Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dissabte, 8 de febrer de 2014

Eliot - Mr Apollinax












T. S. Eliot (1888-1965)
Mr. Apollinax

           Ω τής καινότητος, Ήράκλεις, τής παραδοξολογίας, εύμήχανος 'άνθρωπος.   
             LUCIAN

When Mr. Apollinax visited the United States 
His laughter tinkled among the teacups.
I thought of Fragilion, that shy figure among the birch-trees,   
And of Priapus in the shrubbery   
Gaping at the lady in the swing.
In the palace of Mrs. Phlaccus, at Professor 
                                                  / Channing-Cheetah’s      
He laughed like an irresponsible fœtus. 
His laughter was submarine and profound     
Like the old man of the sea’s       
Hidden under coral islands
Where worried bodies of drowned men drift down in the
                                                              / green silence,
Dropping from fingers of surf.

I looked for the head of Mr. Apollinax rolling under a chair      
Or grinning over a screen   
With seaweed in its hair.     
I heard the beat of centaur’s hoofs over the hard turf    
As his dry and passionate talk devoured the afternoon.  
«He is a charming man» — «But after all what did he mean?»   
— «His pointed ears … He must be unbalanced.» —   
«There was something he said that I might have challenged.» 
Of dowager Mrs. Phlaccus, and Professor and Mrs. Cheetah    
I remember a slice of lemon, and a bitten macaroon.     
        
[From Prufrock and other observations, 1917]















Mr. Apollinax

                       Oh, quina novetat! Per Hèracles, quines paradoxes, home enginyós!
                       LLUCIÀ DE SAMÒSATA

Quan Mr. Apollinax va visitar els Estats Units
la seva rialla dringava entre les tasses de te.
Vaig pensar en Fragilion, aquella figura esquerpa entre
                                                                / els bedolls,
I en Príap en els matolls
contemplant la senyora del gronxador. 
En el palau de la senyora Phlaccus, 
a cal professor
                                                     / Channing-Cheetah,
reia com un fetus irresponsable.
La seva rialla era submarina i profunda
com la del Vell del mar
amagat sota illes de coral 
on cossos amoïnats d'homes ofegats baixen a la deriva en
                                                             / el silenci verd,
deixats anar per dits d’onades. 

Vaig buscar el cap d'Apollinax rodant sota una cadira
o somrient d'orella a orella sobre una pantalla
amb algues als cabells.
Vaig sentir bategar els cascos del centaure sobre la dura pista
mentre la seva conversa eixuta i apassionada engolia la tarda.
“És un home encantador”—“Però al capdavall, què volia dir?”
“Les seves orelles afuades… Deu estar desorientat.”
“ha dit alguna cosa que jo li podria haver contestat.”
De la vídua Phlaccus, i del professor i de la senyora Cheetah
en recordo una rodanxa de llimona, i una galeta mossegada.

[Assaig de versió de R. C.]











Mr. Apollinax

                     Oh, qué gran novedad. Por el cielo, qué paradojas. ¡Hombre ocurrente!
                     LUCIANO (“Zeuxis o Antíoco”)

Cuando Mr. Apollinax visitó los Estados Unidos
su risa tintineó entre las tazas de té.
Yo pensé en Fragilion, esa huraña figura entre los abedules,
y en Príapo en el cenador
observando con la boca abierta a la dama del columpio.
En el palacio de la Sra. Phlaccus, en casa del profesor
                                                                  / Channing-Cheetah,
se reía como un feto irresponsable.
Su risa era submarina y profunda
como la del viejo del mar
escondido bajo islas de coral
donde afligidos cuerpos de ahogados bajan a la deriva en el
                                                                      / silencio verde,
dejados caer por dedos de rompiente.

Busqué a ver si la cabeza de Mr. Apollinax rodaba bajo una butaca
o sonreía sobre una mampara
con algas en el pelo.
Oí el golpear de los cascos del centauro en la dura pista de
                                                                                / carreras
mientras su seria y apasionada conversación devoraba la tarde.
«Es un hombre encantador» — «Pero, al fin y al cabo,
                                                                  / ¿qué quería decir?»
«Sus orejas aguzadas… Debe estar desequilibrado.»
«Dijo algo a lo que quizá podría haber replicado.»
De la viuda Sra. Phlaccus, y del Profesor y la señora Cheetah
recuerdo una rodaja de limón y una mordida pastita de almendras.

[Versió de José María Valverde, a: T. S. Eliot, Poesías reunidas 1909-1962, Alianza Literaria, Madrid 1999 (Reimpr. 2008), 
pàg. 46-47]



                                               * * *

T. S. Eliot l'any 1903

Vet ací un poema menor i primerenc d’un gran poeta. No escaurà aquí de glossar a fons la personalitat i l’obra de Thomas Stearns Eliot, nord-americà nascut a St. Louis, Missouri, però establert a Anglaterra i nacionalitzat anglès, autor de dues obres modèliques en el seu gènere i ben diferents en la forma i en el contingut: The waste land (La terra gastada, 1922) i Four quartets (Quatre quartets, 1943).

Des de Prufrock and other observations (1917) fins a The hollow men (1925) passant per The waste land (1922), la poesia d’Eliot, influïda pel seu amic Ezra Pound, era radicalment avantguardista. Després, per circumstàncies personals —la malaltia mental de la seva primera esposa, coincidint amb un període d’esterilitat creativa del poeta—, la seva ideologia va evolucionar cap a una profunda religiositat i un clar conservadorisme polític. Es va fer anglicà i es va proclamar «classicista en literatura, reialista en política i anglocatòlic en religió». Dient-se «reialista» volia dir que se sentia més que purament «monàrquic»; i la seva religió era «anglocatòlica» perquè l’anglicanisme, tot i ser una doctrina reformada —protestant, doncs, i que no accepta l’autoritat del papa—, es considera ella mateixa com l’autèntica religió catòlica universal, no pas una formació nova derivada del catolicisme, del qual accepta la litúrgia de la missa.

Eliot, de jove, havia estudiat filosofia, grec, literatura anglesa i art a Harvard (Cambridge, Massachusetts), on es va graduar el 1909 i va treballar de professor auxiliar de filosofia. Després d’estudiar dos anys literatura francesa a la Sorbona de París (1910-11, on va ser, juntament amb Antonio Machado, deixeble de Bergson), i de visitar Alemanya i Itàlia, l’octubre de 1911 va tornar a Harvard per començar un doctorat sobre la filosofia de Bradley. També va estudiar filologia hindú, per a la qual cosa va aprendre el sànscrit. A Harvard, el març de 1914 va conèixer el filòsof Bertrand Russell, que hi havia anat invitat a impartir un curs de lògica, i que va explicar després que Eliot havia estat el seu millor alumne.

Després d’una breu estada a Alemanya (juny de 1914), Eliot va obtenir una beca i es va traslladar a Anglaterra per continuar preparant la seva tesi a Oxford. L’esclat de la Primera Guerra Mundial el va sorprendre a Anglaterra; per no arriscar-se a un eventual atac dels submarins alemanys, el 1916, tot i tenir la tesi acabada, va decidir quedar-se a Londres i no viatjar als Estats Units, renunciant així a defensar-la oralment a Harvard.

El 1915 s’havia casat amb Vivienne Haigh-Wood i treballava donant classes. Com que patien dificultats financeres, Bertrand Russell els va acollir a casa seva i els va ajudar econòmicament. Males llengües van dir que al filòsof li queia molt bé la senyora Eliot, i de fet el filòsof i ella van passar junts unes vacances a la platja mentre el poeta, que el 1917 havia trobat feina a la banca Lloyds, treballava a la City; i als vespres, a casa, escrivia poemes. Fos com fos, Eliot i Russell van mantenir sempre una gran amistat i una admiració mútua, tot i que, a partir de 1927, el radicalisme religiós del poeta el va fer allunyar una mica de les idees del filòsof, que era un ateu militant. Eliot fins i tot va intentar demostrar-li, recargolant conceptes, que l’ateisme de Russell no era sinó una forma —equivocada— de catolicisme! Tot i això, l’amistat va continuar. El 1925, Eliot va passar a dirigir la prestigiosa editorial Faber & Faber. El 1922 havia fundat, i dirigia, la revista literària Criterion (fins al 1939). Com a editor i crític literari va influir enormement en la cultura britànica fins que va morir.


Amic de Pound i de James Joyce, l’obra poètica de T. S. Eliot era trencadora, avantguardista: feia servir fragments inconnexos de diàlegs reals caçats al vol; citacions de referències literàries fora de context; imatges oníriques o subconscients; metàfores i símbols poc explícits; confusió de veus i personatges per damunt del temps i de l’espai; allò que Pere Gimferrer en diu «imatges alògiques», i fins i tot al·lusions a circumstàncies personals que el lector no pot conèixer. Tot plegat, acumulat i barrejat d’una manera sincrònica, sense seguir cap línia argumental o lògica. Un estil que beu dels simbolistes francesos tardans, com Jules Laforgue o Tristan Corbière, i que podríem relacionar amb el futurisme italià de Marinetti, amb el dadaisme, amb el superrealisme, amb la poesia d’Apollinaire, Breton, Tzara, Éluard, Char o J. V. Foix (i després, amb el Lorca de Poeta en Nueva York) i amb la pintura cubista de Picasso, Juan Gris o Georges Braque.

El poema «Mr. Apollinax» va ser escrit probablement el mes de març de 1914 (ara farà cent anys), i es va publicar per primer cop a la revista Poetry el setembre de 1916, abans d’aparèixer en volum dins Prufrock and other observations (The Egoist Ltd., London 1917). Fa referència a l’estada de Bertrand Russell a Harvard; l’alta societat de Boston convidava el filòsof a recepcions i festes particulars per presumir de tenir un home tan savi a casa. En aquestes reunions hi assistien també altres professors i alumnes i personalitats de la petita aristocràcia local, que no devien entendre ni un borrall de les paraules del filòsof, el qual, al seu torn, es devia sentir prou incòmode en aquells esdeveniments socials que, per educació, no podia refusar. Tot plegat ironitzaria sobre el malestar del savi obligat a prendre el te en un ambient tan allunyat del món acadèmic.

El nom d’Apollinax, amb què Eliot personifica Russell, sembla que al·ludeix al déu Apol·lo, savi, inspirador de les arts (pare de les muses) i de la saviesa. El senyor Channing-Cheetah era, segons Valerie Eliot, segona esposa del poeta, el professor William Henry Schofield (1870-1920). No se sap qui devia ser la senyora Phlaccus: possiblement una vídua rica i flaca (o bé grassa, amb ironia) de Boston, propietària del palau on se celebrava la recepció.

Bertrand Russell
Russell és descrit per mitjà de la seva rialla i de la seva conversa, i a aquets dos trets de la seva personalitat s’atribueixen unes imatges sorprenents i contradictòries. La seva rialla dringava entre les tasses, fràgils, i al poeta li fa pensar en un misteriós personatge, Fragilion, tímid enmig de la vegetació d’un bosc de bedolls (el fragilion és un gasteròpode, una varietat de cargol). També la rialla li fa pensar en Príap, el déu lasciu de la reproducció, representat sempre amb un fal·lus enorme, aquí mirant bocabadat una dama que es gronxa. Algun cop he pensat que potser el poeta al·ludia als convidats que miraven embadalits el filòsof i que (metafòricament) trempaven de la satisfacció de poder conversar amb ell. Però la comparació amb un tímid cargol és clarament referida a Apollinax, i també ho és, i no sé per quins set sous, la comparació amb un fetus irresponsable; per tant, la de Príap també s’hi ha de referir.

La rialla del savi és submarina i profunda, i enllaça amb la conversa perquè ens remet a la figura del Vell de la Mar, un personatge mitològic (Proteu) a qui el rei Menelau, tornant de Troia, va interrogar per saber el seu futur; el vell ho sabia tot i les seves respostes eren sempre veraces, però s’escapolia dels humans adoptant diverses formes. La profunditat de l’oceà connotaria també la vastitud de la saviesa de Russell, contrastada per la visió tràgica dels cossos dels ofegats. Al seu torn, el galop dels centaures ens fa pensar novament en la saviesa: el centaure Quiró, educador d’Aquil·les, n’era per als grecs un model. L’al·lusió a la decapitació del savi podria fer referència a la de sant Joan Baptista, assassinat per haver dit la veritat.

La conversa d’Apollinax és seriosa i apassionada, incomprensible per a la majoria de la gent que l’envolta, els quals reconeixen que no entenen què diu; alguns arriben a apuntar que potser està desequilibrat. Un el descriu amb les orelles punxegudes (i efectivament, Russell les hi tenia; altrament, aquestes orelles connotarien la figura d’un faune, com Príap). I un altre convidat (potser el mateix estudiant Eliot?) pensa, massa tard, que, si hagués gosat, podia haver contradit alguna de les opinions del mestre. La cita de Llucià de Samòsata que obre el poema també fa esment dels elogis a una persona enginyosa —en aquest a un artista, el pintor Zeuxis.

Convé no descartar que alguna d’aquestes al·lusions críptiques fossin bromes privades entre els dos savis; un biògraf de Russell, Allan Wood, explica que el poeta li llegia en veu alta els poemes en què parlava d’ell. 

                                               * * *

Bertrand Russell
Ara, una curiositat: el científic Martin Gardner (1914-2010), que va publicar nombrosos problemes de matemàtiques recreatives i de lògica durant més de 30 anys a la revista Scientific American, i els va aplegar en nombrosos llibres, va escriure un conte deliciós basat en aquest poema. Gardner hi imagina que «Mr. P. Bertrand Apollinax» era un gran matemàtic i lògic europeu, que suposadament havia resolt l’enigma de Fermat, havia demostrat el teorema del mapa de quatre colors i havia aplanat el camí que permetria poc després al Dr. Channing-Cheetah descobrir per primer cop un nombre enter que fos simultàniament perfecte i senar: un nombre de 5.693 xifres. Apollinax visita Nova York i, a la festa que li ofereixen a casa de Mrs. Phlaccus, planteja als assistents diversos problemes matemàtics i de lògica —dels que habitualment Gardner proposava als seus lectors— i acaba lligant amb una jove estudiant espavilada, de nom Nancy: justament un altre personatge eliotià, del poema coetani Cousin Nancy, sense cap altra relació amb el Mr. Apollinax «real» (vull dir, el d’Eliot, no el de Gardner, que és una ficció sobre una altra ficció) que la d’haver estat publicats tots dos en el mateix llibre de 1917.

                                               * * *

En aquest enllaç podeu trobar la versió castellana de Fernando Vargas de la poesia d’Eliot.

Per a aquestes notes he fet servir:

Martin Gardner, Nuevos pasatiempos matemáticos. Alianza Editorial, Madrid, 1972.

Joan Ferraté, Lectura de ‘La terra gastada’, de T. S. Eliot. ‘Cara i creu’, 24, Edicions 62, Barcelona 1977.

Esteban Pujals Gesalí, “Introducción”  a la seva versió de T. S. Eliot, Cuatro Cuartetos. Cátedra, Madrid 1995.

Sam Abrams, “T. S. Eliot”, dins Jordi Llovet (ed.), Lecciones de literatura universal, pp. 997-1007. Cátedra, Madrid, 1995.

B. C. Southam, A guide to The Selected Poems of T. S. Eliot. A Harvest Original, Harcourt Brace & Company, Orlando, Florida (1994), 1996.

José M. Valverde, “Introducción” a la seva versió de T. S. Eliot, Poesías reunidas 1909-1962. Alianza Editorial, Madrid (1999), 2008.





Altres poemes d’Eliot en aquest blog:





2 comentaris:

  1. El Jaume ha dit per e-mail:

    Moltes gràcies. Un veritable bany sobre T.S. Eliot, el seus poemes i els seus contemporanis.

    Massa poc conegut, per mi i, suposo que per molta més gent. Malgrat les excel·lents traduccions, una literatura allunyada. Una descoberta més

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Jaume. Jo en vaig sentir a parlar de jove només per la seva obra ‘Assassinat a la catedral’, sobre la mort de Thomas Becket. De fet, el grup de teatre La Lluerna, cap al 1969 o 1970, la vàrem voler muntar; ens dirigia en Josep Riera Pladevall, i al meu exemplar encara hi ha unes notes manuscrites seves sobre personatges, decorat i vestuari. Però em sembla que només en vam fer una lectura i ja ens vam desdir. De fet, és una obra molt estàtica i discursiva, sense gaire acció.

      Els seus grans poemes són realment difícils (això passa a les millors cultures, i sovint em pregunto fins a quin punt és vàlida, una poesia que exigeix tant d’esforç als seus lectors simplement per entendre-la: Rilke, Valéry...). Aquest poema que he triat és molt menor, gairebé una broma de joventut, però em feia gràcia per l'aprofitament que en va fer Martin Gardner. Gràcies per seguir el blog i pels teus comentaris!

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.