HERODES:]  ¿Y cómo lo sabedes?
¿Ya probado lo habedes?

[MELCHOR:]  Rey, verdad te diremos,
que probado lo habemos.

[GASPAR:]  Esto es gran maravilla,
una estrella es nacida.

[MELCHOR:]  Señal face que es nacido
y en carne humana venido.

[HERODES:]  ¿Cuánto i ha que la visteis
y que la percibisteis?

[BALTASAR:]  Trece días ha,
y más non habrá
que la habemos veída
y bien percibida.

[HERODES:]  Pues andad y buscad,
y a él adorad,
y por aquí tornad.
Yo allá iré,
y adorarlo he.

[ESCENA VI]

[HERODES:]  ¡Quién vio nunca tal mal
Sobre rey otro tal!
¡Aún non soy yo
ni so la tierra puesto!
¿Rey otro sobre mí?
¡Nunca a tal non vi!
El siglo va a zaga;
ya non sé qué me faga.
Por verdad no lo creo
hasta que yo lo veo.
Venga mío mayordoma
que míos haberes toma. [Entra el mayordomo]
Idme por míos abades,
y por mis podestades,
y por míos escribanos,
y por míos gramatgos,
y por míos estrelleros,
y por míos retóricos;
decirme han la verdad, si yace en escrito,
o si lo saben ellos, o si lo han sabido.

[ESCENA VII]  [Entran los sabios rabinos de la corte]

[LOS SABIOS]:  Rey, ¿qué te place? Henos venidos.

[HERODES:]  ¿Y traedes vuestros escritos?

[LOS SABIOS:]  Rey, sí traemos,
los mejores que nos habemos.

[HERODES:]  Pues catad,
decidme la verdad,
si es aquel hombre nacido
que estos tres reyes me han dicho.
Di, Rabí, la verdad, si tú lo has sabido.

[RABÍ 1:]  Por veras vos lo digo
que no lo fallo escrito.

[RABÍ 2:]  ¡Hamihalá! ¡Cómo eres enartado!
¿Por qué eres rabí llamado?
Non entiendes las profecías,
las que nos dijo Jeremías.

[RABÍ 1:]  ¡Por mi ley, nos somos errados!

[RABÍ 2:]  ¿Por qué non somos acordados?
¿Por qué non decimos verdad?

[RABÍ 1:]  Yo non la sé por caridad.

[RABÍ 2:]  Porque no la habemos usada,
ni en nuestras bocas es fallada.


[Versió amb el text lleugerament modernitzat, per fer-lo més entenedor. Hi he modificat la distribució dels papers dels Rabins 1 i 2, d’acord amb el criteri de César Gutiérrez.]

Mosaic de la basílica di Sant' Apollinare Nuovo, Ravenna (s.VI)
L’edició semipaleogràfica (desenvolupant abreviatures, ajuntant i separant paraules i puntuant i accentuant segons criteris moderns) de César Gutiérrez la podeu trobar en aquest enllaç:


[César Gutiérrez: Estudio y edición del Auto de los Reyes Magos. Análisis paleográfico, lingüístico y literario. Diálogo de la Lengua, 2009, I, 26-69 (Universidad Complutense de Madrid, 2009.] Conté un interessant estudi, en el qual m’he basat per fer els comentaris que segueixen. També hi ha la reproducció dels dos fulls de pergamí que contenen el text original.]

Aquests dos pergamins els podeu veure també en aquest enllaç, on hi ha també una transcripció del text (que segueix la versió de Menéndez Pidal pel que fa a la distribució del paper entre els dos rabins):


Auto de los Reyes Magos, fol 67v

Auto de los Reyes Magos, fol 68r

Vegeu encara una altra transcripció de l’Auto en aquest enllaç:

                          * * *
 
Vitrall de la catedral de Chartres (s. XII-XIII)
Avui ens enfrontem a un dels textos més antics de la literatura castellana. Ramón Menéndez Pidal, d’entrada el va datar a començaments del segle XIII, però després, atenent al fet que determinades característiques gràfiques del manuscrit coincidien amb les d’altres pergamins del segle XII, va proposar la segona meitat d’aquest segle com a data més possible. César Gutiérrez estableix que la lletra del manuscrit és de l’últim quart del XII, tot i que es tracta d’una còpia incompleta i, per tant, sembla evident que la composició del text devia ser poc o molt anterior. Deixem-ho, doncs, que és un text molt antic; poc posterior, si no contemporani, del Cantar de Mío Cid (que hom ha datat el 1140, tot i que el manuscrit més antic que el conté sembla que és una còpia del segle XIV feta sobre una còpia transcrita per un tal Pero Abad l’any 1245, segons ell mateix fa constar en l’èxplicit).
  
Giotto, L'Adoració dels Reis. Capella de l'Arena, Pàdua (1306)
En tot cas, l’Auto de los Reyes Magos és el text teatral més antic en castellà; de fet, és l’única mostra de drama litúrgic medieval en castellà, igual que el Cantar de Mío Cid és l’única (per bé que extraordinària) mostra de poema èpic castellà. L’explicació pot ser que tant l’èpica com el teatre litúrgic van ser literatura oral durant un segle ben bo, abans que es posessin per escrit. Podem, doncs, suposar que hi hagué altres mostres que no ens han pervingut. Pitjor és, pel que fa a l’èpica, el cas del català, ja que no ens n’ha arribat ni un sol text; i és tan sols gràcies a les prosificacions que hom va incorporar a les Cròniques, que podem conjecturar —això sí,  amb un alt grau de certesa— que va existir una poesia èpica catalana.

Gentile di Fabriano, L'Adoració dels Reis, 1423. Florència, Galleria dell'Ufizzi
A diferència del que passava a Europa i a la Corona d’Aragó, on el drama litúrgic medieval era molt corrent (vegeu en aquest blog el post recent sobre l’Epístola farcida de sant Esteve), a la Castella medieval no sembla que hi hagués hagut gaire moviment teatral a redós de les esglésies, però en canvi s’ha conservat aquest considerable fragment d’un text, ben antic, escrit en un castellà arcaic però ben pur. El manuscrit, fragmentari, es va trobar al capítol de la catedral de Toledo, i actualment és a la Biblioteca Nacional de Madrid. 

El títol l’hi va posar Ramón Menéndez Pidal el 1901. El text original, en lletra carolina, és escrit en 52 línies, a rengle seguit i sense indicacions de personatges, als folis 67v i 68r del còdex que el conté; la disposició en versos i la distribució de veus es pot deduir fàcilment del text. El fragment conservat conté 147 versos de mètrica irregular (alexandrins i versos de set i de nou síl·labes) i rima apariada assonant, i contemplen diverses escenes: els monòlegs de cada un dels tres reis en veure l’estrella (escenes I a III); la trobada de tots tres, que decideixen seguir l’estel i esbrinar la natura del nadó mitjançant els tres regals (IV); la visita al rei Herodes, a qui exposen  el motiu de llur viatge (V); el monòleg d’Herodes, que té por que el nou rei li prengui la corona (VI); i la consulta que fa als seus rabins, que no tenien notícia de l’estel ni del Messies i es discuteixen entre ells (VII).

L'Adoració en un cantoral medieval que no tinc identificat

 L’entorn històric: cluniacencs contra mossàrabs

L’estudi de César Gutiérrez explica en quin marc sociocultural apareix aquest text. A la Toledo ocupada pels musulmans, abans de l’any 1085, hi pervivia un nucli de cristians mossàrabs, que s’havia anat ampliant amb l’arribada de cristians andalusos que fugien dels atacs dels almoràvits; hom ha calculat que suposaven un 22 per cent de la població. Aquests cristians conservaven una litúrgia pròpia, hereva de l’església visigòtica: el ritu mossàrab. Mentrestant, a Roma, els papes Alexandre II i Gregori VII impulsaven una reforma de l’Església que, a més de combatre la simonia (compra de càrrecs eclesiàstics), el nicolaisme (matrimoni dels clergues) i la investidura laica (intervenció dels poders civils en el nomenament de bisbes), pretenia homologar tota la litúrgia fent que els diferents rituals nacionals s’adaptessin al ritual romà-llatí i tinguessin una unitat de criteri en la interpretació de la doctrina. El rerefons de tot plegat era el reforçament del poder espiritual per damunt del poder temporal, cosa que al llarg dels segles XI-XII va donar lloc a innombrables enfrontaments entre l’Església i l’Imperi: recordem fets com la humiliació de l’emperador Enric IV a Canossa o l’assassinat de Thomas Becket a Canterbury, passant pels conflictes entre güelfs i gibel·lins i el Concordat de Worms... L’orde dels cluniacencs va ser l’encarregat d’implantar arreu la reforma litúrgica i el nou ritual romà.

Frontal romànic de Santa Maria de Mosoll, cap al 1200 (MNAC)
L’any 1063, el rei Ferran I de Castella i Lleó es va oposar a l’intent del rei d’Aragó Ramir I el Monjo de conquerir la Saragossa musulmana. La causa de l’oposició castellana era clara: el rei moro de la taifa de Saragossa era vassall de Castella i pagava un tribut considerable a Ferran I. De manera que el rei castellà va demanar, a través del cluniacencs, ajuda al papa Alexandre II per defensar Saragossa contra la conquesta aragonesa. Observem, de passada, que en tot plegat no hi havia res de la pretesa «cristianització»  que, com ens van ensenyar a l’escola, se suposava que era l’objectiu de la «Reconquista»: al contrari, eren tot interessos econòmics i polítics. També els del papa, perquè Roma va accedir a ajudar el rei de Castella, és a dir, a mantenir al poder el rei àrab de Saragossa. A canvi, els monjos de Cluny van convertir-se a Castella en el poder influent que controlaria les coses de la religió oficial. Poc després, el 1075, el papa Gregori VII publicava el Dictatus Papæ, que imposava la reforma eclesiàstica; i el 1080, ja sota el rei castellà Alfons VI i sota la pressió dels cluniacencs i del papa, el Concili de Burgos implantava a Castella i Lleó (exactament, «en els territoris sotmesos al meu domini») la nova litúrgia romana i es carregava oficialment l’Església visigòtica.

Els Reis davant Herodes
Cinc anys després, el 1085, Alfons VI conqueria Toledo. Els mossàrabs, ja lliures del jou musulmà, confiaven que per fi obtindrien el poder municipal i podrien exercir en llibertat els seus ritus religiosos. Res d’això: les noves autoritats van ser castellanes, arribades amb els conqueridors, i van nomenar bisbe de Toledo un francès, Bernard de Sédirac, naturalment cluniacenc. D’entrada, el rei castellà va tolerar el ritual mossàrab, emparant-se en una argúcia legal: el fet que Toledo encara no formava part dels seus dominis l’any 1080, quan el rei s’havia compromès a imposar la nova litúrgia «en els territoris sotmesos al meu domini».

Conrad von Soest, L'Adoració dels Reis, segle XV 
Però la pressió del bisbe sobre els mossàrabs toledans era continuada, i durant molt anys la comunitat autòctona va viure en equilibris precaris, com una minoria mal vista i víctima de la intolerància dels bisbes i del papa, i també de les autoritats locals i nacionals, que se’n rentaven les mans. En canvi, el paper dels mossàrabs —que parlaven o havien parlat una llengua romànica semblant al castellà, i que per tant s’entenien bé amb els conqueridors, però també sabien parlar perfectament l’àrab—, va ser clau per a l’activitat de la cèlebre Escola de Traductors de Toledo, i per al desenvolupament i consolidació de la naixent ortografia de la llengua castellana.

Hans Memling, L'Adoració dels Reis, s. XV. Museo del Prado
César Gutiérrez considera que aquest Auto de los Reyes Magos, escrit i conservat a la catedral toledana, va ser un més dels elements emprats pel bisbat per consolidar la nova litúrgia i, alhora, per desprestigiar sibil·linament els defensors de l’antic ritu mossàrab, que veu personificats en el personatge del Rabí primer, enfront del Rabí segon, que seria el representant de la religió oficial. És a dir, que en el diàleg entre els dos rabins jueus, pertanyents a una mateixa religió però amb opinions diferents, hi hauria un reflex de les disputes entre dues faccions de la mateixa religió cristiana: els fidels a la tradició mossàrab (Rabí primer) i els seguidors de la romana (Rabí segon).

Rubens, L'Adoració dels Reis, 1609-1629. Museo del Prado.
En la majoria de les edicions, que segueixen  la versió de Menéndez Pidal), la frase «por mi Ley, nós somos errados» s’atribueix al Rabí segon. Recordem que en el manuscrit original no s’indiquen els personatges, que cal deduir en cada cas. Gutiérrez creu (i a mi em convenç) que és més lògic que aquesta frase la digui el Rabí primer. En efecte, quan Herodes crida els dos rabins perquè li diguin què en saben, del Messies, el Rabí primer diu que no hi troba res, a les seves Escriptures; el segon l’increpa, dient-li si és que no ha llegit les profecies de Jeremies; i el primer respon: «segons la meva Llei, estem equivocats». El segon l’increpa, li demana per què «non somos acordados» i li retreu que no digui la veritat; i el primer, aclaparat, reconeix que no la sap. Seria una manera d’expressar, davant dels fidels analfabets que veiessin representar aquest drama litúrgic a la catedral, el fet que dintre una mateixa religió hi podia haver interpretacions diverses, però amb una diferència clau: que unes deien la veritat i unes altres eren equivocades. I en aquest cas, la interpretació equivocada seria la dels pobres mossàrabs, oprimits abans sota el domini musulmà i ara sota el domini cristià de Castella i de Roma.

Frederick Preedy, L'Adoració dels Reis, 1880. St Mary's, Stow-in-Lindsey
Imatges baixades d'internet. Es retiraran a petició.

2 comentaris:

  1. Lo que siempre he tenido curiosidad es en que época se le designaron a los reyes los nombres....
    Saludos ¡¡

    ResponElimina
    Respostes
    1. Evidentemente, el Evangelio de Mateo solo habla de unos Magos, sin decir cuántos eran, ni que fueran reyes, ni de dónde venían, ni menos cómo se llamaban. Si hemos de creer a la Viquipedia (con frecuencia tan poco fiable, manoseada por tanta gente sin garantías de rigor), fue san Beda el Venerable quien, en el siglo VIII, escribió que eran tres, y que venían de Europa, Asia y África, es decir, de todo el mundo conocido entonces, y les atribuyó sus nombres, aspecto y obsequios: Melchior, anciano de pelo blanco, con túnica violeta y zapatos blanquiazules (¿sería periquito o del Málaga?), traía oro; Caspar, joven rubio e imberbe, con capa roja (¿del Osasuna?) y zapatos violeta, traía incienso; y Balthasar, negro y barbudo, con capa rojiblanca (¿del Atlético, el Athletic o el Almería? Aunque el escudo del Sevilla tiene también esas franjas) y traía mirra. Pero al parecer Beda se inspiró en una crónica escrita en Alejandría el siglo V que ya daba más o menos esos nombres.

      Se ha hablado mucho del libro del papa Benito XVI ‘La infancia de Jesús’, en que al parecer se afirma que los Reyes eran andaluces, pero no he leído ese libro y por lo tanto no puedo opinar. Un saludo!

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.