Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimarts, 21 de gener de 2014

Riba - Primer llibre d'Estances















Carles Riba (1893-1959)
Primer llibre d’Estances

          [1]

T'ha enquimerat la gràcia fugitiva
d'un desig i ara ets deserta, oh ment.
Ai soledat sense dolç pensament
i foll traüt sense paraula viva!

Però ¿què hi fa, si dins el teu oblit
la inquietud pregonament perdura?
Encara el goig sobre la carn s'atura,
duent l'anunci d'algun cant no dit.

I ell és el foc sagrat que et perpetua
damunt les cendres del desolament;
no vulguis calma en ton oblit, oh ment,
oh folla que has gosat mirar-te nua.


          [42]

Tènuement mon cant declina:
els mots son tendres i perfets;
mes, febre viva, tu no hi ets,
tu ja no hi ets, joia divina.

La blava coma ponentina
escondí el flam etern del sol;
mes fins que venci el negre dol
un llarg reflex ens il·lumina.

No per morir, joia divina:
sota l’or tímid d’un estel
jo esperaré el retorn fidel
del cant roent que ara declina.

[Del Primer llibre d’estances, 1919]

                              * * *

Riba el 1910
Vida i obra. Abans de l'exili

Carles Riba i Bracons va ser un gran poeta català, difícil de tan rigorós en el concepte i en l’expressió, i que avui potser està passant una llarga travessia del desert, en paral·lel a la que està passant, arreu, la poesia en general, i la catalana en particular. Ja lluny el centenari del seu naixement (1984), que es va saldar amb uns quants actes acadèmics i la publicació d’algun llibre, i havent passat sense gaire pena ni glòria el cinquantenari de la seva mort (2009), és tanmateix una personalitat sempre present i amb una obra que és aquí, relativament a l’abast, esperant —com el jardiner de Tagore, o el de la cançó de Rafael Subirachs— que algú la vingui a collir.

Als divuit anys ja va guanyar un premi als Jocs Florals de Girona i va publicar una traducció en vers català de les Bucòliques de Virgili. El 1919, als 26 anys va publicar la seva primera versió de L’Odissea i el primer llibre d’Estances, que havia començat a escriure el 1913.


El 1920 va viatjar a Itàlia; i entre 1922 i 1924 va estudiar a Munic amb el professor Karl Vossler i a París amb Paul Mazon. El 1916 va començar a ensenyar literatura universal i espanyola a l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat (1916-24 i 1930-39); també va exercir de professor de llengua i literatura grega a la Fundació Bernat Metge (1925-39) i a la Universitat Autònoma de Barcelona (1927-39). El 1923 va entrar a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis catalans, on va col·labor amb Pompeu Fabra en la redacció del Diccionari General de la Llengua Catalana, editat el 1932 amb un pròleg de Riba. El 1930, juntament amb Clementina Arderiu —amb qui s’havia casat el 1916— va viatjar a la Grècia que tan bé coneixia pels seus estudis i traduccions. Va ser representant català al Pen Club, va exercir de crític literari i va fer conferències, discursos, pròlegs… Era un dels referents més reconeguts de la cultura catalana, tant al país com a l’estranger.


En aquest període va publicar el Segon llibre d’estances (1930), amb influències dels simbolistes francesos i alemanys —Hölderlin, Mallarmé, Valéry i Rilke—, i Tres suites (1937), una filigrana de «poesia pura» que va passar força desapercebuda a causa de la guerra. També fins aleshores havia aplegat en tres volums una selecció de la seva crítica literària: Escolis i altres articles (1923), Els marges (1927) i Per comprendre (1937), i havia publicat obra narrativa per a joves (Les aventures d’en Perot Marrasquí, Sis Joans) i traduccions de Sòfocles, Eurípides i Edgar Allan Poe. Durant la guerra va llegir la seva tesi doctoral: l’edició crítica de la Nausica de Joan Maragall, inèdita fins al 1983.


Riba va aguantar tota la guerra intentant de mantenir amb normalitat l’exercici de la seva docència. De fet, a mitjan 1938 era a Londres en una reunió del Pen Club, i s’hi podia haver quedat, però va decidir tornar a Barcelona. Finalment, el febrer de 1939 va haver de travessar la frontera amb la seva família, amb Josep Pous i Pagès i amb Antonio Machado i la seva mare.

Carles Riba, per Iu Pasqual (1930)
Exili i retorn

Es va estar quatre anys a França, vivint a diferents llocs, al ritme que marcava la guerra mundial: un dels episodis que recorda amb més insistència és la fugida del nord cap al sud de França, enmig d’una multitud enfollida perseguida per les tropes hitlerianes. A l’exili va escriure les Elegies de Bierville, una obra cabdal de la literatura catalana, on l’experiència de l’allunyament forçós servei al poeta per fer una reflexió profunda cap a les pròpies arrels interiors a la recerca d’una fe que li doni força per superar els tràngols, i alhora un cant esperançat al seu país, la seva llengua i la seva cultura, i a la capacitat humana de refer-se per damunt de les ruïnes i reconstruir en democràcia un futur novament lliure i humà. 


De retorn a Barcelona el 1943, depurat de la Universitat i de tota activitat acadèmica, va haver de malviure de les traduccions que li encarregava l’editor Josep Janés. Va publicar clandestinament les Elegies de Bierville —amb peu d'impremta fals: Buenos Aires 1942— i el recull Del joc i del foc, que conté les Tannkas del retorn, també expressives de la cruesa de l’exili i de l’esperança de poder tornar a construir alguna cosa sobre les cendres del passat.


Li va tocar de viure l’època més fosca del franquisme, en què era molt difícil escriure en català i publicar —o, simplement, dir— segons què suposava una aventura arriscada. Tot i això, va continuar exercint el seu mestratge fent conferències i classes clandestines en cases particulars. El 1950, també en la clandestinitat, va ser nomenat president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, succeint Pompeu Fabra, que havia mort el 1948. El 1951 va participar i guanyar el premi simbòlic en el mític Concurs de Poesia de Cantonigròs, instituït per Joan Triadú, Josep Cruells i Jordi Cots l'any 1944.

Segovia, 1952. Amb Guillem Díaz-Plaja, Eugeni d'Ors i altres
Entre 1952 i 1954, aprofitant una iniciativa cultural propiciada per Dionisio Ridruejo, va participar en tres congressos peninsulars de poesia (Segòvia, Salamanca, Santiago de Compostela), juntament amb Marià Manent i J. V. Foix; per la part hispana hi havia, a més de Dionisio Ridruejo, Vicente Aleixandre, Gerardo Diego, Dámaso Alonso, Luis Rosales, Leopoldo Panero, Rafael Santos Torroella, a més dels catalans «del règim» Eugeni d’Ors i Guillem Díaz-Plaja. La intenció era establir ponts de diàleg culturals amb la intel·lectualitat espanyola, i certament moltes bones paraules i alguns copets a l’espatlla hi van recollir, però aquell esperit fratern —o més aviat paternalista— es va morir d’inanició, i també per les traves que hi posava el govern franquista, després de la tercera trobada.


El 1952 Riba publica una altra obra mestra, Salvatge cor, i el 1957 Esbós de tres oratoris, així com un últim aplec d’obra crítica: … més els poemes.

Riba ens ha deixat també una obra monumental com a traductor de les grans obres de la literatura clàssica grega: L’Odissea dos cops (1919 i 1948, una obra mestra), Èsquil, Sòfocles, Eurípides, Xenofont, Aristòtil, Plutarc; de la llatina: Virgili, Plaute; de l’hebreu: Càntic dels càntics, Llibre de Rut; de l’anglès: Poe i altres; de l’alemany: Grimm, Hoffmann, Hölderlin, Rilke, Kafka; del francès: Bédier, Vigny, Cocteau; de l’italià: Cellini; del grec modern: Kavafis… En fi, un llegat prou important, com perquè de tard en tard el tinguem una mica present.

Arxiu Mas
Comentari
 
I ara confessaré que, malgrat la veneració que sento per ell, sembla que hauria d’haver-hi mostrat alguna prevenció com la que de vegades he experimentat envers poetes com Mallarmé, Rilke, Jorge Guillén o Juan Ramón Jiménez; aquests poetes que de vegades em fan l’efecte que, en paraules de Gabriel Celaya, concebien la poesia com un luxe cultural per a neutrals, i es rentaven les mans, es desentenien i s’evadien dels problemes quotidians —socials, econòmics, polítics— de la gent del carrer. Admiro l’obra, tan ben feta, de tots aquests poetes, però de vegades he pensat que es tancaven en una torre d’ivori, insensibles a un entorn que requeria un testimoniatge clar per part dels intel·lectuals —cosa, si més no, inexacta pel que fa a la clara actitud republicana de Juan Ramón; un dia d’aquests en podríem parlar.

He parlat en condicional, perquè envers Riba mai no he sentit aquesta prevenció. En efecte, com a poeta, Riba va escriure les Elegies de Bierville i les Tannkas del retorn, que —sempre des del seu estil el·líptic, pudorós a referir-se directament a experiències concretes de la realitat— palesen de forma clara el seu sentiment de pertinença a la causa col·lectiva d’un ideal de país, de democràcia i de cultura que es va esfondrar amb la guerra; i, en l’àmbit personal, va acceptar de viure amb estretors econòmiques per no abdicar de les seves idees, i en la clandestinitat va mantenir enarborada la bandera del seu lideratge cultural i ètic al servei d’aquell ideal.

Arxiu I.M.H.
D’acord que la seva obra fins a l’exili tendia cap a la poesia pura, un aprofundiment intel·lectual que es concentra en l’observació interior, la reflexió sobre els processos anímics del poeta, i en les relacions entre abstraccions com l’ànima, la ment, el cor, els ulls… Com ja he dit, el poeta se sentia incòmode amb la poesia del seu temps, massa concreta, massa explícita sobre la realitat quotidiana, i mirava de fer-ne abstracció per elevar-la cap a una densitat psicològica d’àmbit més general. Una poesia que ell reconeixia com a «difícil», però no pas obscura ni molt menys hermètica. Era elitista ben bé perquè al gran públic no li agrada una literatura que no tracti de sentiments més bàsics, més superficials, més concrets. Per al nostre poeta, «la poesia sense misteri és inimaginable, contradiria la seva pròpia essència», i afegia: «Per entrar en la meva poesia no cal més iniciació que la que procuren una bona gramàtica i un suficient diccionari; i amb ella un sentit del que és el moviment poètic, del que són els mètodes i els mitjans per a l’expressió poètica». Vaja, que no cal que ens ho donin tot mastegat!

A les Elegies, Riba explica com en l’experiència de l’exili hi va trobar la fe catòlica, que cap al final del llibre es manifesta de forma explícita —a diferència de la seva obra anterior, on, si és que hi era, mai no havia ocupat un espai visible. Salvatge cor és una prodigiosa col·lecció de sonets de tema amorós, però en alguns el tema espiritual també hi apareix; i el seu últim llibre, Esbós de tres oratoris, ja és de temàtica obertament religiosa.

Carles Riba i Clementina Arderiu (foto: Pomés)

Comentari als dos poemes d’Estances

El Primer llibre d’Estances (1919, amb poemes datats el 1913), el jove Riba vol reconstruir una tradició literària catalana a partir del moment en què, amb la pèrdua del poder polític amb la dinastia dels Trastàmara, la cultura catalana perd el tren de les literatures europees i es reclou en una producció popular o de to menor. Així, el poeta s’inspira en models renaixentistes italians —els stilnovisti, Dante, Petrarca—, però també en Ausiàs March, Shakespeare, Leopardi, Poe o Baudelaire. I vol allunyar de la quotidianitat l’objecte poètic, objectivant-lo i generalitzant-lo més enllà de l’anècdota; per això, en la línia petrarquesca, propugna un diàleg conceptual entre abstraccions —la ment, el desig, els sentits— en un paisatge interior, un escenari anímic, a fi de reduir l’experiència vital humana a les coses essencials. Una aportació innovadora que va influir tota la poesia posterior. Aquí he seleccionat els poemes primer i últim del llibre.

En el poema 1, el poeta s’adreça a la ment (se suposa que la seva), que ara es troba buida, deserta després d’haver  tingut un desig plaent (que suposem que ja ha estat satisfet; en tot cas, ara el desig ja no hi és, però fins i tot en absència, continua excitant la ment). Com de costum en ell, Riba omet tota al·lusió a les circumstàncies reals que han originat la situació amorosa prèvia. Ara, la ment, desorientada per la fugida del desig, es troba sola i amoïnada, abandonada de la «paraula viva» —un concepte ben maragallià—, i experimenta una inquietud profunda. Tanmateix, el plaer (el «goig» que prové del desig, o bé el desig mateix) continua actuant sobre el cos (la «carn») i anuncia que d’aquesta tensió entre desig i pensament en sortirà un poema nou (un «cant no dit»). Aquest poema, com un «foc sagrat», perpetuarà el record d’aquell desig sobre les «cendres del desolament», quan l’acte amorós s’ha acabat i la passió s’ha refredat. Així, el poema s’engendra en els sentits abans que no en la ment; per això, el poeta s’adreça a la ment per dir-li que, per assolir la calma, no oblidi la flama del desig; sinó que la conservi vivent, a l’espera que el desig retorni. És a dir, que la ment —ara que, follament, ha assumit el risc de mirar-se nua, de veure’s tal com és— accepti la seva submissió als sentits, i que no es reclogui en ella mateixa, sinó que estigui atenta a aprofitar aquest neguit, aquesta inquietud, aquesta tensió creativa, per donar llum a més poemes.

En el poema 42, que tanca el recull, el cant del poeta es va esllanguint, decau, declina. Les paraules, encara tendres, recents, ja estan dites, perfetes; però l’impuls, la passió (com una febre viva), és a dir, la inspiració poètica que les dictava, comparada a una «joia divina», ja s’ha acabat. Aquesta inspiració es compara amb el sol ponent: ara que marxa, es fa de nit; però encara, durant una estona, a ponent hi haurà un reflex rogenc que ens il·luminarà abans de la posta: els poemes encara bateguen una mica. Però, per sort, aquesta posta no és per morir definitivament: el sol tornarà a sortir l’endemà, és a dir, la inspiració, la «joia divina», tornarà a donar veu al poeta; per això, ara que és de nit, el poeta, sota la llum tímida, però daurada, d’un estel, esperarà el retorn lluminós del cant que ara declinava. Igual com la passió amorosa s’acaba després de perfer-se, però hom confia que es revifarà l’endemà —i sense viagra—, així el poeta confia que la seva potència creadora tornarà també aviat…

O sigui, que Riba acaba el llibre «amenaçant» els seus lectors amb un Segon llibre d’Estances, que trigaria onze anys a veure la llum. La «coma ponentina» devia ser profunda, doncs; això sí, el fruit del segon llibre va ser encara més esplendorós que el primer, i així anar fent, en un crescendo que, per a mi, no culmina fins a Salvatge cor, per després declinar ja definitivament amb l’Esbós i els poemes dispersos que va deixar escrits, sense possibilitat de recuperar aquella «joia divina» a causa d’una prematura mort als 65 anys. Perdoneu el rotllo: si us pensàveu que només tenia la dèria de l’Espriu, ja m’heu descobert una nova fília per contrapuntar a aquest Any Vinyoli.

                                           * * *


Informacions tretes bàsicament de:

Diversos autors: In memoriam Carles Riba (1959-1969). Ariel, Barcelona 1973

Joaquim Molas, pròleg a Carles Riba, Llengua i literatura, ‘Antologia Catalana’,  6, Ed. 62, Barcelona 1965, 2ª. ed. 1977.

Gabriel Ferrater, La poesia de Carles Riba. Cinc conferències. Edició de Joan Ferraté. Ed. 62, Barcelona, 1979

Arthur Terry, ‘La poesia de Carles Riba’, pròleg a Carles Riba, Obres completes-1, Poesia. Ed. 62, Barcelona 1984.

Jaume Medina – Enric Sullà, Actes del simposi Carles Riba. IEC, 17-19 d’octubre de 1984, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1986

Carles Riba, ‘Sobre poesia i sobre la meva poesia, dins Obres completes-3, Crítica-2, Ed. 62, Barcelona 1986, pàg. 253ss. Text d’una entrevista que li va fer Joan Teixidor (Destino, 16-5-1953, consultable on-line).

Enric Sullà, ‘Carles Riba’, dins Riquer-Comas-Molas, Història de la Literatura Catalana, vol. IX, Ariel, Barcelona 1987, pàg. 271-327.

Joan Triadú, Per comprendre Carles Riba, Faig Arts, Manresa 1993.

Jordi Amat, Hilos de aproximación. El catalanismo dialogante y los Congresos de Poesía. ‘Ínsula’, 684, diciembre de 2003.

Vegeu també l'interessantíssim blog Piscolabis librorum:
http://librorum.piscolabis.cat/2009/07/la-tambe-rara-segona-edicio-de-les.html 

                                          * * *


Altres poemes de Carles Riba en aquest blog:
http://ramoncarrete.blogspot.com/2011/06/riba-elegia-ix.html   Elegies de Bierville, IX – Glòria de Salamina

http://ramoncarrete.blogspot.com.es/2011/07/riba-salvatge-cor.html   Salvatge cor (I, VII, X, XVIII, XXIII)


Traduccions de Riba en aquest blog:
http://ramoncarrete.blogspot.com.es/2013/03/kavafis-che-fece-il-gran-rifiuto.html   Kavafis, Che fece… Il gran rifiuto

http://ramoncarrete.blogspot.com.es/2011/10/homer-odissea.html   Homer, Odissea (I, 44-114)




Assaig de versió al castellà, amb excuses [R.C.]
     [1]  Te cautivó la gracia fugitiva / de un deseo, y ahora estás desierta, oh mente. / ¡Ay, soledad sin dulce pensamiento / y loco empeño sin palabra viva!

     Pero ¿qué importa, si en tu olvido / la inquietud hondamente perdura? / El gozo aún en la carne se mantiene: / trae el anuncio de un canto no dicho.

     Y él es el fuego sacro que te perpetúa / sobre las cenizas de la desolación; / no quieras calma en tu olvido, oh mente, / oh loca que osaste mirarte desnuda.


     [42] Tenuemente mi canto declina: / las palabras son tiernas y completas, / mas, fiebre viva, tú no estás, / no estás ya ahí tú, dicha divina.

     La azul vaguada ponentina / escondió la eterna llama del sol; / mas, mientras el negro luto no venza, / un largo reflejo nos ilumina.

     No para morir, dicha divina: / bajo el tímido oro de una estrella, / yo esperaré el retorno fiel / del canto ardiente que ahora declina.

Antoni Tàpies. Esbós per a un retrat de Carles Riba (1952)

2 comentaris:

  1. No conocía a este señor , la verdad sea dicha , que doy gracias por haber " encontrado " un blog como el tuyo , pero al margen del blog una persona tan íntegra como eres , ya que no sólo tratas escritores o dramaturgos nacidos en Catalunya , sino que abres tus fronteras al resto del país , y eso es importante . Y gracias a tu blog estoy aprendiendo bastante , ya que parece ser me había quedado " estancado " en nuestra querida literatura tanto catalana como del resto del estado . Y como dice el refranero popular , nunca te acostarás sin saber una cosa más .
    Y este artículo refleja todo el comentario escrito , ya que no conocía a este señor .
    Así que gracias nuevamente por " acercarme " un poco a una literatura desconocida para mí .
    Un saludo muy cordial desde Sevilla ¡¡

    ResponElimina
  2. No me sorprende que desconocieras a Carles Riba, ni te culpo por ello. La cultura catalana ha sido siempre olvidada en los planes educativos de ámbito estatal. No digamos ya durante el franquismo, en que lo catalán, lo gallego y lo vasco no existían para nada (exceptuando, en los manuales de literatura de bachillerato, una mención en letra pequeña a Ausiàs March, Verdaguer, tal vez incluso Maragall, y Rosalía; nada más). Pero es que tampoco con la democracia, ni en tiempos de centroderecha, de derecha ni de izquierda jacobina, mejoró la cosa. Tan solo en las autonomías con competencias en educación se pudo subsanar esa carencia, pero sólo dentro de los límites de la propia autonomía, claro: nunca más allá, lamentablemente. Y ahora, con la recentralización general que el gobierno español está imponiendo, los planes de enseñanza de Wert supondrán una regresión a tiempos, si no prehistóricos, sí predemocráticos, lo cual me acongoja. Y de ese modo, las buenas gentes de la España castellanoparlante seguirán sin oír hablar de Carner, de Liost, de Foix, de Riba, de Salvat-Papasseit, de Sagarra, de Pere Quart, de Martí i Pol, de Vinyoli, de Estellés, de Vilallonga, de Porcel, de Rodoreda… Espriu, por lo de los “puentes del diálogo”, fue una excepción, aunque sólo fue conocido de nombre, pues su obra sigue olvidada por esos fueros. Y lo mismo se podría decir de Pla, a quien muchos citan y pocos leen. La Castilla de Machado continúa, como hace cien años, despreciando cuanto ignora, y el pueblo, la buena gente, se lo pierde, y tiene que conformarse con los belenes que le echen desde unas teles de bajo nivel. Es lo que hay.

    Yo publico los poemas que me gustan, sin fijarme en lenguas ni países ni épocas. Si te interesa conocer la obra de Riba en castellano, creo que no hay mucha oferta, pues su poesía, aunque de gran calidad, siempre fue minoritaria. Que yo sepa, tenemos tres buenas versiones castellanas de las ‘Elegías de Bierville’: una traducida por Ramón Gallart, en Visor Libros (1982); otra por Alfonso Costafreda (Ed. del Mall, 1985); y otra más reciente, por Marta López Vilar, en Libros del Aire (2011); una de ‘Del juego y del fuego’, por José Agustín Goytisolo (Ed. del Mall, 1987); y una ‘Antología’ traducida por Rafael Santos Torroella en Plaza-Janés (1983). Antes, en vida del poeta, apareció una versión de ‘Salvaje corazón’, por R. Santos Torroella (Universidad de Salamanca, 1953), y después una ‘Obra poética. Antología’ a cargo de R. Santos Torroella, Paulina Crusat y Alfonso Costrafreda (Ínsula, 1956). Por otra parte, J. A. Goytisolo publicó en 1968 (Seix Barral) una excelente ‘Antología de poetas catalanes contemporáneos’. Y la ed. Taurus (Madrid, 1969) publicó ‘Seis poetas catalanes: Josep Carner, Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, J. V. Foix, Pere Quart y Salvador Espriu’ en edición bilingüe. La obra de Riba está traducida parcialmente al inglés, alemán, francés, italiano y húngaro. Excepto la edición de las ‘Elegías’ de 2011, el resto de las versiones españolas tienen algunos años ya a sus espaldas; sin embargo, seguro que se pueden encontrar encargándolas en librerías o pidiéndolas en bibliotecas, o incluso adquiriéndolas por internet en Iberlibro.com u otros portales de libros. ¡Un saludo!

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.