Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 17 de gener de 2014

Gelman - Confianzas














Juan Gelman (1930-2014)
Confianzas


se sienta a la mesa y escribe
«con este poema no tomaras el poder» dice
«con estos versos no harás la Revolución» dice
«ni con miles de versos harás la Revolución» dice

y más: esos versos no han de servirle para
que peones maestros hacheros vivan mejor
coman mejor o él mismo coma viva mejor
ni para enamorar a una le servirán


no ganará plata con ellos
no entrará al cine gratis con ellos
no le darán ropa por ellos
no conseguirá tabaco o vino por ellos
 
ni papagayos ni bufandas ni barcos
ni toros ni paraguas conseguirá por ellos
si por ellos fuera la lluvia lo mojará
no alcanzará perdón o gracia por ellos

«con este poema no tomarás el poder» dice
«con estos versos no harás la Revolución» dice
«ni con miles de versos harás la Revolución» dice
se sienta a la mesa y escribe
 

Del llibre Relaciones (Buenos Aires, 1971-1973)






Dimecres passat va morir, als 83 anys, Juan Gelman, un gran poeta argentí. El 1956 va publicar el seu primer llibre, Violín y otras cuestiones . Després va escriure obres com El juego en el que andamosVelorio del solo, Gotán, Sefiní, Cólera Buey, Mundar i Hoy. Va guanyar nombrosos premis literaris, com ara el Juan Rulfo, el Neruda, el Mondello, el Boris Vian, el Nacional de Poesia argentí, el Reina Sofía i, el 2007, el Cervantes. Confesso que és a partir d’aquest últim premi, quan la premsa d’aquí va parlar molt d’ell i publicar poemes seus, que em vaig interessar per la seva obra, que fins aleshores desconeixia.



La seva obra es caracteritza per un alt grau de compromís social, militància política, defensa dels drets humans i denúncia de les injustícies.  Però també té molts poemes d’amor i de reflexió personal. No li agradava parlar de "poesía compromesa", perquè deía que la ideologia i l’obra d’un artista sovint estaven connectades per canals invisibles. Tot i això, deia que ell no escrivia des de l’odi, sinó des del sentiment de pèrdua.


Gelman, fill d'immigrants jueus ucraïnesos, va néixer a Buenos Aires el 1930. Li agradava la poesia des que, de ben petit, un germà seu li recitava poemes de Puixkin en rus, llengua que Juan no entenia. Va escriure els seus primers versos als 9 anys: poemes d’amor per a una neva del seu carrer. La nena no li va fer cas, explicava ell, però ell es va quedar amb la poesia.



Juan Gelman va lluitar activament contra la dictadura del seu país, que va patir personalment de forma molt cruel. Membre dels Montoneros (grup revolucionari d’esquerres), el 1975 es va traslladar a l’estranger per difondre les violacions dels drets humans sota el govern d’Isabel Perón. A l’estranger el va sorprendre el cop d’estat de març de 1976, que va portar al poder el dictador Jorge Rafael Videla. Aquell mateix any, la seva filla Nora Eva, el seu fill Marcelo Ariel i la dona d’aquest, María Claudia, que estava en estat, van ser segrestats pels militars i van “desaparèixer”, com tantes altres víctimes de la dictadura.

També sobre Gelman pesava una ordre de recerca i captura, de manera que es va haver de quedar a l’exili: va viure a Roma, Madrid, Managua, París, Nova York i Mèxic, combinant l’activitat política contra la dictadura amb feines per a la UNESCO. El 1984 va saber que María Claudia havia estat traslladada a l’Uruguai, i que havia viscut almenys fins que va tenir un fill (o filla; això no ho va saber aleshores).

Gabriel García Márquez i Mario Vargas Llosa van engegar una campanya internacional a favor del seu retorn, però l’ordre de captura contra ell no va ser revocada fins al 1988, ja restaurada una certa democràcia tutelada (que havia de fer molts equilibris, com les lleis d’Obediència Deguda i de Punt Final), governant Raúl Alfonsín. Un any després, el 1989, govern de Carlos Menem va indultar Gelman. Ara bé, el poeta va decidir quedar-se a viure a Ciutat de Mèxic.



Aquell mateix any 1989, la policia va localitzar i identificar les restes del seu fill: havia mort d’un tret al clatell. I l’any 2000 va trobar la seva néta Andrea a l'Uruguai, on vivia amb la família d'un policia que se l'havia apropiada. No sé com devia ser el retrobament; traumàtic, sense dubte, ja que la noia devia creure que els seus pares adoptius eren els autèntics. Els casos, tan nombrosos, dels nadons robats van suposar un dels estigmes més sagnants de la dictadura argentina (hi ha una excel·lent novel·la de Manuel Vázquez Montalbán, Quinteto de Buenos Aires, 1997, sobre això). Però també hi va haver casos de nadons robats aquí, durant el franquisme i després i tot.

Quan va recollir el premi Cervantes, Gelman va reivindicar la importància de la memòria històrica: «N’hi ha que rebutgen l’esforç de la memòria. Diuen que no cal remoure el passat, que no s’ha de tenir ulls a la nuca, que cal mirar endavant i no reobrir velles ferides. Estan perfectament equivocats: les ferides encara no estan tancades. Bateguen en el subsòl de la societat com un càncer, sense treva. L’única manera de tractar la malaltia és mitjançant la veritat i la justícia. Només així es pot arribar a l’autèntic oblit

He tret aquestes dades de la premsa (Ara, El Punt Avui, El País, El Periódico, La Vanguardia). Excuseu la presentació: el blogger fa dies que em fa el tonto i avui li ha donat per deixar-me uns fons en blanc, un canvis de cos tipogràfic i uns espais interlineals que no aconsegueixo que em surtin com vull. També hi deuen tenir alguna cosa a veure les meves limitacions en matèria cibernàutica, jo que vaig perdre el tren de les tecnologies quan van inventar el Puntax... 

http://www.juangelman.net/   web de Juan Gelman
http://www.poesi.as/Juan_Gelman.htm   Selecció de poemes de Gelman
 
 

10 comentaris:

  1. Hola Ramón ¡¡ Mis conocimientos sobre literatura argentina son tan nulos como el sentimiento que tengo por el otro equipo de mi ciudad el sevilla f.c. jejejejejejej .
    Sólo conozco a Borges , Cortázar y Alfonsina Storni ¡ , anda mira y desde hoy conoceré un cuarto ¡¡
    Bueno Ramón te dejo voy a prepararme para irme para el estadio benito villamarin para el betis-madrid .......esperemos que nos metan muchos con el 0-1 me valdría ¡¡¡ jejejejeje aunque bueno la esperanza es lo último que se pierde ..... aunque a veces ni fé ni espèranzas ni nada , deportivamente con mi betis estoy tan derrotado que vamos....
    Saludos Ramón ¡¡¡¡¡

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si vas al enlace que pongo al final del post, podrás ver una buena selección de poemas de Juan Gelman.

      Por mi parte, yo no conocía la obra de Alfonsina Stormi. Ya que la mencionas, he buscado algo sobre ella y me parece interesante su biografía de mujer emancipada, feminista, actriz y poeta, aunque con un trágico y prematuro final. Leeré algo de ella.

      Grandes poetas centroamericanos y sudamericanos: Rubén Darío, César Vallejo, Pablo Neruda, Nicolás Guillén, Octavio Paz, Mario Benedetti… ¡saldría una una lista inacabable!

      De poetas argentinos, conozco a Borges y a Cortázar, claro, y a Silvia Ocampo (gran poeta, casada con un gran novelista: Bioy Casares). También a un clásico: José Hernández, el autor de ‘Martín Fierro’. Por no hablar de los autores de tangos, claro: los hay de excelentes, y tengo algunos en la recámara esperando turno. Pero los poetas de aquel gran país son muchos más: en este enlace hay una enorme lista, que con paciencia y tiempo podríamos ir intentando conocer:

      http://www.poetasaltuntun.blogspot.com.ar/

      (Veo que no están Maradona ni Messi, qué raro…). Un abrazo!

      Elimina
  2. Pues sí Ramón te recomiendo la obra de Alfonsina , es una manera muy peculiar de escribir , más que nada por " atreverse " a escribir de temas feministas y tal , a mi me impactó .
    Saludos Ramón ¡¡

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ya estoy leyendo cosas de ella, de este enlace con bastantes poemas suyos:

      http://amediavoz.com/storni.htm

      Muy interesante (pura y dura) su obra. Fíjate en esto, por ejemplo:

      Odio

      Oh, primavera de las amapolas,
      tú que floreces para bien mi casa,
      luego que enjoyes las corolas,
      pasa.

      Beso, la forma más voraz del fuego,
      clava sin miedo tu endiablada espuela,
      quema mi alma, pero luego,
      vuela.

      Risa de oro que movible y loca
      sueltas el alma, de las sombras, presa,
      en cuanto asomes a la boca,
      cesa.

      Lástima blanda del error amante
      que a cada paso el corazón diluye,
      vuelca tus mieles y al instante,
      huye.

      Odio tremendo, como nada fosco,
      odio que truecas en puñal la seda,
      odio que apenas te conozco,
      queda.

      Salvando las distancias de tiempo, de espacio y de estilo, me recuerda un poco a Silvia Plath. Un abrazo!

      Elimina
  3. Si ahora que lo dices sobre todo el estilo sí que es verdad , aunque Alfonsina la veo como más contundencia en lo que escribe no se , pero sí sí llevas razón ¡¡
    Saludos Ramón ¡¡¡

    ResponElimina
  4. Ens ha deixat una de les veus imprescindibles que quedaven en aquest món. Encara ressonen les sseves paraules quan el 2010 va venir a Barcelona pel Festival de Poesia.

    http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2011/05/juan-gelman.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Enric: una veu imprescindible. Potser en sortiran d’altres (ell mateix deia “los poetas tienen trabajo para millones de años”), però de moment semblen mals temps per a la lírica... He trobat alguns dels versos que va llegir al Romea, a l’acte de cloenda del Festival de Poesia de Barcelona el 2011 (ho trec de la crònica d’El País del 18 de maig d’aquell any):

      "Y el padre darío que a los yanquis dijo no / como sandino dijo no / y el frente amplio de la poesía y de la guerra les volvió a decir no / y nicaragua brilla en su ejercicio de amar..." (Ruiseñores de nuevo).

      "Mamá se levantaba con los ojos llenos de rocío / le crecían cerezas en los ojos y cada noche los besaba el rocío / en la mitad de la noche me despertaba el ruido de sus cerezas creciendo" (Cerezas).

      "el oficio perdió prestigio / para un poeta es cada día más difícil / conseguir el amor de una muchacha / ser candidato a presidente / que algún almacenero le fíe / que un guerrero haga hazañas para que él las cante / que un rey le pague cada verso con tres monedas de oro / y nadie sabe si eso ocurre porque se terminaron las muchachas / los almaceneros / los guerreros / los reyes / o simplemente los poetas / o pasaron las dos cosas [...] "Lo lindo es saber que uno puede cantar pío-pío / en las más raras circunstancias".

      Un gran poeta, en efecte. Gràcies, Enric, per la teva aportació —i pels teus magnífics blogs: Bereshit, El Rec Comtal, Apunts del Rec Comtal, Galeria d’imatges, Galeria d’imatges X... Mestre infatigable!

      Elimina
  5. Qui em parlava bastant d’ell era Josefa Casas, una senyora argentina que vivia al carrer del Nord i es cooperant de la UNESCO de Barcelona, en defensa de la població indígena a la Patagònia. Efectivament deia que escrivia des de Mèxic, per el diari Argenti, Página 12, on parlava més d’una vegada del seu fill. Les seves publicacions aquets diari van duran durant mots anys. També deia el mateix que tu, que feia treballs de traduccions per la UNESCO.

    ResponElimina
  6. Segur que a l'Argentina, quan va tornar la democràcia, ja el van conèixer (abans, impossible), perquè devia escriure tot el que podia a la premsa del seu país, tot i que va continuar vivint a Mèxic després de ser indultat. Aquí, segurament els més entesos el coneixien; jo, la veritat és que no, fins que, quan li van donar el premi Cervantes, la premsa d'aquí en va començar a parlar. I de seguida vaig veure que deia coses interessants i ben dites.

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.