Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 20 de febrer de 2014

Adrià - Animula vagula



Publi Eli Trajà Adrià (76-138 dC)
Animula vagula blandula

Animula vagula blandula
hospes comesque corporis,
quae nunc abibis in loca
pallidula rigida nudula?
Nec ut soles dabis iocos!


Petita ànima

Petita ànima, ànima tendra i flotant,
companya del meu cos, que fou el meu hoste,
ets a punt de davallar als llocs pàl·lids,
gelats i nus on hauràs de renunciar als jocs d’abans.

Per un instant encara, mirem junts les ribes familiars,
els objectes que mai més no tornarem a veure...
Procurem entrar a la mort amb els ulls oberts.

Versió de Jaume Creus, a la seva traducció de Marguerite Yourcenar, Memoriès d’Adrià, Proa, Barcelona 1990. Els tres versos finals no són d’Adrià, sinó un afegit de Yourcenar.


Mínima alma mía

Mínima alma mía, tierna y flotante
huésped y compañera de mi cuerpo,
descenderás a esos parajes pálidos, rígidos y desnudos,
donde habrás de renunciar a los juegos de antaño.

Todavía un instante miremos juntos las riberas familiares,
los objetos que sin duda no volveremos a ver.
Tratemos de entrar en la muerte con los ojos abiertos.

Versió de Julio Cortázar, a la seva traducció de Marguerite Yourcenar, Memorias de Adriano, Edhasa, Barcelona 1986.


Ah Fleeting Spirit

Ah! Fleeting Spirit! Wand’ring Fire,
That long hast warm’d my tender Breast,
Must thou no more this Frame inspire?
No more a pleasing, chearful Guest?

Whither, ah whither art thou flying!
To what dark, undiscover’d Shore?
Thou seem’st all trembling, shiv’ring, dying,
And Wit and Humour are no more!

Versió anglesa d’Alexander Pope (1712)


Ah gentle, fleeting, wav’ring sprite

Ah! Gentle, fleeting, wav’ring sprite,
Friend and associate of this clay!
To what unknown region borne,
Wilt thou, now, wing thy distant flight?
No more, with wonted humour gay,
But pallid, cheerless, and forlorn.

Versió anglesa de Lord Byron (1806)


L'emperador Adrià
Poema que, segons la Vita Hadriani d’Eli Espartià, inclosa dintre la Historia Augusta, l’emperador Adrià va escriure al seu llit de mort l’any 138 dC.

L’emperador Adrià, de la dinastia dels Antonins, com Nerva i Trajà, va ser un monarca culte i preocupat pel bon govern, igual que els seus successors Antoní Pius i Marc Aureli. Més amant de la pau que no de la guerra, durant el seu regnat (117-138) va retirar les tropes dels territoris d’Armènia, Assíria i Mesopotàmia i els del nord del Danubi que Trajà havia intentat conquerir, per dedicar-se a consolidar les fronteres de l’imperi: d’aquí ve la construcció del cèlebre Mur d’Adrià, de 117 km, que encara es pot veure avui, i que separava els dominis romans a Britània (actual Anglaterra) dels territoris rebels dels pictes o caledons (actual Escòcia). També va reforçar les fronteres del Rin i del Danubi enfront de les tribus germàniques enemigues. En les campanyes militars renunciava a qualsevol luxe i tractament diferenciat: menjava i vivia amb els soldats, sotmès a la mateixa disciplina.

Tot i el seu pacifisme, va haver de reprimir un aixecament dels jueus (135 dC) que va provocar ell mateix, quan va voler prohibir la circumcisió per motius religiosos, i va pretendre fer edificar un temple de Zeus, a tocar de les ruïnes del temple de Jerusalem, que havia estat destruït per Vespasià l’any 70 dC. La revolta jueva va ser reprimida durament, i l’emperador va fer canviar el nom de Jerusalem pel d’Ælia Capitolina, i el de Judea pel de la província de Síria-Palestina. Per altra banda, a Roma va fer exterminar algunes famílies rivals que ambicionaven l’imperi, i que podien haver conspirat contra ell: una pràctica profilàctica força comuna en aquells ambients.

Adrià va viatjar per totes les terres que formaven l’imperi romà per conèixer la seva realitat i els seus problemes i va descentralitzar en certa manera les estructures de l’imperi. Va legislar de forma populista: amnistia fiscal, simplificació dels tràmits recaptatoris, creació d’un cos de funcionaris per meritocràcia i no per raó de la seva família, persecució dels evasors tributaris, rebaixa d’impostos, condonació de deutes, augment de la pensió alimentària per als infants, prohibició del dret de matar o torturar esclaus, subvencions per als senadors pobres, beques per a la carrera política de joves que prometien, enfortiment de l’erari públic a costa del patrimoni privat de l’emperador i obres públiques per donar feina: va fundar arreu de l’imperi aqüeductes, termes, biblioteques i teatres. És recordat per haver construït la Vil·la Adriana amb els seus edificis i jardins a Tívoli, la seva residència d’estiu prop de Roma; per haver reformat el Panteó d’Agripa a Roma, que va dotar de la seva majestuosa cúpula actual; per haver edificat el temple de Zeus a Atenes, del qual encara podem admirar avui les columnes; i per l’amor que sentia pel jove Antínous, que va morir ofegat al Nil i a qui va fer divinitzar i va fer erigir monuments i temples arreu.

Antínous. Museu de Delfos
Tot i això, sempre va ser reticent envers el poder —relatiu, en la política de l’imperi— del Senat, que a la seva mort el va voler esborrar de la història. Per sort, el seu successor Antoní Pius ho va impedir, però no va poder evitar que les cròniques oficials donessin una visió negativa del regnat del seu predecessor. Adrià va deixar escrita una Autobiografia que dissortadament es va perdre, però que sembla que Eli Espartià (segle IV), dos segles després, encara l’havia pogut llegir, ja que diu que li va servir de base per a escriure el capítol de la Vita Hadriani de la Historia Augusta de finals del segle IV, obra de sis autors, un dels quals ell.

L’historiador Edward Gibbon el va reivindicar al segle XVIII en el seu magnífic i voluminós llibre The History of the Decline and Fall of the Roman Empire (1776-1789). Gustave Flaubert (1821-1880) va dir: «Quan els déus ja no existien i Crist encara no havia aparegut, hi va haver un moment únic, des de Ciceró a Marc Aureli, en què tan sols hi havia l’Home».

Antínous. Museu del Louvre, París
Aquesta frase de Flaubert, el llibre de Gibbon, més la Historia Romana de Dió Cassi (155-230) i la Vita Hadriani d’Eli Espartià —que conté aquest breu poema—, van servir d’inspiració a Marguerite Yourcenar per escriure les seves Mémoires d’Hadrien, un text de ficció, extraordinari per al meu gust, que va difondre la imatge de l’home íntegre i savi que —sense entrar en detalls— probablement va ser l’emperador Adrià.

Marguerite Yourcenar (1903-1987)
El llibre de Yourcenar va ser escrit entre 1948 i 1950, tot i que l’autora hi donava voltes des de força anys abans. Durant l’any 1951 va aparèixer per parts a la revista La Table Ronde i el desembre d’aquell mateix any l’editorial Plon, de París, el va publicar sencer. De seguida va tenir un gran èxit i va ser traduït a moltes llengües. La versió castellana de Julio Cortázar i la catalana de Jaume Creus són molt bones.

Per fer-nos una idea del ressò que al llarg de la història va tenir aquest poemet d’Adrià, només cal veure en el següent enllaç les 43 versions angleses diferents que se’n van fer —entre les quals, la d’Alexander Pope i la de Byron que hem vist més amunt:

Antínous com a Dionís. Museu alle Terme, Roma
La Historia Augusta es pot trobar en castellà a: Biógrafos y panegiristas latinos, Madrid, Aguilar, 1969. 

I el text llatí del capítol d’Eli Espartià sobre Adrià es pot trobar en línia a la part II d’aquest enllaç (el poemet de l’Animula es troba a l’apartat 25, 8):

Antínous imperial. Museu del Louvre, París
Per als comentaris he fet servir també:

Edward Gibbon, The Decline and Fall of the Roman Empire. Edited and abridged with an Introduction and Appreciation by Hugh Trevor-Roper. Phoenix, London, 2005.

Marguerite Yourcenar, Memorias de Adriano. Versión de Julio Cortázar. Círculo de Lectores, Barcelona, 1985.

Marguerite Yourcenar, Memòries d’Adrià. Versió de Jaume Creus. Proa, Barcelona, 1990.

Ana Echeverría, “El emperador Adriano”. Historia y Vida, 551, pàg. 27-45, Barcelona 2013.

http://es.wikipedia.org/wiki/Adriano  (consulta: 10-02-2014).

Antínous com a Osiris. Museu del Louvre, París

Imatges baixades d'internet. Es retiraran a petició.

2 comentaris:

  1. El llibre de Yourcenar est molt bo, em va encantar al seu moment i el teu article magnífic, com sempre.
    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Alfonso. Tens un cafè pagat!

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.