Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 24 de gener de 2014

Dalí - Madona de Portlligat


















Salvador Dalí (1904-1989)
La Madona de Portlligat

El solc de Déu que li obre el cap
i li buida les entranyes
li deixa el tors foradat
perquè s’ompli de cel.
Els costats de la verge s’han tornat estenalles
d’urani fi
perquè estrenyin el nucli tendre de l’espai fecundat
fins a trencar-li el tel còsmic,
diví.

               *

Ja li salten a fora de sobte encarnats
els volums prefigurats
de la immaculada concepció
que a flor d’oració
del fons germinal de la mineroica testa
en l’anunciació
ja només gosava de veure amb els ulls aclucats.

               *

L’aire duríssim dels àtoms li arquitectura l’esglai intacte
el buit esdevé receptacle
i els contorns virginals del seu cos ja són tabernacle
sense porta ni vel
on equidistant de l’univers
gravita un novíssim planeta d’amor suspès
al bell mig de la carn del cel.

               *

I aquest planeta d’amor i de delit
no és altre que aquell blanquíssim pa
de salvació i vida
que relluu encara que sigui de nit
i que enlluerna a la claror del dia!


Segona Madona de Portlligat, 1950.
Fukuoka Art Museum, Japó

Peix perseguit per un raïm (fragments)

Aquell peix i aquell raïm no eren res més que cosetes petites: eren, però, cosetes més rodones que totes i estaven quietes dalt dels indrets. Hi ha cosetes que són estels amb cua, i quan se les canvia de lloc ho deixen tot mullat. [...] 

El peix en qüestió havia estat petita sal; aquesta petita sal brillava i fou portada a Europa entre els pèls d'un arrissat abric d'esquimal, arraconat a la popa d'aquell yacht que tenia nom d'illa. 

Ara aquella petita sal era un peix, gràcies a un xec especialíssim. [...]

Era ben bé aquell raïm, submergit en el fons del cap del xampany, el que m'evocava la claror de les vinyes de Cadaquers. [...] Fou en aquest just moment [...] que el raïm es llançà, emocionat i veloç, a la persecució d'aquell peix. Aquest, gràcies a una hàbil transformació en el brillant de l'anell de la meva nòvia, fugia dissimulat en el seu dit, i endut vertiginosament per l'auto que jo mateix guiava. Llavors el petit raïm decidí d'adoptar una forma de velocitat diferent, que era la mateixa que havia vist adoptar als pinyols de préssec, les llargues temporades que han de passar tancats en els indrets buits. Així és que començà a disminuir de tamany, fins a esdevenir un petitíssim raïm, del qual ben aviat només en restà la pinyolada, la qual romangué volant, suspesa com una petita constel·lació de perdigons.

A cada moment era més gran la munió d'autos carregats de bandits que ens perseguien a trets; els bandits portaven petites gorretes de llana i, alguns, ulleres per al vent; el camí era un flabiol de 8 forats, i a cada forat hi havia un petitet ase podrit.

Sentim a la vora llurs motors.

Llancem l'ampolla de whisky. S'eriça la terra de fulles de GilletteUn pinyol de raïm és llurs ulls.

Sentim el galopar vermell de llurs cavalls.

Dos pinyols de raïm són una petita sal.

Tirem el tub de carmí. Neu.

Sentim el lliscar de llurs trineus.

A la fi t'has desprès, i llançat el teu vestit de ball d'argent; i una ampla mar, il·luminada per la lluna, ens ha allunyat dels nostres enemics.

La petita sal volia explotar com una cendra.

Ara, si volguessis, podríem perllongar aquell bes interromput en el dancing. Però, ¿no som a la tarda? ¿No és el sol encara alt?

Les herbes més fines tenen un costat il·luminat, i l'altre ombrívol com els planetes.

Allà, darrera la casa, sé l'indret on hi ha un petit escarbat sec.

Dalt de la pedra, una oliva esta quieta.

Si apreto els teus dits, aixafo els grans de gotim de raïm del meu berenar; i si vull recordar les teves cames, no aconsegueixo sinó reveure aquell torbador ase podrit amb el cap de rossinyol.

L'oliva quieta porta una petita faldilla.

Jo tinc una bonica foto de Nova York.

[L'Amic de les Arts, núm. 28, 31-IX-1928, pàg. 217-218. Extret de Salvador Dalí, L'alliberament dels dits. Obra catalana Completa. Presentació i edició de Fèlix Fanés. Barcelona, Quaderns Crema, 1995. Però cito tenint present també l'edició de Joaquim Molas, La literatura catalana d'avantguarda 1916-1938. Antoni Bosch, editor, Barcelona 1983]


Dalí i Gala davant la segona Madona

Fuente de vida

Fuente de vida
de noches sin mañanas
yo puedo llegar al surtidor
donde he visto súbitamente
la imagen tan amada
que llevaba grabada
en el fondo de mis entrañas.


Yo sé donde está
el pan de vida
tan blanco es
que cerrando los ojos
lo continuo a ver por transparencia
pan de vida
yo sé donde está el horno
en las llamas del cual
he visto prefigurada
la imagen tan amada
de Gala tan amada
horno que las totémicas guirnaldas
le sirven de adorno.

Yo sé donde está
en el fondo de la tierra
el bloque de mármol
donde está contenida
la imagen de Gala tan amada.
Cuatro elementos obsesionan mi Gala
aire, agua, fuego y tierra
que corresponden a mi Gala
que conocí antes de nacer.


¡Aire, aire! es el que respiro
de noche y de día
veo sin cesar la imagen de mi Gala tan amada
el recuerdo de mi Gala tan amada
donde respiro sin cesar
de noche y de día
¡el aire, el aire!
de mi Gala tan amada.

En el fondo sin mañanas
el agua se vierte sin fin
en el surtido del jardín
donde he visto detalladamente
el rostro de mi Gala
tan poco amada.

                  * * *

Dalí pintant la segona Madona. Mark Kauffmann, 'Life', novembre 1950
S'han complert els 25 anys de la mort de Salvador Dalí. No cal que en parli gaire: com a pintor, és universalment conegut. Fem-ne, però, un esment com a poeta.
De jove va ser un enfant terrible del surrealisme. Va escriure, amb Sebastià Gasch i Lluís Muntanyà el famós Manifest groc (vegeu-lo, amb altres manifestos avantguardistes, aquí) i diversos poemes i textos emblemàtics de l’avantguardisme català,a revistes com Hèlix, Mirador, La Revista o L’Amic de les Arts, entre altres.

Amic de Buñuel, de Lorca, d’Alberti, de Paul Éluard (a qui li va pispar la dona, Gala), d’André Breton…, va col·laborar amb Buñuel en els films Un chien andalou (1929) i L’âge d’or (1930). Va escriure poesia i prosa en català, castellà, francès i anglès.
Ja reconegut com a un pintor famós, va esdevenir un gran publicista de si mateix (Avida Dollars, fou l’anagrama que del seu nom li va fer Breton). Jo no hi entenc prou de pintura per a judicar els seus quadres, que a mi m’agraden; pel que fa als poemes, personalment m’estimo més els de joventut, tan cridanerament rupturistes i antitot com el Peix…, que no pas els de maduresa, com el poema a Gala, en castellà, que també adjunto.

Primera Madona de Portlligat, 1949. Marquette University, Milwaukee, Wisconsin
O com aquesta Madona de Portlligat, poema coetani del famós quadre del mateix títol i tema, constituït en una glorificació de Gala. Segons expliquen (o no, atès llur estil dalinià) Pere Ballart i Jordi Julià (Paraula encesa. Antologia de poesia catalana dels últims cent anys, El Far de Viena, Barcelona 2012), «el poema afegeix a l’ècfrasi la conjunció d’elements heteròclits pròpia del mètode paranoico-crític, que aquí agermana la tradició dels “goigs a la verge” amb la física nuclear». Per si no quedava prou clar!

Vegeu, endemés, aquest article d’Anna Rodríguez Fischer (Avui-Cultura, 17-2-2005), sobre el llibre Salvador Dalí: poesia, prosa, teatre i cinema. Introducció i notes d'Agustín Sánchez Vidal, Ed. Destino. Barcelona, 2004: un recull de la totalitat dels textos escrits per Dalí en català, castellà i francès.

http://hemeroteca.cdmae.cat/jspui/bitstream/65324/9772/1/20050217MAE-AVUI-I.pdf

Anna Rodríguez Fischer hi explica de quina manera entenia Dalí que s’havia de llegir el seu poema Peix perseguit per un raïm:
«Llegiu, si no, Peix perseguit per un raïm. Però llegiu-lo com ell li recomanava que ho fes al seu amic Federico García Lorca: molt a poc a poc, i amb una perfecta monotonia en la veu, amb completa inexpressió, com es llegeixen els llibres de lliçons de coses. Únicament així apreciarem el que ell més buscava: una poesia aliena al propòsit comú d'il·lustrar o mostrar les coses en la seva faç, tot i que bella i/o nova encara previsible i conformista. Perquè la seva és una poesia que només té sentit en l'evasió de les idees que la nostra intel·ligència va forjant artificialment fins a dotar-les del seu exacte sentit real. Per això Dalí parla i fa antipoesia, que és la dada estrictament objectiva que s'obté mitjançant un rigorós mètode analític. El surrealisme serà tan sols un dels mitjans d'aquesta evasió a la qual el poeta tendeix.»


Les fotos i part dels textos són baixats d'internet. Es retiraran a petició.

2 comentaris:

  1. Hombre por diós..... hablar de Dalí es quitarse el sombrero , son palabras mayores .....25 años que nos dejó , Jordi Mollá ha repasado la labor cinematográfica del pintor .
    Tengo en Dvd LORCA : La Muerte de un poeta , en el cual sabrás que el granadino universal por excelencia tuvo sus " cositas " con el ampurdanés , aunque bueno también hay que decir que oficialmente nunca se supo , aunque los constantes viajes de Federico a Figueras...... , la verdad que se enamoraron los dos , al menos eso cuentan claro .
    Viendo la serie o mejor dicho a raíz de ver la serie y ver lo bonito que tiene que ser la zona de donde era Salvador , me entran unas ganas de ir a ver todo aquello que no lo sabes tu muy bién , aunque me imagino que en Figueras , Salvador tendrá una casa museo o algo por el estilo.
    Ambos se quedaron prendado de sus obras uno el como menajeba el pincel y el otro como manejaba la escritura , gracias a Federico se sintió muy integrado en la residencia de estudiantes en Madrid que estuvieron juntos en Madrid .
    Así que nada me alegro que recuerdes a este gran artista de lo mejorcito que hemos tenido ¡¡¡
    Saludos ¡¡¡

    ResponElimina
    Respostes
    1. En efecto, en Figueres está el magnífico Teatre-Museu Dalí, diseñado por el propio artista y que muestra una amplia y espléndida colección de obras del pintor. He estado varias veces allí y vale realmente la pena. Lo visitan 1,3 millones de personas al año. También está la cripta con su tumba. Si te gusta Dalí como pintor, te recomiendo vivamente que lo visites:

      http://www.salvador-dali.org/museus/figueres/es_index.html

      En Figueres está también el museo de las joyas diseñadas por Dalí:

      http://www.salvador-dali.org/museus/joies/es_index.html

      También se puede visitar la casa donde vivieron Dalí y Gala, y donde el pintor creó la mayor parte de su obra, en Port Lligat (Cadaqués):

      http://www.salvador-dali.org/museus/portlligat/es_index.html

      Y el Castillo de Púbol (Púbol – La Pera), donde vivió después de la muerte de Gala y donde ésta está sepultada:

      http://www.salvador-dali.org/museus/pubol/es_index.html

      En cuanto a su relación con Lorca, sí parece que fue cálida. Se distanciaron cuando Dalí criticó a Lorca por haber escrito el ‘Romancero gitano’ y Lorca recriminó a Dalí que se hiciera surrealista. Antes había escrito “Oda a Salvador Dalí”. Siguieron viéndose. Más tarde, cuando Dalí, en París, tuvo noticia del asesinato de Lorca, gritó “¡Olé!”. Después explicó que esa exclamación encarnaba “todo el inocultable españolismo del éxito trágico de su destino” (del de Lorca), y que con ella pretendía rendir “un homenaje torero” al poeta, pero muchos interpretaron que se alegraba de su trágica muerte. En todo caso, pienso, yo, fue una expresión de bastante mal gusto, dadas las circunstancias: el amigo asesinado, y él viviendo rico y feliz en el extranjero.

      Dicen que cuadros como ‘Enigma sin fin’ y ‘Torero alucinógeno’ estaban inspirados en Lorca, y que cuando murió Dalí, sus últimas palabras fueron para “el meu amic Lorca”. Pero también le gustaba proclamar su franquismo. Dicen que dijo cosas como: «Una de las grandes cualidades que yo he tenido en mi vida es la de haber tenido un Generalísimo Franco». «Tengo enorme admiración por el General Franco, que ha resucitado a España. Él proporcionó al país una enorme prosperidad económica».«Vine [a Madrid] para visitar a los dos caudillos de España. El primero, Francisco Franco. El segundo, Velázquez». Felicitó a Franco «por haber limpiado a España de fuerzas destructivas». Y en cuanto a los intelectuales, dijo una vez: «todos de izquierda, todos rezagados en la Historia».
      Dalí fue también amigo del poeta Paul Eluard y le quitó a la mujer (Gala), y fue amigo y admirador de André Breton y después se pelearon. Orwell dijo de él que «es un buen dibujante, pero como ser humano es repugnante». Todos somos contradictorios, ciertamente; pero creo que Dalí se excedía con sus sobreactuaciones. Me quedo con sus poemas de joven surrealista y con la genialidad de muchos de sus cuadros, pero como personaje me disgustaba por su frivolidad y aparente insensibilidad.
      Gracias por tu aportación: ¡un saludo!

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.