Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimecres, 5 de febrer de 2014

Herrera - Tres sonetos













Fernando de Herrera (1534-1597)
Tres sonetos

Osé y temí
Osé, y temí, mas pudo la osadía
tanto, que desprecié el temor cobarde.
Subí a do el fuego más me enciende y arde,
cuanto más la esperanza se desvía.
Gasté en error la edad florida mía,
ahora veo el daño, pero tarde,
que ya mal puede ser que el seso guarde
a quien se entrega ciego a su porfía.
Tal vez pruebo (mas ¿qué me vale?) alzarme
del grave peso que mi cuello oprime,
aunque falta a la poca fuerza el hecho.
Sigo al fin mi furor, porque mudarme
no es honra ya, ni justo que se estime
tan mal de quien tan bien rindió su pecho.
Voy siguiendo la fuerza de mi hado
Voy siguiendo la fuerza de mi hado
por este campo estéril y ascondido.
Todo calla y no cesa mi gemido,
y lloro la desdicha de mi estado.
Crece el camino y crece mi cuidado,
que nunca mi dolor pone en olvido.
El curso al fin acaba, aunque extendido,
pero no acaba el daño dilatado.
¿Qué vale contra un mal siempre presente
apartarse y huir, si en la memoria
se estampa, y muestra frescas las señales?
Vuela Amor en mi alcance, y no consiente,
en mi afrenta, que olvide aquella historia
que descubrió la senda de mis males.
Yo vi unos bellos ojos
Yo vi unos bellos ojos, que hirieron
con dulce flecha un corazón cuitado,
y que, para encender nuevo cuidado,
su fuerza toda contra mí pusieron.
Yo vi que muchas veces prometieron
remedio al mal, que sufro no cansado,
y que cuando esperé vello acabado,
poco mis esperanzas me valieron.
Yo veo que se asconden ya mis ojos
y crece mi dolor, y llevo ausente
en el rendido pecho el golpe fiero.
Yo veo ya perderse los despojos,
y la membranza de mi bien presente,
y en ciego engaño de esperanza muero.

 * * *

Herrera, per Francisco Pacheco

















Vet ací tres sonets d’aquest poeta sevillà, que va ser un dels principals referents de l’anomenada Escuela Sevillana. La lírica renaixentista castellana, encapçalada per Garcilaso de la Vega (1498-1536), de caire italianitzant, preconitzava una línia d’equilibri i harmonia i feia servir un llenguatge exquisit, però aparentment planer i espontani, en un paisatge idealitzat —el locus amoenus—, sense afectació ni amanerament. L’estètica de l’escola andalusa, en canvi, marca ja una evolució molt visible cap al culteranisme barroc: distanciament de la llengua corrent, distorsió de l’ordre lògic de la frase, artificiositat del llenguatge amb incorporació de cultismes i neologismes, acumulació d’elements mitològics i bíblics... Els crítics detecten una gradació d’intensitats entre Garcilaso i Góngora, i Herrera hi pivotaria just enmig. Els entesos anomenen —o almenys ho feien quan jo era jove— manierista aquest estil, que va predominar a la literatura espanyola, i a les arts plàstiques, durant la segona meitat del segle XVI i el primer quart del XVII.


Herrera va teoritzar sobre aquesta nova estètica en la seva cèlebre edició de les Obras de Garci Lasso de la Vega con anotaciones de Fernando de Herrera (1580), obra que constitueix, de fet, un tractat de poètica que li va valer no poques crítiques; ell, pel que sembla, les entomava malament, ja que era un personatge adust, ferreny i malcarat. Perfeccionista del vers, li agradava marcar gràficament, amb dièresis i punts volats sobre les vocals, les dialefes i els hiats que la correcta elocució dels seus poemes requeria. La seva temàtica, seguint l’estela de Petrarca, es centra en la introspecció sobre l’amor, en especial l’amor no correspost. Molts dels seus poemes d’amor platònic anaven dedicats a la seva senyora, la comtessa de Gelves, i es creu que era un amor fictici per complaure tant la mateixa comtessa com el seu espòs; però hi ha hagut algun biògraf que sospita que entre el poeta i la dama hi ha haver potser alguna coseta més... Qui sap! En tot cas, el desencís amorós —i més endavant, la mort de la senyora— empeny la lírica herreriana cap a una reflexió moralitzant.
Herrera. per Manuel Salvador Carmona
El poeta sevillà va destacar també com a poeta èpic, amb la seva Canción en alabança de la Divina Magestad por la victoria del Señor Don Juan a la batalla de Lepant, escrita el 1572. El 1579 va escriure la Canción al Santo Rey Don Fernando, elogiant les victòries de Ferran III de Castella enfront dels musulmans, i el 1578 va publicar Por la pérdida del Rey Don Sebastián, plany pel rei portuguès, que havia mort aquell any a Alcázarquivir, en una croada que havia emprès per conquerir el Marroc. Herrera veu en la mort de Sebastià un càstig diví per la seva arrogància, i expressa el seu convenciment que «el español coraje» podrà algun dia venjar aquell «ultraje». També va escriure abrandades lloances a l’emperador Carles I i al rei Felip II de Castella (primer d’Aragó), i a nobles militars com Don Juan de Austria, el marquès de Santa Cruz o Don Álvaro de Bazán, entre altres. Per tot això, Herrera és un dels principals panegiristes que van configurar el model literari epicopatriòtic de l’exaltació d’Espanya com a poble escollit per Déu per defensar la Cristianitat, així com molt poc abans Alonso de Ercilla, amb La Araucana (1569), havia exaltat la conquesta del Nou Món (i a Portugal, Luis de Camões havia fet el mateix amb Os Lusiadas també l’any 1572).

Herrera, a qui els seus contemporanis van anomenar «el Divino», també va escriure un Elogio de la vida y la muerte de Tomás Moro (1591), així com poemes de caire religiós i lloances als seus amics. En vida va publicar Algunas obras de Fernando de Herrera (Sevilla, 1582) i, ja pòstumament, l’editor sevillà Fernando Pacheco va imprimir els Versos de Fernando de Herrera emendados i divididos por él en tres libros (Sevilla, 1619).


Hi ha una excel·lent edició crítica de la seva obra poètica en dos volums a cura de José Manuel Blecua (RAE, Madrid, 1975). Jo cito, amb alguns lleus retocs, de l’edició de Santiago Fortuño Llorens: Fernando de Herrera, Poesía, Plaza & Janés, Barcelona, 1984, que conté un pròleg molt interessant de l’editor, catedràtic d’Utiel. També cal citar l’estudi d’Emilio Carilla, Manierismo y Barroco en las Literaturas Hispánicas, Gredos, Madrid 1983.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.