Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimecres, 8 de gener de 2014

Vinyoli - Tres poemes



Joan Vinyoli (1914-1984)
Tres poemes

Mot rera mot

Quan feia, ric d'infància, a clar de nit,
mentre la gent dormia ja, el pessebre,
amb palpadores mans de cec, absort,
posava tous de molsa humida als junts
dels suros nets i veia clar paisatge.

Ara que intento, vell i pobre, fer,
desconhortat, nit closa ja, el poema,
bròfec, nuós, amb mans tremolejants,
poso llacunes de silenci trist,
mot rera mot, i miro la tenebra.


Feina de vell

En fer-se fosc, foraviler, passejo,
cercant allò que mai no trobaré.
Travo paraules amb dolor i records
de goigs viscuts. Famèlics gats acuden
a devorar-me. Somnis, heu fugit.
Palpo la roca i l'arbre i m'hi recolzo.
És hora ja de tornar a casa. Vell,
duc a la mà la pedra del poema.

[Tots dos poemes, del recull A hores petites, 1981]


Passeig d'aniversari (3 de juliol de 1983)

Encara hi ha vials per passejar,
però la mort n'ocupa tots els bancs.
Riuen i juguen a saltar i parar
nens atordits al caire dels barrancs.

He fet l'intent d'estar-me dret al pont
que els barracots separa dels jardins.
Ja del delit de fer de tastavins
sols queda el pler de l'aigua d'una font.

Ara camino pel vell casc urbà
mentre viatgen cap als seus destins
els vells amics, les dones i els bocins
del que era jo, de noi, perdut a l'alzinar.

[De Domini màgic, 1984]


Commemorem enguany el centenari del naixement de Joan Vinyoli. Per començar, hi he posat un tastet amb tres poemes de maduresa; n’aniran venint més, espero. Com a comentari sobre l’autor i la seva obra, i per tal de no enrotllar-m’hi jo, transcric dos articles, de Sebastià Alzamora i d’Ignasi Aragay, sobre el poeta:

Sebastià Alzamora (‘Ara’, 1-01-2014)
2014, Any Joan Vinyoli

Comencem l'any ocupant-nos de les coses serioses: 2014 és l'Any Joan Vinyoli. L'excusa, com sempre, és un número rodó: enguany, concretament el 3 de juliol, farà cent anys del naixement d'un dels poetes més importants del segle XX, i gosaria dir que no tan sols en llengua catalana. Vinyoli és un poeta profundament europeu, indiscutiblement modern, intuïtiu i fascinador com n'hi ha pocs. Hi va haver uns anys (difícils i abstrusos en tots els sentits) en què va poder semblar que la seva proposta no tenia la cabuda que exigia dins la poesia catalana del segle XX, i fins i tot que podia quedar sepultada sota una presumpta sospita d'epigonisme respecte de la poesia de Riba i Rilke. I, tanmateix, l'esperit sempre jove i llibertari, però a la vegada savi i clarivident, que desprenen els poemes de Vinyoli s'han anat obrint pas al llarg dels anys, fins a convertir l'obra vinyoliana en una de les més influents i fecundes que ha donat la literatura catalana moderna.

Mentre escric això, tinc al davant (sempre cal tenir-ho al davant) el volum de la seva Obra poètica completa, que va publicar Edicions 62, sota la coordinació del professor i també poeta Xavier Macià. Més de set-centes pàgines que constitueixen, per a molts, un veritable text sagrat de l'ofici de poeta entès com a experiència de vida. Perquè la poesia pot ser moltes coses, però només assoleix la seva qualitat i el seu sentit més alts quan ens proporciona una experiència vital que no teníem prevista i que no hauríem pogut adquirir com no fos a través de la lectura d'uns versos o d'uns poemes concrets. La poesia de Vinyoli abunda feliçment i generosament en aquesta mena de material. Com ell mateix va escriure: "De vegades segrego poesia". Aquesta segregació, que l'emparenta a través dels segles amb la poesia d'un Catul, és el que fa que Vinyoli sigui un poeta indispensable, que mai ens alliçona però que sempre ens enamora. La vida és més rica i molt més interessant quan un es lliura a la lectura de Joan Vinyoli.

Cal felicitar, d'altra banda, la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs, per haver escollit el poeta Jordi Llavina com a comissari de l'Any Vinyoli. Llavina no és tan sols un dels nostres millors poetes en actiu (llegiu els seus últims llibres,Vetlla i Contrada, i ja m'ho direu), sinó que és un dels vinyolians més convençuts i entusiastes que hi ha al país. Per telèfon, en Llavina m'anuncia tota mena de llepolies per a aquest 2014: publicació de poemes inèdits i dedicatòries (les dedicatòries de Joan Vinyoli eren extraordinàriament interessants), projectes musicals a partir de l'obra vinyoliana, i accions de tota mena per acostar l'obra del mestre allà on més interessa, que són les escoles i els instituts. Serà una efemèride més modesta que la d'Espriu, però no menys important. En un any convuls com el que comença, la poesia de Vinyoli serà una magnífica guia per prendre les coses com ell recomanava: "Amb paciència, moderació i bon vi, per no caure en el daltabaix".


Ignasi Aragay (‘Ara’, 4-01-2014)
Tot viu i tot mor en Joan Vinyoli

He començat l'any com calia: amb Joan Vinyoli, de qui aquest 2014 celebrem el centenari del naixement. En aquest any en què la política es farà senyora de tot, els versos d'un senyor que aspirava només, només!, a viure i escriure. M'he assegut a la vora del foc, a la vora del mar, a la vora d'algú insegur que es despulla a cada pas, a cada gest, melancòlic, cansat i savi: "Ploren les coses, plora el temps, / plora la vida no viscuda, / plora també la vida que hem viscut. / Sum lacrimæ rerum ", escrivia a Tot és ara i res el 1970, al final d'uns anys de crisi personal i silenci poètic. L'he degustat pausadament, la ment oberta, el cor despert. Ha estat com espiar per una escletxa una experiència íntima, més o menys infeliç, transformada en veu crepuscular: "Feliços pocs / als quals el cor mai no se'ls vol morir", diu al poema inaugural del llibre.

Tot és ara i res és un dels sis títols inclosos als dos volums dedicats a Vinyoli de la col·lecció de l'ARA. A Encara les paraules es concentra en la seva passió màgica: "Ara, compon / amb els trossets / de lletres màgiques una / sola paraula: poesia". Perquè "la poesia allunya les aparences / i fa propera la realitat/ [...] En veritat us dic / que no es fa res en veritat sinó / per la paraula creadora de silenci". És el Vinyoli madur i fràgil, que es completa amb Ara que és tard: "Que els teus difícils / guanys comparteixin / les meves pèrdues". És l'home que, davant el pes del passat, adverteix: "No compliquis / gaire més els records. / Demana justos / els mots indispensables / per fer sorgir la imatge de les coses / passades. / Deixa-les anar / com un estel / des d'un turó".

El segon volum reuneix els seus últims tres llibres —A hores petites, Domini màgic i Passeig d'aniversari, quan el poeta, menys angoixat, espera la mort com un home més: "Qui vol res més que ser un home entre molts?". "Nu del tot en l'univers, / ara res no m'és advers". S'ha fet savi, se sent serè: "Qui no té por i estima a la vegada / la mar i el vent, es va fent gran així: / nedant sempre en perill damunt la cresta de l'onada. / Només d'un llamp en closa nit podrà morir". "Ser vell de veritat vol dir saber estar sol. / Estalvia gemecs i fes més ample el mar". Tant de bo l'Any Vinyoli doni la popularitat a un autor a l'ombra dels Espriu i Martí i Pol. El primer l'admirava i amb el segon hi va mantenir una fructífera relació epistolar.


Vegeu aquí una biografia i una selecció de poemes de Joan Vinyoli:


http://lletra.uoc.edu/especials/folch/vinyoli.htm

http://www.mallorcaweb.com/magteatre/vinyoli/primerdes.html

Placa a la casa on va viure i morir Joan Vinyoli: Barcelona, carrer Castellnou, 48

Altres entrades de Joan Vinyoli en aquest blog:





Versions de Joan Vinyoli dels sonets de Rilke en aquest blog:






[Assaig de versió al castellà]

Palabra tras palabra 

Cuando, rico de infancia, en noche clara, 
hacía mi belén mientras otros dormían,  
absorto, a tientas, con manos de ciego,  
ponía húmedo musgo en las junturas 
de los corchos y veía claro el paisaje. 

Ahora que, viejo y pobre, intento hacer, 
triste, en noche cerrada, este poema 
nudoso, áspero, con manos temblorosas, 
pongo lagunas de silencio triste, 
palabra tras palabra, y miro la tiniebla. 


Labor de viejo 

Al anochecer paseo por las afueras, 
buscando lo que nunca encontraré. 
Trabo palabras con dolor y recuerdos 
de gozos vividos. Gatos hambrientos vienen
a devorarme. Sueños, habéis huido. 
Palpo la roca y el árbol y me apoyo. 
Ya es hora de volver a casa. Viejo, 
traigo en mi mano la piedra del poema. 


Paseo de aniversario (3 de julio de 1983) 

Todavía quedan calles para pasear, 
pero la muerte ocupa todos los bancos. 
Niños aturdidos ríen y juegan
a pídola, saltando al borde de un barranco. 

Quise aguantarme de pie junto al puente 
que separa barracas y jardines. 
Ya del deleite de ser un catavinos 
queda solo el placer del agua de la fuente. 

Ahora camino por el viejo casco urbano 
mientras avanzan hacia sus destinos 
mis viejas amistades, mis chicas y los restos 
del niño que fui yo en un bosque perdido. 


[R. C.]

5 comentaris:

  1. Hola Ramón , perdóname pero me suenan los pobres escritores a chino , cuando vaya a Manresa voy a tener que ponerme al día en la biblioteca con los grandísimo dramaturgos que ha dado la literatura catalana....., macho porque sí por tu blog comentas sobre x autor que ni idea , y sí leo la obra ( traducida claro ) , todo muy bonito pero me gusta indagar más , sí y me dirás para eso está el wikipedia etc....
    Un abrazo ¡¡

    P,D, En referencia a tu comentario en mi blog .... decirte que te debes de sentir orgulloso porque aunque los victoriosos y vencedores sean pericos pero..........por e hecho de ser catalán te debes de alegrar ¡¡¡ jejejejeje ,
    No puedo hablar muy alto , pero mi blog se mantiene gracias a todos los lectores catalanes que sois la mayoría los que me seguís.
    Así que una última cosa , si quieres ganar el próximo 7 de enero del 2015 ......a comentarme en todos los artículos ¡¡ jeje
    saludos ¡¡¡

    ResponElimina
  2. Bueno, la intención de este blog es precisamente la de divulgar la obra de algunos de los poetas que me gustan. Al que ya los conozca no le hará ningún daño recordarlos, y al que no, tendrá ocasión de poderse interesar por ellos si le gusta lo que ven, que es solo una pequeña muestra (y en el caso de las traducciones, de menos valor) de lo que escribieron estos autores, algunos de los cuales, además de poetas, fueron dramaturgos también, en efecto.

    En cuanto a tu blog, la verdad es que en muchas ocasiones no se me ocurre qué decir, y para no hablar por hablar, pues me abstengo. Me conformo con participar, aunque ganen los periquitos! Un fuerte abrazo.

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies per ensenyar tan coneixements. I sobretot a mi que tan sols coneixia la seva biografia, les entrades en aquest blog i l'Obra poètica completa, que va publicar Edicions 62, i no tota. Per tant em toca posar fil a l'agulla.

    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Josep, si tens la seva obra completa (o quasi), ja podràs anar fent. Jo segurament no hi seré tan insistent com amb Espriu, però sí que penso referir-m'hi de tant en tant. Ja veus que, abans del centenari, ja li havia dedicat tres posts (i tres més a les seves traduccions de Rilke). La veritat és que va ser un gran poeta.

      Elimina
  4. En Rossend em diu, per e-mail:

    "Ja hem encetat l'esperat 2014 en el transcurs del qual han de passar tantes coses. Una de les coses és el centenari de Joan Vinyoli. T'agreixo l'encert d'enviar-ne aquests poemes complementats amb els dos molt bons articles del Sebastià Alzamora i l'Ignasi Aragay. Però, com que tu mateix ja dius que en vindran més, també espero els teus propis comentaris, sempre tan aclaridors i entenedors."

    Jo li responc: "Gràcies. La veritat és que no he dedicat a Vinyoli tot l'interès que la seva extensa obra mereix, i per tant no en tinc un coneixement tan a fons com voldria. Però com que els seus poemes són molt entenedors pel que tenen de reflexions sobre la vida des d'un humanisme profund, crec que els lectors hi podem sintonitzar bastant bé, i no ens haurà de ser difícil, espero, de poder-ne gaudir estèticament, alhora que ens ajuda a pensar o a re-pensar les nostres pròpies vivències a partir de la seva òptica, que és en general la d'un home lliure, amant de la vida i resignat davant de la mort, i compromès amb el seu país i amb les persones, especialment les més febles i maltractades,"

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.