Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 12 de gener de 2014

Guerau de Maçanet - Amors joy mi renovelha













Guerau de Maçanet (segle XIV-XV)
Amors joy mi renovelha

Amors joy mi renovelha
qui·m fay gayamén xentar
i en vós, domna, solessar
miran la flor de l’amenlha.

Per fin·amors naix e fulha
dins lo meu cor una brancha,
que tot cossir me despulha
contemplan vós, dona francha.
Donchs, obrits-me vostra cetlha
honestamén, liri clar,
que·b vós me vulh alegrar
miran la flor de l’ametlha.

Gran penssamén se prepara
denant mé, ricosa joya,
cant m’esguart la vostra cara,
que per gran beutat s’enjoya.
E donchs, pus mos volers vetlha
en vós servir e·z honrar,
degay de mi recordar
miran la flor de l’amenlha.

Pratz floritz per gentilesa
e·z enclaus de nobles arbres,
valgue’m [la] vostra bonesa
e levatz-me dels fredz marbres,
que jamés sancta Mercelha
no vol mays Jesús honrar
com yeu fas vós ni lausar,
miran la flor de l’amenlha.
 
Corals blanchs, dins vostra quelha
honestamén vulh star
e nostr· amor conservar
miran la flor de l’amenlha.
 
http://www.rialc.unina.it/105.1.htm



L’amor, joia em renovella

L’amor, joia em renovella
que em fa alegrement cantar
i en vós, dona, solaçar
mirant la flor de l’ametlla.
 
Per fina amor neix i fulla
dins el meu cor una branca,
que de tot pesar em despulla
contemplant-vos, dona franca.
Doncs, obriu-me vostra cel·la
honestament, lliri clar,
que amb vós em vull alegrar
mirant la flor de l’ametlla.

Gran pensament es prepara
davant meu, preada joia,
quan miro la vostra cara,
que de gran beutat s’enjoia.
I, doncs, si el meu voler vetlla
per a vós servir i honrar,
de mi us vulgueu recordar
mirant la flor de l’ametlla
 
Prat florit per gentilesa,
ben enclòs per nobles arbres,
valga’m la vostra bonesa
i aparteu-me dels freds marbres,
que a Jesús santa Marcel·la
mai no va tant honorar
com jo a vós faig, ni lloar,
mirant la flor de l’ametlla.

Corall blanc, dins vostra cel·la
honestament vull estar,
i el nostre amor conservar
mirant la flor de l’ametlla.
 
[Versió de R. C.]


























Amor me renueva el gozo

Amor me renueva el gozo / que me hace cantar alegre / y solazarme en vos, dama, / viendo la flor de la almendra.

Por amor nace y da hojas / en mi corazón la rama / que de mi pesar me libra / contemplándoos, dama franca. /  Abridme, pues, vuestra celda / lirio claro, honestamente, / que con vos quiero alegrarme / viendo la flor de la almendra.

Un gran gozo se prepara / ante mí, preciosa joya, / cuando miro vuestra cara, / que de gran beldad se adorna. / Y, pues mi amor no descansa / para serviros y honraros, / de mí, señora, acordáos / viendo la flor de la almendra.

Prado en flor por gentileza, / cercado de árboles nobles, / válgame vuestra bondad / alejarme de fríos mármoles; / pues jamás santa Marcela / pudo a Jesús tanto honrar / como yo a vos, ni alabar, / viendo la flor de la almendra.

Coral blanco, en vuestra celda / quiero honestamente estar, / y nuestro amor conservar / viendo la flor de la almendra.

[Versión de R. C.]


L’autor i el seu entorn poètic

Presento avui un poeta poc conegut. De fet, tan poc conegut que no se’n sap ben bé res. El seu nom apareix com a autor de dos poemes en un recull medieval, el Cançoner Vega-Aguiló (Biblioteca de Catalunya, ms. 7-8). Com que aquest cançoner és datat entre 1420 i 1430, els poemes que hi figuren han de ser anteriors.

El primer poema seu és una tençó (un debat entre dos poetes, cada un dels quals escriu una estrofa que l’altre li respon, sempre amb el mateix esquema estròfic i de rimes). La tençó la comença Gabriel Ferruç, i el tema de debat és si cal dirimir les disputes cavalleresques lluitant o mantenint plets judicials. Ferruç, que era advocat, hi defensa la via judicial, mentre que Guerau de Maçanet defensa la solució tradicional dels nobles: la guerra de bandositats.

Aquest Gabriel Ferruç va ser batlle de Tàrrega entre 1437 i 1440. Molt abans, de jove, el 1416 va escriure un plany per la mort de Ferran d’Antequera, i és autor també d’un poema marià sobre la Salutació angelical; de Riquesa d’amor tençonada, un diàleg amorós imaginari entre el poeta i una dama; i d’una dansa satírica sobre un personatge desavinent, al qual s’adreça amb la divertida tornada «tostemps veniu quan hom sopa».

Un altre poeta coetani, fra Johan Basset, membre de l’orde de Sant Joan de Jerusalem en temps d’Alfons el Magnànim, i de qui ens han pervingut vuit poemes, dedica un Letovari (remei) a Guerau de Maçanet, a qui ofereix receptes per guarir d’una suposada malaltia amorosa.

Tret del poema que cito, de la tençó compartida amb Ferruç i de la dedicatòria de Basset, no sabem res més del nostre Guerau. Riquer documenta a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona diversos  individus amb aquest cognom als segles XIV i XV, i al XVI apareixen com a «ciutadans honrats» (patricis burgesos rics) de la ciutat comtal. Les dades de Ferruç, Basset i d’altres personatges coetanis que l'esmenten en els seus poemes fan pensar a Riquer que Maçanet devia escriure els seus versos dins la segona desena del segle XV, entre 1411 i 1420. El nostre misteriós poeta devia pertànyer a la petita noblesa urbana i es devia moure per Barcelona —on es va relacionar amb aquests altres poetes—, o qui sap si en el seguici itinerant del rei Ferran d’Antequera (per Catalunya, Aragó, Gènova, Sardenya, Sicília) o del seu fill Alfons el Magnànim (bàsicament a Nàpols).

Cap indici, llevat del cognom, no ens permet de vincular en Guerau amb les poblacions de Maçanet —de Cabrenys o de la Selva—.Podria ser, teòricament, descendent de la família dels Maçanet, senyors de Cabrenys: l’erudit Pere Roura i Sabà1 documenta el llinatge al segle XII, amb un Bernat i un Arnau de Maçanet entre 1148 i 1186. També podria ser del llinatge dels Maçanet de la Selva, documentats entre 1116 i 1206. En tots dos casos, molt anteriors al nostre personatge.

La llengua

Tot i que la prosa catalana, ja des de Ramon Llull i Arnau de Vilanova, i després amb les grans cròniques de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós, i sobretot amb Bernat Metge, va assolir un altíssim nivell expressiu en una llengua dúctil i apta per expressar amb precisió els pensaments més profunds, en aquell temps la llengua de la poesia continuava sent el provençal, influïda pel prestigi dels trobadors medievals, de la mateixa manera que la primitiva lírica castellana s’expressava en el galaico-portuguès de les Cantigas.

Per això el poema que presento, com tots els de la seva època, és escrit en un català encara molt aprovençalat, que de mica en mica s’anava enriquint de paraules catalanes i de conceptes italianitzants com els que trobem en Andreu Febrer i Jordi de Sant Jordi, fins que amb Ausiàs March la lírica fa el pas definitiu a un català plenament alliberat de provençalismes.

Tècnicament, aquest poema és una dansa: un refrany inicial (en aquest cas, de quatre versos); seguit d’unes estrofes o cobles (en aquest cas, tres) cadascuna de vuit versos heptasíl·labs, el darrer dels quals es repeteix al final de cada cobla; i una tornada final de quatre versos, rematada també amb el mateix vers.

Els editors

Aquesta dansa la va editar per primer cop l’il·lustre filòleg Martí de Riquer, que va morir el setembre passat, i a qui crec que la hi podem dedicar; ho va fer a Gabriel Ferruç y Guerau de Massanet, poetas catalanes del siglo XV. Estudio y edición, «BSCC», XXVII (1951), pàg. 253, núm. VII.

Martí de Riquer (1914-2013)
Després, l’erudit Josep Romeu i Figueras en va fer un estudi, a Guerau de Maçanet, entre la lírica i la identificació hipotètica, «ELLC» II, Homenatge a Josep M. de Casacuberta, 2, Montserrat 1981, pàg. 146-165; reproduït a Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans, 1, a cura de Narcís Garolera, Curial, Barcelona 1982, d’on cito (també tinc l’edició d’ELLC, però m’ha fet mandra buscar-la, ja que el recull de Garolera és molt acurat).

Josep Romeu i Figeras (1917-2004)
Riquer en parla també al volum I de la seva Història de la literatura catalana (feta conjuntament amb Antoni Comas i, després, amb Joaquim Molas), pàg.634, on transcriu les cobles segona i quarta, òbviament amb els mateixos criteris d’edició. Hi diu que és «una bellíssima dansa que fa contrast amb la de Ferruç per la seva greu solemnitat i el seu fi sentit de la natura. [...] Massanet expressa, en termes que recorden la poesia trobadoresca de la millor època, les seves sensacions amoroses sense desesperacions ni acumulació de retòrica, ans de manera espontània i fresca. És una cançó d’alegria, on el lleial amor fa néixer i florir en el cor del poeta una branca que el despulla de tota preocupació en contemplar la dama, contemplació que es produeix ensems amb la de la flor de l’ametller, la qual és esmentada, amb reiterada complaença, a cada fi d’estrofa. [...] La referència a santa Marcel·la, la serventa de Marta i Maria, és una típica nota de la pietat medieval.»


Comentari del poema

El refrany inicial explica com l’Amor fa que en el poeta es renovelli la seva joia i experimenti la necessitat de cantar alegrement, i alhora desitja «solaçar-se» (passar-s’ho bé) amb la seva enamorada, tot contemplant la flor de l’ametller. La contemplació de la flor de l’ametlla és per al poeta l’esperança i la promesa del fruit que en vindrà, que de moment no s’explicita, però que en el seu ideal no pot ser altre que la consumació de l’amor.

Entre els trobadors era bastant usual començar els poemes al·ludint al tòpic optimista de la primavera (jardins, flors, prats verds, ocells). Però aquí hi tenim una innovació: el poema ens situa en un temps previ a la primavera, el temps, encara en ple hivern, en què els ametllers floreixen i anuncien la primavera que va venint.

(Molts balsarenyencs coneixem el poema de Maragall sobre l’ametller: A mig aire de la serra..., que va presidir des de 1961, des d’un monòlit, la zona esportiva del poble, en un indret conegut com «els Ametllers»; monòlit que, havent estat víctima de pintades i bretolades en diverses ocasions, va acabar tancat en el recinte de l’escola Guillem de Balsareny.)

A la cobla primera el poeta esmenta l’amor cortès, la fin·amors que motivava els trobadors i servia de marc de conducta teòric als cavallers de l’època. Per la virtut d’aquest amor, en el cor del poeta hi neix una branca, que treu fulles i que li treu tots els pensaments consirosos, totes les tristors i preocupacions, mentre contempla la dona franca (afable, plena de bondat, noble, pura). Tot seguit, el poeta ja explica quin és el seu desig: que la dama li obri la porta de la seva cambra. Això sí, «honestament», no fos cas que els lectors o oïdors de la dansa s’escandalitzessin! El poeta només vol que li donin accés a la cambra per poder contemplar, juntament amb la seva estimada, la flor de l’ametller (se suposa, des d’una finestra que donava a l’hort).

La cobla segona expressa la preocupació del poeta en el sentit que l’amada, vista l’excel·lència de la seva bellesa, pogués no fer-li cas. Per això, a l’estil del jurament de vassallatge feudal, el poeta diu a la dama que vol servir-la i honorar-la, i li demana que es recordi d’ell, és a dir, que no se n’oblidi.

A la tercera cobla es reprèn el tòpic del lloc amè, i la dama és comparada a un prat florit i a un hort tancat ple d’arbres fruiters. El poeta invoca la dama com si fos la Verge, i li demana que la seva bondat el salvi de la mort (els marbres de la tomba; s’entén, la mort d’amor), i li reafirma la seva voluntat d’honorar-la més que no va fer santa Marcel·la amb Jesucrist.

Finalment, en la tornada final, el poeta compara la dama amb una joia de valor, un corall blanc, i li torna a demanar que el deixi entrar a la seva cambra per estar-hi (no cal dir-ho, «honestament») i conservar el seu amor, suposadament platònic, tot contemplant l’hort dels ametllers.

Hem de tenir present que, en la poesia trobadoresca, el tòpic de l’amor a una dama solia ser una mera convenció. És a dir, que els poetes moltes vegades no reflectien un desig amorós real. Al contrari, expressaven uns sentiments molt explícits envers unes dames, sovint casades, i els poemes eren cantats davant la cort, inclòs el marit de la dama cantada. Cal suposar que aquest celebrava satisfet l’art del trobador que públicament exalçava la bellesa de la seva muller, donant per suposat que tothom donava per suposat que aquestes requestes d’amor eren fingides. Tot i que segurament no sempre ho eren... i els cortesans reien per sota el nas de la ingenuïtat del seu senyor. Qui sap.

En tot cas, Guerau de Maçanet era prou prudent com per deixar clar per partida doble que el seu desig d’entrar a la cambra de la dama era amb intencions absolutament honestes. Al meu entendre, això només s’explicaria si suposàvem que la requesta d’amors, en aquest cas, no era fingida, sinó real, i el poeta no volia posar en un compromís públic la seva dama, fos casada o soltera; llevat que el tal Guerau fos un solemne titafreda.

(1)        Les dades sobre els llinatges Maçanet les he tretes de:



Cançoner Vega-Aguiló, f. 150r
Cançoner Vega-Aguiló, f. 150v
El cançoner Vega-Aguiló (1420-1430, manuscrits 7-8 de la Biblioteca de Catalunya) es pot consultar íntegre en l’enllaç següent. El poema de Guerau de Maçanet es pot trobar als folis 150r i 150v:


Vegeu també aquesta tesi d’Anna Alberni sobre el cançoner:

http://www.tdx.cat/handle/10803/1679




4 comentaris:

  1. Anda pues Ramón ¡¡ como disfruté en el instituto cuando tuve que dar esta parte de la literatura de estos siglos , desgraciadamente el pasaje que publicas no tengo ni idea , pero al ver ( y se nota lógicamente por la manera de escribirse que son de esos siglos ) el artículo me ha hecho recordar , una literatura que me tenía y me tiene enamorado . E
    Hablar de este siglo y no hablar de esa lírica culta como podrían ser el Marqués de Santillana o el mismo Juán de Mena y por supuesto las coplas a Jorge Manrique .
    La literatura de estos siglos me apasionaba más por la manera de hacer una reflexión sobre la vida o la muerte .....
    En fin perdona que me desvía de tu tema del artículo ¡¡ pero me ha hecho recordar todo lo que te he comentado ...
    Buenos días , te dejo voy hacer 2 horas de carreras
    Saludos ¡¡

    ResponElimina
  2. A mí me encanta la literatura de la Antigüedad grecolatina y la de la edad media europea (incluyendo los Trovadores, Roldán, el Mío Cid, el Roman Courtois, Llull, Turmeda, Berceo, el Arcipreste... y el paso al Renacimiento (Dante, Petrarca, Bocaccio, los Stilnovisti, Bernat Metge, Roig, Santillana, Mena, Boscán, Garcilaso, March, Manrique, Gil Vicente, Luis de León, Juan de la Cruz, Herrera, Shakespeare... Y no digamos el Siglo de Oro, con Góngora, Quevedo, Lope, Calderón, Corneille, Racine, Molière, La Fontaine... Vaya, que me encanta casi (casi) todo, eso sí, con mis criterios y preferencias, como todo el mundo. Aún no he tenido ocasión de tratar de Mena y Santillana (sí de Garcilaso), ni tampoco de Manrique (aunque sí la parodia que le hizo García Montero), pero ya tengo en la recámara a Herrera, Juan de la Cruz y fray Luis de León para los próximos meses. La mies es mucha!

    No te canses! Recuerda lo que decía Carles Rexach: "Correr es de cobardes!" Un fuerte abrazo.

    ResponElimina
  3. M'ho apunto Ramon, "Corre es de covards", però també em trec el barret davant del treball de investigació. Endavant, segueix il·lustrat-nos, t'ho diu un tintinaire que en el seu àmbit intenta fer com tu.
    Una abraçada,
    Joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Joan. Les teves recerques i divulgacions sobre Tintín i el món tintinaire sí que són prodigioses. Saps que les segueixo amb admiració. Per part meva, intento ajudar a divulgar la poesia, i sobretot procuro no oblidar-me mai d'esmentar les fonts d'on trec el que escric. No vull pas que ningú es pensi que presumeixo de saber tantes coses: jo tan sols les copio dels llibres que han escrit els erudits, i procuro fer-los justícia posant-hi els seus noms. Una abraçada!

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.