Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimecres, 29 de gener de 2014

Seeger - Where have all the flowers gone?












Pete Seeger (1919-2014)
Where have all the flowers gone?

Where have all the flowers gone?
Long time passing...
Where have all the flowers gone?
Long time ago...
Where have all the flowers gone?
Young girls have picked them everyone.
Oh, when will they ever learn?
Oh, when will they ever learn?

Where have all the young girls gone?
Long time passing...
Where have all the young girls gone?
Long time ago...
Where have all the young girls gone?
Gone for husbands everyone.
Oh, when will they ever learn?
Oh, when will they ever learn?

Where have all the husbands gone?
Long time passing...
Where have all the husbands gone?
Long time ago...
Where have all the husbands gone?
Gone for soldiers everyone.
Oh, when will they ever learn?
Oh, when will they ever learn?

Where have all the soldiers gone?
Long time passing...
Where have all the soldiers gone?
Long time ago...
Where have all the soldiers gone?
Gone to graveyards, everyone.
Oh, when will they ever learn?
Oh, when will they ever learn?

Where have all the graveyards gone?
Long time passing...
Where have all the graveyards gone?
Long time ago...
Where have all the graveyards gone?
Gone to flowers, everyone.
Oh, when will they ever learn?
Oh, when will they ever learn?

Where have all the flowers gone?
Long time passing...
Where have all the flowers gone?
Long time ago...
Where have all the flowers gone?
Young girls have picked them everyone.
Oh, when will they ever learn?
Oh, when will they ever learn?


http://www.youtube.com/watch?v=0aw-HiMW-3M  Palau Sant Jordi 1993. Amb el seu nét Tao Rodríguez Seeger. Al concert “Raimon: 30 anys Al Vent”












Què s’ha fet d’aquelles flors?

Què s'ha fet d'aquelles flors,
fa tants dies...
Què s'ha fet d'aquelles flors,
fa tant de temps...
Què s'ha fet d'aquelles flors?
les noies en van fer un pom.
Qui sap si tornaran, qui sap si mai tornaran.

De les noies que s'ha fet?
Van marxar a buscar els nois... Qui sap si tornaran.

D'aquells nois que se n'ha fet?
Van marxar a ser soldats... Qui sap si tornaran.

Dels soldats que se n'ha fet?
A la guerra els han portat... Qui sap si tornaran.

A la guerra els han portat
Les tombes els han cobert... Ells ja mai més tornaran.

Sobre les tombes hi ha flors.
Les noies les hi han deixat...
Amics meus, quan n'aprendrem?

[Adaptació de Ramon Casajoana]


http://www.youtube.com/watch?v=GCPAhR09wCA   Amb Peter, Paul & Mary.











¿Donde están todas las flores?

¿Dónde están todas las flores?
Ha pasado mucho tiempo...
¿Dónde están todas las flores?
Hace tanto tiempo...
¿Dónde están todas las flores?
Las chicas las cortaron todas.
Oh, ¿cuándo van a aprender?

¿Dónde están todas las chicas?
Se fueron a buscar marido... ¿cuándo van a aprender?

¿Dónde están todos los maridos?
Se hicieron todos soldados... ¿cuándo van a aprender?

¿Dónde están todos los soldados?
Están todos en sus tumbas... ¿cuándo van a aprender?

¿Dónde están todas las tumbas?
están buscando flores... ¿cuándo van a aprender?

¿Donde están todas las flores?
Las chicas las cortaron todas... Oh, ¿cuándo van a aprender?



Fill del compositor i etnomusicòleg Charles Seeger i de la violinista Constance Edson, va començar a cantar a finals de la dècada de 1930. Des de molt jove, va treballar amb un altre etnomusicòleg, Alan Lomax, a l’arxiu de folklore de la Biblioteca del Congrés de Washington. Eren els anys de la gran depressió i de la Guerra Civil espanyola, fets que van influir decisivament en Seeger, que es va posicionar clarament contra el franquisme i en favor de la República. Després va recórrer els Estats Units recopilant i cantant cançons populars: cants de treball, blues, gòspel, balades... Músiques d’origen negre o blanc, però sempre cants de resistència contra la injustícia i en pro de la dignitat humana.

Pete Seeger i Woody Guthrie, 1940
El 1940 va conèixer Woody Guthrie en un concert benèfic a favor dels treballadors immigrats, i tots dos van veure que compartien un ideal: posar la música i el cant al servei de la transformació social. Van posar fil a l’agulla creant el grup The Almanac Singers. De primer les seves lletres eren pacifistes, però arran de la Segona Guerra Mundial van donar suport a la lluita contra el nazisme. Tanmateix, l’FBI de Hoover va intensificar la persecució de persones i col·lectius sospitosos de comunisme; el grup no va resistir la pressió i es va dissoldre. Llavors Seeger va fundar The Weavers, amb èxits com If I had a hammer, però va abandonar el grup en desacord amb la decisió d’enregistrar un anunci comercial per a l’empresa de tabacs Lucky Strike.

Pete Seeger amb la seva dona, Toshi-Aline Ota, 1961
Sempre solidari amb les causes dels oprimits, va cantar en assemblees de treballadors en vaga, auditoris universitaris, festes populars reivindicatives i campanyes cíviques pels drets humans. Amb la «Caça de bruixes» del senador McCarthy va ser investigar pel Comitè d’Activitats Antiamericanes, que el va interrogar com a sospitós de ser un agent soviètic. Ell es va negar a declarar acollint-se a la primera esmena de la Constitució, i un jutge el va condemnar a un any de presó, però finalment un tribunal va desestimar la causa.

Pete Seeger a Greenwood, amb estudiants pacifistes, 1963
En les seves lletres va defensar el moviment obrer dels anys 40 i 50. Als 60, va col·laborar amb les marxes pels drets civils (la seva cançó We Shall Overcome, adaptació d'un espiritual negre, es va convertir en l’himne dels seguidors de Martin Luther King); també va participar activament en les manifestacions contra la guerra del Vietnam. La cançó Where have all the flowers gone és un càntic pacifista que reflectia el dolor i la indignació de la societat nord-americana davant l’arribada massiva de taüts amb soldats morts al Vietnam.

Més endavant, i sempre en la seva línia reivindicativa, Seeger va defensar les causes mediambientals. La seva extensa carrera el va portar des del top ten de la música radiada als auditoris dels festivals de folk, i des del seu menyspreu envers el Congrés a l'actuació al Memorial Lincoln en el concert inaugural en honor de Barack Obama.

Pete Seeger i Woody Guthrie, c. 1944
Amb Woody Guthrie va cantar 'This land is your land', vindicació d’un país que vol ser lliure, i que en teoria ho és, però on les barreres de la riquesa i del poder limiten en realitat les llibertats i els drets de les persones.

Va ser mentor i model de joves que començaven en el folk, com Bob Dylan o Joan Baez. Bruce Springsteen va cantar les seves cançons a 'We Shall Overcome: The Seeger Sessions' (2006), i El 90è aniversari de Seeger es va celebrar al Madison Square Garden amb un concert en el qual Springsteen el va presentar com "un arxiu viu de la música americana i de la seva consciència, un testament del poder de la cançó i la cultura". 

Pete Seeger a Nova York, 1975
Durant el franquisme, el Grup de Folk i Xesco Boix li van popularitzar i editar, en català, cançons com No serem moguts, Tots junts vencerem o Què s’ha fet d’aquelles flors? Va ser amic de Raimon, l’obra del qual va introduir als Estats Units. Seeger es negava a cantar a Espanya mentre Franco fos viu; tanmateix, Raimon va intercedir perquè vingués a cantar a Catalunya el 1971. Ho va fer, i va actuar a Terrassa. La seva actuació a Barcelona va ser prohibida, però va actuar clandestinament cantant en un bar de Sants, el Bar Llopart. El 1993 va cantar al Palau Sant Jordi en el concert d’homenatge a Raimon amb motiu dels trenta anys d’Al vent.

Pete Seeger amb Raimon. Aeroport de Barajas, 1971
Ha mort, als 94 anys, un lluitador incansable pels drets humans i per la llibertat i la dignitat de les persones. Fan falta, gent així, i els pocs que quedaven se’n van. El recordarem.

[Informacions extretes dels diaris Ara, El País i El Periódico

Pete Seeger el 1955
Imatges i vídeos baixats d'internet. Es retiraran a petició.

9 comentaris:

  1. En Jaume em diu, per e-mail:

    M'ha agradat molt la recensió d'en Pete Seeger. Tot un veritable mite des de la nostra primera joventut.

    Malgrat ser culturalment molt distant -en aquells moments de nosaltres, influïts per la cultura i la cançó francesa-, la seva veu i el seu missatge van arribar força nítidament, i gràcies a la traducció que cites i a la càlida veu de la Consol Casajoana (germana, suposo), ens va corprendre fortament.

    A Terrassa, malgrat la voluntat, no hi vaig poder anar per problemes familiars i, finalment, sí que el vaig escoltar i veure al concert del Palau Sant Jordi d'homenatge a Raimon. Reposi en pau!

    I jo li responc:

    Sí, crec que el Ramon i la Consol deuen ser germans. Em sembla que fins i tot van enregistrar algun disc plegats.

    Gràcies per les teves observacions, sempre benvingudes. En Pete, tot un mite, certament.

    ResponElimina
  2. Quina llàstima! Va ser testimoni dels grans esdeveniments del seu país i del nostre una mica, dels quals no es va limitar a ser espectador, sinó activista musical a favor dels drets humans, la pau, les reivindicacions obreres, la preservació del medi ambient.
    Punt final per a un músic que requereix pàgines i pàgines. Punt i seguit amb la cançó que en els últims anys més va interpretar, Turn, turn, turn, que va aconseguir estatus de clàssic en les veus i arranjaments de The Birds: "Deia que a mesura que envelleixo, m'adono més de com el dolent i el bo estan entrellaçats en aquest món, i tot el que tu pots fer és riure. I assenyalar que el que és correcte en un temps pot no ser-ho en un altre ". Si, Ramon, un mite.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan ens anem fent vells ens anem fent savis (si més no, alguns). De jove i de no tan jove, Seeger va estar, com bé dius, sempre al peu del canó defensant allò que en el seu temps molts creien incorrecte i ell considerava que s'havia de canviar. La campanya pels drets civils va triomfar (però al món, i als EUA també, hi continua havent xenòfobs), però la campanya per la pau no ha funcionat (hi continua havent guerres sagnants al món; però els EUA, si poden, envien drones no tripulats). Va ser un home lúcid i coherent amb les seves idees, que va saber expressar tan bé amb el banjo i la veu, i que van formar molts joves d'aleshores en uns valors perdurables: la cultura de la justícia i de la pau, de la fraternitat, de la llibertat, de la igualtat de drets. I tal com va el món, aquestes cançons continuaran sent necessàries, com aquests valors, que no agraden als que manen. Gràcies, Josep, per la teva aportació.

      Elimina
  3. Pete Seeger és co-protagonista d'una de les anècdotes més sucoses de la història del rock. Al festival de Newport del 65 estava programada l'actuació de Bob Dylan per tercer any. Després de la presentació de Peter Yarrow (de Peter, Paul & Mary), Dylan apareix a l'escenari amb una guitarra Fender Stratocaster elèctrica (estri maleït fins al moment en els ambients folkies). La gent va començar a cridar i a llançar improperis contra el cantautor acusant-lo d'heretge i de traidor. Davant d'aquesta situació, diu la llegenda que el purista de Pete Seeger va tallar els cables de l'equip de so amb una destral.
    En realitat el problema és que el so era abominable, ja que l'equip estava preparat per actuacions acústiques i la veu es distorsinava per culpa del so de la guitarra elèctrica. Per això es queixava la gent. Pete Seeger, com a organitzador del festival, va comentar al tècnic de so que si pogués tallaria els cables amb una destral per suspendre l'actuació i acabar amb aquella agonia que feia que el públic, acostumat al so net de la guitarra acústica, cada vegada estigués més emprenyat.
    I no només es va distorsionar la veu de Dylan... el que més distorsió va patir va ser el comentari de Seeger als tècnics, que com passa amb cada paraula que surt de la boca d'una llegenda, tothom hi afegeix de la seva part i ha acabat passant a la història com una mena d'intent infructuós per a que Dylan no es passés al rock. La vella escola contra la nova. El purisme contra la fusió. Per sort Dylan va guanyar la batalla que mai va existir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Certament, Xavier, una anècdota ben curiosa. No la coneixia. Els mites generen llegendes, i pot passar que hom t'atribueixi insistentment una cosa que no has dit o que no has fet, però que al final se l'acaba creient tothom. A mi m'agraden Seeger i Dylan, la guitarra acústica i l'elèctrica, els clàssics i els moderns... Com deia Foix: "m'exalta el nou i m'enamora el vell". Gràcies per aquesta aportació tan encertada.

      Elimina
  4. Que maca aquesta cançó, jo la cantava a la coral de petita.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Helena. A mi em recorda la meva època de “Kumbaià”, quan érem joves i teníem ganes de transformar el món per millorar-lo. Els objectius eren diversos: Catalunya lliure; democràcia a Espanya; drets humans respectats a tot el món; no a la guerra, a la fam i a la injustícia… El món ha donat moltes voltes, i potser alguna cosa ha millorat una mica, però en general nosaltres ens hem fet vells i cansats i la cosa, en general, continua necessitant d’aquell esperit de reivindicació i de protesta.

      Les cançons de Seeger (i les de Llach, Raimon, Víctor Jara…) continuen vigents. Algunes han esdevingut cants de lluita arreu del món, com ‘L’estaca’ o ‘We shall overcome’; però en altres llocs de vegades es van fer servir per “aigualir” la protesta o reduir-la a nivells anecdòtics (penso en aquella sèrie espanyola de començaments dels 80 que es deia “Verano azul”, on uns nens cantaven “Del barco de Chanquete / no nos moverán…”).

      Nosaltres, de joves, canviàvem també la lletra i dèiem “Que Franco és un bon home, / no s’ho creu ningú… / Igual que un pi / a dintre la banyera, / no s’ho creu ningú”. Fa deu anys, el “trío de les Açores” asseguraven que a l’Iraq hi havia armes de destrucció massiva per justificar una guerra. Ahir, el govern del PP i la FAES vomitaven que “el dret a decidir (dels catalans) no existeix”… Necessitem les cançons de Seeger igual que fa 40 anys: “Tots junts vencerem!”.

      Elimina
  5. No és ficció. Dissabte passat, que no ens podíem imaginar la seva propera mort, una colla d'amics i amigues, la majoria veterans, vam estar cantant amb les guitarres, moltes cançons durant una llarga sobretaula. La primera va ser, casualment el "Què s'ha fet d'aquelles flors" per recordar les vetllades de cançó que havíem fet de més joves.
    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que la seva obra va ser i continua sent un referent per als "veterans" (i voldria creure que també per als que no ho són tant) que compartim els seus ideals de justícia, de llibertat i de pau. I per desgràcia, les cançons continuen vigents, perquè les situacions que denuncien continuen existint, i encara diria que es fan més grans. Confiem, però, que Tots junts vencerem, i que No serem moguts... Gràcies, Xavier!

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.