Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimarts, 28 de gener de 2014

Pessoa - Vós que crentes


Fernando Pessoa (1888-1935)
Vós que, crentes em Cristos e Marias

Vós que, crentes em Cristos e Marias
Turvais da minha fonte as claras águas
      Só para me dizerdes
      Que há águas de outra espécie

Banhando prados com melhores horas, —
Dessas outras regiões pra que falar-me
      Se estas águas e prados
      São de aqui e me agradam?

Esta realidade os deuses deram
E para bem real a deram externa.
      Que serão os meus sonhos
      Mais que a obra dos deuses?

Deixai-me a Realidade do momento
E os meus deuses tranqüilos e imediatos
     Que não moram no vago
     Mas nos campos e rios.

Deixai-me a vida ir-se pagãmente
Acompanhada pelas avenas tênues
      Com que os juncos das margens
      Se confessam de Pã.

Vivei nos vossos sonhos e deixai-me
O altar imortal onde é meu culto
      E a visível presença
      Dos meus próximos deuses.

Inúteis procos do melhor que a vida,
Deixai a vida aos crentes mais antigos
      Que a Cristo e a sua cruz
      E Maria chorando.

Ceres, dona dos campos, me console
E Apolo e Vênus, e Urano antigo
      E os trovões, com o interesse
      De irem da mão de Jove.

[Poema datat el 9-8-1914. De les Odes de Ricardo Reis, editades pòstumament el 1946]



Vosaltres, creients en Crists i Maries

Vosaltres, creients en Crists i Maries,
que torbeu de ma font les aigües clares
     per dir-me solament
     que d’altres aigües hi ha,

més rialleres, banyant prats amb hores
millors — ¿d’aquestes altres regions,
     per què parlar-me’n, si
     les d’aquí prou em plauen?

La realitat dels déus va ser aquesta,
i perquè fos real la van fer externa.
     ¿Què seran els meus somnis
     si no l’obra dels déus?

La Realitat del moment deixeu-me
i tots els déus tranquils, immediats
     que en l’Incert mai no viuen,
     ans pels camps i pels rius.

Paganament, deixeu fugir ma vida
acompanyada per civades tènues
     amb què els joncs dels marjals
     es confessen a Pan.

Viviu els vostres somnis i deixeu-me
el natural altar del culte meu,
     la visible presència
     dels déus propers de mi.

Procus inútils de més que la vida,
deixeu la vida als creients més antics
     que Crist i que la creu
     i Maria plorant.

Ceres, mestressa dels camps, m’aconsoli,
Apol·lo i Venus, i l’antic Urà,
     i els trons, amb més ressò
     perquè Jove els envia.

[Versió de Joaquim Sala-Sanahuja, Odes de Ricardo Reis, Ed. 62, 1992]
















Vosotros que, creyentes...

Vosotros que, creyentes en Cristos y Marías,
turbáis de mi fuente el agua clara
     sólo para decirme
     que hay aguas más alegres

bañando prados con mejores horas,— 
¿de otras regiones para qué hablarme
     si estas aguas y prados
     son de aquí y me agradan?

Esta realidad los dioses dieron
y para bien real la dieron externa.
     ¿Qué serán mis sueños
     más que la obra de los dioses?

Dejadme la Realidad del momento
y mis dioses tranquilos e inmediatos
     que no moran en lo Incierto
     sino en los campos y en los ríos.

Dejad ir mi vida paganamente
acompañada por avenas tenues
     con que los juncos de la orilla
     se confiesan de Pan.

Vivid vuestros sueños y dejadme
el altar natural donde es mi culto
     y la visible presencia
     de mis cercanos dioses.

Inútiles procos de lo mejor de la vida,
dejad la vida a los creyentes más antiguos
     que Cristo y su cruz
     y María llorando.

Ceres, dueña de los campos, me consuele
y Apolo y Venus, y Urano antiguo
     y los truenos, con la ventaja
     de ir de la mano de Júpiter.

Versió d’Ángel Campos Pámpano: Odas de Ricardo Reis. Prólogo de César Antonio Molina. El Mundo – Millenium, Madrid 1996.


Fernando Pessoa va néixer a Lisboa. El seu pare va morir quan ell tenia cinc anys, i la seva mare es va tornar a casar. El 1896, el padrastre  va ser nomenat cònsol de Portugal a Durban, a Natal (actual República de Sud-Àfrica), i la família s’hi va traslladar a viure. El nen Fernando va anar a una escola anglòfona, i en anglès va rebre la seva formació; per això els seus primers poemes els va fer en anglès, llengua que va continuar conreant durant la seva vida. El 1905, als 17 anys, Pessoa va tornar a Lisboa per quedar-s’hi. No va acabar els estudis universitaris i va treballar com a traductor, periodista, publicitari i editor. Aviat va començar a somoure el món literari portuguès amb els seus escrits de teoria i de crítica literària, i també de creació poètica, de caire avantguardista. Entre 1918 i 1921 va publicar quatre reculls de poemes en anglès, sense gaire ressò; també va publicar en francès. Durant anys va anar publicant poemes i proses en revistes, però em vida tan sols va editar un recull de poemes en portuguès, poc abans de morir: Mensagem, un cant d’exaltació, hom diria que gairebé mística, a Portugal a través dels seus principals personatges històrics, i que va escriure amb una ortografia volgudament arcaica —bé que actualment s’edita amb l’ortografia normalitzada, per a facilitar-ne l’estudi als escolars.


Pessoa és considerat avui una de les figures més destacades de la poesia europea del segle XX. Ja ho era força abans que el crític Harold Bloom l’en proclamés. Una característica seva va ser el desdoblament de personalitats: ja des de ben petit jugava a inventar-se personatges ficticis a qui posava noms i atribuïa els seus escrits. L’any 1914 comença a donar a la impremta poemes figuradament escrits per diversos personatges, amb noms propis, biografies definides i maneres de pensar diferents: eren, com ell en deia, els seus «heterònims». Cada heterònim «escrivia» poemes en un estil propi i d’un temàtica adient a la idiosincràsia de cadascú. Així, com a Pessoa —el seu cognom real: ell en deia el seu «ortònim»— feia teoria i crítica literària i política, i com a poeta era un nacionalista que esperava el retorn d’un nou rei Sebastià perquè guiés de nou Portugal cap a un futur de grandesa; com a Alberto Caeiro, era un filòsof racionalista antimetafísic; com a Álvaro de Campos, era un exaltat poeta futurista, irreverent i iconoclasta; i com a Ricardo Reis, era un neoclàssic estoic, horacià i desencisat, que reflexionava sobre la mort. Per si fos poc, feia interactuar els seus heterònims entre ells: Reis es proclamava deixeble de Caeiro, a qui escrivia comentaris sobre els seus poemes, tot marcant-hi diferències; alhora, Reis mantenia amb Campos debats intel·lectuals, ideològics i estètics de profunditat a la premsa.

Pessoa explicava: “¿Com escric en nom d’aquests tres? Caeiro, per inspiració pura i inesperada, sense saber o ni tan sols calcular que em posaré a escriure. Ricardo Reis, després d’una deliberació abstracta que de sobte es concreta en una oda. Campos, quan sento un impuls sobtat per escriure no sé què.” 

Des de 1913, i al llarg de la seva vida, va anar escrivint un llibre, el Livro do desassossego, que es presenta com les «memòries sense fets» de Bernardo Soares, en aquest cas un «semiheterònim». Pessoa l’anomena així «perquè, no essent meva la personalitat, és, no diferent de la meva, sinó una mutilació d’ella». Soares figura que és un modest oficinista lisboeta, prosador que poetitza, somiador que raona i místic descregut; un home silenciós i solitari que anota les seves reflexions sobre una vida que, per a ell, no és buida de sentit, ja que s’aconforma amb observar les coses sense apassionar-s’hi ni amoïnar-s’hi ni provar d’intervenir-hi per modificar-les. Tot i així, el conjunt —inacabat i inacabable— del llibre és un vast compendi de profundes anàlisis i observacions sobre el món i sobre la vida interior de l’home. L’obra d’un autor, Pessoa, que, com els seus personatges, va renunciar a l’èxit, als diners, a l’amor, a l’estabilitat professional i fins i tot a un domicili fix, per dedicar-se a observar la vida amb serenitat i a distància.


En català en tenim unes esplèndides versions de Joaquim Sala-Sanahuja: els Poemes d’Àlvaro Campos (Llibres del Mall, 1985; Quaderns Crema, 2002); els Poemes d’Alberto Caeiro (Llibres del Mall, 1986; Quaderns Crema, 2002) i les Odes de Ricardo Reis (Ed. 62, 1992; ampliada a Quaderns Crema, 2002). També comptem d’una magnífica versió del Llibre del desassossec, traduït per Gabriel Sampol i Nicolau Dolç (Quaderns Crema, 2002). Encara hi ha L’educació de l’estoic, en versió d’Antoni Ibáñez (Quaderns Crema, 2003), i El banquer anarquista, versió de Manuel Guerrero (Quaderns Crema, 2013). Tenim, doncs, ben traduït aquest poeta.

Segons Miquel Desclot, entre tots els heterònims, Ricardo Reis era el més proper a la manera de pensar de Pessoa. El poeta, el de debò, el presenta així: «El doctor Ricardo Reis va néixer dins la meva ànima el dia 29 de gener de 1914, a les onze de la nit» [ara farà cent anys, doncs]. «Jo havia estat escoltant el dia abans una discussió extensa sobre els excessos, especialment de realització, de l’art modern. Segons el meu procés de sentir les coses sense sentir-les, em vaig anar abandonant a l’ona d’aquella reacció momentània. Quan vaig reparar que estava pensant, vaig veure que havia bastit una teoria neoclàssica i que l’anava desenvolupant. La vaig trobar bella i vaig creure interessant de descabdellar-la segons principis que no adopto ni accepto. Se’m va acudir la idea de fer-ne un neoclassicisme “científic” [...]: reaccionar contra dos corrents, tant contra el romanticisme modern, com contra el neoclassicisme a la manera de Maurras

Pessoa, per Lagoa Henriques, davant la cafeteria A Brasileira, al barri de Chiado

Fins aquí, les paraules de Pessoa. Desclot ho remata així: «En definitiva, Pessoa va crear Ricardo Reis per controlar amb una serenitat tota “grega” les seves pròpies tendències malaltisses i dissolvents» [Antologia de la poesia universal, comentada per Miquel Desclot. Ed. 62, Barcelona 2010, pàg. 208]. No sé exactament què volen dir, aquests qualificatius. Però Pilar Gómez-Bedate, la prologuista de les Odes a Edicions 62, també parla en termes semblants:
«Dels principals heterònims de Fernando PessoaAlberto Caeiro, Álvaro de Campos i Ricardo Reis—, és l’obra d’aquest darrer la més propera formalment a la del Pessoa ortònim [...], per tal com l’un i l’altre conreen formes poètiques antigues i sotmeses a un ritme regular [...] Les odes de Ricardo Reis apareixen marcades per una melangia subtil que és la marca més íntima de l’estil de Pessoa [...] I tanmateix Pessoa va crear Ricardo Reis justament per reaccionar amb serenitat i fermesa d’ànim contra els sentiments malaltissos pels quals se sentia dominat en la part més secreta de la seva ànima». Deixem-ho així.


Les Odes de Reis, unes 150 en total de caire horacià, escrites des de 1914, van aparèixer a la premsa a partir de 1924, i formaven part d’un programa de «neopaganisme portuguès», amb què Pessoa pretenia de contrarestar la decadència espiritual d’Occident (que ell atribuïa al cristianisme i a la seva glorificació del sofriment). I la volia contrarestar mitjançant dos corrents poètics diferents: l’un, neopagà, que considerava el «cristisme» com una heretgia del paganisme, pertorbadora de les lleis que regien la civilització antiga; i l’altre, que acceptava la sensibilitat «malaltissa» moderna com un fet inevitable i considerava inviable la restauració del paganisme clàssic. Entre els valedors de la segona postura hi hauria Campos i l’ortònim Pessoa, mentre que Caeiro i Reis estarien entre els defensors de la primera opció, juntament amb un altre heterònim, el filòsof António Mora, que va publicar dos articles a la premsa en aquest sentit. I encara podríem parlar d’un nou personatge fictici: Federico Reis, un suposat nebot de Ricardo, de qui es van publicar uns comentaris explicant la filosofia del seu «oncle». Ja veiem que Pessoa feia com Juan Palomo, i ell sol s’ho amania tot.

Els déus de Reis són remots, inaccessibles, eterns i impassibles, aliens a l’home. No serveix de res invocar-los. Estan, igual que els homes, sotmesos als Fats, que cal acceptar per fer de la necessitat virtut i provar de ser feliços. En un món en què tota acció és inútil, la felicitat rau en l’apreciació de les coses tal com són i en l’acceptació de les coses tal com vénen; és a dir, una combinació d’estoïcisme i d’epicureisme alhora. Aquesta concepció del paganisme com a més «sa i natural» que l’ascetisme cristià, i la consideració del cristianisme com una creença oriental, semítica, que va precipitar la ruïna del món antic, es podria relacionar amb una línia de pensament que vindria d’Edward Gibbon i d’Ernest Renan, passant per Louis Ménard i Leconte de Lisle, i que arribaria, a casa nostra, fins a Pompeu Gener (trec això d’Eduard Valentí i Fiol, Els clàssics i la literatura catalana moderna, Curial, 1972). Estèticament, els poemes de Ricardo Reis tenen una musicalitat i un ritme horacians, amb un lèxic senzill, una sintaxi elegant i un to general de reflexió didàctica.


El poema de Reis que Desclot selecciona per a la seva antologia és molt explicatiu d’aquesta actitud vital contemplativa: Savi és aquell que s’acontenta amb l’espectacle del món. El podeu trobar, juntament amb una selecció de poemes de tots els heterònims, en aquest enllaç:


Pel que fa a la versió castellana de les Odas de Ricardo Reis, feta per Ángel Campos i que he citat més amunt, es pot trobar aquí: 


I la versió original en portuguès de les Odes es por trobar aquí:


Nota: El mot procus de la penúltima estrofa —procos a l’original—, que J. Sala Sanahuja fa servir a la seva versió, no figura al DIEC-2 ni al DCVB. El diccionari portuguès en línia Priberam (http://www.priberam.pt/) tampoc no el recull, tot i que, òbviament, en portuguès bé deu existir. Sí que es troba, en castellà, proco, al DRAE: ‘pretendiente de una mujer; hombre que la demanda en matrimonio o la apadrina en su profesión religiosa’. De res!


Telhados de Lisboa, per Joâo Beja
Les imatges i alguns textos són baixats d'internet. Es retiraran a petició.

4 comentaris:

  1. A mi m'ha quedat una frase del llibre del desassossec, "venç només el qui mai aconsegueix".
    I el que tu expliques ho trobo molt interessant tot. Jo em pensava que Pessoa també era un pobre oficinista!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Helena, pel teu comentari, sempre benvingut.

      Sí, el ‘Livro do desassossego’ està ple d’aforismes i de reflexions impactants, algunes de ben sorprenents. És un llibre per obrir-lo a l’atzar i espigolar-hi fragments de saviesa.

      Pessoa va ser, en efecte, un modest oficinista: treballava en una empresa comercial on, entre altres coses, traduïa la correspondència. No sé on era aquesta empresa, però suposo que no devia ser lluny de la Rúa dos Douradores, on diu que treballava Bernardo Soares, el pretès autor del ‘Livro’.

      Es dóna el cas que a l’oficina real on treballava Pessoa hi va conèixer una companya de feina i es van enamorar; però ell li escrivia cartes firmades pels seus heterònims i ella s’hi emprenyava molt. Ell demanava a la noia que l’acceptés tal com era, ja que exigir-li que fos com una persona corrent seria com exigir-li que fos ros i amb ulls blaus. El seu lema era “Viure és ser un altre”. Van partir peres aviat i ja, que jo sàpiga, va renunciar a tenir mai una parella estable. També canviava sovint de pensió, ja que no tenia domicili fix. Escrivia de nit, a la seva cambra, o als bars quan plegava de treballar.

      Amb els calerons que va heretar d’una àvia, va muntar una impremta, on editava una revista literària; però no devia saber gestionar l’empresa i se’n va anar a l’aigua. Després va col·laborar i dirigir revistes literàries d’altres editors, i també, per guanyar-se la vida, una Revista de Comerç i Comptabilitat. Home polifacètic, va inventar i patentar una espècie de sistema d’arxiu i classificació temàtica de documents. Va morir pobre i solitari, deixant molta obra inèdita —quasi tot el que havia publicat ho va ser en revistes i diaris, que no li generaven drets d’autor—. Diuen que l’últim que va deixar escrit, en anglès, va ser “No sé què em portarà el demà”. Doncs, això: una fama pòstuma i un reconeixement que en vida no va tenir —ni segurament buscar.

      Elimina
  2. Fa molt de tems la biblioteca em va deixar un llibre d’ell, que jo no vaig entendre. Parlava de la literatura introspectiva,

    Un dia en un “dominical” deien que el poeta Manuel Moya, traductor del " Libro del desasosiego " considera aquesta obra "una espècie de bosc en què cada fragment ocuparia successivament el centre nodular del bosc, de manera que un lector podria anar, partint de cada fragment, traçant innombrables senders ". (Aquesta frase no era exactament així, però si la manera de fer-ho)
    Bé, així vaig entendre jo a Pessoa.
    Moltes gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En efecte, Josep, és una obra fragmentària que no segueix cap fil definit ni lineal. És un llibre que es pot obrir a l'atzar i sempre hi trobes alguna cosa interessant. També es pot llegir tot seguit, com una novel·la; però com que no té argument ni acció lineal, no és necessari llegir-lo així. Al contrari, quan et sembli oportú pots saltar a una altra pàgina, i no passa res.

      Si et vaga de donar un cop d'ull als enllaços que poso de pàgines web amb poemes seus, veuràs que hi ha coses que valen molt la pena. Vaja, a mi m'agrada. Gràcies i salut!

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.