Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 28 de febrer de 2014

Baudelaire - A celle qui est trop gaie















Charles Baudelaire (1821-1867)
A celle qui est trop gaie

Ta tête, ton geste, ton air
Sont beaux comme un beau paysage;
Le rire joue en ton visage
Comme un vent frais dans un ciel clair.

Le passant chagrin que tu frôles
Est ébloui par la santé
Qui jaillit comme une clarté
De tes bras et de tes épaules.

Les retentissantes couleurs
Dont tu parsèmes tes toilettes
Jettent dans l'esprit des poètes
L'image d'un ballet de fleurs.

Ces robes folles sont l'emblème
De ton esprit bariolé;
Folle dont je suis affolé,
Je te hais autant que je t'aime!

Quelquefois dans un beau jardin
Où je traînais mon atonie,
J'ai senti, comme une ironie,
Le soleil déchirer mon sein,

Et le printemps et la verdure
Ont tant humilié mon cœur,
Que j'ai puni sur une fleur
L'insolence de la Nature.

Ainsi je voudrais, une nuit,
Quand l'heure des voluptés sonne,
Vers les trésors de ta personne,
Comme un lâche, ramper sans bruit,

Pour châtier ta chair joyeuse,
Pour meurtrir ton sein pardonné,
Et faire à ton flanc étonné
Une blessure large et creuse,

Et, vertigineuse douceur!
À travers ces lèvres nouvelles,
Plus éclatantes et plus belles,
T'infuser mon venin, ma sœur!

[De Les fleurs du mal, 1857]

http://fleursdumal.org/poem/138  [Text original i quatre versions diferents en anglès.]

http://fleursdumal.org/  [Tots els poemes de Les fleurs du mal, en francès i anglès. Àudios, la majoria en francès.]


A aquella que és massa alegre

En tu, gest, testa, caminar,
són bells com un bell paisatge;
juga el somriure al teu visatge
com un vent fresc dins un cel clar.

Als qui a frec de tu passen lassos
els fascina el port sanitós
que et brolla com doll de clarors
de les espatlles i dels braços.

L'estrepitós acolorit
amb què conjugues les toaletes
fa néixer en la ment dels poetes
la imatge d'un ballet florit.

Tes folles robes són marxamo
del teu bigarrat esperit;
folla que em té tot jo enfollit,
i que avorreixo tant com l’amo!

A vegades, en un bell jardí
on arrossego l’atonia,
he sentit, com una ironia,
que el sol esquinçava el meu si:

la primavera i la verdura
tant el cor m’han humiliat,
que en una flor jo he castigat
la insolència de la Natura.

Així voldria, un cap al tard,
quan a l’hora dels plaers fulgura,
vers els tresors de ta figura
reptar silent com un covard,

per flagel·lar ta carn jocunda,
per macar el teu pit perdonat,
i obrir en el teu flanc estranyat
una ampla ferida profunda,

i, veloç dolcesa!, inserir
a flor d’aquesta boca encesa,
més esclatant i amb més bellesa,
germana meva, el meu verí!

[Traducció de Xavier Benguerel]


A la que es demasiado alegre

Son bellos cual bello paisaje
tu rostro, tu andar, tu manera;
la risa juega por tu cara
cual brisa fresca en primavera.

Al paseante triste a quien rozas
lo deslumbra la sanidad,
que de tus brazos y tus hombros
brota como una claridad.

Los tocados que te revisten
con sus resonantes colores,
hacen pensar a los poetas
en un vivo ballet de flores.

Tan locos trajes son emblema
de tu paleta espiritual;
loca que me has enloquecido.
¡Te odio y te amo por igual!

A veces, en algún jardín
donde arrastraba mi atonía,
sentí que el sol me desgarraba
el pecho, igual a una ironía.

Y tanto mi alma humillaron
la primavera y el verdor,
que la insolencia de Natura
he castigado en una flor,

Así, quisiera yo una noche,
cuando da la hora el placer,
de tu persona hasta el tesoro
como un vil sin ruido correr,

y magullar tu seno absuelto,
castigar tu carne jocunda,
y abrir en tu atónito flanco
una herida larga y profunda,

y a través de esos nuevos labios
-¡Oh qué dulzura soberana!-
más deslumbrantes y más bellos,
mi veneno infundirte, hermana.

[Traducció de Nydia Lamarque]


http://www.ciudadseva.com/textos/poesia/fran/baudelaire/cb.htm  [Blog de literatura universal, que, com de costum, no indica el nom dels traductors.]


Portada de la primera edició de Les fleurs du mal (1857),
amb notes manuscrites de l'autor

Amb Baudelaire comença a Europa una nova manera d’entendre la poesia, que es desentén de l’estètica romàntica (sentimentalisme, passió, individualisme) per buscar una objectivació de les idees, una reflexió més general, defugint parlar del «jo» i fins evitant de dir les coses pel seu nom, ans suggerint-les per mitjà d’associacions d’idees i de símbols, exigint així del lector un esforç per apropiar-se del poema en la mesura que l’ha de completar interiorment —no importa si d’una manera diferent de tal com el poeta l’havia concebut d’entrada.

De Baudelaire, en efecte, arrenquen els dos corrents literaris que, òbviament evolucionant, han arribat fins als nostres dies: la línia diguem-ne simbolista —poesia pura: perfecció formal, intel·lectualització de la idea— que parteix de Verlaine i Mallarmé i passa per Valéry, Rilke, Hoffmannsthal, Wilde, Yeats, Darío, D’Annunzio, els germans Machado, Jiménez, Riba, Torres, Pessoa, Vinyoli, Ferrater, Gimferrer...; i la línia diguem-ne rupturista —poesia avantguardista:  buscar en el somni i la fantasia unes correlacions inabastables a la lògica— que neix amb Rimbaud i Lautréamont i passa, entre molts altres, per Apollinaire, Marinetti, Aragon, Éluard, Pound, Joyce, Huidobro, Tzara, Salvat-Papasseit, el Lorca de Poeta en Nueva York, Foix, Brossa... Curiosament, l’Eliot jove, el de Prufrock i The waste land, partiria magistralment d’aquest segon model  per després establir-se com un exemple brillant del primer amb Four quartets.

Obvio en aquest apunt tan barroerament esquemàtic els múltiples passos intermedis en l’evolució de la lírica moderna, des del parnassianisme i l’art per l’art, passant pel decadentisme, l’abrandament modernista i la reacció neoclàssica del noucentisme, fins a la reacció que han propugnat el retorn a una poesia de línia popular, senzilla i clara, d’arrel neoromàntica, com ara Carner, Garcés, Pere Quart o el Lorca del Romancero Gitano, salvant les distàncies —i la dels que han elevat aquesta pretesa senzillesa a nivells intel·lectuals prou complexos, oposant-se així en part a les dues vies generals esmentades: seria el cas d’Espriu. Perdoneu-me aquesta síntesi tan agosarada com inexacta i injusta.

Baudelaire no és rupturista en la forma: els seus poemes són perfectes en estructura estròfica, mètrica —quasi sempre alexandrins— i rima. Tot i així, va trencar radicalment amb la forma en els seus poemes en prosa, després seguits per Rimbaud, Lautréamont i tants altres poetes. La seva aportació a la literatura universal rau, però, en el tractament de la imatge i també en els continguts.

Pel que fa a la imatgeria, Baudelaire busca correspondències en els significats —i en la sonoritat— de les paraules. Més que definir els mots, fa servir els mots per suggerir idees; idees que, al seu torn, ens en suggereixin d’altres que, per analogia, ens remeten a altres mots; així, en conjunt, es van creant xarxes de significacions obertes, només suggerides i mai del tot explícites, que el lector ha de recrear. Les coses no s’esmenten en tant que objectes reals, sinó com a símbols —Eliot en diria correlatius objectius— d’altres idees més elevades. Alhora, la combinació de les frases té un ritme, una musicalitat interna que, per sinestèsia, fa pensar en colors i en estats d’ànim. Per tot plegat, el lector no pot assolir mai una comprensió perfecta d’un missatge volgudament ambigu, com un enigma que cadascú ha de desxifrar amb les seves pròpies intuïcions. L’art en general, i la poesia en particular, esdevenen, doncs, com una mística no religiosa, que malda per elevar l’ànima humana per damunt dels sofriments i els desenganys de la vida real, a la recerca d’un ideal sempre insatisfet que, en el fons, és un abisme sense fons (el «gouffre») que ens aboca a la mort com a única sortida.

I pel que fa als continguts, els seus poemes parlen de la gran ciutat —París—, no pas idealitzada, sinó descrita com a un espai on conviuen la misèria, el patiment, la violència, la crueltat, la injustícia social i la roïnesa dels homes. I també parlen del sentiment de buidor, de malenconia, de tedi, de fastig —cal no confondre-ho amb «fàstic»— que experimenten les persones que hi passen la vida sense futur ni esperança. Aleshores, aquest sentiment s’anomenava amb l’anglicisme Spleen; molt més endavant, els sartrians en dirien «angoixa vital». D’aquesta realitat tan opressiva, el poeta desitjaria evadir-se’n. Una possible sortida de tanta grisor seria l’Art, la Bellesa; però aquesta és una opció que sembla inabastable. Per tant, busca un consol en alternatives més prosaiques, que estan a l’abast de la gent, i que els benpensants blasmen perquè les consideren vicis: la beguda, la droga, l’amor lliure... Baudelaire escandalitza els lectors perquè parla obertament de tot això, i no pas per fer-ne una crítica moralista; al contrari, reivindica l’absenta i els «paradisos artificials» (opi, haixix) i parla bé de prostitutes, lesbianes, bojos, esguerrats, captaires..., alhora que defensa actituds marginals que desafien la moral benpensant. En canvi, la religió no li aporta cap esperança de salvació: per això el poeta provoca el lector amb unes Lletanies de Satanàs. Finalment, canta la Mort, amb majúscula, com a única solució oferta a una vida que ha estat, sobretot, sofriment. 

Baudelaire, de jovenet, va viure sotmès a la tutela d’un padrastre militar, el coronel Aubrick, que va arribar a mariscal, i a qui odiava. Per allunyar-lo dels ambients estudiantils, el padrastre el va fer enrolar en un vaixell mercant que feia la ruta de l’Índia, i així va poder veure món. Tornat a França i ja major d’edat, pot accedir a una petita herència que li havia deixat el seu pare, i la dilapida vivint en un ambient de bohèmia. Contreu una malaltia venèria (la sífilis) i s’ajunta amb una cantant de color, Jeanne Duval, la musa de molts dels seus poemes, i a qui va ser fidel fins a la fi. Coneix Gautier, Banville, Sainte-Beuve i altres poetes. Descobreix l’obra d’Edgar Allan Poe i la tradueix; també escriu crítiques literàries i d’art, on valora artistes aleshores poc coneguts, com el mateix Poe, músics com Wagner o pintors com Delacroix, Manet o Cézanne. Alhora, comença a publicar poemes solts, que el 1857 aplegarà amb el nom de Les fleurs du mal

                                         * * *

Convé que fem un parèntesi per entendre en quin moment de la història de França apareix aquest llibre fonamental. Després de Waterloo, el 1815, França dissol la República i restaura la monarquia borbònica absolutista en la persona de Lluís XVIII, germà de Lluís XVI, succeït el 1824 pel seu germà Carles X. La restauració no va ser incruenta: si durant la Revolució havia imperat el Terror de Robespierre i Danton, ara hi va haver el «Terror Blanc», una forta repressió reialista contra els jacobins i els partidaris de Napoleó. El juliol de 1830 hi va haver la revolució de les «Tres Glorioses», tres jornades en què les classes mitjanes van sortir al carrer per protestar contra els borbons. Carles X va ser destituït i es va proclamar la «Monarquia de Juliol», un règim parlamentari amb un rei d’una altra dinastia: Lluís Felip d’Orléans. Aquest va governar en favor del comerç i de la indústria, en una època on la Revolució Industrial modernitzava el país. Però es va haver d’enfrontar a complots per part dels legitimistes borbònics, i també dels republicans, com la fallida revolució de 1832, que coneixem per la novel·la Els miserables, de Víctor Hugo.

El 1848 va esclatar una nova revolució, en aquest cas una revolta dels treballadors, que volien una república socialista que garantís millores en les duríssimes condicions de via del proletariat. El rei va abdicar i es va proclamar la Segona República, però les aspiracions obreres no van reeixir. Va ser elegit president un nebot de Napoleó, Lluís Napoleó Bonaparte, el qual, tres anys després, el 1851, va donar un cop d’Estat des del poder i es va proclamar emperador de França amb el nom de Napoleó III.

El Segon Imperi va durar divuit anys, en els quals l’emperador i la seva esposa, l’espanyola Eugenia de Montijo, van regnar fastuosament i van impulsar la reforma urbanística de París, a càrrec de l’arquitecte Haussmann, així com la xarxa ferroviària i la modernització de l’agricultura. El país es va embrancar en diverses guerres expansionistes o colonials (Crimea, Itàlia, Senegal, Algèria, la Conxinxina, Saigon), va voler imposar una monarquia europea a Mèxic i finalment va entrar en conflicte amb Prússia. L’exèrcit prussià va derrotar el francès a Sedan; l’emperador va ser fet presoner a Alemanya i el 1870 es va proclamar la Tercera República francesa, que duraria fins a 1940.

Napoleó III va governar dictatorialment: va suspendre les llibertats de reunió, d’associació i de premsa, que no es van restaurar fins al 1868. L’Església catòlica va recuperar moltes propietats que havia perdut durant la Primera República i, gràcies a la llei d’educació del ministre Falloux, defensada pel primer ministre Thiers, va recobrar l’hegemonia educativa (de què em sona, això?). Es va proclamar la «llibertat d’ensenyament » (de què em sona, això?) de manera que qualsevol ciutadà podia obrir una escola o un institut privats, amb dret a ser subvencionats amb diner públic. Per poder ser director d’escola o d’institut, n’hi havia prou amb tenir el batxillerat o haver fet un simple curset; i per poder-hi impartir classes s’havia de fer un curset, del qual els capellans estaven exempts. L’ensenyament públic primari quedava sota el control del rector i de l’alcalde; i el secundari el controlava un consell acadèmic format majoritàriament per clergues, que tenia el dret de gestionar i fins i tot clausurar les escoles normals, on es formaven els professors. Malgrat l’oposició d’intel·lectuals com Víctor Hugo, aquesta llei va ser vigent durant molts anys; els mestres es van veure obligats a prestar un jurament i molts van ser depurats.

                                         * * *

En aquest ambient d’opressió social a les fàbriques, de dictadura política i de repressió religiosa, apareixen Les fleurs du mal. De seguida es va produir una virulenta campanya de premsa contra el llibre, i tot seguit la querella del procurador general de l’Estat, un carca que actuava d’ofici (de què em sona, això?), de manera que Baudelaire i el seu editor van ser processats per escàndol públic. És interessant de llegir l’al·legat del procurador Ernest Pinard —que aquell mateix any, però sense èxit, també havia demandat Flaubert per Madame Bovary—; podeu trobar els arguments del fiscal en aquest enllaç. El jutge va segrestar l’edició, va obligar a suprimir del llibre sis poemes, considerats els més «immorals», i va posar al poeta una multa de 300 francs, que devia ser una xifra important, i més per a ell que no tenia un ral.

Els poemes «immorals» es titulaven: Lesbos i Les dones condemnades (dos poemes on es parlava de lesbianisme); El Leteu; Les joies; Les metamorfosis del vampir i aquesta de què parlem aquí, A aquella que és massa alegre (quatre poemes on es descriu l’acte amorós d’una forma realment poc explícita, metafòrica, que avui no escandalitzaria una classe de col·legi de monges, però prou entenedora per excitar els ànims —o la libido?— dels censors d’aquell temps). Val a dir que el procurador, , en la seva denúncia, a més d’aquests sis poemes n’esmentava fragments de molts altres que, segons ell, ofenien la «moral pública», així com d’altres que ofenien la «moral religiosa»: La negació de sant Pere, Abel i Caín, Les lletanies de Satanàs i El vi de l’assassí, on el poeta, segons el fiscal, es mostra d’acord amb sant Pere quan nega Jesús, pren partit per Caín i no per Abel, es posa de part del diable enfront de Déu i posa uns mots blasfems en boca d’un criminal.

En el poema A aquella que és massa alegre, els versos considerats immorals són els de les dues estrofes finals. Baudelaire es va indignar en veure que el jutge agafava les metàfores al peu de la lletra i considerava que la «ferida profunda» oberta al flanc de la noia insinuava una agressió amb arma blanca, i que quan parlava d’inserir-li «el meu verí» es referia a la sífilis que patia el poeta! Baudelaire escrivia al seu advocat: «Els jutges han cregut descobrir un sentit alhora sanguinari i obscè en les dues últimes estrofes. La seriositat del recull exclou plasenteries d’aquesta mena. Però verí significant spleen o malenconia, era una idea massa senzilla per a uns criminalistes. Que la seva interpretació sifilítica els caigui sobre la consciència!»

Baudelaire va escriure a l’emperadriu Eugènia demanant clemència i va aconseguir una rebaixa de la multa, que de 300 francs es va reduir a 50, potser considerant que l’Estat ja s’havia quedat la vuitena part del preu de venda dels exemplars que ja s’havien venut —era com un IVA cultural del 12,5%—; a més, hom li va atorgar un petit subsidi com a malalt de sífilis. És a dir, que el poeta, condemnat, humiliat i escarnit, encara havia de donar les gràcies al govern. El 1861 es va publicar la segona edició del llibre, sense els sis poemes maleïts, però amb trenta poemes nous.

El 1864, Baudelaire va anar a viure a Bèlgica, on, el 1866 va publicar els sis poemes prohibits juntament amb una nova secció de Les fleurs, anomenada Les épaves, amb 23 poemes nous. A Bèlgica va patir un atac d’apoplexia que el va deixar invàlid. Traslladat a París, hi va morir el 1867, en un hospital, envoltat dels seus amics poetes.

A l’hospital havia escrit una carta a Richard Wagner explicant-li la seva admiració per qui considerava un model vivent de l’artista total, que combinava poesia, música, cant, dansa, escenografia i vestuari en una sola obra d’art. La carta, per desgràcia, va arribar tard al seu destí, i quan Wagner la va rebre i va respondre, Baudelaire ja era mort. Un any després, el 1868, ja amb la llibertat de premsa restaurada, apareixia la tercera edició, pòstuma i completa, de Les fleurs du mal.

Noranta anys després del seu judici, el 1949, un tribunal de cassació va anul·lar aquella sentència i va rehabilitar el poeta. Vegeu en aquest enllaç tots els detalls del procés.

Winterhalter, L'emperadriu Eugènia
En català hi ha aquestes edicions:

Charles BaudelaireLes Flors del Mal, traducció de Joan Capdevila i Rovira, amb prefaci de Josep Farran i Mayoral. Publicacions de "La Revista". Col·lecció de lírics mundials. Barcelona 1920 [No la conec].

Carles BaudelaireFlors del Mal, traducció de Rossend Llates,amb il·lustracions de Xavier Güell. Llibreria Catalònia, Barcelona 1926 [No la conec].

Charles BaudelaireLes Flors del Mal, traducció de Xavier Benguerel (edició bilingüe), amb dibuixos de Josep Maria Subirachs. Edicions del Mall,Sant Boi de Llobregat, 1985. [La que faig servir].

Charles BaudelaireLes Flors del Mal, traducció de Xavier Benguerel (edició bilingüe completa). Editorial Proa. Col·lecció Óssa Menor, sèrie gran, núm. 1. Barcelona 1998.

Charles BaudelaireLes Flors del Mal, traducció del meu mestre Jordi Llovet (edició bilingüe i completa). Edicions 62, Barcelona 2007 [No la tinc: preneu-ne nota per al tió!]

He tret informació dels llibres següents:

Anna Balakian, El movimiento simbolista. Guadarrama, Madrid 1969. [Un magnífic estudi sobre el simbolisme, molt lúcid i recomanable.]

Baudelaire, Les fleurs du mal. Édition établie selon un ordre nouveau, presentée et anotée par Yves Florenne. Préface de Marie-Jeanne Durry. Le Livre de Poche, Paris, 1972.

Baudelaire, Les fleurs du mal. Édition de 1861. Texte presenté, établi et annoté par Claude Pichois. Gallimard, Paris 1972.

Manuel Álvarez Ortega. Poesía simbolista francesa. Editora Nacional, Madrid 1975. [Una antologia interessant, més que res pel que fa a autors poc coneguts. El criteri de selecció de poemes dels autors més representatius se vegades sobta. Hi ha unes breus notes biogràfiques i gens de crítica literària.]

Walter Benjamin, Charles Baudelaire. Traduit de l’allemand et prologué par Jean Lacoste, d’après l’édition originale établie par Rold Tiedemann. Ed. Payot, Paris 1979. [Un clàssic dels estudis baudelairians, lúcid i profund, molt citat arreu. Tot i això, crec que de vegades es passa de rosca en vincular textos del poeta amb el pensament marxista d’una manera que no em sembla tan evident o tan explícita en els poemes.]

Charles Baudelaire, Escritos sobre literatura. Edición de Carlos Pujol. Bruguera, Barcelona 1984. [Els articles de crítica literària que va publicar Baudelaire. Interessants els que parlen de Víctor Hugo i d’Allan Poe. D’altres fan referència a autors que avui ens són desconeguts.]

Georges Duby – Robert Mandrou, Histoire de la civilisation française. 2 vols. Armand Colin éditeur. Paris 1984. [Un llibre interessantíssim per entendre la història política, social, cultural i econòmica de França.]

Baudelaire, Les flors del mal. Traducció de Xavier Benguerel (edició bilingüe), amb dibuixos de Josep Maria Subirachs. Edicions del Mall, Sant Boi de Llobregat, 1985.

Alain Verjat, “Charles Baudelaire”, dins Poesia francesa. “MOLC” 44, pàg. 327-328. Edicions 62 i La Caixa, Barcelona 1985. [Una bona antologia.]

Félix de Azúa, “Baudelaire” dins Jordi Llovet (ed.), Lecciones de literatura universal. Cátedra, Madrid, 1995. [Interessant per la descripció de l’evolució de les grans ciutats, que és un tema subjacent en Baudelaire; però poc útil pel que fa a l’estudi de l’obra literària del poeta.]

Lucien Bély, Connaître l’Histoire de France. Gisserot, 1997. [Un manualet  pràctic per visualitzar de forma general la història de França.]

Jean d’Ormesson, Une autre histoire de la littérature française, vol. I. Gallimard, Paris 1997; vol. II, Paris 1998. [Uns punts de vista originals i interessants sobre els principals escriptors francesos.]

Courbet, Charles Baudelaire

La fotografia de Baudelaire que encapçala l'article és d'Étienne Carjat (1863). L'he treta, via Viquipèdia, del dipòsit multimèdia lliure Wikimedia Commons.

El retrat de l'emperadriu Eugènia de Montijo és obra del pintor Fritz Xaver Winterhalter (1853). Musée d'Orsay, París. L'he tret, via Viquipèdia, de la Wikimedia Foundation, que en garanteix el domini públic.

El retrat de Baudelaire d'aquí damunt és obra del pintor Gustave Courbet (1848). Museu Fabre, Montpeller. L'he tret via Viquipèdia, que en garanteix el domini públic a escala mundial, amb llicència de compilació lliure GNU.


3 comentaris:

  1. Ni idea sobre este hombre , pero lo que sí me acabo de enterar ( imagino que tu próximo artículo será dedicado a ella ) y es el fallecimiento de ana maría moix , una de las grandes literatas de catalunya en una época muy convulsa .
    Que descanse en paz
    Saludos ¡¡

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bueno, recientemente ya hemos contrastado nuestros diferentes criterios acerca de lo que puede significar el concepto de grandeza literaria: huelga insistir en ello.

      Lamento mucho la muerte de Ana María Moix, que fue una de los nueve “Novísimos” de la poesía española de los años 60 que consagró Josep Maria Castellet. Todos jóvenes, rupturistas, innovadores, algunos contraculturales. Personalmente (todo en poesía va de sentimientos) me gustaron de aquellos nueve poetas Manolo Vázquez Montalbán, Pere Gimferrer y Leopoldo Panero; la obra de los demás —incluyendo la de Ana María— no me caló lo bastante como para interesarme. Respetando la opinión de Castellet y la de otros muchos, ésa fue mi apreciación subjetiva.

      Después, Ana María se dedicó a la novela, un asunto que no domino y que ya cae fuera del ámbito de este blog de poesía. La verdad es que no he leído ninguna de sus novelas, y por lo tanto no puedo opinar de ellas para bien ni para mal. Jamás he ocultado mi completa ignorancia —que no es desprecio, ojo—sobre la novela en general. Una vez, alguien me definió como “un respetuoso detractor de la novela”, lo cual era inexacto, pues yo no detraigo nada; simplemente, “uno tiene su propia fe”, y la mía cree más en la poesía, asumiendo con resignación mis enormes limitaciones en otras disciplinas.

      También fue importante en su actividad editorial, lo que me parece digno de resaltar. Se ha dicho que publicaba guiándose por criterios de calidad y no de comercialidad, lo que me parece encomiable.

      Espero que mi modesta aportación del post te incite a conocer un poco a Baudelaire. Creo que su obra vale mucho la pena. Precisamente tengo en la cartuchera una batería de poetas simbolistas franceses, herederos de su influjo literario: Verlaine, Rimbaud, Mallarmé, Lautréamont, Louÿs, Valéry… Espero poder irlos publicando y comentando escalonadamente. Sin embargo, el próximo no será francés ni tan antiguo; es el turno de Joan Isaac, con su Margalida evocando a Salvador.

      Gracias por tu aportación. Un abrazo!

      Elimina
  2. La versió d'en Rossend Llates només és d'uns quants poemes, no és integral.

    http://galeriadimatgesx.blogspot.com.es/2013/05/les-flors-del-mal.html

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.