Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 2 de gener de 2014

Carner - El rústic villancet


Josep Carner (1884-1970)
El rústic villancet

Una estrella cau al prat,
una flor s’ha esbadellat,
tot belant juga el ramat
amb la rossa macaruia.

Al·leluia, cor lassat!
Al·leluia, món gebrat!
Al·leluia, Déu és nat!
Al·leluia!

Cap herbei té tenebror,
ni cap déu fa el ploricó;
no hi ha fred ni tremolor,
que un pas d’ala se n’ho duia.

Al·leluia en tot racó!
Al·leluia en tot dolor!
Al·leluia al pecador!
Al·leluia!

A Betlem van els infants
i els amics dant-se les mans
i els promesos i els germans
i la vella en sa capuia.

Al·leluia, vianants!
Al·leluia en nostres cants!
Al·leluia, catalans!
Al·leluia!



Música de Lluís Maria Millet i Millet (1906-1990). Orfeó Català i tots els grups de l’Escola Coral del Palau de la Música Catalana. Concert de Sant Esteve, 2009.

Un preciós poema de Josep Carner, amb música del mestre Millet fill, que ha esdevingut una cançó tradicional de Nadal. M’hauria agradat poder-vos-la oferir en la interpretació de la Coral Sant Esteve de Balsareny, que la broden; però vaja, l’Orfeó Català tampoc és que desentoni...

Aquest any 2014 fa cent anys que van aparèixer les primeres edicions d’Auques i Ventalls i de La paraula en el vent, dues obres mestres de Josep Carner i Puig-oriol, que ja era un poeta celebrat a Catalunya, i ja havia publicat diversos llibres, des del Llibre de Poetes de 1904 i, sobretot, Els fruit saborosos el 1906, que el va consagrar com a portaveu del Noucentisme; i també, entre altres, de Verger de les galanies (1911).

Com que aquesta cançó és força habitual en concerts nadalencs a Catalunya, hom ha arribat a considerar-la, com la majoria de nadales, una obra tradicional, anònima. En canvi, té autor, i és una petita joia, com una peça de porcellana fina, una obra d’orfebreria que vol amagar-se, i no ho aconsegueix del tot, darrere una humil imitació de les cançons populars. Perquè faci consonant amb Al·leluia, el poeta s’imposa buscar rimes en –uia, dificultat que resol recorrent dos cops a pronúncies dialectals ioditzants (encara força audibles a la Catalunya central: ceia, paia, tovaiola...), només que les que escull són ben poc usuals: macaruia, variant de macarulla ‘ballaruc, cecidi esfèric que es forma a les branques del roure’; i capuia, variant de capulla ‘caputxa’.
                                    * * *
Pompeu Fabra (1868-1948)
N'ho: una combinació pronominal fantasma

Un altre tret destacable d’aquest poema és la curiosa combinació de pronoms febles n’ho, quan diu que «un pas d’ala se n’ho duia». A la primera edició de la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra (IEC, 1918, al paràgraf 57, no es contemplava, ni tampoc no es prohibia, la possibilitat d’aquesta combinació; però a la quarta edició de la mateixa Gramàtica, de 1926, al mateix paràgraf 57, pàgina també 57, Fabra ja la hi havia incorporat explícitament: «dur-se’n això: dur-se-n’ho», és a dir, que l’admetia com a viable. 

En canvi, a la «Pòstuma» (Teide, 1956), que va ser revisada per l’IEC després de mort Fabra i va ser publicada amb el text «essencialment intacte» (?), aquesta possibilitat no s’hi explicita. Tampoc no s’hi prohibeix, però: s’hi diu que «la llengua rebutja emprar en com a representant d’un circumstancial de lloc, quan en la proposició hi ha, com a complement acusatiu, un dels pronoms ho o en» (paràgraf 79, pàg. 73 de la novena edició, 1979). Ara bé, en una nota (al paràgraf 76, pàg. 70), que sembla de l’IEC i no pas de Fabra, es deixa clar que «en el cas d’anar-se’n, venir-se’n, entrar-se’n i anàlegs, el pronom en no és [...] el representant de cap complement»; de manera que, de forma subtilment implícita, sembla que no es rebutja la combinació n’ho quan es dóna amb verbs en què el pronom n’ no representa cap complement, com és el cas. És a dir, que Pompeu Fabra mai no va prohibir aquesta possibilitat, que, almenys el 1926, acceptava explícitament, i després, pel que sembla, també implícitament.


Igualment de manera implícita, «Jeroni Marvà», en el seu utilíssim quadre de totes les combinacions possibles de pronoms al Curs superior de Gramàtica catalana (Barcino, 1968), va excloure aquesta possibilitat; que tampoc no va considerar el meu mestre Antoni M. Badia i Margarit a la seva Gramática catalana en castellà (Gredos, 1962), que conté també un quadre de combinacions on no es té en compte n’ho; a més, a la pàg. 185 del vol. 1 parla expressament que la llengua fa servir altres expressions a fi d’«evitar el encuentro de ho en». O sigui, que Badia no ho prohibeix, però deixa clar que la llengua evita aquestes combinacions.

Antoni M. Badia i Margarit (1920)
Tot i això, el 1968 Gabriel Ferrater va fer notar que, en aquell mateix llibre, Badia hi posava un exemple d’aquesta combinació; una mica amagada, això sí, ja que cal buscar-la força més avall, a la pàg. 212, on s’esmenta explícitament la combinació dur-se-n’ho. El mateix Badia, a la Gramàtica de la llengua catalana (1994), no contempla la possibilitat de n’ho al quadre combinatori; aquí, però, no hi he sabut trobar cap esment que contradigui aquesta omissió. 

Gabriel Ferrater (1922-1972)
Ferrater, en un article a Serra d’Or de 1968 (recollit pòstumament a Sobre el llenguatge, Quaderns Crema, 1981, pàg. 8), afirma de forma explícita que «a mi em sembla que la combinació n’ho és viable», abans de subratllar que el mateix Badia, tot i no admetre-la, en posava un exemple, com hem vist. Ferrater, tanmateix, no esmenta que Fabra, el 1926, ja l'havia acceptada; tampoc no explica en quines condicions creu ell que la combinació pot ser acceptable, ni en cita cap exemple d'ús literari. 


Jacint Verdaguer (1845-1902)
Jo, en aquell llibre de 1981, hi vaig anotar tres cites que havia trobat: en primer lloc, la del Rústic villancet de Josep Carner, publicat el 1914, a la primera edició d’Auques i ventalls; segonament, la que el mateix Carner va tornar a fer servir en el seu gran poema Nabí (1941), al cant vuitè: «fou un present de la serena / i una rosada matinal se n’ho va dur»; i finalment, la que Jacint Verdaguer va publicar al cant novè de Canigó (1886): «cap al no-res tot se’n ho porta ’l vent»*, corregit per l’Editorial Selecta en «cap al no-res tot se n’ho emporta el vent», i modernament restituït en «cap al no-res tot se n’ho porta el vent». 

(*) Facsímil manuscrit de Canigó, Biblioteca de Catalunya, f. 91v.:
http://mdc.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/manuscritBC/id/41374
Narcís Garolera (1949)
Sobre el canvi se n'ho porta / se n'ho emporta / se n'ho porta, potser escauria recordar un cop més Gabriel Ferrater, qui es fotia de l’aversió dels «mestretites» envers els pleonasmes; no tinc a mà l’edició crítica de Canigó a cura del meu mestre Narcís Garolera (Quaderns Crema, 1995), que ens aclariria quina va ser l’última versió del mot admesa per Verdaguer. En tot cas, pel tema que ens interessa, la combinació n’ho, bé que apostrofada diferent, hi és original i indiscutida. 


Albert Jané (1930)
Pocs anys després de l'aparició del llibre pòstum de Ferrater, Albert Jané, a la seva enyorada columna del diari Avui (29-12-1984) ja va esmentar l’exemple que citava Badia, més un comentari de Joan Solà sobre el vers de Nabí que ja coneixem (i que Solà considerava «una adaptació de s’ho va endur a les necessitats del vers»); i, citant J. Macià (butlletí de la DEC), aportava encara, dues ocurrències, una de Víctor Català: «L’aigua se n’ho havia enrossegat tot» (Solitud) i una de Raimon Casellas «Tot se n’ho havia d’endur» (Els sots feréstecs). Jané hi afegeix encara una cita de Pous i Pagès: «Fins a fer-te-n’ho tot de mala manera» (La vida i la mort d’en Jordi Fraginals). No esmenta, però, l'exemple del Rústic villancet, ni el de Canigó, que continuen essent, per tant, dues peces secretes, i per tant valuoses, de la meva col·lecció particular. Vegeu aquí l'escrit de Jané:


Josep Ruaix i Vinyet (1940)
Abans, mossèn Josep Ruaix , a El català en fitxes-2 (1974), segurament seguint Marvà, havia exclòs explícitament aquest grup pronominal; però després, a Català complet-2 (1998), ja especifica, com Fabra, que «La combinació n’ho és possible amb el primer element sense valor de complement (ex: Va endur-se-n’ho tot, amb el verb endur-se’n). En canvi, una frase com Treu això d’aquí no la podem transformar en “treu-n’ho”, sinó solament en Treu-ho d’aquí o Treu-ne això» (Vol. 2, pàg. 107).

Joan Solà (1940-2010)
Finalment, a la Gramàtica del català contemporani (GCC, Empúries, 2002), dirigida pel meu mestre Joan Solà i Cortassa, Eulàlia Bonet aclareix: «Aquesta combinació només pot aparèixer quan el pronom en és inherent [és a dir, «que forma part del verb»], com és el cas del verb endur-se’n (o dur-se’n), que conté dos pronoms febles inherents», i posa com a exemples: Això, va endur-se-n’ho ahir; [a Mallorca]: Me n’ho vaig dur jo; Se n’ho dugueren/duran. [També amb el verb emportar-se’n:] Si fa vent, també se n’ho emporta (Vol. 2, pàg. 943 i 965). 


Encara l’any passat vaig poder afegir una peça més a la meva col·lecció, i és justament, fins ara, la referència més antiga: és a la Bíblia Catalana del segle XIV, editada per Jordi Bruguera (Primer i segon llibres dels Reis, Montserrat, 2011), on trobem (1R, 17, 18): «E lavors pres David las coses que los ysmaelytes havian portades e aportaren-se-n’ho tot».

Avui, gràcies a la tecnologia de Word in context, he trobat una altra ocurrència en Víctor Català, La mare de la balena: «Reposi una miqueta, que així com així tampoc se n’ho ha d’endur a l’altre món». (http://wordincontext.com/ca/n'ho

Víctor Català (Caterina Albert, 1869-1966)
Tenim, doncs, que la combinació n’ho és possible, però sembla que tan sols amb aquests dos verbs, que poden portar el pronom en aglutinat (inherent) segons aquest procés, i tornar-lo a admetre després: dur-se’n > se’n du > s’endú > endur-se > endur-se’n > se n’endú; i portar-se’n > s’en porta > s’emporta > emportar-se’n > se n’emporta. Tractant-se de vers transitius, quan porten un complement directe neutre substituïble pel pronom ho, la combinació és possible: (en)dur-se-n’ho, (em)portant-se-n’ho. No cal dir que tenim la possibilitat d’adjuntar el pronom ho al reflexiu davant del verb quan aquest duu l’en aglutinat, i així tant podem dir se n’ho van dur com s’ho van endur; se n’ho porten com s’ho emporten; les segones solucions són, òbviament, més comunes.

Els dos únics exemples amb un verb diferent són el primer de Víctor Català, amb enrossegar (que semànticament és afí a endur-se, emportar-se), i el de Pous i Pagès (fer-te-n’ho, expressió de sentit incert que segons Jané significaria ‘desprendre’s); però en cap dels dos casos no queda clara la funció inherent o complementària del pronom en.

Se m’acuden dos altres verbs (no acceptats al diccionari) que admeten l’aglutinació del pronom en: enriure's i enrecordar-se. El procés d'aglutinació fóra: riure-se’n > enriure’s > enriure-se’n i recordar-se’n > enrecordar-se > enrecordar-se’n; però no són transitius, sinó de règim (riure’s DE, recordar-se DE) i, per tant, la combinació amb el pronom ho és impossible.

Que la construcció sigui inusual i certament estranya explica que, des de Fabra, les primeres gramàtiques no la prenguessin en consideració (però tampoc no la van prohibir); és més curiós que Marvà l’hagués bandejada com a inviable quan veiem que, ni que sigui tan sols amb un parell de verbs concrets, (en)dur-se’n o emportar-se’n, és perfectament possible; i que, a més, havia estat emprada per dos grans poetes que són referents lingüístics de primera categoria, i en tres poemes ben coneguts.

Certament, tant Verdaguer com Carner podien haver optat per un camí planer i escriure, per exemple: «cap al no-res tot s’ho emporta el vent», «que un pas d’ala s’ho enduia» o «una rosada matinal s’ho va endur»; però observem que en tots tres casos l’elocució exigiria fer un hiat estrany que, de l’altra forma, s’evita. Crec que és per això que Verdaguer i Carner, artistes de la llengua, van optar per donar carta de naturalesa literària a aquelles altres combinacions. I així, avui, cent anys després de la publicació d’Auques i ventalls, he pensat que valia la pena de subratllar-ho.

Fa poc, googlejant, encara trobo que Jaume Cabrer Fito esmenta una cançó popular mallorquina: «Rapa, rapa moixeta / tota rapinyadeta, / es moixet és vengut / carregat de peix menut / i ha destapat s'olleta / i tot, tot se n'ho ha duit.»:

El mètode Alfadream (Autocorrecció gramatical assistida, adaptació multimèdia de Jaume Morey, Joan Melià i Jaume Corbera, Universitat de les Illes Balears, Servei de Publicacions i Intercanvi Científic, Palma 1995; versió 0.6.1. en experimentació; consulta 2-1-2014), admet la construcció se n'ho:


A Eines de llengua trobem un text de Miquel Adrover de 2006: Si cal fer neta una casa de runa i d'altres noses per fer-hi obra i, al cap i a la fi, han fet la feina en forma deficient, sense dur-se-n'ho tot, direm : «no han fet la feina gaire arreu».

A Elrefranyer.com hi trobem una dita: dur-se-n’ho a la mala trampa (perdre els béns per causa dels deutes):

i, com a explicació de la dita no deixar res per verd”, hi trobem endur-se-n’ho tot (hi corregeixo la mala apostrofació).
http://www.elrefranyer.com/ref/no-deixar-res-per-verd

I vaja, perdoneu que, d’entre les moltes feres ferotges que nien dintre meu, avui, tot just començant l’any, se m’hagi escapat de les mans la més filòloga: procuraré de mantenir-la raonablement fermada. Però si algú coneix, a part dels esmentats, algun altre exemple literari de la combinació de pronoms n’ho i m’ho fa saber, li’n restaré agraït, perquè m'ajudaran a millorar aquesta meva modesta, però curosament aplegada des de fa no poc anys, col·lecció de n’ho (no pas de n’hos, que algú podria confondre amb una col·leció de nus, o pintures de gent conilla).

Fotografies i vídeo baixats d'internet. Es retiraran a petició.

9 comentaris:

  1. Alguno que otro conozco , y óyeme Ramón la primera foto se me parece bastante a Antonio Machado.
    Por cierto el próximo 24 de enero , iré a Moguer ( Huelva ) pueblo natal de Juán Ramón Jiménez como bien sabrás con una excursión a ver su casa museo y todo el legado del poeta con guía y tal .... ¡¡ estoy deseosooooooooooooooooooooooooooo ¡¡ ya te contaré amigo ¡¡¡¡
    Saludos ¡¡¡

    ResponElimina
    Respostes
    1. Y yo me iré. Y se quedarán los pájaros cantando;
      y se quedará mi huerto con su verde árbol,
      y con su pozo blanco.

      ¡Qué bien, Juan Ramón! Y su casa-museo debe de ser una pasada. Seguro que la disfrutarás.

      Por cierto, te ofrezco un detalle histórico que seguro que ni allí sabrán. Lo publicó un historiador de Balsareny ya difunto, Josep M. Sabala. El pueblo de Balsareny, durante las Navidades de 1838 resistió durante tres días el asedio de las tropas del general carlista Conde de España, quien bombardeó las casas pero no consiguió cruzar los muros de adobe por la férrea resistencia de mis antepasados, ayudado por un pequeño destacamento del ejército regular isabelino. Finalmente, el Conde optó por retirarse sin haber tomado la plaza. Pues bien, el comandante del destacamento, que defendió mi pueblo con energía y valor, se llamaba Josep Camprubí, nacido en la Pobla de Lillet, y con el tiempo sería el abuelo paterno de Zenobia Camprubí, la mujer de Juan Ramón. ¡Ya ves si es pequeño este mundo!

      Un abrazo!

      Elimina
  2. Que curioso Ramón ¡¡ el mundo pequeñísimo ¡¡¡¡
    Saludos ¡¡

    ResponElimina
  3. Gràcies Ramon. Es una llàstima que no t'hagis dedicat a l'ensenyança. L'educació publica es perdre la teva "sapiencia".
    Felicitats per la teva explicació.

    ResponElimina
  4. Gràcies a tu, Alfons. De sapiència, res: com diuen que deia Erasme de Rotterdam,savi no és el qui sap moltes coses, sinó el qui sap en quin llibre trobar-les. I jo, de llibres, n'he perdut alguns, però no en llenço mai cap. I ara que puc, m'agrada rellegir-los. I com diu el nostre amic Josep, la curiositat no l'hem de perdre mai, didui el que digui el Papa. Una abraçada!

    ResponElimina
  5. M'ha agradat enormement tota l'explicació. Penso com l'Alfons, de veritat.
    Jo també sóc com Erasme de Rotterdam, però només un aprenent de la curiositat. i els llibres ja me'ls deixen a la biblioteca. Ja veus que gairebé ni se agafar-los jo sol.

    Moltes gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et facis l'estret, Josep, que tots sabem que ets un tio "muy leído". La teva curiositat sense límits fa que, des del teu blog, il·lustris els que et seguim amb tota mena de qüestions, de les matemàtiques i la física fins a la literatura i les arts plàstiques, sense oblidar la història i la política, l'humor, la medicina... I tot analitzat sempre des d'un punt de vista humà i amb una coherència envejable. I és veritat: a la xarxa de biblioteques de la Diputació es pot trobar gairebé tot: Erasme hauria al·lucinat!

      Elimina
  6. Gràcies per aquests magistrals comentaris erudífics. I perquè han provocat que, mercès a la seva relectura, em reconciliés amb el poema. Resulta que quan jo era petitet aquesta nadala estava inclosa en el Concert de Nadal del Cor Mixt Parroquial del meu poble. La seva oïda em deixava confús. No entenia com era possible manifestar la joia pel naixement del Bon Jesús en un paisatge de flors trinxades per celestials rocs roents. I això era perquè en el meu vocabulari no hi figurava la paraula esbadellar i en oir-la, potser també ajudat per la pronuncia dels cantants, la interpretava com la seva cosina fonètica, esbudellar. D’aquesta manera, l’inici del poema em presentava un desolat espai de flors cremades i esmicolades després de rebre una pedregada de foc celestial en el que, i això també contribuïa al meu desconcert, un ramat jugava amb una rossa. No era aquest, al meu parer, el millor escenari per donar la benvinguda al Déu del Cel. I aquesta sensació ha durat fins el dia d’avui en el que, mercès a la teva tasca divulgativa, he incorporat la paraula esbadellar al meu diccionari mental. No és la primera vegada que em trobo en una situació com aquesta. La tirania de la rima fa de vegades s’empri un vocabulari inintel•ligible per a oïdes poc culteranes que pot tergiversar profundament el sentit del poema. Com m’ha passat a mí en aquest cas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ets un crack, Petrus! Jo que m'entretenia buscant en aquesta nadala estranyes combinacions de pronoms febles, i tu hi havies trobat una connexió (que se'ls havia escapat fins ara als sagaços detectius de Scotland Yard) entre Josep Carner i Jack l'Esbudellador!

      M'has fet recordar que jo, de jovenet, quan anava als "Padres" claretians, cantava l'himne al sant pare Claret, apòstol de Maria, de qui la cançó deia que era "de Crist il·lustre màrtir, egregi fundador". Com que la cançó l'havíem apresa oralment, i jo desconeixia l'existència i el significat del mot "egregi", em pensava que deia, i per tant cantava, "de Crist il·lustre màrtir, el greix del fundador". I m'imaginava que el sant devia ser més grassonet del que la iconografia el pintava, ja que el seu greix l'havia dut al martiri. Certament, els poetes s'agraden de posar paraules difícils que de vegades compliquen la comprensió dels seus versos... o fan que els possibles lectors s'allunyin de la poesia.

      Benvingut al club dels comentaristes del blog. T'hi espero més vegades, segur que ens il·lustraràs amb saviesa i ironia, des de línies col·laterals a les dels poetes que trio i a les dels meus (no sempre prou) humils comentaris. Una abraçada!

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.