Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 2 de febrer de 2014

Brossa - Catalunya


Joan Brossa (1919-1998)
Catalunya

                   A Antoni i Teresa Tàpies, record de Fogars de Montclús

Cap vent no podrà mai desarrelar-me!
Trobo dins meu el centre del paisatge;
Voltejo enmig d’onades i de fulles
      I munts de branques.

Tens mans que viuen sota els camps i força
Que arrossegant els rius endreça selves.
Una escultura de muntanyes altes
      Remuga al vespre.

La força d’una raça s’entronitza;
El límit fou posat per les muntanyes.
Als plecs profunds semblo sentir una rara
      Esgarrifança.

Recull la clau en terbolins de boira,
Rosa del firmament, taula de roques.
L’espai estén la llengua i glops de plata
      Nuen les herbes.

Sofreixo a les muntanyes ondulades;
El meu amor vol esquinçar la fúria.
Que el dard del foc, a mà del nou dallaire,
      Arrissi els glaços!

Muntanyes directores de les aigües,
Doneu primer refugi a forces vives.
Jo sé d’enginys i fruits que les tempestes
      Rompen i torcen.

Muntanya, t’assenyalo a cada aurora.
Renova corrents d’aire, Catalunya:
Al mig del front t’ha de sortir una estrella.
      Canta el gall. Gira’t!

[Del llibre Els entrebancs de l’univers, 1956. Dins Poesia Rasa, Ariel, Barcelona 1970]

Brossa amb J. V. Foix, 1993. Foto: Gustavo Nacarino

Brossa amb Joan Miró, 1979. Foto: Martí Gasull

Brossa amb Octavio Paz. Rebent el Premi Picasso de la Unesco, París 1988

Cataluña

              A Antoni i Teresa Tàpies, recuerdo de Fogars de Montclús

¡Ningún viento podrá desarraigarme!
Encuentro en mí el centro del paisaje;
Doy vueltas entre olas y entre hojas
      Y muchas ramas.

Tienes manos que viven bajo los campos y fuerza
Que arrastrando los ríos limpia selvas.
Una escultura de montañas altas
      Masculla al atardecer.

La fuerza de una raza se entroniza;
El límite fue puesto por los montes.
En los profundos pliegues siento un raro
      Escalofrío.

Recoge la llave en torbellinos de niebla,
Rosa del firmamento, mesa de rocas.
El espacio saca la lengua y tragos de plata
      Anudan las hierbas.

Padezco en las montañas onduladas;
Mi amor quiere rasgar la furia.
Que el dardo del fuego, en manos del nuevo segador,
      Rice los hielos!

Montañas directoras de las aguas,
Dad un primer refugio a fuerzas vivas.
Yo sé de ingenios y frutos que las tormentas
      Rompen y tuercen.

Montaña, te señalo a cada aurora.
Renueva corrientes de aire, Cataluña:
En plena frente te saldrá una estrella.
      Canta el gallo. ¡Gírate! 

[Versió de R. C.]




Somescola.cat fa una crida a defensar la immersió lingüística davant els atacs judicials

Somescola.cat, davant la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que imposa un quota lingüística del 25% en castellà:

1. Reitera que la llengua i el model educatiu del nostre país no hauria de decidir-se per la via judicial. El Parlament de Catalunya és qui estableix la legislació pròpia, segons el mandat democràtic que els catalans hem expressat a les urnes.

2. Rebutja frontalment la sentència del TSJC que vol introduir el castellà com a llengua vehicular. Somescola demana a la Generalitat que continuï blindant el model d’immersió lingüística, d’acord amb l'aplicació de la normativa vigent. El departament d'Ensenyament és l'administració educativa competent per distribuir els horaris lectius i assignar el percentatge d'ús de les llengües. No és el TSJC qui té aquesta capacitat pedagògica ni aquesta funció organitzativa.

3. Somescola.cat es reunirà la setmana vinent per plantejar què farà la coordinadora d’entitats cíviques i educatives per respondre a un nou pas en l'escalada judicial contra el model d’escola catalana en llengua i continguts. Per rebutjar la judicialització dels usos lingüístics a partir de l'acció individual d'unes famílies, que afecta negativament al conjunt de la comunitat educativa.

4. Somescola.cat fa una crida social per continuar defensant el consens bastit durant 30 anys a Catalunya i la immersió lingüística, garantia de la igualtat d’oportunitats i la cohesió social a Catalunya.

[Nota del 27 de gener de 2014]


Fotos baixades d’internet, tret de les que porten peu de foto, que són del web de la Fundació Joan Brossa; seran retirades a petició. La foto que encapçala el post és feta al seu estudi de Balmes, 206, cantonada a la Travessera de Gràcia, l'any 1983.

10 comentaris:

  1. Si la verdad que ya has escrito sobre este interesantísimo escritor ¡¡
    Perdona pero no he leído nada de lo que has escrito es que tengo un poco sueño jejeje
    Saludos ¡¡¡¡

    ResponElimina
    Respostes
    1. Perdonado, no faltaría más. Saludos.

      Elimina
  2. Mañana con tiempo lo leeré con tranquilidad y te comentaré sobre lo que has escrito de Joan
    Otro saludo más ¡¡

    ResponElimina
  3. Un poema molt adient al que està passant ara mateix.(gran Brossa, un poeta fantàstic)
    No podem permetre que ens toquin la llengua, no poden fer ni un pas enrere. L’escola en català sempre!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord.

      Brossa té un altre poema titulat també 'Catalunya' (del llibre 'El pedestal són les sabates', 1955). Un dia d'aquests el recordaré també, ja que s'hi adiu.

      Segurament la poesia tota sola no ens farà lliures, però sens dubte ajuda a mantenir viva la flama que ens pot fer resistir. Si hem resistit 300 anys no ens abatran ara. Gràcies per la teva aportació.

      Elimina
  4. com Calders, era un nen gran, en el bo i el dolent. Tenim una passió amndòs: el circ, no el del Solei, no! el circ tradicional...No se si mai sabrem valorar tot el que va ser aquest nen gran, tant gran, Joan Brossa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Va ser sempre coherent. Com Machado, no perseguia la glòria, ni l'èxit ni els diners. Anava sempre a contracorrent. De primer, les circumstàncies polítiques l'impedien de publicar. Quan aconseguia publicar, estava de moda el "realisme social" i els intel·lectuals en desconfiaven, perquè el consideraven un elitista desarrelat dels problemes socials (ell, que va escriure tan lúcidament sobre problemes socials i nacionals!). Fins al final de la seva vida no va ser reconegut com el que era: un artista insubornable, la nostra -sempre importuna- veu de la consciència nacional, política i social. Un nen molt, molt gran. Gràcies, Francesc.

      Elimina
  5. Me he leído un poco de su biografía y no sabía que este señor era uno de los exponentes de la lengua catalana . Me parece muy bién ¡¡
    Saludos ¡¡

    ResponElimina
  6. Si, odiava les cerimònies, deia “quan et fan molts homenatges seguits és un senyal no gaire bo”, ell senzill, veia la mort amb certa tranquil·litat.

    ResponElimina
  7. Odiava la hipocresia, bàsicament. Creia en el valor de l'art (no pas mesurat en diners i fama) i li feien lepra els polítics que perdien el cul per fer-se fotos amb els artistes famosos i negaven el pa i la sal (subvencions, avantatges fiscals) als artistes "del montón" (de teatre, de cine, de circ, de màgia, pinturs, escultors, músics i cantants no superstar...). Per postres, era claríssimament d'esquerres, i els esquerranistes no entenien la seva obra i l'acusaven de fer art "d'esquena al poble", quan era ben bé al contrari... La mort, no sé com la veia; suposo que li devia fer por, com a tothom, però els artistes ho solen dissimular amb filosofia i metàfores.

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.